Arxivar per Març, 2016

14820-robots-bovedas-de-aceroBovedas de Acero – Isaac Asimov

Segon llibre de la saga dels robots de Isaac Asimov que ens situa en un futur intermedi entre la nostra societat actual i la fundació del Imperi Gal·làctic (veure de la Fundació) on la civilització humana s’ha expandit a una trentena de planetes i la societat es divideix entre els espacials que tenen millor tecnologia (entre aquesta els robots) i els terrícoles que s’han tancat a viure en ciutats hermètiques enfonsades sota terra i bastant tancats de cara a les innovacions tecnològiques (com ara els robots). El problema apareix quan un científic dels espacials es assassinat a la Terra i la investigació s’encarrega a un policia humà que haurà de formar equip amb un robot, dit així sembla que sigui la típica peli d’acció rotllo Arma Letal en la que ajunten dos policies molt diferents a resoldre un cas, però no es ben bé així, el llibre es més un thriller amb girs argumentals que no pas una peli d’acció.

Contràriament al primer llibre de la saga de robots, aquest llibre es una sola història i els protagonista no es l’evolució dels robots al llarg del temps sinó que segueix l’estil d’una novel·la d’investigació, però situada en aquest futur amb robots intel·ligents. En teoria la societat es avançada, però hi ha anacronismes com ara la segregació entre ciutadans de primera i segona classe, el “racisme” entre robots i humans i una pila de clitxès masclistes on la dona es més un element decoratiu i xafarder de la societat i poca cosa més. No es pot dir que la investigació sigui ràpida ni que estigui plena d’acció trepidant, tot i que hi ha alguna que altra hipòtesis per part del protagonista que buscar sorprendre al lector (però ho aconsegueix? Meeeh)

En resum, quan em parlen d’imperis galàctics i robots m’agrada, però quan em colen una novel·la negra encara que sigui en una època futura la cosa em costa bastant d’empassar si no està fet amb gràcia, i un llibre dels anys cinquanta té poca gràcia per mi si no es ciència ficció. Crec que trigaré molt a seguir amb la saga dels robots si es que realment algun dia la continuo.

Nota: 5/10

Suposo que us recordeu d’en Carrot, i si no el recordeu feu una ullada al CT2262. Després de conviure amb ell durant cinc mesos (recordem que en Rincewind en va viure set), encara em passa què penso en ell amb el nom d’en Rincewind. Físicament no s’assemblen, vull dir que no s’assemblen més d’enllà de que els dos són peixos, però en Carrot viu en la mateixa peixera que va viure en Rincewind, i la peixera està exactament al mateix lloc fa que em doni la impressió que es en Rincewind, de fet, algun cop quan parlo d’ell ja se m’ha escapat dir-li Rincewind en comptes de Carrot. Així doncs he decidit rebatejar al meu peix actual com a Rincewind, sense cap més apel·latiu com seria Rincewind 2, d’aquesta manera m’allunyo del precedent dels Simpson en que el gat es diu snowball II, un gat que es totalment negre, i aquí es on radica la gràcia.

Si el post va d’un peix per què poso la foto d’un gat?

Si el post va d’un peix per què poso la foto d’un gat?

Com que el post m’està quedant curt aprofitaré per explicar-vos la història dels gats que ha tingut la família Simpson. Snowball I era una gata blanca que va tenir la família abans que la sèrie comencés i només apareix en la sèrie en flashbacks de quan en Bart i la Lisa eren més petits. Snowball II, una gata negra, apareix des del principi de la sèrie fins al capítol 9 de la temporada 15 en el qual mor atropellat pel cotxe del doctor Hibbert. Snowball III es un gat negre que apareix i mor en el mateix capítol 15×09, el mateix li passa a Snowball IV (gata blanca). En aquest mateix capítol adopten a Snowball V, una gata negra, que per evitar gastar diners en corregir el nom del bol de menjar aquest es reanomenat Snowball II, i aquest es el gat que té actualment la família Simpson. Doncs una cosa semblant ha passat amb en Carrot, que per costum meu de dir-li Rincewind l’he acabat rebatejant oficialment com a Rincewind.

