Arxivar per Octubre, 2015

Sí, ja ho se, per aquí tothom fa castanyada i ningú es disfressa de Halloween però per si de cas us deixo algunes idees de disfresses originals per demà.

Disfressa de pantalla blava de Windows de la mort
tumblr_mvic4hoUVJ1r0wqrdo1_500

Disfressa de Walter White bipolar
humor,metanfetamina,walter white,breaking bad,temporada,cancer,meth,pelo

També tinc disfresses per gossos
humor,Halloween,Mascotas,Disfraz,Perro

Disfressa de Minecraft

Disfressa de ninot de llum per una nena

Disfressa de motorista amb un nadó

BCPP: Roselles

Feliç dia del gat! Els més espavilats endevinareu de què va el post d’avui.

Simplement curiositat felina
CR_893072_curiosidad_gatuna

Sabeu que la wikipedia també està envaïda pels gats? Només cal dir que al voltant de la categoria “gat” hi ha 3.000 subcategories d’aquesta. Per això la organització ha hagut de parar els peus a tan gat.
gatofelix

La inevitable recopilació de gats dormint que tot post de gats ha de tenir. Com a mostra.
funny-sleeping-cats-10

Un gat que camina d’una manera curiosa

Així es disculpa un gat

La castanya es tan preuada que ha influenciat en la creació de personatges importants, i altres que no com és el cas de la foto

La castanya es tan preuada que ha influenciat en la creació de personatges importants, i altres que no, com és el cas de la foto

Si no heu llegit el post d’ahir us recomano que us el llegiu perquè sinó es possible que no entengueu el post d’avui, coses dels arcs argumentals complexos d’aquestes festes i tal. Bé, hauríeu de ser una mica totxos per no entendre un post sobre la castanyada, però per què coi em molesto a numerar els casos típics sinó per llegir-los per ordre? Creieu que ho faig per gust?! Creieu que m’agrada?!! Creieu que sóc un maniàtic de l’ordre?!!! Perdoneu, a vegades em poso nerviós. Continuo parlant de la Castanyada.

Comencem amb la història antiga. En la prehistòria la castanya era important en l’alimentació igual que els aglans perquè qualsevol comestible que aparegués penjat d’un arbre i només estirant el braç ja el poguessis agafar i menjar era benvingut pels homes del paleolític que  no eren famosos per ser un sibarites amb el que es posaven a la boca. Més endavant, gràcies al romans que van plantar castanyers per la nostra zona, la castanya es va popularitzar perquè es menjava tan com a fruita “fresca”, seca o bé molta per fer farina de castanya, i això últim no m’ho invento, perquè de tan en tan m’agrada posar dades verídiques en els posts ni que sigui per trencar els esquemes. A partir del segle XVIII va venir la moda del blat de moro i de la patata provinent d’Amèrica i la nostra i estimada castanya va perdre protagonisme, d’aquí ve la famosa dita “de fora vingueren i la castanya ens tragueren”.

Passem a la història de la festa de la Castanyada. La llegenda urbana diu que la costum d’ingerir aquests aliments tan hipercalòrics i tan poc adequats per mantenir la línia es degut a que a la nit de Tot Sants, la tradició cristiana era tocar a morts tot seguit fins la matinada, es a dir, era aconseguir a cops de campana que ningú dormís aquella nit, i per tal d’ajudar als campaners, els seus amics i familiars (com que total, tampoc podien dormir) els hi donaven aquests aliments tan energètics per no defallir, penseu que en aquell temps encara no s’havia inventat el Red Bull ni altres drogues dures. Una altra versió explica que la cosa també prové del segle XVIII i que en els antics àpats funeraris es servien a part de les avorrides llegums i  la indesitjable fruita seca, els pans votius, coneguts pel populatxo com panets, panellons o panellets, veieu per on van els trets, oi? A part, l’àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts ja que tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família. Això amb el temps ha anat evolucionant, de tal manera que s’han eliminat les parts supèrflues, per això avui en dia per la castanyada no mengem castanyes i si que resem el rosari, o era al revés, ja no ho recordo.

Què us han semblat el parell de posts sobre la castanyada? Us he fet venir ganes que arribi Tot Sants?

També reparteixen castanyes però no només per Tots Sants

També reparteixen castanyes però no només per Tots Sants

Entre d’altres objectius, com ara la dominació mundial, Pons’s Blog té l’objectiu de culturitzar els seus lectors, de moment de manera gratuïta. Acostant-se una data senyalada en el calendari tradicional català he decidit aprofundir en la cultura popular d’aquesta festa anomenada “Castanyada”.

