Arxivar per Desembre, 2015

Post super original en aquestes dates que serveix per fer un resum de tot el què ha passat a Pons’s Blog aquest 2015. Que consti no es un post de balanç on es valoren les experiències viscudes de la meva vida personal al llarg d’aquest any, quin interès tindria això? Cap, a Pons’s Blog només importa una cosa i aquesta es el propi Pons’s Blog. I què ha passat aquest 2015 a Pons’s Blog? Moltes coses! Vosaltres lectors fidels hauríeu de saber-ho que per això no us perdeu mai cap cas típic, oi…?

Li vaig encarregar buscar la imatge del post al becari i el seu raonament ha sigut impecable: “Com que el post va de fer balanç poso la imatge d’una balança”

Li vaig encarregar buscar la imatge del post al becari i el seu raonament ha sigut impecable: “Com que el post va de fer balanç poso la imatge d’una balança”

Aquest 2015 Pons’s Blog ha rebut 32.300 visites provinents de 6.350 visitants que han viscut esdeveniments tan importants com la celebració del primer any dels premis BCPP, la creació i expandiment viral per la catosfera del Primer Premi Anual Pons per la Excel·lent Tasca en el Camp de l’Excel·lència. Però a Pons’s Blog també hi ha lloc per celebrar les fites dels comentaristes com el comentari global número 25.000, el comentari 1.000 d’en Xexu, el comentari 5.000 de l’ahse o el més important de tots, el meu propi comentari 10.000. I com cada any hem pogut gaudir de varis concursos de preguntes sobre Pons’s Blog (quina millor temàtica?), amb el CT2100 i el CT2200.

Pons’s Blog 2016 estarà al nivell de Pons’s Blog 2015? Si hi ha un blog capaç de superar a Pons’s Blog aquest només pot ser Pons’s Blog. Però hi ha moltes preguntes sense resposta de cara al 2016. Quins posts ens oferirà Pons’s Blog? Es mantindrà el nombre de lectors de Pons’s Blog? Augmentaran? Disminuiran? I que passarà amb la xifra de comentaris de Pons’s Blog? Hi haurà tans posts importants per celebrar? I el més important, hi haurà en el 2016 un post on es repeteixi tan “Pons’s Blog” com aquest post?

BCPP: Xexu

Post artístic. Evidentment res d’aquest art es meu…

Kunst Aufräumen ens presenta el seu art d’ordenar els coses.

Quadres pintats amb una màquina d’escriure cromàtica. Si us interessa el podeu seguir en el seu bloc. O veure les seves obres completes a la web.

Si pintar amb pinzell i pintures ha de ser complicat, imagineu-vos pintar amb foc. Doncs Steven Spazuk domina aquesta tècnica.

Convertir les marques de la tassa de cafè en art. Pregunteu-li a la senyoreta Hong Yi (alias Red) com fer-ho.

I per acabar la noticia absurda relacionada amb “el mon de l’art”: Una galeria ha d’indemnitzar amb 22.000 € a un autor per destruir dues patates fregides artístiques. M’abstindré de fer comentaris al respecte…

BCPP: McAbeu

ready-player-one-4621edeReady Player One – Ernest Cline

Ready Player One es una novel·la situada a quaranta anys en el futur on les energies fòssils s’han acabat i amb l’encariment de l’energia la societat benestant s’ha enfonsat. Les grans ciutats són els únics llocs on es pot viure més o menys, la gent viu apilada en petits apartaments o directament piles de caravanes, fora del radi d’acció de les ciutats encara es pitjor, impera la llei del més fort i els atracaments i assalts són habituals. Per escapar-se d’aquesta societat hi ha “Oasis” un entorn virtual multi-jugador massiu on la gent fa la seva vida paral·lela i més feliç que en la realitat, vindria a ser com un Second life però amb èxit de veritat. La cosa es posa emocionant quan el creador d’aquest entorn virtual es mor però deixa en el seu testament el missatge que ha amagat un premi en aquest univers virtual i qui el trobi es farà amb el control del mon virtual i de la empresa i serà més que multimilionari. Immediatament milers de persones es converteixen en seguidors d’aquest joc de pistes amagat, però durant cinc anys ningú ha passat del primer pas, però ara les coses han canviat, el protagonista d’aquest llibre acaba de trobar la solució al primer enigma.

