Quedem al Zurich? – Projecte Bloguer (189 pàgines)
Els llibres de relats no són fruit de la meva devoció, de fet, això es una eufemisme per dir que en fujo d’ells com si es tractessin de l’Èbola, bé, si els relats són de ciència ficció puc arribar a fer una excepció excepcional (redundant jo?). Però “Quedem al Zurich?” és un cas especial, al haver col·laborat escrivint un relat. Sí, només un, ja se que n’hauria d’haver escrit més, però pel què em pagaven ja vaig fer prou.
Una de les principals gràcies del llibre es trobar estils de relats molt propis i reconeixedors com per exemple el de Joan Gasull que canta d’una hora lluny que és el seu. Ara bé, com que no em vull guanyar més enemics dels que ja tinc aquest cop passaré de posar una nota numèrica al llibre. Al tractar-se d’un llibre de micro-relats i cadascun escrit per un autor diferent això dona lloc a moltes tipologies i nivells diferents, uns m’han agradat, d’altres no tan, no patiu, no entraré a valorar quins han sigut aquests relats del “no tan”. El que si que puc valorar es tot l’embolcall que han creat la Gemma i la Silvia amb el tema del congrés de Zurichologia, que li dona una mica de context a tot plegat, tot i que caler el que es diu caler potser no calia, són moments introductoris distrets, i sense això potser si que hagués deixat el llibre una mica curt, per tan em sembla bé que hi sigui. Ja he dit que no parlaria dels relats fluixos, primera perquè en són tants que no acabaria mai, que no! Que es broma! Que la majoria es poden llegir sense que se’t remogui l’estómac; però si que vull esmentar algun dels que més m’han agradat com el cafè sol de la Glòria, el relat espacial de l’Assumpta, el pagès del David, i en especial de les vacances fent escala a Zurich d’en David Castejon.
Sobre la agrupació de relats semblants no tinc clar que sigui bona idea del tot, per exemple, els primers relats agrupats sobre trobades en el Zurich són tots semblants, i això potser fa que llegir històries on pràcticament totes van sobre el mateix, es a dir, records de moments passats en el Zurich generalment amb familiars potser cansen una mica. Les altres seccions de relats estan millor perquè les he trobat més heterogènies. Hi ha històries d’amor, sí, d’acord, però fent recompte els fracassos amorosos guanyen, o sigui bé.
Per acabar m’agradaria agrair el detall que si bé en els primers capítols sobre la organització del congrés si que hi ha referències subliminals a alguns dels relats que trobarem més endavant, el únic blogger (o bloguer com elles diuen) que apareix anomenat explícitament sóc jo, tot i que sembla que tinc una fama del tot immerescuda, us enganxo el tros en qüestió.
[…] fins i tot me’n va tocar un de més… aquell que tenia la mania de mostrar-me els 10 congressos pitjor organitzats d’Internet, el que em faltava! […]
El dels 10 congressos és un tal Pons? (a mi em va enviar una invitació per formar part del seu club de fans lectors, diu que té el blog més antic de la blogosfera)
La pregunta i la resposta que ve després del meu relat també es bona.
SENYORA 1 (altra vegada): Sí, jo en tinc una altra. Aquesta és per en Pons 007. M’agradaria saber si aquest grup de puntuals que es forma davant del Zurich existeix. És que m’hi he sentit molt identificada i m’interessaria conèixer gent tan puntual com jo per quedar un dia i experimentar què se sent.
PONS 007: És una idea que he inventat jo personalment. Per tant, si vull, et puc afegir al nostre grup, a canvi, és clar, que et facis seguidora incondicional del meu blog i alabis el meu nom per la posteritat. Gràcies! No cal que m’aplaudiu, ja ho faig jo mateix.
Tothom sap que es totalment fals que m’aplaudeixi jo mateix, per això ja tinc a l’ahse.
Nota: Ja he dit que no li posaria /10
Un cop més?? Si ja haviem quedat al Zurich fa no sé quants casos típics, i en sortia el mateix llibre…
L’altre vegada el llibre s’havia de finançar, aquest cop és per què me l’he llegit.
Encara que si demanes el llibre als cambrers del Zurich et responen que només es pot comprar a Internet, he comprat un exemplar al FNAC de la plaça Catalunya. El dependent em va dir que també el tenen al FNAC de l’illa Diagonal.
