Estem a finals d’octubre, això vol dir bàsicament que s’acosten dues coses: El fred i la Castanyada. De la primera no en parlaré perquè estem a Pons’s Blog i no pas en un ascensor. De la segona tothom en parla, sobretot dels dos principals protagonistes, les castanyes i els panellets, però hi ha un tercer element protagonista de la castanyada que sempre es relegat en segon terme i es igualment important; si has pensat en el moscatell tens un problema amb la beguda, em refereixo als moniatos! El pobre moniato està desprestigiat, al moniato se li fa bullying, ja que quan algú diu moniato sempre n’hi ha un que respon “Ai no! Que a mi m’embafen molt!” i els pobres moniatos queden allà humiliats a la plata morts de fàstic mentre veu com les castanyes i sobretot els panellets són menjats amb gust per tothom. Per això vull fer un post reivindicant la importància del moniato. Què collons un post! Dos posts! Perquè el menyspreat moniato s’ho mereix! Ves ara mateix a abraçar un moniato!
El moniato, també anomenat per la gent estranya “boniato”, també anomenat per la gent molt estranya “batata”, anomenat pels científics “Ipomoea batatas” i fins hi tot hi ha algun degenerat que l’anomena patata de Màlaga (?!) és una planta de la família de les convolvulaceae (ui tant…), conreada per la seva arrel tuberosa que no fa bonic però és comestible; això explica perquè es habitual trobar gent que menja moniatos però en canvi costa més trobar gent que tingui una foto d’un moniato emmarcada sobre el moble del rebedor.
Per què hi ha un Mr Potato i no un Mr Moniato? Això es discriminació!
Passem a la història. El moniato és originari de Llatinoamèrica on forma part des de l’època precolombina de la dieta local. Va arribar a Europa al segle XVI i s’ha difós àmpliament per tot el món, inclús a Terrassa (buuuuu). Els massacradors, vull dir els gloriosos i aguerrits conqueridors espanyols, van tenir el plaer de conèixer el moniato quan van arribar al Carib abans que la patata per això el nom de batata va inspirar el nom per la patata que descobriren més tard, i no pas al revés com la gent sol pensar, o com a mínim això era el que es pensava el meu company d’oficina quan li he preguntat.
Si busques moniatos penjats d’un arbre no en trobaràs cap, millor buscar-los sota terra, i millor encara si la planta que sobresurt del terra es una moniatera, de debò que es diu així, quan em documento per un post vull que es noti. De fet el moniato no es la fruita de la moniatera sinó que n’és l’arrel. Això que per algú pot semblar evident per una persona de ciutat com jo no es tan trivial, ja que abans de documentar-me pel post pensava que naixien directament agrupats amb una bossa de malla de dos quilos. Després de fer personalment una entrevista a una moniatera, aquesta m’ha dit que li agrada vegetar a 24ºC a més de tenir una humitat tirant a alta, per això les moniateres solen néixer en un planter i després es planten els esqueixos a terra. Pons’s Blog, entrevistant moniateres des del 2006 ^^. Així doncs, les moniateres trien per viure els països tropicals humits. Segons la dada anterior, quin diríeu que és el país que en produeix més quantitat? Brasil? Perú? Andorra? Us donaré una pista, la majoria de vegades que formules una pregunta del estil “Quin és el país que més X produeix?” Doncs la mateixa resposta també es vàlida pels moniatos, efectivament em refereixo a la Xina, que conrea [atenció al percentatge espectacular] el 83% de la producció mundial de moniatos! Que com ho sé jo? Fàcil, li he preguntat al Yuan, que és el propietari del bar de la cantonada, llavors m’ha dit si volia un moniato amb el cafè amb llet, sens dubte la falta de sentit comú es la única raó per la qual els xinesos encara no dominen el mon…
Demà la segona i última part del monogràfic sobre el meu estimat moniato.
BCPP: McAbeu, Gemma Sara
Pons's blog 