Tradicionalment la Castanyada és una festa popular catalana que es celebra el dia de Tots Sants, pels més ignorants del santoral això vol dir el dia 1 de novembre, pels més despistats això vol dir d’aquí quatre dies. Però en els darrers anys la celebració s’ha desplaçat a la vigília (el dia abans, pels que vinguin de l’ESO) d’aquesta data, això no és el zero de novembre (¬¬), sinó el trenta-u d’octubre. Però la Castanyada no és celebra només a Catalunya, també la fan a Occitània (per no embolicar als de l’ESO simplificarem dient que és la part sud de França, a saber què es França suposo que hi arriben). Però a Occitània no li diuen Castanyada, perquè sinó els catalans els acusaríem de reproducció il·legal tal com si fóssim de la SGAE, per tan ells li diuen Castanhada, exacte, tan sols canvien una lletra per una altra, tal com si és tractés d’una falsificació xinesa que canvia Rolex per Trolex. Però la seva Castanhada és més aviat una festa de celebració de la tardor en comptes de ser associada al dia de Tots Sants.

La Castanyada prové d’una festa ritual funerària, igual que l’anglesa Halloween, el Magosto dels asturians o els Samhain dels celtes, no cal dir que la nostra Castanyada es millor que qualsevol d’aquestes tres, per què? Fàcil, perquè com qualsevol festa catalana lo important es el menjar, què havia de ser sinó? La família? Collonades… Lo tradicional es menjar castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada, bé, això últim ningú s’ho menja perquè una cosa es que sigui tradició i l’altra es que a algú li agradi. La beguda típica de la Castanyada es la cherry coke, ai! M’he confós! Volia dir el moscatell.

Però el més típic de la festa i de fet és l’element que li dona nom són les castanyes, que són venudes per les entranyables figures de les castanyeres, unes velletes arrugades que durant la resta de l’any ningú sap on són, el més probable es que no existeixin i només es materialitzin per aquestes dates, segurament la resta de l’any deuen anar saltant d’un univers paral·lel a un altre seguint les castanyades dels altres univers, es una teoria que he fet jo mateix conjuntament amb Stephen Hawking. La tradició mana que les castanyeres vagin ben abrigades amb farcell al cap inclòs, i estiguin al costat d’un foc ben calent torrant castanyes, encara que gràcies al canvi climàtic a finals d’octubre encara faci calor. Perquè les castanyes no són com la pizza que et pots menjar les sobres fredes a l’endemà següent, les castanyes s’han de menjar calentes sí o sí. També es indispensable que les castanyes siguin venudes en un recipient únic i exclusiu que els matemàtics anomenen “paperina” invariablement feta amb un full de diari (no, La Razón no compta com a diari). Això em porta a preguntar-me què farem en un futur proper quan ja no existeixin els diaris en paper, ens posaran les castanyes sobre l’iPad?

Demà continuaré parlant sobre la història de la Castanyada, no falteu o us llençaré una castanya al cap!

BCPP: McAbeu

47991

Cavadors – Terry Pratchett (249 pàgines)

Segon llibre de la trilogia dels gnoms de Terry Pratchett. Es clarament una trilogia enfocada als petits de la casa, però i què? Si Terry Pratchett hagués publicat un manual d’instruccions d’una torradora un servidor se’l llegeix igualment, es més! Encara que hagués escrit un llibre de receptes de cuina! Imagineu-vos on arribaria el meu fanatisme per Terry Pratchett. Per cert, si busqueu la ressenya del primer llibre de la trilogia en aquest blog només trobareu això “Un llibre una mica infantil d’uns gnomos que viuen en un centre comercial. Res a veure com mundodisco.” ja que la primera part coneguda com “camioners” me la vaig llegir per allà al 2007 quan no solia fer ressenyes gaire treballades. Però no patiu, amb la ressenya anterior es més que suficient informació per poder llegir la segona part de la trilogia dels gnoms sense perdre’t en l’argument. Aquí els protagonistes del primer llibre es separen. 3 gnoms van a Florida amb la Cosa (una ordinador avançat) a buscar la nau (i d’aquests no en sabrem res més fins al tercer llibre) i tota la resta de gnoms es queden a la Cantera, on acostumats a viure en la botiga troben estrany això d’estar envoltats de natura, però resulta que els humans volen reobrir la Cantera, total que els Gnoms hauran de defensar-se com puguin dels humans fins que al final hauran de fugir. Es un llibre per nens, o sigui que si teniu nens que es vulguin iniciar a la lectura aquesta es una bona opció. Per adults com que no. Es nota perfectament que es Pratchett però se’l veu infantil, tot i que hi ha algunes reflexions que potser als nens se li escapen, però la trama es simple i plana.