BCPP: Clidice

Durant aquest any tinc pensat fer una sèrie de posts on cada cas típic serà dedicat a un dels blogs dels meus comentaristes preferits de Pons’s Blog. Sóc conscient que amb aquesta iniciativa faré més enemics que no pas amics, ja que no dedicaré un post a cada comentarista del blog, creant-me d’aquesta manera enemics que per ràbia no em tornaran a visitar mai més. Els posts no seguiran cap ordre en especial, es a dir que el primer post dedicat que faci no té perquè significar que és el meu comentarista preferit. Per omplir una mica els CTs no parlaré únicament del seu blog i prou sinó que també parlaré de la seva funció com a comentarista de Pons’s Blog. Contràriament al estil ordenat i metòdic del blog la publicació d’aquests CTs no seguirà cap freqüència de publicació concreta, o sigui que tan i poden haver-hi dos de seguits com no publicar-ne cap en un mes. O també pot ser que només faci un post fent-li la pilota al Àtoms i lletres i llavors em faci mandra fer-ne cap altre, la meva constància i dedicació ja no es el que era… Tot i que la idea es que aquest tipus de posts surtin els dimarts.

Regla número u per ser candidat a que parli del teu blog: No hi posis música en mode automàtic

Regla número u per ser candidat a que parli del teu blog: No hi posis música en mode automàtic

Si teniu un blog mediocre i acostumeu a fer posts de qualitat dubtosa ara es el moment per canviar i fer millors posts i així convencem que el vostre blog es millor del que realment és i així tenir l’oportunitat d’aparèixer en aquesta secció del meu blog i aconseguir un extraordinari boom publicitari pel vostre desconegut blog. Li podreu explicar als vostres nets amb llàgrimes als ulls “Quan jo era jove (o no era tan vell) el mateix Pons em va dedicar un CT a Pons’s Blog!!”.

BCPP: Sergi

Aprofitant que avui es dilluns de pasqua i per tan últim dia de les vacances de setmana santa us porto un cas típic ple de jocs flaix per tal que acabeu de malgastar aquest últim dia.

  • DePict1: Un joc on per avançar necessitaràs molt pensament lateral. Comptaràs amb les “pistes” que et van donant, no sempre fiables.
  • Spike (A love story): En aquest joc en comptes de ser el personatges que ha d’anar passant pantalles, t’encarregues de controlar les trampes que han d’aconseguir destruir-lo.
  • You only live once: Joc real com la vida mateixa. No tens cap poder ni habilitat especial, i si et mors estàs mort i no pots tornar a jugar perquè només tens una vida. Es real, oi?
  • The Game: En aquest joc humorístic, passaràs per diversos nivells que influiran en el joc: anarquisme, nihilisme, comunisme, monogàmia, alcoholisme, feminisme, ciència, democràcia, medicina alternativa, trolls d’Internet…
  • Lee-lee’s quest: Videojoc paròdia dels jocs de plataformes, on lo millor es que t’expliquen una història mentre jugues. Per cert, una historia psicodèlica, absurda i ultra violenta.

Toca un bonic cas típic religiós per celebrar el divendres sant

L’arbre evolutiu de les religions, mireu quantes branques i totes son la veritable :D
10644737_572999759492278_4195796883798267812_o

Es cosa meva o aquest logotip d’una escola religiosa de Lleida té quelcom estrany…?
576_1450745024Logotip

I al tercer dia va resucitar…
tumblr_nh1grj02pR1td6yp0o1_1280

Recull de les 30 esglésies més lletges de Madrid, com per exemple aquesta que sembla un Night Club de la baixa California. Entreu a l’enllaç perquè de debò tan les fotos com els comentaris de jotdown valen la pena.
21-San-Eloy