És propaganda gratuïta, els autors no cobren drets.
Ben bé que al FNAC et venen qualsevol cosa
A quina part del FNAC l’has trobat?? Aniré a fullejar i llegir la contribució del Pons ^^
Ja vaig manifestar la meva opinió sobre això del congrés, per mi no té ni cap ni peus, però bé, quan algú es dedica a fer una feina que evidentment arriba a bon port, i tu no has fet massa res al respecte, el millor que pots fer és callar la boca i aplaudir l’esforç, que aquest sí que és ben notori. Si no t’agrada, dues pedres, haver-hi participat.
Els problemes dels reculls de relats són els que narres, especialment si provenen de molts autors diferents. És impossible no fer comparacions, i quan es compara, per força n’hi ha de més bons que altres. Això fa que per llegir algun relat bo te n’hagis d’empassar uns quants de no tan bons o dolents directament. Sort que tu ets com aquests de CSQEP, que no es defineixen en res per por de perdre vots (que estan perdent a milers), i tu no t’atreveixes a fer un rànking dels pitjors relats de ‘Quedem al Zurich?’…
Rànquing dels pitjors relats? Per perdre seguidors està aquest blog, que des de que va marxar de vacances encara no s’ha recuperat de la falta de gent :(
Tinc assumit que els posts de llibres son els menys comentats, però la veritat es que esperava més d’un llibre en la que mitja catosfera ha participat.
Són uns impresentables ^^
No siguis tan dur Pons! Aquests llibres tenen coses bones i coses dolentes, com tot en la vida, però més que el nivell literari, el valor afegit ve pel projecte en sí, per la participació de molts i pel contingut emocional/sentimental que s’hi genera en participar-hi. I en la diversitat també hi ha riquesa. Hi estàs d’acord?
Si? He estat dur? Pensava que m’havia moderat bastant. Sí, totalment d’acord amb el contingut emocional aquest que dius sinó ni de conya me l’hauria llegit.
Contingut emocional? Vols dir per la participació del Pons?? Bé, ha de ser prou emotiu tenir un relat al costat d’un relat Pons però és millor llegir Pons’s blog i oblidar-se dels relats :-P
Sí, és un llibre diferent perquè al llegir-lo t’has d’imaginar que estàs davant de l’ordinador clicant ara un blog ara un altre i fent un o altre comentari. Un llibre amb ànima de bloc.
Pons, per curiositat, cal que sempre facis palès el teu egocentrisme? O és que en el fons ets una persona altruista i dedicada als altres?
El Pons no cal que faci res. El Pons ÉS, per tant brilla !!
Aquest blog no el faig per mi, el faig pels gaudiment dels altres! Et sembla poc altruisme? ;)
Ai, Pons! Em sento honorada i emocionada. I estic bocabadada de que hagis posat els teus ulls blaus sobre el meu relat i t’hagi plagut.
Em tremolen les cames!
Has arribat ja a l’orgasme?
Un gairebé pensaria en visitar més sovint el teu blog i tot :P
Alguns no li vam fer massa bona propaganda al Zurich, però de vegades la morbositat de trobar-te algun assassí també atrau. (sempre que no et tingui al seu punt de mira, és clar)
ja se’t nota ja amb el munt de novel·les negres que ressenyes en el teu blog
Molt bé, pons… Aquest cop t’has comportat…
Tot un honor ser veïns de llibre, encara que no t’agradin els relats d’amor. ;-P
Veïns de llibre? Mmmm prefereixo co-autors que sona més professional
Eiii, quina emoció el teu post, i que t’hagi agradat el muntatge del congrés (que és rarot), ens va fer molta gràcia que interactuessis amb els personatges imaginaris, però ja paro, que m’enrotllo a parlar del llibre i perdo la imparcialitat hahaha!
A aquest bloc qualsevol és lliure per parlar de què vol, com vol i quant vol, *sempre que* en guardi el degut respecte al Pons, la seva grandesa, genialitat i magnificència. ^^
Visca el Pons!
Per mi pots seguir comentant, en aquest blog anem una mica faltats de comentaris llargs.
[…] Quedem al Zurich – Projecte Bloguer […]