La novel·la aprofita la nostàlgia dels anys 80 per omplir-se de referències a aquesta dècada basant-se en que el joc de pistes es basa en les aficions del seu creador, un geek amant de tot aquest mon retro, especialment dels 80 i 90 però també obres més modernes que també són considerades geeks. Per exemple, apareixen referenciades un munt de pel·lícules: Excalibur de John Boorman, el Gegant de Ferro, pelis de John Woo protagonitzades per Chow Yun Fat, Blade Runner, Rain Man, 2001 Odissea del espai, Monty Python i els cavallers de la taula quadrada, Conan el Barbar, E.T., Willy Wonka i la Fàbrica de Xocolata, Els Goonies, Els immortals, El silenci dels anyells, Superman, Batman, Mad Max, Back to the Future, Jocs de guerra, Indiana Jones, Spiderman, Rocky Horror Picture Show, El senyor de las besties, Possessió infernal, Footloose, Star Wars, Lady Halcon, Terminator, Risky Business, Tron, pelis del monstre Gamera, Caçafantasmes. Directors com Kurosawa, Cameron, Gilliam, Jackson, Fincher, Kubrick, Lucas, Spielberg, Tarantino i Kevin Smith. Música de Bryan Adams, Van Halen, Bon Jovi, Def Leppard, Pink Floyd, Wham, R.E.M., The Clash, Duran Duran, The Police. Per suposat també sèries com Go speed racer go, He-Man, Transformers, El Equipo-A, Els Simpson, Cowboy Bebop, Firefly, Ultraman, El cotxe fantàstic, Família Adams, Doctor Who, Barri Sèsam. Escriptors com Douglas Adams, Kurt Vonnegut, Neal Stephenson, Richard K. Morgan, Stephen King, Orson Scott Card, Terry Pratchett (qui? xD), Terry Brooks, Bester, Bradbury, Haldeman, Heinlein, Tolkien, Vance, Gibson, Gaiman, Scalzi, Zelazny. També hi ha referències als escenaris repetits en base dos, 256 tal, 512 pasqual o 1024 d’allonsis. Mons imaginaris recreats com Arrakis, Discworld, La Terra mitja, els mons de World of Warcraft, o directament els univers de Star Treck, Star Wars, Firelfy i Battlestar Galactica. Però per sobre de tot apareixen videojocs clàssics com Donkey Kong, Tennis for Two (primer videojoc), Space Invaders, Asteroids, Pac-Man, Street Fighter II. I molts altres aspectes varis de la generació 80 tan clàssics com la nina Barbie, els lluitadors Hulk Hogan i Andre el Gigante, Atari 2600, el cub de Rubik, el walkman, G. I. Joe, Monty Python, floppy de 51/4, BASIC, Jobs y Wozniak, Dracs i masmorres, vídeo Betamax, mòdem de 300 bauds, i un molt llarg etcètera que no reprodueixo per no fer interminable el paràgraf. Moltes d’aquestes només són citacions, no us penseu ara que el llibre es una diatriba de tot lo retro, el llibre es centra en una trama d’acció, la majoria de tots aquests noms són només noms que fa gràcia veure aparèixer, però que no molesten per la trama.

Al estar ambientat en una realitat virtual el tema del deus ex machina està a l’ordre del dia, que la trama necessita un objecte o artefacte màgic què faci tal cosa però amb tals limitacions doncs es fa que aparegui gratuïtament i el troba tal personatge i ja està, no cal cap justificació, es un entorn virtual, qualsevol cosa s’hi val. Es clar, això es molt potent per fer cops d’efecte dramàtics i gairebé tramposos, però ho acabes acceptant perquè la trama enganxa de tal manera que sempre vols saber què passarà a continuació. Per sort no tot passa en el mon virtual i part de la novel·la avança en el mon real on les acció estan limitades per les lleis de la física que coneixem. El final està bé, potser pel meu gust hi ha una mica massa de purpurina de colors però ho accepto perquè no s’hi recrea excessivament i tanca la trama ràpidament. La novel·la està escrita sense cap pretensió, sense dobles sentits, ni metàfores de la vida, ni lliçons morals, ni critiques al sistema ni res complicat, tampoc presenta cap personatge que realment “moli” i sigui carismàtic, ni està ple de frases memorables per recordar , tan sols es una història entretinguda sense més que es llegeix ràpid. El llibre ha tingut bastanta bona crítica, de fet a varis actors  autors famosos els hi ha agradat, per exemple en Patrick Rothfuss ha dit “Em costa molt ser objectiu amb un llibre que sembla haver estat escrit per a mi”. La Warner Bros ja té comprat els drets de la pel·lícula i sembla que la dirigirà Spielberg.

—Eres mala. Supongo que ya lo sabes —le dije. Ella sonrió y negó con la cabeza.
—Caótica Neutral, cielo.

Nota: 9/10

Avui dia 28 de desembre dia dels innocents toca post amb innocentades ^^

Broma de l’estruç

Equips de futbol rivals en un ascensor

Bolso de amb ma

Acabem amb un trio de por: Monstre per Halloween

Chucky

La mort et persegueix

Pons’s Blog us desitja un Bon Nadal, un feliç Sant Esteve i ja està perquè si escric més hauré de treure el post de la categoria “Posts Ràpids”

Això em va passar un dilluns, perquè coses així només poden passar els dilluns, quan un encara no està preparant per afrontar la dura vida laboral després del merescut descans del cap de setmana.

