Arxivar per 2015-10-26

47991

Cavadors – Terry Pratchett (249 pàgines)

Segon llibre de la trilogia dels gnoms de Terry Pratchett. Es clarament una trilogia enfocada als petits de la casa, però i què? Si Terry Pratchett hagués publicat un manual d’instruccions d’una torradora un servidor se’l llegeix igualment, es més! Encara que hagués escrit un llibre de receptes de cuina! Imagineu-vos on arribaria el meu fanatisme per Terry Pratchett. Per cert, si busqueu la ressenya del primer llibre de la trilogia en aquest blog només trobareu això “Un llibre una mica infantil d’uns gnomos que viuen en un centre comercial. Res a veure com mundodisco.” ja que la primera part coneguda com “camioners” me la vaig llegir per allà al 2007 quan no solia fer ressenyes gaire treballades. Però no patiu, amb la ressenya anterior es més que suficient informació per poder llegir la segona part de la trilogia dels gnoms sense perdre’t en l’argument. Aquí els protagonistes del primer llibre es separen. 3 gnoms van a Florida amb la Cosa (una ordinador avançat) a buscar la nau (i d’aquests no en sabrem res més fins al tercer llibre) i tota la resta de gnoms es queden a la Cantera, on acostumats a viure en la botiga troben estrany això d’estar envoltats de natura, però resulta que els humans volen reobrir la Cantera, total que els Gnoms hauran de defensar-se com puguin dels humans fins que al final hauran de fugir. Es un llibre per nens, o sigui que si teniu nens que es vulguin iniciar a la lectura aquesta es una bona opció. Per adults com que no. Es nota perfectament que es Pratchett però se’l veu infantil, tot i que hi ha algunes reflexions que potser als nens se li escapen, però la trama es simple i plana.

Pues bien, esa Naturaleza no tiene nada de natural. Y es demasiado extensa. Esto no se parece en nada a un mundo como es debido. Basta con echarle un vistazo. El suelo es áspero y desigual, cuando debería ser liso. Apenas hay paredes. Y todas esas luces como estrellas que salen por las noches…, en fin, no ayudan a mejorar las cosas, ¿verdad?

Cuando a una máquina le ocurría algo, bastaba con engrasarla o darle un empujoncito o, si nada de ello daba resultado, sacudirle un par de martillazos. Los gnomos, en cambio, no respondían bien a este tratamiento.

Si había algo peor que alguien que no la entendiera, era alguien que la entendiera perfectamente y no le diese la oportunidad de lamentarse de que nadie la entendía.

Los intentos de la abuela Morkie para animar a la gente tenían algo que siempre los estimulaba a moverse. Cualquier cosa era preferible a dejarse animar otra vez.

Nota: 5/10