Pues bien, esa Naturaleza no tiene nada de natural. Y es demasiado extensa. Esto no se parece en nada a un mundo como es debido. Basta con echarle un vistazo. El suelo es áspero y desigual, cuando debería ser liso. Apenas hay paredes. Y todas esas luces como estrellas que salen por las noches…, en fin, no ayudan a mejorar las cosas, ¿verdad?

Cuando a una máquina le ocurría algo, bastaba con engrasarla o darle un empujoncito o, si nada de ello daba resultado, sacudirle un par de martillazos. Los gnomos, en cambio, no respondían bien a este tratamiento.

Si había algo peor que alguien que no la entendiera, era alguien que la entendiera perfectamente y no le diese la oportunidad de lamentarse de que nadie la entendía.

Los intentos de la abuela Morkie para animar a la gente tenían algo que siempre los estimulaba a moverse. Cualquier cosa era preferible a dejarse animar otra vez.

Nota: 5/10

Si tens la ment inquieta i de tan en tan li fas un cop d’ull al calendari en comptes de ser com un rumiant que simplement deixa passar els dies al seu voltant, t’hauràs adonat que falten pocs dies per la castanyada, per això li vull dedicar un post a un element emblemàtic d’aquesta festa, segur que penses en la castanya, però no, és el panellet! És cert que el nom de la festivitat ve donada per la castanya, però no li veig gaire misteri a preparar una castanya, tota la dificultat consisteix en collir de l’arbre la castanya, pelar-la i menjar-la, i si ets molt exigent fins hi tot la pots torrar abans, però la cosa no té més problema, fins hi tot el votant mig de Ciutadans ho podria fer amb l’entrenament adient. El moniato encara és més senzill, ja que ni tan sols has de pujar a un arbre per agafar-lo. Per contra dels anteriors elements típics de Tot Sants, el panellet té més complexitat, primer de tot els panellets no creixen als arbres, mostra que la natura no és tan sàvia com diuen ja que l’evolució no ha creat el panelleter. I segon i més important quan vas a comprar-los pel mateix pes els panellets valen unes trenta vegades més que les castanyes o els moniatos. Queda clar qui es l’autèntic guanyador de la castanyada, efectivament, els pastissers.

Per comprar aquesta pila de panellets has de demanar una hipoteca

Per comprar aquesta pila de panellets has de demanar una hipoteca

Per si hi ha algun lector que ha viscut tota la vida com un ermità i justament està llegint el meu blog avui (podria passar) explicaré que un panellet es com pastisset petit, generalment rodó (o com a mínim s’intenta), fet amb una massa de sucre, rovell d’ou i ametlla, i moltes vegades porta patata o moniato perquè la massa d’ametlla es caríssima i s’ha d’abaratir el cost, igual que fem quan tallem la cocaïna, eh? que com ho sé això? Per les sèries, es clar, per les sèries… Els panellets solen estar arrebossats d’elements com ara pinyons, ametlla esbocinada, coco, xocolata i un llarg etcètera només frenat per la imaginació del cuiner, però els més típics són els de pinyons i ametlla, motiu per el qual per aquestes dates el preu de l’ametlla es posa al nivell del caviar de Beluga i el preu del pinyó puja fins gairebé atrapar el de la tinta d’impressora.

A Catalunya ens els solem menjar pels voltants de tot Sants, perquè si en els mengéssim durant tot l’any els acabaríem avorrint. A part de Catalunya també en mengen a Eivissa i al País Valencia, i cada vegada més a altres llocs perquè són bons i contràriament al que donen a entendre els resultats de les eleccions, la gent no es pas tonta. La llegenda diu que l’origen tracta d’un antic culte funerari que consistia a portar uns panets com a ofrena als morts, i havia ser alguna cosa que durés bastant, perquè si una cosa tenen els morts es que no son ràpids menjant. Per acabar el post, ara tocaria posar la recepta de com fer-los, però no vull que algú confongui Pons’s Blog amb un blog de cuina perquè jo odio els blogs de cuina (adéu a la meitat dels meus lectors). Així doncs si voleu saber com es fan busqueu-ho!.

BCPP: Sergi

FELIÇ DIA DE LES MAJÚSCULES! A part de les majúscules hi ha una altra cosa que fa que la teva vista es queixi: Les il·lusions òptiques! increïble com he lligat el tema, oi?

Quantes fotos hi ha aquí?
humor,carretera,una foto,montaña

Un quadrat es més clar que l’altre? De debò? Llavors tapa amb el dit la línia que separa els dos quadrats
ilusiones-opticas

Aquí hi ha alguna cosa que no quadra
humor,confusión,ilusión,óptica,cuadro,Mental,reloj,palos,blaco

Si no es un gif com es que sembla que tingui moviment?
wtf-photos-videos-not-a-gif

Les hèlices d’una avioneta es mouen?

