Perillán – Terry Pratchett (400 pàgines)
Avui us porto un Terry Pratchett que no es Terry Pratchett. Com? Què? De què parla aquest sonat? El que vull dir que Perillán cau fora de Mundodisco i com a tal es nota que la novel·la està escrita per Sir Pratchett però menys, tampoc es que es tracti d’un llibre per adolescents, seria més aviat un cas semblant a Nación, però personalment em va agradar més Nación, ja que l’època victoriana no fa per mi.
Perillán es un adolescent que es guanya la vida a les clavegueres de Londres, i no es precisament cap treballador de l’ajuntament que s’encarrega de les reparacions, es dedica a buscar qualsevol cosa de valor que hi pugui anar a parar. Està associat amb un jueu que s’encarrega de vendre tot el que troba en la claveguera. Però la vida d’en Perillán canvia el dia que salva una noia d’una gent… deixem-ho com a “malvada”.
Que no en sàpiga res del Charles Dickens de Olivers Twist suposo que no juga al meu favor a l’hora de gaudir amb aquesta novel·la perquè es veu que en fa un bon homenatge. A part que el propi Dickens es un dels personatges del llibre. En resum no es un llibre que recomani a algú que vulgui conèixer l’obra d’en Pratchett. Si odies la fantasia amb totes les teves forces i vols llegir un Pratchett tampoc te’l recomanaria, per això, com abans he dit millor llegeix Nación. Ara bé, si l’època victoriana fa molt per tu i t’agraden les històries d’adolescents orfes que viuen en la misèria però tot i així són bona gent i aprofiten un cop de sort per arreglar la seva vida potser si que aquesta història es per tu. Ah si, he dit que també hi ha una mica d’història d’amor? Puaj…
Aviso que he llegit aquest llibre durant les vacances, i contràriament al què li passa a molta gent durant les vacances es quan menys llegeixo, així doncs l’he estat llegint de manera molt saltejada i espaiada, i potser això ha fet que no m’acabés d’enganxar en cap moment. A part que potser venia amb la idea de llegir el Terry Pratchett de Discworld i al no trobar-me el mateix m’ha decebut una mica, tot i que té molts elements d’en Pratchett com les seves famoses notes a peu de pàgina. També hi ha l’acidesa Pratchett però en dosis menors, igual que la crítica social queda minimitzada perquè es refereix no a una societat actual sinó que ataca a la pobresa i la misèria de l’època victoriana cosa que ja no ens preocupa. Contràriament al que ens té acostumats en els llibres de Mundodisco aquí només tenim una sola trama vista des del punt de vista del protagonista, on són els secundaris de luxe? On són les altres subtrames? Per fer el llibre en Pratchett s’ha documentat entre d’altra informació amb les dades de Henry Mayhew, que a part de ser un personatge del llibre també va ser una persona real que va viure durant l’època.
Si voleu un anàlisis diferent de la novel·la podeu consultar el de l’Allau (es una acord no escrit que tinc amb ell, cada cert temps ens anem intercanviant enllaços un a l’altre).
Perillán estaba acostumbrado a aquellas cosas, a que personas como la boba que tenía delante creyeran que todos los chavales de la calle eran unos ladrones y unos rateros capaces de robarle los cordones de las botas en una fracción de segundo, para luego vendérselos de vuelta. Suspiró para sus adentros. Pensó que, por supuesto, era cierto de la mayoría de ellos, en realidad de casi todos, pero era motivo para hacer afirmaciones a salto de mata. Perillán no era un ladrón, en absoluto. Era… bueno, se le daba bien encontrar cosas. Al fin y al cabo, a veces caían objetos de los carros y carruajes, ¿verdad? Él nunca había metido la mano en el bolsillo de otra persona. Bueno, quitando un par de veces en que la abertura era tan grande que tarde o temprano se iba a caer algo, en cuyo caso Perillán lo agarraba con habilidad antes de que llegara al suelo. Eso no era robar: era evitar el desorden, y además solo ocurría… ¿cuántas, un par de veces por semana como mucho? Era más bien cuestión de pulcritud, aunque hubiera gente corta de miras que podía ahorcar a alguien por un malentendido.
—Será mejor que entres, pues. No robes nada.
—Gracias, señor —respondió Perillán—. Me esforzaré mucho en no hacerlo.
por último se veían monedas de oro, que, bueno, eran doradas y en la época de Perillán estaban hechas de auténtico oro, no como las monedas de hoy en día, murmullo, murmullo, protesta.
Nota: 5/10
Pons's blog 