Segona part del post sobre el moniato, segur que aquesta nit no heu pogut dormir tot esperant la publicació de la segona part del post d’ahir. Pons’s blog, mantenint la tensió dramàtica gràcies a un tubercle des del 2006 ^^
Si per algun trauma infantil estrany no heu menjat mai un moniato us diré que no es menja cru. Un moniato es un tubercle semblant a una patata, per tan, oi que no us menjarieu una patata crua? Bé, tinc molts lectors, tampoc posaria la ma al foc sobre que cap ho hagi fet alguna vegada… El cas es que normalment un moniato es fregeix o s’escaliva, exacte, com si es tractés d’una patata, veig que aneu aprenent. A Catalunya els mengem al voltant de Tot Sants, motiu per el qual estic publicant el cas típic per aquestes dates i no pas per Sant Juan Joan. De fet, els catalans a vegades fins hi tot el fem servir com a part de la massa del nostre estimat panellet. A València van un pas més enllà i fan pastissos de moniato per Nadal. A Canàries, al ser gent més exòtica i tropical en solen menjar habitualment durant tot l’any, no els tingueu en compte pobrets.
Ara us explicaré com els faig jo. Els parteixo en trossos grossos de la mateixa mida per tal que tots es coguin a l’hora, els poso al forn durant uns 100 minuts perquè m’agrada més el sistema centesimal més que el sexagesimal, i cada vint minuts els hi dono la volta 180º per desconcertar-los una mica. Quan ja fa hora i poc que estan al forn agafo una forquilla i aprofitant que estan desprevinguts e indefens els punxo sense compassió mentre faig aquest riure. Després els trec del forn i els embolico amb paper de diari, no pas perquè es mantinguin calents, sinó perquè es culturitzin ja que no m’agrada menjar aliments ignorants, per això evito sempre fer servir les pàgines de política i esports. Quan crec que amb la calor la tinta del diari ja s’ha transferit al moniato, el desembolico i li poso l’ingredient secret que ha anat passant de generació Pons en generació Pons i que avui privilegiats lectors us passo a vosaltres: La canyella!
Fusionant tradicions: Moniatos disfressats de Halloween, es el que té la globalització
En aquesta època de l’any les parades de castanyes que volen diversificar el negoci aprofiten per oferir no solament castanyes sinó també moniatos als seus clients. Està clar que el món dels negocis és pels innovadors i aventures, us heu baixat ja l’aplicació appNiato? Per Android ja existeix, per Apple sortirà en breu, tot i que evidentment serà més cara. Ja per acabar, sabem que un aliment està en el cim de la popularitat quan a aquest se li ha dedicat una o varies frases fetes, en el cas del nostre ja estimat moniato tenim la famosa “Quedar-se de pasta de moniato”, que no vol dir canviar el color de la pell al taronja sinó que vol dir quedar-se sorprès, oi què al saber-ho us heu quedat de pasta de ídem?
Què us ha semblat aquests dos posts sobre els moniatos? Oi que ara us els mirareu amb més estima? Si veieu per les noticies que el consum de moniatos s’ha disparat no en tingueu cap dubte, no es per l’època de l’any en que ens trobem, és per aquesta parella de posts. Llarga vida al moniato!
Pons's blog 