L’edifici on treballo té un ascensor, fins aquí res de extraordinari. Per tal de cridar l’ascensor el sistema disposa de botons, continuem sense grans sorpreses. Hi ha un botó que serveix per cridar l’ascensor e indicar que vols pujar i al costat un altre botó també per cridar l’ascensor però per indicar que vols agafar l’ascensor i voldràs baixar, sorpreses zero. Em trobava jo a la planta baixa i volia pujar per tan vaig prémer el botó amb la fletxa en direcció cap amunt. Gràcies l’indicador vaig veure que l’ascensor estava en el cinquè pis, però aquest en comptes de dirigir-se cap on jo estava, es a dir, cap avall, va anar cap al sisè pis. En aquest punt va ser quan el meu cervell de dilluns va curtcircuitar i va pensar alguna cosa semblant a “Ei! Ascensor! Ho estàs fent malament! No has de pujar, jo estic a baix! Per tan has de baixar!” I el meu endillunsat cervell va donar l’ordre de prémer el botó de baixar, com si els botons fossin en realitat els controls directes de l’ascensor tal com si el pogués controlar directament. Quan l’ascensor va arribar a baix, i jo vaig pujar-hi i vaig prémer el botó del meu pis, abans d’arrencar les portes es van tornar a obrir a la planta baixa, no fos cas.

Per això amics, us recomano que els dilluns no feu res que sigui més complicat que picar un ascensor perquè el cervell us pot jugar una mala passada. Per tal de no perdre la costum de posar una imatge o un vídeo que gairebé sempre porten els casos típics us deixo amb el que es possiblement l’escena més vista en ascensor.

3262La llamada de Cthulhu – H.P. Lovecraft

De fet, més que una novel·la la Crida de Cthulhu (pronunciau com puguis) es més aviat un relat ja que només té 54 pàgines, però el posaré dins la categoria de llibre per compensar que aquest any he llegit uns quants totxos com ara la trilogia de la Primera Llei o les preqüèl·les de la Fundació d’Asimov, i d’aquesta manera el recompte total de llibres llegits de l’any no es tan baix.

Passem a l’argument. Un nebot rep l’herència d’un tiet que no tenia altre família que ell, i entre d’altres coses rep uns inquietants apunts sobre una investigació que estava fent. La investigació girava al voltant d’una terrorífica figura amb una forma grotesca feta d’un material desconegut i que era adorada per un estrany culte d’una tribu de esquimals, però que curiosament també era adorada per un altre estrany culte dels pantans de Lousiana. Es realment curiós que dos sectes tan allunyades una de l’altre adorin la mateixa diabòlica divinitat anomenada Cthulhu tot entonant la mateixa frase (repetiu amb mi) “Ph‘nglui mglw’nafh Cthulhu R’lyeh wgah’nagl fhtagn”. Que traduït vol dir… Bé, sabeu què? Creieu-me, realment no voleu saber què significa. I fins aquí us puc dir sobre l’argument del relat sense fer cap espoiler.

Si ja heu llegit alguna cosa de Lovecraft us podeu imaginar perfectament com anirà la història perquè sempre escriu d’una manera molt semblant, si per contra no heu llegit res d’ell dir-vos que està narrat des del punt de vista de la persona que ha viscut el fets i els està escrivint en aquest moments per compartir amb el mon l’horror còsmic que ha viscut. L’autor no para de fer servir recursos narratius per tal que quedi ben clar que tot el que passa es ben horrible i monstruós, us he copiat uns extractes a mode d’exemple. Es la tercera narració que em llegeixo d’en Lovecraft, i haig de dir que ja les estic trobant força repetitives, si t’interessa el tema no dubto que totes t’agradin, però no es el meu cas. També em cansa la prosa arcaica de principis de segle XX i en el fons tampoc es que faci tanta por com aparenta, aquest relat me’l vaig llegir en el llit just abans d’anar a dormir i sense cap problema.

La reconstrucción de conocimientos dispersos nos dará a conocer tan terribles panorámicas de la realidad, y lo terrorífico del lugar que ocupamos en ella, que sólo podremos enloquecer como consecuencia de tal revelación, o huir de la mortífera luz hacia la paz y seguridad de una nueva era de tinieblas.

En el interior de los negros y embrujados bosques por los que ninguno de los colonos se atrevía a aventurarse. Había gritos demenciales y angustiosos chillidos, cantos que helaban la sangre y danzantes llamas endemoniadas, y…

Existen rasgos vocales propios del ser humano, y rasgos vocales propios de las bestias; pero resulta harto horrible escuchar los unos cuando la fuente de la que proceden debería producir los otros. La furia animal y el libertinaje orgiástico se azotaban el uno al otro hasta alcanzar cotas demoniacas, en medio de un éxtasis de aullidos y graznidos que desgarraban aquellos bosques nocturnos y reverberaban por toda su extensión como si se tratase de tormentas pestilentes surgidas de los abismos del infierno.

Dos habían muerto de puro terror en ese maldito instante. Aquel Ser no podía ser descrito, no hay palabras para expresar semejantes abismos de inmemorial y delirante locura, tan abominables contradicciones de toda la materia, la fuerza y el orden cósmico.

He contemplado todo el horror que pueda contener el universo, y después de eso incluso el cielo primaveral y las flores estivales serán puro veneno para mí.

Nota: 5/10

BCPP: Teresa

Feliç dia de l’orgasme global! Conseqüentment avui toca post no apte per menors.