Segona part del post sobre el moniato, segur que aquesta nit no heu pogut dormir tot esperant la publicació de la segona part del post d’ahir. Pons’s blog, mantenint la tensió dramàtica gràcies a  un tubercle des del 2006 ^^

Si per algun trauma infantil estrany no heu menjat mai un moniato us diré que no es menja cru. Un moniato es un tubercle semblant a una patata, per tan, oi que no us menjarieu una patata crua? Bé, tinc molts lectors, tampoc posaria la ma al foc sobre que cap ho hagi fet alguna vegada… El cas es que normalment un moniato es fregeix o s’escaliva, exacte, com si es tractés d’una patata, veig que aneu aprenent. A Catalunya els mengem al voltant de Tot Sants, motiu per el qual estic publicant el cas típic per aquestes dates i no pas per Sant Juan Joan. De fet, els catalans a vegades fins hi tot el fem servir com a part de la massa del nostre estimat panellet. A València van un pas més enllà i fan pastissos de moniato per Nadal. A Canàries, al ser gent més exòtica i tropical en solen menjar habitualment durant tot l’any, no els tingueu en compte pobrets.

Ara us explicaré com els faig jo. Els parteixo en trossos grossos de la mateixa mida per tal que tots es coguin a l’hora, els poso al forn durant uns 100 minuts perquè m’agrada més el sistema centesimal més que el sexagesimal, i cada vint minuts els hi dono la volta 180º per desconcertar-los una mica. Quan ja fa hora i poc que estan al forn agafo una forquilla i aprofitant que estan desprevinguts e indefens els punxo sense compassió mentre faig aquest riure. Després els trec del forn i els embolico amb paper de diari, no pas perquè es mantinguin calents, sinó perquè es culturitzin ja que no m’agrada menjar aliments ignorants, per això evito sempre fer servir les pàgines de política i esports. Quan crec que amb la calor la tinta del diari ja s’ha transferit al moniato, el desembolico i li poso l’ingredient secret que ha anat passant de generació Pons en generació Pons i que avui privilegiats lectors us passo a vosaltres: La canyella!

Fusionant tradicions: 2x1 Moniatos disfressats per Halloween

Fusionant tradicions: Moniatos disfressats de Halloween, es el que té la globalització

En aquesta època de l’any les parades de castanyes que volen diversificar el negoci aprofiten per oferir no solament castanyes sinó també moniatos als seus clients. Està clar que el món dels negocis és pels innovadors i aventures, us heu baixat ja l’aplicació appNiato? Per Android ja existeix, per Apple sortirà en breu, tot i que evidentment serà més cara. Ja per acabar, sabem que un aliment està en el cim de la popularitat quan a aquest se li ha dedicat una o varies frases fetes, en el cas del nostre ja estimat moniato tenim la famosa “Quedar-se de pasta de moniato”, que no vol dir canviar el color de la pell al taronja sinó que vol dir quedar-se sorprès, oi què al saber-ho us heu quedat de pasta de ídem?

Què us ha semblat aquests dos posts sobre els moniatos? Oi que ara us els mirareu amb més estima? Si veieu per les noticies que el consum de moniatos s’ha disparat no en tingueu cap dubte, no es per l’època de l’any en que ens trobem, és per aquesta parella de posts. Llarga vida al moniato!

Estem a finals d’octubre, això vol dir bàsicament que s’acosten dues coses: El fred i la Castanyada. De la primera no en parlaré perquè estem a Pons’s Blog i no pas en un ascensor. De la segona tothom en parla, sobretot dels dos principals protagonistes, les castanyes i els panellets, però hi ha un tercer element protagonista de la castanyada que sempre es relegat en segon terme i es igualment important; si has pensat en el moscatell tens un problema amb la beguda, em refereixo als moniatos! El pobre moniato està desprestigiat, al moniato se li fa bullying, ja que quan algú diu moniato sempre n’hi ha un que respon “Ai no! Que a mi m’embafen molt!” i els pobres moniatos queden allà humiliats a la plata morts de fàstic mentre veu com les castanyes i sobretot els panellets són menjats amb gust per tothom. Per això vull fer un post reivindicant la importància del moniato. Què collons un post! Dos posts! Perquè el menyspreat moniato s’ho mereix! Ves ara mateix a abraçar un moniato!

El moniato, també anomenat per la gent estranya “boniato”, també anomenat per la gent molt estranya “batata”, anomenat pels científics “Ipomoea batatas” i fins hi tot hi ha algun degenerat que l’anomena patata de Màlaga (?!) és una planta de la família de les convolvulaceae (ui tant…), conreada per la seva arrel tuberosa que no fa bonic però és comestible; això explica perquè es habitual trobar gent que menja moniatos però en canvi costa més trobar gent que tingui una foto d’un moniato emmarcada sobre el moble del rebedor.

