Cas típic 2266: noi li agrada noia, noi li agrada xiuxiuejar en la foscor

El que susurra en la oscuridad – H.P. Lovecraft (116 pàgines)

Segon llibre del mestre del terror H.P. Lovecraft que cau a les meves mans, us recordo que el primer va ser En las montañas de la locura i que em va agradar. La temàtica dels llibres de Lovecraft sol ser semblant, sempre relacionada amb una antiga raça de monstres extraterrestres que viuen entre nosaltres des d’abans dels inicis de la humanitat, però com que viuen en llocs remots i amagats pràcticament ningú els ha vist, i ha sobreviscut per explicar-ho. El llibre que us presento avui no es una excepció i els monstres apareixeran en unes muntanyes remotes de New Hampshire. Un altre punt en comú són les referències a les llegendes de Cthulhu i altres èssers mitològics de l’estil que apareixen citats a llibres maleïts com el Necronomicon (pendent de llegir). La manera d’escriure de l’autor ja ens prepara perquè pensem que passarà el pitjor possible, en les frases subratllades del llibre veureu exemples d’aquesta tècnica. De igual manera que altres relats de l’autor, la historia ens és presentada a través de les experiències viscudes d’un dels protagonistes de la historia amb l’ordre cronològic dels esdeveniments des dels inicis on tot sembla normal i els fets estranys semblen més aviat supersticions fins arribar al punt on clarament es veu que passa alguna cosa, i a més no es una cosa agradable ni tranquil·litzadora. Avisats esteu ànimes càndides. La meitat del llibre són les cartes intercanviades entre qui viu els fets i el narrador protagonista i especialista en el tema paranormal que viu lluny del poble, i no es fins a la part final quan per fi té els nassos d’acostar-se al lloc dels fets i… Aquí us deixo perquè pugueu dormir tranquils.

Cuando el transcurso del tiempo ha mitigado la impresión experimentada y me ha hecho replantearme mis acciones y horribles dudas, hay cosas de aquella carta de Akeley que no me atrevería a mencionar, ni siquiera expresándolas en palabras sobre el papel.

Tuve la sensación de que era un morboso eco que se reproducía a través de insondables abismos en inimaginables infiernos exteriores.

Algo había en aquella fragmentaria conversación que me produjo un tremendo escalofrío, suscitando las más grotescas y espantosas dudas y haciéndome desear fervientemente que me despertase y comprobase que no había sido sino un sueño.

Aquella tenebrosa granja al pie de la oscura y frondosa cima de la montaña encantada ¡todo un foco de horror trans-cósmico entre las desoladas montañas verdes y los maldicientes arroyos de aquella espectral campiña!

Nota: 6/10