Pornhub plantarà un arbre per cada cent vídeos vistos al seu portal per celebrà el dia de l’arbre.arbre

Tot el que sempre va voler saber sobre ereccions matutines però mai es va atrevir a preguntar. Es una mica llarg però val la pena.
dda5097e66160f8c1f780ea8f642ae3efa0acb23fcd33f679d3748be4883f90c

Estranys penis animals: Es un article que val la pena, es llarg, però molt interessant i amb imatges molt gràfiques, segurament massa, com per exemple el penis d’una balena blava
ballena-azul-pene-large

Skea: Videojocs controlats amb la vagina.

We Vibe 4 Plus: Vibrador controlat pel mòbil.

Per celebrar que aquest dissabte divendres es va estrenar el despertar de la força avui toca post de Star Wars.

Els StormTroopers no son famosos per la seva punteria
CR_770874_enemigos_de_peliculas

Frases que haurien escurçat de Star Wars (pot contenir spoilers de la trilogia original)
CR_796433_reescribiendo_el_guion

Lluitant en primera persona com Darth Vader

La autèntica teoria de la victòria dels rebels sobre l’Imperi.

La escena final d’acció de Star Wars amb efectes especials més humils

Enllaçant amb la història del post anterior; tres oficials que havien vist l’acte de Nicolàs salvant els tres legionaris innocents van arribar després d’un llarg viatge de 800 quilòmetres a Constantinobla, que es on vivia l’emperador Constantino, quina casualitat, no? Es com si jo visqués a Ponslandia. Per la gelosia d’un prefecte anomenat Aflabio, aquest va convèncer a l’emperador que s’havien d’executar. Podria aprofundir en els detalls del complot del prefecte, però com que el que ens interessa a nosaltres es la història del nostre superheroi Nicolàs, ho passaré per alt.

Durant el que seria la última nit d’aquells tres oficials van recordar-se del bisbe de Myra i van resar a Déu per què enviés al Nicolàs a ajudar-los. Però Nicolàs estava a més de 800 quilòmetres, i en aquell temps no hi ha vols comercials ni trens d’alta velocitat, així doncs va recorre al truc de l’aparició nocturna. L’emperador es va sobresaltar al veure l’aparició d’en Nicolàs al costat del seu llit però tampoc massa, perquè en aquells temps les aparicions eren rares, però tampoc eren una cosa descabellada. El fantasma d’en Nicolàs va dir que aquells tres oficials eren innocents i que si no volia rebre un càstig diví ja els estava deixant anar perquè sinó les tortures més horribles que es pogués imaginar serien un passeig de primavera al costat del què realment li passaria. Com que ningú rivalitza amb l’església catòlica a l’hora de fer amenaces acollonidores l’emperador va dir que sí, que els alliberaria. Ja que la seva aparició estava per la zona va aprofitar per visitar al precepte Aflabio i dir-li que ell sabia quan algú havia estat bo i quan havia estat dolent, i ell havia estat dolent, però que molt i molt dolent i que si us plau no ho tornés a fer. Al matí següent l’emperador va cancel·lar l’execució i els oficials agraïts van anar a Myra a agrair en persona a Nicolàs la seva aparició. No hi ha cap vídeo ni fotos de la cara què va posar Nicolàs al rebre els agraïments, una llàstima.

Última història d’en Nicolàs superstar. Estem en el segle IX. Havia passat molt de temps des de que en Nicolàs havia finat, però la mort no es cap impediment perquè super Nicolàs deixi de fer miracles. A Myra hi havia un nen anomenat Basilio. Quins pares son tan cruels com per posar Basilio al seu fill? Uns mals pares, sense dubte. El poble estava celebrant la vigília de la festa de Sant Nicolàs, perquè algú que ha protagonitzat tants miracles com en Nicolàs es mereix una bona festa anual i la gent de Myra sabien honrar les festes com cal. Justament en aquest dia van arribar uns pirates de l’illa de Creta, es a dir, uns pirates cretencs (que no cretins!). Per qui vagi una mica fluix sobre la història del segle IX us informaré que a la illa de Creta estava habitada per andalusos, però no d’aquells que saludaven amb un “¿Cómo ehta’, quillo?” sinó amb un “as-salamu alaykum”.

Els pirates cretencs eren més de l'estil de l'esquerra.

Els pirates cretencs eren més de l’estil de l’esquerra.

Els pirates van saquejar la església de Sant Nicolàs que no era precisament austera, i els pirates no van fer cap lleig i s’ho van emportar tot fins hi tot el contingut dels cendrers. També van segrestar en Basilio per convertir-lo en un esclau. Sort que aquestes coses ja no passen, en el primer mon vull dir. Recordeu la segona temporada de joc de trons? La sèrie em refereixo, perquè això que explicaré a continuació no em sona que passi en el llibre. Recordeu quan Tywin agafa l’Arya com a copera personal? Doncs amb en Basilio passa el mateix convertint-se en coper de l’emir de Creta. Al cap d’un any la mare d’en Basilio continua afligida per la pèrdua del seu fillet i en comptes de celebrar Sant Nicolàs com la resta de Myresos, es a dir, buidant les reserves d’alcohol dels bars, va resar a Déu perquè el seu fill estigués bé. Tot i portar bastants segles mort, l’esperit de Sant Nicolàs estava ben alerta. Va baixar a la terra i va protagonitza una de les ja famoses aparicions, aquest cop davant d’en Basilio que portava una copa d’or cap a l’emir. En Nicolàs li va dir al nano “Donam la ma si vols viure”. El nen no s’ho va pensar dos vegades, li va donar la ma i es va materialitzar a casa dels seus pares amb la copa d’or a la ma i tot. Van vendre la copa per eBay i així la família va viure sense privacions. Un triomf més a la llarga llista d’èxits d’en Nicolàs.