Per què hi ha un Mr Potato i no un Mr Moniato? Això es discriminació!

Per què hi ha un Mr Potato i no un Mr Moniato? Això es discriminació!

Passem a la història. El moniato és originari de Llatinoamèrica on forma part des de l’època precolombina de la dieta local. Va arribar a Europa al segle XVI i s’ha difós àmpliament per tot el món, inclús a Terrassa (buuuuu). Els massacradors, vull dir els gloriosos i aguerrits conqueridors espanyols, van tenir el plaer de conèixer el moniato quan van arribar al Carib abans que la patata per això el nom de batata va inspirar el nom per la patata que descobriren més tard, i no pas al revés com la gent sol pensar, o com a mínim això era el que es pensava el meu company d’oficina quan li he preguntat.

Si busques moniatos penjats d’un arbre no en trobaràs cap, millor buscar-los sota terra, i millor encara si la planta que sobresurt del terra es una moniatera, de debò que es diu així, quan em documento per un post vull que es noti. De fet el moniato no es la fruita de la moniatera sinó que n’és l’arrel. Això que per algú pot semblar evident per una persona de ciutat com jo no es tan trivial, ja que abans de documentar-me pel post pensava que naixien directament agrupats amb una bossa de malla de dos quilos. Després de fer personalment una entrevista a una moniatera, aquesta m’ha dit que li agrada vegetar a 24ºC a més de tenir una humitat tirant a alta, per això les moniateres solen néixer en un planter i després es planten els esqueixos a terra. Pons’s Blog, entrevistant moniateres des del 2006 ^^. Així doncs, les moniateres trien per viure els països tropicals humits. Segons la dada anterior, quin diríeu que és el país que en produeix més quantitat? Brasil? Perú? Andorra? Us donaré una pista, la majoria de vegades que formules una pregunta del estil “Quin és el país que més X produeix?” Doncs la mateixa resposta també es vàlida pels moniatos, efectivament em refereixo a la Xina, que conrea [atenció al percentatge espectacular] el 83% de la producció mundial de moniatos! Que com ho sé jo? Fàcil, li he preguntat al Yuan, que és el propietari del bar de la cantonada, llavors m’ha dit si volia un moniato amb el cafè amb llet, sens dubte la falta de sentit comú es la única raó per la qual els xinesos encara no dominen el mon…

Demà la segona i última part del monogràfic sobre el meu estimat moniato.

BCPP: McAbeu, Gemma Sara

Temporada 24 dels Simpson. Calia? No, de fet la última que calia era la 11 o sigui que imagineu la de capítols que no calien… Primer capítol: Viatge a Nova York que només serveix per trepitjar la memòria del mític primer viatge a Nova York de la família un dels capítols més memorables de la sèrie. El segon es el capítol de Halloween, el qual té una bona introducció amb la destrucció del mon prevista pels Mayes. En canvi la primera història sobre un forat negre es fluixa fluix. la segona, la paròdia de paranormal Activity també es fluixa. La tercera tot i haver viatges en el temps és gairebé tan fluixa com la segona. El capítol tres comença amb una ben pensada referència al primer grafisme de la família Simpson. Després meeeh. Quatre i cinc es deixen veure, els sis fins hi tot podem dir que està bé tot i que li calen uns minuts finals per omplir el metratge amb una història surrealista amb anuncis. El set està bé per què se’n fot dels hipsters dels collons. El vuit és una història del passat que està ben explicada i fins hi tot es una mica emotiva. El nou no el recordo. El 10 i el 11 son fluixos. 12 i 13 no he pres nota. El 14 comença amb un Harlem Shake, a part d’això el capítol es dolent amb ganes. El 15 es acceptable. El 16 no es dolent. El 17 comença amb un bon homenatge a Breaking Bad, després el capítol no té res d’especial. Del 18 i del 19 no es pot salvar pràcticament res. El 20 té una bona seqüència del sofà amb ninos animats, també té el detall d’avisar sobre l’aparició de Justin Bieber i això s’agraeix, a part d’això el capítol es força estàndard. El 21 normal i el 22 i últim també es normal

Podríem resumir la trajectòria del Simpson de la següent manera:
– Temporada 1: 7/10
– Temporada 2: 9/10
– Temporades 3 a 9: 10/10
– Temporades 10 a 11: 8/10
– Temporades 12 a 14: 5/10
– Temporades 15 a 21: 3/10
– Temporades 22 a 24: 5/10

– Arreglarás el grifo que gotea?
– Por tercera vez en lo que va de año: Ahora voy!

Moe i el detector de mentires (no es de la temporada 24 però mola)

Pongalo en H! (tampoc es la temporada 24 però a mi em fa molta gràcia)

Hola, sóc Pons McClure i em recordareu d’altres anècdotes com el “Ramat d’àvies” i “Visites inesperades de dissabte al matí”, l’anècdota d’avui es titula “Portes: Més complicades del que semblen”.