Història cronològica i geogràfica de les religions

Deixeu-me acabar amb un bonic reportatge anomenat: De “missa” amb el germà Spaghetti: benvingut a la primera església pastafari
rito-pastafari-acompanado-RAmen-seguidores_EDIIMA20150318_0011_14

Què ens pot oferir Community quan els seus protagonistes ja han acabat els quatre anys de les seves carreres? Doncs un re-pilot, no sabeu què és? Què poc serièfils que sou… En les pròpies paraules de l’Abed es el mateix que passa en la novena temporada de Scrubs, que la sèrie torna a arrancar quan en teoria l’arc argumental ja estava tancat, però amb una nova situació, però a diferència que Scrubs a Community ho fan bé, res de nous personatges protagonistes i res de perdre la gràcia. Es una manera de redimir-se sobre la quarta temporada que va tenir un nivell lleugerament inferior a les tres primeres, de fet la quarta temporada es coneguda dins de la sèrie com “l’any de la fuga de gas”, però només es una excusa. De fet, aprofiten aquesta cinquena temporada per carregar-se personatges, literalment n’hi ha un que es mor, sí, en una comèdia pot morir gent, no ho sabíeu, eh? I no solament això sinó que un altre personatge desapareix amb la excusa “d’un viatge”. I no us diré de qui es tracta en cap dels dos casos!

La temporada 5 de Community es tan sorprenent que sorprèn als propis protagonistes

La temporada 5 de Community es tan sorprenent que sorprèn als propis protagonistes

Community es una universitat, i la seva principal funció es ensenyar, per això en la cinquena temporada aprenem moltes coses. Per exemple, en el capítol dos descobrim si Nicolas Cage es bon actor o es un mal actor i també què no ha de fer un bon professor. En el capítol tres aprenem a portar una investigació criminal per atrapar al “bandido de la raja” (amb inesperat final). Aprenem a superar un polígraf (en grup). Aprenem a guanyar un concurs massiu del Terra es Lava (es el capítol equivalent als clàssics paintballs, i està al nivell d’aquests clàssics). Aprenem com subornar a la gent adequada per aconseguir que la roda de la burocràcia giri per tal de poder penjar un taulelll d’anuncis. Aprenem que les xarxes socials poden ser molt molt perilloses, tan que poden convertir una universitat comunitària en Un Mon Feliç de Huxley (un dels millors capítols de la temporada). Aprenem a tractar amb els baixos fons per aconseguir un bon preu per uns llibres de química. Aprenem que les seqüeles poden estar al nivell de les originals com es el cas d’aquesta nova partida de Dragones y Mazmorras que iguala en epicitat al capítol 14 de la temporada 2. Aprenem que es pot fer un capítol com un capítol de J.I. Goe literalment amb dibuixos i molta paròdia (un altre dels capítols top). La temporada acaba amb un capítol doble on han de salvar la universitat d’una amenaça, ho aconseguiran? Hmmm potser que hi hagi una sisena temporada ens dona alguna pista…

Un actor que us sonarà de la cinquena temporada es en Jonathan Banks doncs ara direu, no tinc ni idea de qui es i jo us diré: Es el sicari assassí Mike de Breaking Bad, i vosaltres direu: Aaaaahhh. A Community fa durant tota la temporada de professor de criminologia i nou integrant del grup de protagonistes. Un altre conegut es l’actor que interpreta en Shane Vendrell a The Shield (Sí, ja se que ningú ha vist The Shield) i que apareix en un sol capítol com un seriós advocat anomenat senyor Stone. Però el cameo estrella es Nathan Fillion, Capità Reynolds de Firefly (i protagonista de Castle, però això no importa massa) i que aquí fa de conserge en cap de la universitat en un capítol. En el capítol 10 apareix David Cross, un dels protagonistes de la desconeguda Arrested Development.

