Cas típic 2255: noi li agrada noia, noi li agrada Hawaii Meteor

Hawaii Meteor – Jair Dominguez (202 pàgines)

Hawaii Meteor ens situa en un Catalunya apocalíptica on la independència no ha anat bé i ha estat reprimida brutalment per Espanya. S’han creat varis grups de guerrillers pro-independentistes i un d’ells, un comando format per quatre estrafolaris personatges intentarà matar el rei espanyol, però no serà tan fàcil perquè els controladors del poder a l’ombra, com el senyor Important gastaran els seus recurs per evitar que la història es desviï dels seus plans. El llibre es una exageració darrera de l’altre, situacions absurdes on la sang i el fetge són sempre els protagonistes, es un llibre on la majoria de les accions dels protagonistes no tenen cap sentit, i les situacions són absurdes però hilarants, quan llegiu les nombroses frases que he subratllat de la novel·la entendreu perfectament el que us vull dir. A mi m’ha agradat i molt, si la història hagués tingut una mica de sentit ja hagués sigut perfecte. Un llibre així es d’aquells que o bé t’agraden molt o bé no t’agrada gens, no cal dir que jo sóc del primer grup. Com més s’acosta cap al final més rebuscada e inversemblant es torna la trama, però tot s’entén, bé, més o menys, lo important es que al final sabem què passa amb l’objectiu amb el què arrancava el llibre, l’assassinat (o no) del rei. Aquest cop reconec que m’he passat subratllant frases, espero que no em denunciï l’autor, des d’aquí una salutació Jair ;)

És un cotxe de milionari torrapipes. Pots passar-te un any i mig de la data de revisió i el cotxe segueix tirant. Funciona igual amb gasolina súper, alcohol de cremar o amb oli de fregir croquetes.

Als dinou anys, li va disparar un tret a la cara a un turista que li va preguntar quina direcció havia d’agafar per anar a «el Alto Ampurdán».

Marines perduts? Una teoria absolutament poca-solta, tenint en compte que un marine, amb els seus GPS de trenta mil dòlars i telèfons via satèl·lit amb cobertura infinita, no podria perdre’s enlloc. Però la opinió pública en va tenir prou, perquè la opinió pública no és més que una colla de retardats que es conformen amb qualsevol merda d’explicació.

Per què si els paquets de tabac porten fotos de genives desfetes o tràquees menjades pel càncer els cotxes no porten fotos de tios amb la crisma partida per la meitat? Té lògica, oi? Clar que llavors als microones posarien fotos de caniches en flames i a la batedora la imatge d’una mà trinxada i estaríem tot el dia vomitant

New-goth-pop, en dirien els entesos en moda. Una mala puta de merda, en diria en Johnny.

Hi ha una cosa molt bàsica que s’ha de saber quan et mous en certs àmbits i és que quan un tio que parla en català i és de família catalana es fa dir Javier, és que té molts diners; i aquest Javier no n’era una excepció.

Els científics de la multinacional havien desenvolupat un líquid miraculós que podia netejar taques d’oli de cotxe en una camisa de seda blanca però, a canvi, inhalar-lo suposava passar-se les dues setmanes següents vomitant sang. Era un preu que no totes les mestresses de casa estaven disposades a pagar per tenir la roba neta. A més, els publicitaris de l’empresa no eren tan creatius com per camuflar aquest efecte secundari amb un anunci divertit. Nens que vomitaven sang no era la imatge que la marca volia transmetre.

Quan el tinent Olaf Bocanegra, noruec per part de pare i fill de puta per part de mare, ha acabat de teclejar la data i l’hora, aixeca els ulls de la pantalla de l’ordinador i veu que l’home s’ha mort allà mateix, assegut. Agafa el telèfon perquè algú vingui a endur-se el cadàver però des de l’altra banda del telèfon li diuen que es deixi de collonades, que tiri el sudaca al contenidor de les restes orgàniques

—Sortiu al carrer i porteu-me aquest pelacanyes. Agafeu els cotxes, les motos, l’helicòpter, el tanc, el Juggernaut… Entreu a l’armeria i agafeu tot el que pugueu: pistoles, canons, ganivets, retallades, llançaflames, katanes, míssils terra-aire i l’espingarda de la guerra de Cuba Recuerdos de Totonicapán que tinc al despatx…, no vull que ningú dormi fins que no hagueu pentinat cada carretera, autovia, autopista, camí de ronda, bar, cafeteria, restaurant, prostíbul, hospital, edifici institucional, escola, parc d’atraccions, cementiri indi, escull de corall, biblioteca, catedral gòtica o condoneria en un radi de mil quatre-cents quilòmetres. Ha quedat clar, fills de la grandíssima puta babilònica?

Els policies surten per cames de la sala perquè saben que el tinent té mala llet i que una vegada va matar una girafa d’un cop de colze perquè va refusar-li un cacauet al seu fillol. Un jove becari amb una samarreta de Dora l’Exploradora entra amb una pizza i el tinent el fulmina amb la seva pistola de rajos solars. Els policies que quedaven a la sala salten per la finestra o intenten amagar-se dins la màquina de vènding entrant pel forat de les monedes.

El parabrisa és un Monet; els mosquits i les papallones formen una capa tan espessa que fa gairebé impossible veure-s’hi. En Johnny Beirut condueix per instint. Body count provisional: tres esquirols, sis pardals i un boletaire.

—Aquest tio perd oli —diu el petit.
—¿Com? —respon en Pitu.
—Que camina pel camí de terra.
—¿Com?
—Que se salta els semàfors en vermell.
—¿Com?
—Que li agraden els pintors florentins.
—¿Com?
—Que va a vela i a motor.
—¿Com?
—Que es menja els cigrons cosits.
—¿Com?
—Que prefereix fer servir la sortida del darrere.
—¿Com?
—Que és de la closca amarga.
—¿Com?
—Que és paleta a hores perdudes.
—¿Com?
—Que li agrada la carn en barra.
—No ho crec. A més, em sembla que és marica.

Arriba el metro a cent cinquanta per hora amb els vagons en flames i per l’altaveu se sent una senyora que diu «el siguiente tren no admite pasajeros» i «mantengan la calma, su gobierno está trabajando para resolver la incidencia».

Nota: 8/10
BCPP: Xexu