En aquestes alçades de la meva vida un es pensa que ja sap que la gent pot arribar a ser molt inútil, però situacions com aquesta em fan veure que el nivell d’inutilitat d’alguna gent pot arribar a nivells que no sospitava possibles. Primer de tot deixem posar-te en situació. Jo visc en un pis, em sap greu decebre’t si pensaves que algú de la meva categoria hauria de viure en una mansió rodejada d’uns jardins victorians de 50 acres. Com la majoria de pisos, el meu té una entrada comunitària pels habitants del bloc de pisos, així doncs a vegades em veig coincidint amb algun veí, com és el cas del vespre passat . Potser no caldria però per si de cas t’explicaré com funciona una porta, fins fa poc pensava que realment no calia explicar a ningú una aparell tan comú però sembla ser que m’equivocava. Una porta té a grans trets dos estats possibles, oberta i tancada, quan està oberta es pot passar, quan està tancada no es pot passar, a la meva edat i explicant com funciona una porta, el que té la vida, en fi… També existeix un estat intermedi entre oberta i tancada que es podria anomenar com “entreoberta”, però això ja són tecnicismes que deixaria per un curs avançat. En el cas de l’entrada del meu pis el que trobes al obrir la porta són quatre graons, fins fa temps només hi havia això quatre graons, però fa un parell d’anys també hi ha una plataforma elevadora que ajuda a salvar els graons per la gent amb mobilitat reduïda, mai he vist a ningú que l’hagi fet servir però això ja es un altre tema. El cas es que la plataforma elevadora ocupa dos terceres parts de l’escala original, com que la porta s’obra cap endins, per tal d’accedir a l’escala no es suficient en entreobrir la porta sinó que cal obrir-la del tot, però es una cosa que qualsevol persona amb les capacitats visuals funcionals pot apreciar sense problemes, a part que un té la experiència dels dos anys que fa que existeix aquest petit impediment sobre l’escala. Hi ha una altra opció que es entrar obrint molt poc la porta, tancar la porta i després pots accedir a l’escala. Per acabar un detall, la porta en qüestió té la particularitat que es manté oberta si la deixes oberta del tot, però que es tanca sola si la deixes entreoberta. Bé, crec que amb això ja et pots formar una imatge mental de com està organitzada l’escenari.

Arribava jo amb la bici i vaig veure que hi havia una dona d’uns 50 i escaig anys amb el que segurament seria el seu fill d’uns 15 anys, la veritat es que sóc molt dolent determinant la edat dels nens, no m’hi fixo massa amb ells perquè no solen servir per res i per això els intento ignorar, per tan, el nen en qüestió podia tenir tan 10 anys com 20, i he fet la mitjana i per això he dit 15. El cas es que per aprofitar que estaven entrenat aquests dos individus vaig dir:

-Deixa la porta oberta si us plau
-¿Qué?
-Puerta abierta, el contrario de cerrada…
-Ah! Sí, claro.

Si hagués sabut el que m’esperava no hagués dit res i m’hauria estalviat molt de temps, però per contra no hauria tingut aquesta entretinguda anècdota per explicar. Primer la dona entra obrint poc la porta i passa ella però abans que el nano pugui entrar la tanca, però veu que això no funciona i torna a entreobrir la porta perquè passi el nano i torna a tancar la porta, i veu que allò no funciona, així doncs surten els dos a fora perquè… no se ben bé perquè, torna a entrar la dona només entreobrint la porta i un cop a dins tanca la porta, llavors es posa a dalt del primer graó i com pot obre del tot la porta, perquè suposo que obrir la porta del tot des de bon principi hagués sigut massa fàcil i està clar que aquí no em vingut a fer les coses fàcils. Mentrestant jo ja havia superat l’etapa de plorar i simplement estava gaudint de l’espectacle amb un somriure perquè un show així no es veu cada dia, a més, el meu subconscient ja havia afegit a la situació la musiqueta de Benny Hill. Finalment la dona obra del tot la porta i pot entrar el seu fill i ràpidament jo al darrera no fos cas que decidís tornar a tancar la porta. Per evitar més mal de caps i així evitar crear un embús en una zona tan poc transitada com l’entrada del portal del bloc, vaig dir “No se preocupe, ya cierro yo”.

The Shield, temporada dos. No fa gaire vaig parlar de la primera temporada, si? El nostre grup d’assalt continua amb la tònica de la primera temporada, això vol dir igual de violent, igual de corrupte, igual de mandrós de cara a la burocràcia, però per altra banda es bastant eficient en segons quines feines, malgrat que alguns dels seus components es comportin com imbècils, sort que el seu cap, en Vic, es bastant capaç d’arreglar els desastres en el que es posen el seus policies.

