Cas típic 2229: noi li agrada noia, noi li agrada Preludi a la Fundació

Preludi a la fundació – Isaac Asimov (352 pàgines)

Donat que la HBO està ficada en la sèrie sobre la saga de la Fundació, he decidit ficar-me les piles i llegir les dos preqüeles de la saga coneguda com “Cicle de Trántor”. La primera es diu Preludi a la fundació i és del què tracta el post d’avui. Si voleu recordar els altres llibres de la fundació teniu: Fundació, Fundació i Imperi, Segona fundació, Els límits de la fundació i Fundació i Terra. Si no us voleu emportar espoilers de la saga l’ordre de lectura és el que us he marcat acabant amb les dues preqüeles.

Preludi a la fundació són ventures i desventures que pateix el mític i llegendari Hari Seldon un cop es dona a conèixer la seva teoria (de moment no es pot portar a la pràctica) sobre la psicohistòria. L’emperador de l’imperi sembla molt interessat en el tema, en concret per la part de preveure si serà assassinat com la meitat dels seus predecessors o viurà fins la seva mort natural. El que fa en Hari durant tot el llibre es canviar d’un lloc a un altre ajudat per un parell d’amics. Lamentablement no hi ha cap esdeveniment remarcable a escala galàctica tal com passava en en els cinc llibres de la Fundació. Això vol dir que el llibre és menys interessant? Doncs per mi si. Com a mínim en els primers llibres anàvem cap a un futur desconegut, i ens quedava el misteri per saber què passarà, en aquest llibre ja ho tenim clar, tot desemboca cap a la creació de la psicohistòria. Si com a mínim les aventuretes fossin interessants. Pel meu gust perd molt de temps amb la secta masclista dels Micogens. D’acord, es veritat que tot això ho lliga amb un tema que en la part de espoilers explicaré millor, però tot i així… Amb tot això què hi pinta la noia que acompanya en Hari tota la estona? Què fa? Em recorda la típica companya d’en Robert Langdon dels llibres d’en Dan Brown que està sempre al mig però no fa res; està bé, un cop li salva la vida, però ja està. Fins que no acaba tota la acció del nus el llibre no recupera la part important sobre el destí del Imperi, la Galàxia, i totes les coses importants que el lector vol llegir. En el desenllaç també tenim un parell de girs, un d’ells me l’esperava, l’altre haig de confessar que no, però si hagués pensat una mica també me l’hauria pogut esperar. Un fet curiós es que quan surt un concepte nou e important en la trama, en trobem part de la seva definició en la Enciclopèdia Galàctica, es a dir, una espècie de Wikipedia.

———- inici espoilers ———-

El que fa Asimov amb les precueles de la fundació es el que comença a fer amb l’últim llibre de la saga normal “Fundació i Terra”, comença a lligar la saga de la Fundació amb la saga dels robots, robots que han sobreviscut 20.000 anys i viuen amagats en racons oblidats de la galàxia, podríem dir que això es la part més important del llibre. Però aquí no acaben les semblances amb Fundació i Terra. Mentre que a fundació i Terra el protagonista viatja per planetes i cada un funciona d’una manera totalment diferent a l’altra, aquí el protagonista fa el mateix però viatjant entre els diferents regions de Trantor, el mateix planeta però cada societat es totalment diferent a la seva veïna.

———- fi espoilers ————

A falta de llegir la segona preqüela haig de dir que a excepció que els cinc primers llibres de la Fundació t’hagin agradat molt i molt (en especial Fundació i Terra que és el que segueix una estructura més semblant), llegir-se aquest no val la pena. Tinc dipositades més esperances en la segona preqüela i m’agradaria poder-vos dir que llegir-se aquest serveix com a pas necessari a poder-se llegir el següent llibre “Cap a la Fundació”, ja que la trama del final de Preludi a la Fundació no queda encara lligada amb el primer llibre de la Fundació.

Nota: 5/10