Cas típic 2288: noi li agrada noia, noi li agrada La Crida de Cthulhu

La llamada de Cthulhu – H.P. Lovecraft (128 pàgines)

De fet, més que una novel·la la Crida de Cthulhu (pronunciau com puguis) es més aviat un relat ja que només té 54 pàgines, però el posaré dins la categoria de llibre per compensar que aquest any he llegit uns quants totxos com ara la trilogia de la Primera Llei o les preqüèl·les de la Fundació d’Asimov, i d’aquesta manera el recompte total de llibres llegits de l’any no es tan baix.

Passem a l’argument. Un nebot rep l’herència d’un tiet que no tenia altre família que ell, i entre d’altres coses rep uns inquietants apunts sobre una investigació que estava fent. La investigació girava al voltant d’una terrorífica figura amb una forma grotesca feta d’un material desconegut i que era adorada per un estrany culte d’una tribu de esquimals, però que curiosament també era adorada per un altre estrany culte dels pantans de Lousiana. Es realment curiós que dos sectes tan allunyades una de l’altre adorin la mateixa diabòlica divinitat anomenada Cthulhu tot entonant la mateixa frase (repetiu amb mi) “Ph‘nglui mglw’nafh Cthulhu R’lyeh wgah’nagl fhtagn”. Que traduït vol dir… Bé, sabeu què? Creieu-me, realment no voleu saber què significa. I fins aquí us puc dir sobre l’argument del relat sense fer cap espoiler.

Si ja heu llegit alguna cosa de Lovecraft us podeu imaginar perfectament com anirà la història perquè sempre escriu d’una manera molt semblant, si per contra no heu llegit res d’ell dir-vos que està narrat des del punt de vista de la persona que ha viscut el fets i els està escrivint en aquest moments per compartir amb el mon l’horror còsmic que ha viscut. L’autor no para de fer servir recursos narratius per tal que quedi ben clar que tot el que passa es ben horrible i monstruós, us he copiat uns extractes a mode d’exemple. Es la tercera narració que em llegeixo d’en Lovecraft, i haig de dir que ja les estic trobant força repetitives, si t’interessa el tema no dubto que totes t’agradin, però no es el meu cas. També em cansa la prosa arcaica de principis de segle XX i en el fons tampoc es que faci tanta por com aparenta, aquest relat me’l vaig llegir en el llit just abans d’anar a dormir i sense cap problema.

La reconstrucción de conocimientos dispersos nos dará a conocer tan terribles panorámicas de la realidad, y lo terrorífico del lugar que ocupamos en ella, que sólo podremos enloquecer como consecuencia de tal revelación, o huir de la mortífera luz hacia la paz y seguridad de una nueva era de tinieblas.

En el interior de los negros y embrujados bosques por los que ninguno de los colonos se atrevía a aventurarse. Había gritos demenciales y angustiosos chillidos, cantos que helaban la sangre y danzantes llamas endemoniadas, y…

Existen rasgos vocales propios del ser humano, y rasgos vocales propios de las bestias; pero resulta harto horrible escuchar los unos cuando la fuente de la que proceden debería producir los otros. La furia animal y el libertinaje orgiástico se azotaban el uno al otro hasta alcanzar cotas demoniacas, en medio de un éxtasis de aullidos y graznidos que desgarraban aquellos bosques nocturnos y reverberaban por toda su extensión como si se tratase de tormentas pestilentes surgidas de los abismos del infierno.

Dos habían muerto de puro terror en ese maldito instante. Aquel Ser no podía ser descrito, no hay palabras para expresar semejantes abismos de inmemorial y delirante locura, tan abominables contradicciones de toda la materia, la fuerza y el orden cósmico.

He contemplado todo el horror que pueda contener el universo, y después de eso incluso el cielo primaveral y las flores estivales serán puro veneno para mí.

Nota: 5/10

BCPP: Teresa