Los tres estigmas de Palmer Eldritch – Philip K. Dick (240 pàgines)
Ens trobem en un futur no massa llunyà on l’escalfament global ha obligat a molta gent de la terra a viure a altres planetes i satèl·lits del sistema solar, els pocs que encara hi viuen necessiten tenir les vivendes adaptades amb sofisticats sistemes de aire condicionat, i dels pocs llocs del planeta on s’està una mica bé es l’Antàrtida i al Pol Nord. Però els que pitjor ho passen són els planetes colonitzats on la vida del colon no es gaire feliç, per això hi ha una droga que permet evadir-se de la realitat que pràcticament tothom consumeix. Per si això fos poc sembla que hi ha alguns humans que tenen la capacitat de veure flaixos de possibles futurs.
Aquesta es una novel·la del 1965 i com totes les novel·les de Philip K. Dick que he llegit em dona la impressió que la societat està en un futur però es la societat dels anys 50, rotllo Mad Men, on l’home sortia a treballar i la dona era poc més que un objecte que feia de mestressa de casa on la seva única preocupació era caçar un marit. Es una societat on se li dona molta importància al status que un té a la feina. Es a dir, es un futur, però ficat en una societat antiga, es una cosa que no m’acaba d’encaixar, m’imagino les dones amb faldilles prisades i els homes amb gavardina i barret, i la veritat es que no m’acaba de convèncer. També, com altres llibres de Philip K. Dick, aquí no hi ha introducció dels personatges, aquí has d’aprendre qui es qui a mesura que veus actuar els nous personatges, això de fer prestacions està sobrevalorat, per tan un ha d’estar sempre al cas perquè en qualsevol moment apareix un personatge nou que ningú ha anomenat abans. Tampoc es un llibre de ciència ficció on posen el focus als nous invents tecnològics o als nous descobriments especials, simplement l’acció transcorre en aquest futur però el llibre es bàsicament un thriller, ara bé, si no us agrada la ciència ficció no us el recomano. Però el llibre millora quan coneixes als personatges i comences a entendre com funciona aquest mon futurista, llavors es centra més en seguir la trama i la cosa rutlla. Tot i això la trama no es fàcil de seguir ja que si la primera droga que ens presenten et permet entrar en un mon de fantasia, la segona droga encara es més complicada ja que genera il·lusions tan vívides i clares que un ja no pot diferenciar entre la realitat i les al·lucinacions, tot un problema tan pels personatges com pel lector que acaba bastant perdut sobre què es real i què no, tan perdut que quan arriba al final un no està del tot segur de si es un final real o imaginari, algú es vol llegir el llibre i explicar-m’ho? Sabeu què? Tan és, es un d’aquells llibres per amants de l’estil especial de Philip K. Dick, un geni incomprès en el seu temps, i actualment també incomprès per molta gent.
Nota: 4/10
Pons's blog 