Recordareu altres temporades de Community. u, dos, tres i quatre.

– Ahora que veo los planos me doy cuenta que la universidad tiene forma de pene!
– Mmmmm no, no la tiene.
– Vale! Si! Reiros del rarito que tiene el pene con forma de edificios!

Nota: 8/10

La temporada arranca amb força, amb forces disturbis vull dir, provocats per lo de sempre, baralles entre bandes diferents, afroamericans contra hispans per ser més exactes. Si mai us compreu una caseta a Los Angeles, us recomano que mai dels mais us la compreu a districte de Farmington, per molt barat que us la venguin, a no ser que vulgueu morir. A la cinquena temporada ja no hi ha pressupost per pagar a la Glenn Close, així doncs com a capità han de posar un pringat que feia de secundari la temporada anterior i que realment no serveix per res i tothom passa d’ell i tampoc es que a ell li importi gaire mentre el deixin tranquil. Llavors cap a on ha volat el pressupost d’aquesta temporada? Doncs cap a la flamant incorporació, Forest Whitaker, ja sabeu, aquell home de color (negre, per evitar eufemismes) que es bastant gros i que sempre et mira malament, però tot i així gairebé sempre està somrient, el problema apareix quan no somriu, i això vol dir que està molt enfadat, i 190 centímetres i casi 90 quilos de Forest Whitaker enfadat poden fer molta por. La incorporació d’aquest tinent d’assumptes interns farà que la cinquena temporada sigui la més diferent a les vistes fins al moment, i això es bo perquè la tercera i la quarta començaven a ser una mica repetitives, especialment la quarta on Glenn Close estava bé però tampoc suposava un revulsiu a la sèrie. Forest Whitaker no es l’únic actor que tenim vist, en aquesta temporada apareix en Dar Adal de Homeland (F. Murray Abraham) fent d’inspector d’una altra comissaria.

arrives at the 7th Annual Acts Of Love, Autism Speaks’ Benefit on October 3, 2009 at the Santa Monica College Eli and Edythe Broad Stage, Santa Monica, California.

Ja em perdonareu però aquesta no es la pinta d’un sex symbol capaç de tirar-se pràcticament totes les noies que passen per la sèrie.


Aquesta temporada es caracteritza perquè tot el que ha passat fins ara té alguna repercussió (negativa òbviament) amb el present, tots els temes que en principi semblaven tancats de les temporades u a quatre tornen remoguts per aquest agent d’assumptes interns que es un expert en rebuscar en el passat, sembla ben bé com si ell també hagués vist la trama com si fos un espectador més de la sèrie i ara que ja té una pila de merda que llançar entra dins la trama. Per cert, la visita al local de striptease de rigor que ha de tenir tota sèrie de policies es fa en el capítol cinc, el problema es que el districte de Farmington es tan cutre que fins hi tot els locals de striptesase son cutres, al seu costat, fins hi tot els barris de The Wire tenien més bona pinta que els de The Shield, imagineu el nivell de decadència!

Hi ha una cosa que no entenc, la temporada està bé, molt bé, de fet, des de la novetat que suposava la sèrie en les dos primeres temporades que la cosa no es posava tan interessant, però malgrat el gran interès de la trama principal continua havent-li la trama d’en Julian pel mig ficada amb calçador, no entenc com no la treuen, a ningú li agrada en Julian i res del què fa té relació amb lo important, què hi fa allà? Si com a mínim fos com la parella Wagenbach / Claudette que tenen carisma, ho entendria però es aparèixer el Julian a escena i començar a badallar. Per acabar hi ha una altra coseta que no entenc, i es perquè totes les dones de la sèrie troben atractiu al Vick Mackey, no té res, no? Es baixet, està calb, i si et poses a descriure’l no et cal fer servir per res la paraula guapo. En canvi ja he perdut el compte de les personatges que se l’han beneficiat, i n’hi ha que són bastant maques, inconcebible!

