Cas típic 2283: noi li agrada noia, noi li agrada el Pare Noel (3/5)

Sabeu què toca avui, no? Efectivament, més històries d’en Nicolàs! Quan el bisbe de Myra va morir degut a alguna afecció típica de la època, ves a saber, potser se li va clavar una fletxa, en aquella època les fletxes literalment volaven per tot arreu. El cas es que els altres bisbes de la regió de Licia (no cal que us digui per on cau perquè sou gent culta que ja sabrà de sobres on era) es van reunir per trobar un successor digne, o indigne, tan se val. Normalment aquestes reunions eren una excusa per intercanviar anècdotes, menjar com a porcs i jugar a pàdel. A part de la successió en el bisbat hi havia altres temes importants a tractar com ara l’assegurança mèdica, els tiquets-restaurant i l’horari flexible. Però un tema era molt més important que els altres: El problema amb l’emperador Diocleciano. Resulta que el bo d’en Diocleciano era partidari dels clàssics deus romans, i va començar a molestar als cristians ordenant la destrucció de les esglésies i de les Sagrades Escriptures, així com la privació dels drets pels cristians. És rumorejava que també anava a promulgar un nou edicte ordenant l’empresonament a tots els bisbes, presbiteris i diaques, per tan no hi havia gaire pretendents disposats a optar a aquests càrrecs cristians. Per contra va aparèixer una moda per estudiar manuals religiosos romans clàssics, com ara: “Honrant a Júpiter: Com sacrificar un bou en 10 senzills passos” o “La Bacanal: 101 cants fàl·lics”.

Quan els bisbes estaven discutint això va entrar el nostre amic Nicolàs dient alguna cosa com ara “Hola. Estic venen aquestes estampetes de Sant Concordio de Espoleto. Els diners son pels orfes de Patara”. Als bisbes se’ls va il·luminar la cara de cop i se’ls hi va pintar un somriure pèrfid als llavis. Un dels bisbes li va explicar la trola al Nicolàs que havia tingut un somni profètic on se li apareixia un sacerdot igual que ell i que seria convertit en bisbe de Myra. El jove Nicolàs aclaparat per la proposta va dir que no sabia si seria un bon candidat perquè tenia molts defectes, sense anar més lluny tenia la mania de mossegar-se les ungles. Els bisbes no van acceptar les seves excuses i sense donar-se compte en Nicolàs ja era bisbe de Myra. Li van dir a Nicolàs que si tenia algun problema per exemple relacionat amb algun emperador que el volgués empresonar que els enviés un whatsapp. Nicolàs va al·legar que ni tan sols estaven inventats els telèfons mòbils, però els bisbes ja havien fugit corrents per la porta. Degut a que el concepte de llibertat religiosa era totalment desconegut per Diocleciano, aquest va fer engarjolar al nou bisbe de Myra que seguia tossudament aferrat al cristianisme.

Per tal que us situeu, Gladiator va passar uns 100 anys abans que Diocleciano

Quan l’emperador va deixar el càrrec, a Nicolàs se li van acabar les vacances a la presó que va passar gràcies a Diocleciano i va haver de tornar a Myra per treballar de bisbe, si es que es pot dir treballar del què fan els bisbes, deixem-ho en servir a Déu. Sigui com sigui, després de les tortures patides en Nicolàs estava cabrejat amb els pagans. Així doncs malgrat la ordre de tolerància religiosa del nou emperador, en Nicolàs es va fixar en el temple de Diana, que era de llarg el temple més bonic de tota Licia, i del qual la seva presencia en Myra era un símbol d’harmonia i convivència religiosa perfecta. Però en Nicolàs quan estava cabrejat tenia molt mala llet, així doncs va ordenar destruir-lo totalment, es més, va agafar un martell i va col·laborar-hi personalment. I això es el que Nicolàs entenia per tolerància religiosa.

Una altra cosa que va fer Nicolàs va ser acabar amb la fam de Myra gràcies als seus poder màgics. Per què tenia poders màgics? A veure, era el futur Pare Noel, per què us costa tan de creure que tingués poders màgics? Si voleu referències consulteu-les aquí. Per aquest fet el van convidar a Nicea on es va celebrar el primer concili ecumènic de la cristiandat celebrat per Constantino per discutir sobre la Santa Trinitat que en aquells temps tenia dividida la comunitat cristina tal com actualment hi ha els partidaris de Cola-Cao i els partidaris del Nesquik. Hi havia bàsicament dos corrents de pensament, la primera defensada per un presbiteri anomenat Arrio, que era tan modest que va anomenar la seva teoria com Arrianisme, modèstia en estat pur, ja ho veieu. La seva idea era que Jesucrist era el fill de Deu, però que no era Deu. Això vol dir que Jesús seria com la K en el pòquer i el seu pare seria l’As. Si Jesús hagués sigut Déu hagués tingut més poders que convertir l’aigua en vi, caminar sobre l’aigua i algun detallet trivial més. Per exemple, hagués pogut baixar ell solet de la creu i matxacar els romans amb raigs làsers llançats pels ulls o alguna cosa guai per l’estil. Però Nicolàs era contrari a aquesta teoria, així doncs va utilitzar arguments més poderosos; es a dir, es va aixecar i li va fotre un cop de puny a Arrio i el va deixar estirat a terra amb el llavi partit. Aquí els sacerdots es van aixecar i van començar a protestar. Total que van acabar empresonant a Nicolàs de nou. Aprofito que es el moment de màxima tensió de la història per fer una pausa i així capto l’interès dels lectors perquè tornin demà si volen saber com aconsegueix sortir-ne d’aquesta en Nicolàs. Soc un mestre del suspens, ho sé.