Ja està! Dono per acabada aquesta saga de posts sobre la història de Sant Nicolàs. Us han agradat les històries o han sigut un rotllo? Podeu ser sincers, prometo que no hi haurà represàlies per part meva. De l’ahse ja sabeu que no en responc.

BCPP: Roselles

Continuem allà on ho vaig deixar ahir. A dins de la cel·la en Nicolàs, mentre començava a cavar un túnel de fugida amb una cullereta de cafè, va tenir una aparició de Jesucrist. Cal remarcar que aquells temps les aparicions de Jesús eren més autèntiques, en 3D, rotllo holograma d’una unitat R2 de Star Wars. Vull dir que no tenien res a veure amb les aparicions d’avui en dia que apareixen en una torrada, en una patata xip o en les humitats d’una paret. Aquesta aparició era tan guai que li va donar a Nicolàs un omofori de bisbe nou i una versió de les escriptures sagrades nova de trinca.

Abans els bisbes podien acabar a la presó, eren altres temps més justs.

Abans els bisbes podien acabar a la presó, eren altres temps més justs.

Al matí següent quan el carceller va veure els nous objectes sagrats que tenia en Nicolàs li va explicar al emperador i ràpidament va corre la veu del miracle. Evidentment tothom es va posicionar a favor del miraculós Nicolàs, i la postura d’Arrio va quedar sense suport, el qual va abandonar el clergat i es va dedicar a plantar naps, o potser no, no ho se, ningú ho sap, i sabeu per què? Perquè a ningú li importa què passa amb els perdedors.

Canvi de pla. Vuit dies més tard. En un camp de blat tres nens recullen gra. Penseu que en aquella època el concepte de “explotació infantil” sonava tan estrany com el concepte de “reactor de fusió freda”. Els nens, com que son nens, es van avorrir de treballar i van començar a jugar, i sense donar-se compte es va fer fosc. Penseu que en el segle III el concepte de “enllumenat públic” era tan desconegut com el de “explotació infantil”. Total, que els nens es van perdre i no van trobar el camí de tornada a casa. Cansats i amb gana van picar a la porta del que va resultar ser un carnisser. Però no un carnisser qualsevol sinó un carnisser assassí, que se’ls va carregar i va penjar els seus cossos en el salador. Recordeu que en el segle III el concepte de “nevera” era tan desconegut com el de “enllumenat públic”. Vuit dies més tard es va donar la coincidència que en Nicolàs va visitar al carnisser i aquest li va oferir pernil curat. “Vol més pernil curat la seva santedat?”, Nicolàs va respondre “No em diguis santedat, això es reserva pel Papa, n’hi haurà prou que em tractis de manera més senzilla com a Reverdíssim Senyor o Vostra Beatitud”. I va afegir “M’agradaria que em donessis d’aquell pernil que fa exactament 8 dies que tens en el salador”. En aquell moment el carnisser sabia que el bisbe havia descobert el seu crim i va fugir. Nicolàs va posar un dit sant (el seu es, clar) sobre cada cadàver i aquests van ressuscitar tal com si només haguessin estat adormits. Tot i que els seus pares deien que els nanos feien una olor molt estranya com a iogurt caducat, van estar molt agraïts.

Voleu més anècdotes d’en Nicolàs? Us hauria de cobrar, però en fi, m’he llevat generós… Hi havia tres legionaris condemnats per robar, assassinar i violar, no estic segur de l’ordre de cada cosa però el cas es que s’ho havien passat d’allò més bé. En aquells temps no existia ni la tele ni internet, així doncs la gent gaudia d’altres plaers senzills de la vida com ara contemplar les execucions públiques que a més eren gratuïtes de veure. La alternativa a contemplar una execució era munyir una cabra o plantar raves, o sigui que ja em direu. A part dels crits de la multitud també es sentia el clàssic “Falafel amigo! Falafel y Durums! De pollo y ternera”, els venedors ambulants mai perden passada. Entre la multitud hi havia Eustaci, que era el prefecte que havia firmat la condemna d’aquells tres homes. Realment Eustaci no era una mala persona del tot, prova daixò es que tenia remordiments per haver acceptat una bossa d’or a canvi de condemnar aquests tres legionaris innocents. Eustaci era molt perspicaç i sospitava que els autèntics culpables dels crims eren qui l’havien subornat. Era or tacat de sang sí, però a Amazon l’accepten igualment o sigui que es ben bo. A més Eustaci tenia una dona capritxosa, i tots sabem quins problemes comporta una dona insatisfeta.

