Continuem allà on ho vaig deixar ahir. A dins de la cel·la en Nicolàs, mentre començava a cavar un túnel de fugida amb una cullereta de cafè, va tenir una aparició de Jesucrist. Cal remarcar que aquells temps les aparicions de Jesús eren més autèntiques, en 3D, rotllo holograma d’una unitat R2 de Star Wars. Vull dir que no tenien res a veure amb les aparicions d’avui en dia que apareixen en una torrada, en una patata xip o en les humitats d’una paret. Aquesta aparició era tan guai que li va donar a Nicolàs un omofori de bisbe nou i una versió de les escriptures sagrades nova de trinca.
Abans els bisbes podien acabar a la presó, eren altres temps més justs.
Al matí següent quan el carceller va veure els nous objectes sagrats que tenia en Nicolàs li va explicar al emperador i ràpidament va corre la veu del miracle. Evidentment tothom es va posicionar a favor del miraculós Nicolàs, i la postura d’Arrio va quedar sense suport, el qual va abandonar el clergat i es va dedicar a plantar naps, o potser no, no ho se, ningú ho sap, i sabeu per què? Perquè a ningú li importa què passa amb els perdedors.
Canvi de pla. Vuit dies més tard. En un camp de blat tres nens recullen gra. Penseu que en aquella època el concepte de “explotació infantil” sonava tan estrany com el concepte de “reactor de fusió freda”. Els nens, com que son nens, es van avorrir de treballar i van començar a jugar, i sense donar-se compte es va fer fosc. Penseu que en el segle III el concepte de “enllumenat públic” era tan desconegut com el de “explotació infantil”. Total, que els nens es van perdre i no van trobar el camí de tornada a casa. Cansats i amb gana van picar a la porta del que va resultar ser un carnisser. Però no un carnisser qualsevol sinó un carnisser assassí, que se’ls va carregar i va penjar els seus cossos en el salador. Recordeu que en el segle III el concepte de “nevera” era tan desconegut com el de “enllumenat públic”. Vuit dies més tard es va donar la coincidència que en Nicolàs va visitar al carnisser i aquest li va oferir pernil curat. “Vol més pernil curat la seva santedat?”, Nicolàs va respondre “No em diguis santedat, això es reserva pel Papa, n’hi haurà prou que em tractis de manera més senzilla com a Reverdíssim Senyor o Vostra Beatitud”. I va afegir “M’agradaria que em donessis d’aquell pernil que fa exactament 8 dies que tens en el salador”. En aquell moment el carnisser sabia que el bisbe havia descobert el seu crim i va fugir. Nicolàs va posar un dit sant (el seu es, clar) sobre cada cadàver i aquests van ressuscitar tal com si només haguessin estat adormits. Tot i que els seus pares deien que els nanos feien una olor molt estranya com a iogurt caducat, van estar molt agraïts.
Voleu més anècdotes d’en Nicolàs? Us hauria de cobrar, però en fi, m’he llevat generós… Hi havia tres legionaris condemnats per robar, assassinar i violar, no estic segur de l’ordre de cada cosa però el cas es que s’ho havien passat d’allò més bé. En aquells temps no existia ni la tele ni internet, així doncs la gent gaudia d’altres plaers senzills de la vida com ara contemplar les execucions públiques que a més eren gratuïtes de veure. La alternativa a contemplar una execució era munyir una cabra o plantar raves, o sigui que ja em direu. A part dels crits de la multitud també es sentia el clàssic “Falafel amigo! Falafel y Durums! De pollo y ternera”, els venedors ambulants mai perden passada. Entre la multitud hi havia Eustaci, que era el prefecte que havia firmat la condemna d’aquells tres homes. Realment Eustaci no era una mala persona del tot, prova daixò es que tenia remordiments per haver acceptat una bossa d’or a canvi de condemnar aquests tres legionaris innocents. Eustaci era molt perspicaç i sospitava que els autèntics culpables dels crims eren qui l’havien subornat. Era or tacat de sang sí, però a Amazon l’accepten igualment o sigui que es ben bo. A més Eustaci tenia una dona capritxosa, i tots sabem quins problemes comporta una dona insatisfeta.
Quan el botxí estava agafant forces per escurçar la alçada del primer condemnat exactament en un cap i mig coll una veu potent va cridar “Nooo!” I tothom es va girar cap a la direcció on procedia la potent veu, la càmera va fer un tràveling ràpid a través de la multitud que va deixar un passadís fins arribar a la figura d’Ironman! Perdoneu, era Nicolàs, no se pas en què estava pensant ara… Nicolàs va continuar “Allibereu aquests presoners! Son innocents!” En aquella època la fama d’en Nicolàs estava més que estesa, per tan el botxí li va fer cas, una victòria més per Santa Claus. Nicolàs va acusar al precepte de corrupció i aquest acollonit va confessar i va implorar el perdó de Déu. I es clar, el van perdonar, perquè total, només per condemnar a tres persones innocents a mort tampoc n’hi ha per tan.
Vindreu demà a llegir les dues últimes anècdotes sobre en super-Nicolàs, oi? No us vull avançar res, però només aviso que hi haurà pirates!
Pons's blog 