La Ciencia de Mundodisco II: El globus – Terry Pratchett, Ian Stewart, Jack Cohen (359 pàgines)
Molta atenció al post d’avui que cau dintre de tres categories! Tres! (3!) Llibres, Terry Pratchett i ciencia! Sí, ciencia! Els lectors més veterans i fidels del blog segur que recorden el CT1522 quan vaig parlar de la Ciència de Mundodisco (llibre u). Aquesta segona part continua amb el mateix objectiu que el primer llibre, explicar conceptes científics de manera amena aprofitant una historia portada pels mags de la universitat invisible. La trama continua amb el punt de partida que en el primer llibre els mags van crear un planeta que es com el nostre, es a dir governat per les lleis físiques en comptes d’estar governat per les lleis màgiques com es el cas de DiscWorld. D’aquesta manera en els capítols imparells llegirem les peripècies dels mags i en els capítols parells aprendrem una mica de ciència aprofitant la historia introductora dels mags, de tal manera que els capítols enganxin dos a dos citant textualment al llibre “com un guant a un peu”, es a dir, que encaixen mitjanament bé.
Més que ciència en general el que trobem en aquest llibre es molta antropologia, evolució genètica, però sobretot la evolució cultural, la clau que va fer passar l’home d’un simple simi a un ésser intel·ligent i com diuen ells extel·ligent (intel·ligència col·lectiva de la societat). Per això em va agradar bastant més la primera part del de la ciència del mundodisco on parlava més de la creació de la terra i dels fenomens físics. Us donaré uns exemples dels temes científics que tracta el llibre. La matèria obscura i freda. Espai fase. “Construcció de cervells” mitjançant la evolució. Gràcies a la cultura, aprenentatge i ensenyament, els cervells, xarxes de cèl·lules nervioses, poden adaptar-se molt més ràpidament que els gens. Lliure voluntat, existeix realment? La ‘informació’ i el concepte de contingut. El genoma, descrit com ‘el contenidor de la informació necessària per a produir’ un organisme. L’univers real gravitacional i el termodinàmic, en alguns contexts, el model termodinàmic és més apropiat, en altres contexts, un model gravitacional és més apropiat. Els rituals. La religió. El desenvolupament de la no-ciència fins a convertir-se en veritable ciència. La investigació científica i el mètode científic. L’home com a explicador de històries que funcionen. La imaginació. La existència del caos, perquè és impossible dir en la pràctica com és, exactament, l’estat del sistema; en un sistema complex podria ser impossible dir quina és la gamma de possibles estats en què està, fins i tot aproximadament. Els viatges en el temps i com teòricament res impedeix que no siguin possibles. Els “memes”, com a informació viral que es propaga entre els individus, com la cançó de “Aniversari feliç”, o la publicitat que si funciona, la religió no seria un “meme” sinó un conjunt de “memes” un ‘memeplex’, fins hi tot els partits polítics són un “memeplex”. El concepte que “veure no es creure”, sinó tot el contrari, quan els artistes del Renaixement van començar a pintar a Déu com un home barbut en els núvols, van obrir el camí al dubte, la imatge no era prou grandiosa; les imatges a la ràdio són sempre millors que les de la TV. I molts altres temes que m’he deixat pel camí perquè em feia mandra subratllar-los tots.
Aquest llibre es una lectura recomanada si us agrada la ciència o bé us agrada Mundodisco, però es es una lectura obligatòria (començant pel primer llibre es clar) si us agraden les dos temàtiques com és el meu cas. Tot i això us sorprendrà veure que la nota no es tot lo alta que un esperaria trobar, això es culpa de dos punts, per una banda la història dels mags dels capítols imparells es nota que està massa forçada per encaixar dins dels apartats científics que es volen explicar ens els capítols parells. A més, els apunts científics dels capítols parells marxen una mica de la ciència més clàssica com seria la física i la química per caure en la antropologia i fins hi tot en la filosofia i la psicologia, per tan aquestes parts del llibre són una mica denses i no es poden llegir de la manera fluida que un llegiria una novel·la.
[Dins d’una nota d’autor que està dins d’una nota d’autor]
¿Qué es un ergio? Consulte, si necesita saberlo realmente. (Nota de los autores)
Fue un despertar muy gentil, ya que nadie despierta bruscamente a un orangután de 300 libras (dos veces, al menos)
Aquí, caballeros, el bien no triunfa en última instancia a expensas de algunos moretones y una herida sin importancia en el hombro. Aquí, el mal es generalmente derrotado por un mal más organizado.
Dejaré los libros en una pila y saldré de la habitación y nadie debe mirarlos mientras me haya ido, porque si lo hacen no lo sabré, y si toso fuerte antes de volver será solamente porque tengo tos y no por ninguna otra razón, ¿de acuerdo?
Si usted es religioso, y quiere sentirse cómodo con lo que estamos diciendo, siempre puede suponer que estamos hablando de todas las otras religiones, no de la suya.
Hoy, podemos predecir el movimiento del sistema solar con una antelación de miles de millones de años, e incluso podemos pronosticar el clima (con bastante exactitud) con una antelación de tres días enteros, lo cual es asombroso. De veras. El clima es mucho menos predecible que el sistema solar.
Hemos evolucionado hasta contarnos pequeñas mentiras interesantes y útiles sobre monstruos, dioses y hadas diente, como una especie de preludio a la creación de mentiras realmente grandes, como ‘Verdad’ y ‘Justicia’. No hay justicia. Como Muerte señala en Padre Puerco, uno podría hacer polvo el universo y no encontrar un átomo de justicia.
Nota: 6/10
Pons's blog 