Només mirar-los la cara ja saps que són agents corruptes

Només mirar-los la cara ja saps que són agents corruptes

En la segona temporada continuen els casos que s’obren i es tanquen en el mateix capítol, però a part d’aquets casos hi ha varis casos de fons que es mantenen oberts, com el cas de l’Armadillo, si, hi ha un delinqüent que es diu Armadillo, pel no fa por, oi? Doncs es un malparit molt perillós. El cas es que els casos auto-clonclusius li donen un ritme àgil i ràpid a la sèrie, i per altra banda els casos llargs de fons donen interès i et fan enganxar a la trama, i la gràcia es que en els capítols d’aquesta segona temporada es saben combinar perfectament aquests dos tipus de casos. Per resumir la segona temporada podríem fer servir una frase que diu un protagonista de la pròpia sèrie seria “Los resultados no justifican un mal comportamiento”.

Com se sap que una sèrie està totalment consolida? Fàcil, quan es permet el luxe de fer un capítol que va sobre el passat, més concretament els inicis de la comissaria, on pocs es coneixen i les relacions són diferents, es curiós de veure, però el capítol en si mateix no aporta res i sembla fet només per omplir un capítol per arribar als 13 que componen la temporada.

———-inici espoilers———–

La segona temporada gira al voltant dels problemes que té en Vic per evitar que el relacionin amb els traficants que el subornen, però com que es el protagonista de la sèrie sempre s’acaba salvant al últim moment. Per sort, per interessos polítics el capità, el seu màxim enemic de la primera temporada, l’ajuda perquè no vol merders l’any que es presenta a les eleccions. El final de temporada té de tot! Acomiadaments, victòries polítiques, un munt de pasta, morts, pallisses, què més es pot demanar? amor? Collonades!

———-fi espoilers———–

Ja que en el post anterior no ho vaig fer deixeu-me que us presenti els personatges principals:

  • Vic Mackey: Es un detectiu que farà qualsevol cosa pel bé de la seva família, això inclou deixar-se subornar per alguns narcotraficants per tenir pasta. Això sí, si donen problemes no té cap problema en tractar els delinqüents amb ma dura fent servir mètodes no del tot legals, però com ell diu lo important són els resultats. És un anti-heroi però cau bé.
  • Shane Vendrell: Es el millor amic d’en Vic, i membre del seu grup d’assalt, sempre farà el que ell digui. No es massa espavilat, i no té cap remordiment en fer qualsevol cosa si amb això es guanya pasta.
  • Danni Sofer: Es una policia veterana que tuteja al novell del cos policial. Bàsicament es legal, però té molt clar que per davant de la llei primer estan els companys policies. No em cau massa bé, les seves trames m’avorreixen.
  • Julien Lowe: Es el jove policia novell tutejat per la Danni. Per ell es més important la llei que qualsevol altre aspecte. Es molt religiós, fins al punt que renuncia a la seva homosexualitat per seguir a Deu. Igual que amb la Danni, al anar junts, també m’avorreixen les seves trames.
  • Holland Wagenbach: Un detectiu que es molt dolent amb les relacions socials. Es preocupa més per les seves estadístiques per tancar bé els casos que no pas per ajudar a les víctimes. Parla sempre dels fets com si fossin tot casos teòrics sobre el paper sense demostrar cap sentiment i no té cap problema en deixar anar els detalls escabrosos tal com ragen amanint-los amb les seves recargolades teories. Té alts i baixos, però en general es bo fent la seva feina.
  • David Aceveda: El capità de la comissaria de policia. No li agraden gens els mètodes d’en Vic, i sempre està esperant que faci algun error per poder-lo agafar infraganti i fotre’l fora. Tot i que com  a bon aspirant a polític que és, en el fons s’acaba preocupant més de les estadístiques que no pas de solucionar problemes.
  • Claudette Wyms: Es la detectiu companya d’en Wagenbach. Es bona en la seva feina i segueix la llei correctament, es de llarg la millor persona que hi ha en aquest departament de policia. Per això tampoc suporta els mètodes utilitzats per en Vic. Després d’en Vic es el meu personatge preferit.

La segona temporada segueix aproximadament al nivell de la primera (exceptuant el fluix capítol 9 que va sobre el passat), per això li mantinc la nota per ser coherent, això vol dir un vuit justet però a la fi i al cap un vuit perquè no es mereix menys. The Shield té 8.0 un al filmaffinity i un 8.8 al imdb.

– Haz las maletas y coge el proximo burro que salga hacia Mejico.

