Això em va passar un dilluns, perquè coses així només poden passar els dilluns, quan un encara no està preparant per afrontar la dura vida laboral després del merescut descans del cap de setmana.
L’edifici on treballo té un ascensor, fins aquí res de extraordinari. Per tal de cridar l’ascensor el sistema disposa de botons, continuem sense grans sorpreses. Hi ha un botó que serveix per cridar l’ascensor e indicar que vols pujar i al costat un altre botó també per cridar l’ascensor però per indicar que vols agafar l’ascensor i voldràs baixar, sorpreses zero. Em trobava jo a la planta baixa i volia pujar per tan vaig prémer el botó amb la fletxa en direcció cap amunt. Gràcies l’indicador vaig veure que l’ascensor estava en el cinquè pis, però aquest en comptes de dirigir-se cap on jo estava, es a dir, cap avall, va anar cap al sisè pis. En aquest punt va ser quan el meu cervell de dilluns va curtcircuitar i va pensar alguna cosa semblant a “Ei! Ascensor! Ho estàs fent malament! No has de pujar, jo estic a baix! Per tan has de baixar!” I el meu endillunsat cervell va donar l’ordre de prémer el botó de baixar, com si els botons fossin en realitat els controls directes de l’ascensor tal com si el pogués controlar directament. Quan l’ascensor va arribar a baix, i jo vaig pujar-hi i vaig prémer el botó del meu pis, abans d’arrencar les portes es van tornar a obrir a la planta baixa, no fos cas.
Per això amics, us recomano que els dilluns no feu res que sigui més complicat que picar un ascensor perquè el cervell us pot jugar una mala passada. Per tal de no perdre la costum de posar una imatge o un vídeo que gairebé sempre porten els casos típics us deixo amb el que es possiblement l’escena més vista en ascensor.
Pons's blog 