Quan el botxí estava agafant forces per escurçar la alçada del primer condemnat exactament en un cap i mig coll una veu potent va cridar “Nooo!” I tothom es va girar cap a la direcció on procedia la potent veu, la càmera va fer un tràveling ràpid a través de la multitud que va deixar un passadís fins arribar a la figura d’Ironman! Perdoneu, era Nicolàs, no se pas en què estava pensant ara… Nicolàs va continuar “Allibereu aquests presoners! Son innocents!” En aquella època la fama d’en Nicolàs estava més que estesa, per tan el botxí li va fer cas, una victòria més per Santa Claus. Nicolàs va acusar al precepte de corrupció i aquest acollonit va confessar i va implorar el perdó de Déu. I es clar, el van perdonar, perquè total, només per condemnar a tres persones innocents a mort tampoc n’hi ha per tan.

Vindreu demà a llegir les dues últimes anècdotes sobre en super-Nicolàs, oi? No us vull avançar res, però només aviso que hi haurà pirates!

BCPP: McAbeu, Eva

Sabeu què toca avui, no? Efectivament, més històries d’en Nicolàs! Quan el bisbe de Myra va morir degut a alguna afecció típica de la època, ves a saber, potser se li va clavar una fletxa, en aquella època les fletxes literalment volaven per tot arreu. El cas es que els altres bisbes de la regió de Licia (no cal que us digui per on cau perquè sou gent culta que ja sabrà de sobres on era) es van reunir per trobar un successor digne, o indigne, tan se val. Normalment aquestes reunions eren una excusa per intercanviar anècdotes, menjar com a porcs i jugar a pàdel. A part de la successió en el bisbat hi havia altres temes importants a tractar com ara l’assegurança mèdica, els tiquets-restaurant i l’horari flexible. Però un tema era molt més important que els altres: El problema amb l’emperador Diocleciano. Resulta que el bo d’en Diocleciano era partidari dels clàssics deus romans, i va començar a molestar als cristians ordenant la destrucció de les esglésies i de les Sagrades Escriptures, així com la privació dels drets pels cristians. És rumorejava que també anava a promulgar un nou edicte ordenant l’empresonament a tots els bisbes, presbiteris i diaques, per tan no hi havia gaire pretendents disposats a optar a aquests càrrecs cristians. Per contra va aparèixer una moda per estudiar manuals religiosos romans clàssics, com ara: “Honrant a Júpiter: Com sacrificar un bou en 10 senzills passos” o “La Bacanal: 101 cants fàl·lics”.

Quan els bisbes estaven discutint això va entrar el nostre amic Nicolàs dient alguna cosa com ara “Hola. Estic venen aquestes estampetes de Sant Concordio de Espoleto. Els diners son pels orfes de Patara”. Als bisbes se’ls va il·luminar la cara de cop i se’ls hi va pintar un somriure pèrfid als llavis. Un dels bisbes li va explicar la trola al Nicolàs que havia tingut un somni profètic on se li apareixia un sacerdot igual que ell i que seria convertit en bisbe de Myra. El jove Nicolàs aclaparat per la proposta va dir que no sabia si seria un bon candidat perquè tenia molts defectes, sense anar més lluny tenia la mania de mossegar-se les ungles. Els bisbes no van acceptar les seves excuses i sense donar-se compte en Nicolàs ja era bisbe de Myra. Li van dir a Nicolàs que si tenia algun problema per exemple relacionat amb algun emperador que el volgués empresonar que els enviés un whatsapp. Nicolàs va al·legar que ni tan sols estaven inventats els telèfons mòbils, però els bisbes ja havien fugit corrents per la porta. Degut a que el concepte de llibertat religiosa era totalment desconegut per Diocleciano, aquest va fer engarjolar al nou bisbe de Myra que seguia tossudament aferrat al cristianisme.

Per tal que us situeu, Gladiator va passar uns 100 anys abans que Diocleciano

Per tal que us situeu, Gladiator va passar uns 100 anys abans que Diocleciano

Quan l’emperador va deixar el càrrec, a Nicolàs se li van acabar les vacances a la presó que va passar gràcies a Diocleciano i va haver de tornar a Myra per treballar de bisbe, si es que es pot dir treballar del què fan els bisbes, deixem-ho en servir a Déu. Sigui com sigui, després de les tortures patides en Nicolàs estava cabrejat amb els pagans. Així doncs malgrat la ordre de tolerància religiosa del nou emperador, en Nicolàs es va fixar en el temple de Diana, que era de llarg el temple més bonic de tota Licia, i del qual la seva presencia en Myra era un símbol d’harmonia i convivència religiosa perfecta. Però en Nicolàs quan estava cabrejat tenia molt mala llet, així doncs va ordenar destruir-lo totalment, es més, va agafar un martell i va col·laborar-hi personalment. I això es el que Nicolàs entenia per tolerància religiosa.

