La castanya es tan preuada que ha influenciat en la creació de personatges importants, i altres que no, com és el cas de la foto
Si no heu llegit el post d’ahir us recomano que us el llegiu perquè sinó es possible que no entengueu el post d’avui, coses dels arcs argumentals complexos d’aquestes festes i tal. Bé, hauríeu de ser una mica totxos per no entendre un post sobre la castanyada, però per què coi em molesto a numerar els casos típics sinó per llegir-los per ordre? Creieu que ho faig per gust?! Creieu que m’agrada?!! Creieu que sóc un maniàtic de l’ordre?!!! Perdoneu, a vegades em poso nerviós. Continuo parlant de la Castanyada.
Comencem amb la història antiga. En la prehistòria la castanya era important en l’alimentació igual que els aglans perquè qualsevol comestible que aparegués penjat d’un arbre i només estirant el braç ja el poguessis agafar i menjar era benvingut pels homes del paleolític que no eren famosos per ser un sibarites amb el que es posaven a la boca. Més endavant, gràcies al romans que van plantar castanyers per la nostra zona, la castanya es va popularitzar perquè es menjava tan com a fruita “fresca”, seca o bé molta per fer farina de castanya, i això últim no m’ho invento, perquè de tan en tan m’agrada posar dades verídiques en els posts ni que sigui per trencar els esquemes. A partir del segle XVIII va venir la moda del blat de moro i de la patata provinent d’Amèrica i la nostra i estimada castanya va perdre protagonisme, d’aquí ve la famosa dita “de fora vingueren i la castanya ens tragueren”.
Passem a la història de la festa de la Castanyada. La llegenda urbana diu que la costum d’ingerir aquests aliments tan hipercalòrics i tan poc adequats per mantenir la línia es degut a que a la nit de Tot Sants, la tradició cristiana era tocar a morts tot seguit fins la matinada, es a dir, era aconseguir a cops de campana que ningú dormís aquella nit, i per tal d’ajudar als campaners, els seus amics i familiars (com que total, tampoc podien dormir) els hi donaven aquests aliments tan energètics per no defallir, penseu que en aquell temps encara no s’havia inventat el Red Bull ni altres drogues dures. Una altra versió explica que la cosa també prové del segle XVIII i que en els antics àpats funeraris es servien a part de les avorrides llegums i la indesitjable fruita seca, els pans votius, coneguts pel populatxo com panets, panellons o panellets, veieu per on van els trets, oi? A part, l’àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts ja que tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família. Això amb el temps ha anat evolucionant, de tal manera que s’han eliminat les parts supèrflues, per això avui en dia per la castanyada no mengem castanyes i si que resem el rosari, o era al revés, ja no ho recordo.
Què us han semblat el parell de posts sobre la castanyada? Us he fet venir ganes que arribi Tot Sants?
Pons's blog 