Quedem al Zurich? – Projecte Bloguer (189 pàgines)
Els llibres de relats no són fruit de la meva devoció, de fet, això es una eufemisme per dir que en fujo d’ells com si es tractessin de l’Èbola, bé, si els relats són de ciència ficció puc arribar a fer una excepció excepcional (redundant jo?). Però “Quedem al Zurich?” és un cas especial, al haver col·laborat escrivint un relat. Sí, només un, ja se que n’hauria d’haver escrit més, però pel què em pagaven ja vaig fer prou.
Una de les principals gràcies del llibre es trobar estils de relats molt propis i reconeixedors com per exemple el de Joan Gasull que canta d’una hora lluny que és el seu. Ara bé, com que no em vull guanyar més enemics dels que ja tinc aquest cop passaré de posar una nota numèrica al llibre. Al tractar-se d’un llibre de micro-relats i cadascun escrit per un autor diferent això dona lloc a moltes tipologies i nivells diferents, uns m’han agradat, d’altres no tan, no patiu, no entraré a valorar quins han sigut aquests relats del “no tan”. El que si que puc valorar es tot l’embolcall que han creat la Gemma i la Silvia amb el tema del congrés de Zurichologia, que li dona una mica de context a tot plegat, tot i que caler el que es diu caler potser no calia, són moments introductoris distrets, i sense això potser si que hagués deixat el llibre una mica curt, per tan em sembla bé que hi sigui. Ja he dit que no parlaria dels relats fluixos, primera perquè en són tants que no acabaria mai, que no! Que es broma! Que la majoria es poden llegir sense que se’t remogui l’estómac; però si que vull esmentar algun dels que més m’han agradat com el cafè sol de la Glòria, el relat espacial de l’Assumpta, el pagès del David, i en especial de les vacances fent escala a Zurich d’en David Castejon.
Sobre la agrupació de relats semblants no tinc clar que sigui bona idea del tot, per exemple, els primers relats agrupats sobre trobades en el Zurich són tots semblants, i això potser fa que llegir històries on pràcticament totes van sobre el mateix, es a dir, records de moments passats en el Zurich generalment amb familiars potser cansen una mica. Les altres seccions de relats estan millor perquè les he trobat més heterogènies. Hi ha històries d’amor, sí, d’acord, però fent recompte els fracassos amorosos guanyen, o sigui bé.
Per acabar m’agradaria agrair el detall que si bé en els primers capítols sobre la organització del congrés si que hi ha referències subliminals a alguns dels relats que trobarem més endavant, el únic blogger (o bloguer com elles diuen) que apareix anomenat explícitament sóc jo, tot i que sembla que tinc una fama del tot immerescuda, us enganxo el tros en qüestió.
[…] fins i tot me’n va tocar un de més… aquell que tenia la mania de mostrar-me els 10 congressos pitjor organitzats d’Internet, el que em faltava! […]
El dels 10 congressos és un tal Pons? (a mi em va enviar una invitació per formar part del seu club de fans lectors, diu que té el blog més antic de la blogosfera)
La pregunta i la resposta que ve després del meu relat també es bona.
SENYORA 1 (altra vegada): Sí, jo en tinc una altra. Aquesta és per en Pons 007. M’agradaria saber si aquest grup de puntuals que es forma davant del Zurich existeix. És que m’hi he sentit molt identificada i m’interessaria conèixer gent tan puntual com jo per quedar un dia i experimentar què se sent.
PONS 007: És una idea que he inventat jo personalment. Per tant, si vull, et puc afegir al nostre grup, a canvi, és clar, que et facis seguidora incondicional del meu blog i alabis el meu nom per la posteritat. Gràcies! No cal que m’aplaudiu, ja ho faig jo mateix.
Tothom sap que es totalment fals que m’aplaudeixi jo mateix, per això ja tinc a l’ahse.
Nota: Ja he dit que no li posaria /10
Pons's blog 