Una altra cosa que va fer Nicolàs va ser acabar amb la fam de Myra gràcies als seus poder màgics. Per què tenia poders màgics? A veure, era el futur Pare Noel, per què us costa tan de creure que tingués poders màgics? Si voleu referències consulteu-les aquí. Per aquest fet el van convidar a Nicea on es va celebrar el primer concili ecumènic de la cristiandat celebrat per Constantino per discutir sobre la Santa Trinitat que en aquells temps tenia dividida la comunitat cristina tal com actualment hi ha els partidaris de Cola-Cao i els partidaris del Nesquik. Hi havia bàsicament dos corrents de pensament, la primera defensada per un presbiteri anomenat Arrio, que era tan modest que va anomenar la seva teoria com Arrianisme, modèstia en estat pur, ja ho veieu. La seva idea era que Jesucrist era el fill de Deu, però que no era Deu. Això vol dir que Jesús seria com la K en el pòquer i el seu pare seria l’As. Si Jesús hagués sigut Déu hagués tingut més poders que convertir l’aigua en vi, caminar sobre l’aigua i algun detallet trivial més. Per exemple, hagués pogut baixar ell solet de la creu i matxacar els romans amb raigs làsers llançats pels ulls o alguna cosa guai per l’estil. Però Nicolàs era contrari a aquesta teoria, així doncs va utilitzar arguments més poderosos; es a dir, es va aixecar i li va fotre un cop de puny a Arrio i el va deixar estirat a terra amb el llavi partit. Aquí els sacerdots es van aixecar i van començar a protestar. Total que van acabar empresonant a Nicolàs de nou. Aprofito que es el moment de màxima tensió de la història per fer una pausa i així capto l’interès dels lectors perquè tornin demà si volen saber com aconsegueix sortir-ne d’aquesta en Nicolàs. Soc un mestre del suspens, ho sé.

Com deia ahir, aquesta setmana toca parlar de la vida i miracles de Sant Nicolàs. Arribats en aquest punt, em deixeu que us expliqui algunes de les seves obres i miracles? No se perquè pregunto…

Hi havia un home molt desgraciat que a sobre de ser pobre tenia tres filles que no hi havia manera de casar, les quals no eren precisament belles sinó més aviat tirant a besties. Així doncs l’home va optar per la opció més cristianament correcte, va vendre les filles com a esclaves a un prostíbul; com a mínim d’aquesta manera la cambra de bany de casa deixaria d’estar permanentment ocupada. El jove Nicolàs va rebre la notícia via WhattsApp de tan lamentable fet. De nit, es va acostar a la, sent generosos amb paraula “vivenda”, del home i després d’esquivar el sofisticat sistema d’alarma que consistia en un cable amb llaunes de fanta penjant, es va colar per la finestra i va deixar un sac d’or dins d’una sabata que s’estava assecant al costat del foc. Ja es podria imaginar la cara de felicitat de l’home al trobar-se la sabata plena d’or en comptes de xinxes i paparres que era lo habitual. Així doncs, amb una dot d’una bossa d’or ja seria molt més apetitós casar-se amb una filla, encara que aquesta fos la gran i ja tingués uns 15 anys i per tan ja se li començava a passar l’arròs pels canons de l’època. Així va ser com la filla gran va trobar marit, però les altres filles sense la dot de l’or no eren apetitoses, així doncs en Nicolàs va haver de repetir la tàctica la segona nit i d’aquesta manera l’home va poder casar la filla mitjana amb un fuster. A la tercera la nit en Nico estava fent el mateix procediment però va ser detectat pel sistema d’alarma de les llaunes de fanta i l’home el va agafar amb les mans en la massa. Aquest li va preguntar què volia a canvi de l’or i en Nico, com que ja es veia a venir que si escampava la notícia que anava repartint bosses d’or es quedaria pobre de seguida, li va dir “No diguis que he sigut jo, digues que ha sigut Deu que sempre escolta les pregaries”. Què voleu que us digui, sembla que la teoria d’una sabata màgica que fa or es més creïble.

Què us ha semblat la història? Us agradat? Doncs deixeu-me explicar una altra història que il·lustri el caràcter d’en Nicolàs, de totes maneres no teniu els mitjans per impedir-m’ho… Seguint el consell del seu tiet, el futur Pare Noel va agafar un vaixell cap a Terra Santa per visitar els llocs de moda entre els cristians: Jerusalem, Betlem, el mont Calvari, el Sant Sepulcre, el casino,… Durant el viatge va somiar que una horrible tempesta cauria sobre el vaixell. En aquella mateixa nit també va somiar amb un trineu carregat de regals estirat per uns cérvols molt grossos, però això no es rellevant per la història que us vull explicar. Al despertar-se va anar a explicar ràpidament el seu somni al capità, el dels cérvols no, l’altre. El capità el va ignorar com aquell qui sent ploure, es una manera de dir. Com no podia ser d’una altra manera la tempesta es va formar de cop i va ser tan violenta que va ser classificada per majors de 13 anys. Els mariners desesperats pel que se’ls venia a sobre van passar de resar al nou Déu cristià de moda i van resar al seu antic Déu amb cap de cocodril, què mirat fredament se’l veu força més adaptat al medi aquàtic. Però el Nicolàs va dir “No patiu idiotes pagans! Resaré 38 pare-nostres i 70 ave-maries i així Déu ens salvarà!” N’hauria pogut resar 37 o 39, però el número era el 38 perquè [pendent de documentació]. Al acabar de resar la tempesta va parar de cop i així va salvar la nau. El capità va intentar restar mèrits al Nicolàs preguntant-li pels mariners que s’havien ofegat, però en Nicolàs va excusar-se dient que justament eren els que no creien en l’autèntic Deu cristià, casualitats de la vida.