Nota: 8/10

libro_1284372845Cap a la Fundació – Isaac Asimov (384 pàgines)

Si voleu recordar els altres llibres de la fundació teniu: Fundació, Fundació i Imperi, Segona fundació, Els límits de la fundació, Fundació i Terra i la preqüela Preludi a la Fundació. Si no us voleu emportar espoilers de la saga l’ordre de lectura és el que us he marcat acabant amb el llibre d’avui.

Si bé es cert que aquest llibre ens parla més sobre l’Imperi i la seva decadència que el seu predecessor, també té el problema que al principi, l’argument central insisteix en ficar-se en petites històries de espies, això passa sobretot en la primera meitat del llibre, en la segona meitat la cosa ja s’arregla. Puc assegurar que la segona preqüela està força millor que la primera, com a mínim aquesta es centra en la creació de la psicohistoria, que es el motiu real pel qual la gent es vol llegir aquestes preqüeles. Aquí coneixem com va començar el projecte, la evolució, els problemes que es va trobar, els punts importants, les persones implicades, etc. De pas també ens expliquen la situació de Trantor durant aquesta època, hagués preferit la història del Imperi sencer en comptes d’estar centrat tan en Trantor, però no es pot tenir tot. A més a més acaba lligant el final d’aquest llibre amb el principi del primer llibre original Fundació, afegint fins hi tot alguns detalls extres que aquest no explicava. De totes maneres trobo que les preqüeles són massa llargues, amb menys pàgines haurien passat millor, de fet els llibres de la trilogia original es mouen entre les 200 i 300 pàgines, però les seqüeles i preqüeles ja arriben i algunes passen de les 400. Segur que els fans més acèrrims ja els hi va bé, però sent sincers hi ha bastanta palla que es podria esporgar.

Com ja va passar amb el seu predecessor aquest cop també m’he deixat de subratllar cap frase del llibre. No ho compteu com a fallo, preneu-ho com una decisió de negoci…. Per resumir la categoria dels 7 llibres de la saga de Fundació o també coneguda com a Cicle de Trantor podríem dir:

  • Trilogia original => Imprescindible només per qualsevol amant de la lectura
  • Seqüeles => Imprescindibles només per qualsevol amant de la ciència ficció
  • Preqüeles => Imprescindibles només per qualsevol amant de Isaac Asimov

Nota: 6/10

L’ull poc entrant d’un blogger us dirà que la part més important d’un bloc son els posts o també anomenades entrades, i no s’equivocarà pas! Què voleu que sigui sinó? Els comentaristes? Va! Home! No em feu riure! Tot i això haig de reconèixer que els comentaristes son una part força important d’un bloc, i per tan se’ls ha de cuidar perquè estiguin a gust i vinguin de tan en tan a deixar les seves opinions. També hi ha l’altra opció, que es la que faig servir jo, que consisteix en amenaçar-los tot segrestant els seus éssers estimats.

Es una ocasió especial, per tan toca fer servir el Word Art

Es una ocasió especial, per tan toca fer servir el Word Art

Els més observadors hauran vist en el títol del post que passa alguna cosa amb la màgica xifra 10.000. Però com sabran els lectors més fidels no es tracta dels 10.000 comentaris del bloc, perquè això ja va passar al CT1366, de fet ja han passat els 20.000 comentaris com vaig explicar en el CT1916. Llavors a què coi es refereix aquest 10.000? Per què no pot pas ser que un sol comentarista ja hagi arribat a la increïble xifra de 10.000 comentaris deixats en aquest bloc, no? O… si? Caureu de les vostres cadires però si! Hi ha una persona pel qual tots els adjectius se li queden curts que hi ha arribat! La persona que més esforça i ganes ha dedicat a aquest bloc! Es tracta de…. petri emoció… petri misteri…. d’en Pons! Efectivament, jo mateix! Soc un home molt modest però si us plau, no us talleu, poseu-vos de peu i feu un fort aplaudiment al meu honor! Va collons! Que 10.000 comentaris no es celebren cada dia! Això vol dir que pràcticament una tercera part dels comentaris d’aquest blog són meus, ja que el total fins al moment són 31.280.
BCPP: Xexu, jpmerch

Avui us porto la meva especial desfilada militar del dia de la Hispanitat.

Pots veure els franctiradors?
– Cap Gutierreeezzz!
– Digueu-me capità!
– Avui no l’he vist en l’entrenament de camuflatge.
– Gràcies capità.
19fj1oc7ybmhbgif

Suïssa no envia el caces a recuperar un avió segrestat perquè es fora de l’horari laboral
SWITZERLAND AIR FORCE

Comiat d’un soldat neozelandès amb una haka

A la frontera entre India i Pakistan si que fan un bon xou.

Encara que aquests soldats tailandesos tampoc ho fan gens malament

Afegeixo un punt de vista yanki del dia