Amb Sant Nicolàs a bord el Costa Concordia no hagués passat res

Amb Sant Nicolàs a bord del Costa Concordia no hagués passat res

Al cap d’uns mesos, quan en Nicolàs va tornar del seu viatge per Terra Santa després d’absorbir coneixements cristians com una esponja, va anar a veure al seu tiet al monestir. El tiet va llençar algunes indirectes al Nicolàs perquè deixés anar més pasta pel monestir, perquè ja sabeu, un camp de golf de 18 forats costa de mantenir. Llavors en Nicolàs li va comentar que tal com li havia dit havia estat absorbint l’escènica l’essència de la Cristianitat. “Idiota!” Li va dir el seu tiet “Et vaig dir que anessis a buscar ‘Essència’, de Terra Santa, una recopilació dels millors poemes dels cèlebres bards vascons!”. Quina anècdota més bona, eh? No es per partir-se de riure? No? Es que fa 1.800 anys l’humor era diferent… En fi, demà més!

Ja que estem en època nadalenca Pons’s Blog està orgullós de presentar la setmana del Pare Noel. Cada dia laborable d’aquesta setmana us oferiré una o vàries de les aventures històriques de Santa Claus, més conegut en les nostres terres com a Pare Noel. Gràcies o per culpa de la globalització aquest ésser s’ha convertit en la imatge més representativa del Nadal per sobre d’altres com ara que se jo… Jesucrist o Hold Nickar, el famós dimoni de la mitologia escandinava, si a casa vostra no sou prou pagans com per conèixer un ésser tan guai que vola muntant en un boc infernal es el vostre problema.

Quan pensem en el Pare Noel ens ve al cap la imatge dissenyada per Clement Clarke Moore i caracteritzada per Thomas Nast a finals del segle XIX en els EEUU. Però l’origen real queda molt lluny en l’espai i en el temps. Si amics, aquesta serà una d’aquelles estranyes vegades en les que es nota que m’he documentat per fer un post i no m’ho he inventat tot com simplement sol ser habitual. Els orígens de Santa Claus es remunten a la Turquia del segle III, concretament a la ciutat costera de Patara, si no sabeu on cau vol dir que no sou un dels magnífics participants de Saber y Ganar. Per tal que us situeu està al oest de Myra, que com tots sabreu actualment es diu Demre. Doncs a Patara, no confondre amb Patata, localitat pròspera gràcies al cultiu d’un tubercle que no diré quin es per mantenir la intriga; es on va néixer Sant Nicolàs, educat per uns pares més cristians que Ned Flanders. Més endavant aquest nen es convertiria en un sacerdot que defensaria les creences religioses a qualsevol preu, incloent la destrucció de temples pagans, sense pensar que en un futur es podrien haver convertit en boniques atraccions turístiques.

Coca-cola ha envermellit dos conceptes turcs: La bandera del país i Santa Claus

Coca-cola ha envermellit dos conceptes turcs: La bandera del país i Santa Claus

Lamentablement, mentre els pares d’en Nicolàs predicaven el cristianisme per l’imperi romà van morir a causa d’una epidèmia, que era la causa de mort més normal en aquells temps després de la intoxicació per metalls pesats, el metall en qüestió era l’acer temperat i la intoxicació era produïa quan et clavaven l’acer en forma d’espasa. Siguin com sigui els pares d’en Nico (hi ha confiança) eren força adinerats i li van deixar tots els calers com a herència. En comptes de gastar-los en tapar forats tal com fan els guanyadors de la loteria actualment, va decidir gastar la pasta en ajudar als nens pobres, els famolencs i als malalts; gent rara n’hi ha hagut sempre. Llavors va traslladar-se a l’abadia del seu tiet per millorar els seus coneixements teològics i allí va llegir un munt de llibres que pel seu contingut sospito que eren escrits per gent amiga dels al·lucinogens. D’aquesta manera es va convertir en un integrista cristià, sí, sí també existeixen integristes que no són islàmics, qui ho diria, oi?

Demà continuaré amb algunes anècdotes sobre la vida de Sant Nicolàs, sobretot no falteu! Perquè si falleu  a la vostra cita diaria amb Pons’s Blog ell ho sabrà i no us portarà regals

Avui un d’aquells posts sobre el mon de l’art que se que tan us agraden, pillastres.

Retrat auto-referent com per exemple fer el retrat de l’Eminem amb M&M’s

Andrew Myers l’home capaç de fer art a partir de cargols

I que us sembla fer dibuixos amb la crema del cafè?

Us sobre pols per casa? cap problema convideu a Allison Cortson i la convertirà en quadres!

I per acabar, laberints fets de sal. Es una feina de xinos, però el senyor Yamamoto es japonès.