– No esperes clemencia con Terminator como gobernador.

Nota cinquena: 7/10

51MM4RVf0UL._SX324_BO1,204,203,200_Superar las penas de amor con Newton – Juan Carlos Ortega

Què faig jo llegint un llibre d’autoajuda relacionat amb l’amor? No quadra, oi? Gens ni mica, però va ser un regal de la Gemma i li vaig dir que li donaria una oportunitat… A veure el llibre no es massa llarg, no arriba ni a les 200 pàgines, i la lletra es grossa, i fins hi tot hi ha imatges i dibuixets pel mig, els capítols son curts de tres o quatre pàgines cada un. Ja ho veieu, un llibre pensat per aquella gent que li fan por els llibres de veritat. El llibre està dividit en dos parts, els capítols imparells parla d’una història d’amor desigual en la que un noi està molt enamorat d’una noia i surten junts i tot però la noia no està realment enamorada, per altra banda els capítols imparells parlen de l’univers, l’espai, la física de Newton i la matèria i energia fosca. Quina relació hi ha entre aquests conceptes? Cap ni una, però l’autor pensa que si i dedicarà tot el llibre a fer que pensem el mateix, cosa que amb mi no ha aconseguit. La idea de l’autor (sí, en tot el llibre només n’hi ha una que va repetint de diverses maneres i amb molts exemples i metàfores perquè fins hi tot al lector més idiota li quedi clar) es que ens hauriem de prendre l’amor amb una persona com l’amor dels científics amb la ciència, sona idiota, oi? Ho és, ho és. Per exemple, si descobrim que la nostra parella actua de manera incoherent ens decebem, però si l’univers es mostra incoherent ens emocionem perquè hem trobat un incentiu per buscar una explicació, ahà… Un altre exemple, en una parella la rutina es dolenta, en canvi la rutina en l’univers vol dir que hem trobat una pauta de comportament i per tan el comencem a comprendre mmmmm… Un altre, la indiferència, si la patim per part de la parella ens posem trists, però si la patim per part de l’univers vol dir que es misteriós, ahà, sí, l’univers passa bastant de nosaltres si. Un últim exemple, si els altres es fixen en el nostre amor, en el cas de parella sentirem gelosia però en el cas de l’univers constatarem que l’univers es bell…

Els capítols de ciència encara són mig interessants, perquè encara que toca els temes de manera bastant superficial i a un nivell el qual ja coneixia bastants dels conceptes mai està de més llegir al respecte fent servir noves metàfores (algunes més encertades que d’altres). Per altra banda les parts de la història d’amor amb final infeliç (pel noi) no són tan interessants, tot i que tampoc es fan avorrits, però penses “quin noi més idiota”, la noia tampoc es que sigui un model a seguir, però com a mínim no es tan tòtil com el desgraciat nano. Lo curiós es que tot i ser totalment un llibre d’autoajuda aprofita per atacar la competència i desmentir el tòpic de que la felicitat està a dins nostre i que només l’hem de buscar, la seva idea revolucionària es que la felicitat just al contrari, està a fora, està al univers, molt bé, eh? M’he acabat el llibre perquè es molt curt i perquè va ser un regal de la Gemma, que sinó… Realment no li poso una nota encara més dolenta al llibre gràcies a la part de la ciència.

Nota: 3/10

 

BCPP: Xexu, ahse

Pels despistats us diré que ahir va ser el dia de les abduccions! Aprofito la data per oferir-vos quatre dades sobre el nostre univers.

Top 100 de les millors imatges del Hubble. En la primera posició els Pilars de la Creació
New view of the Pillars of Creation — visible

Un cop d’ull a l’escala de la Terra, el sistema solar, el nostres sistemes veïns, la nostra galàxia, el nostre grup local, el nostre cluster, el nostre supercluster i l’univers observable. Clic per ampliar la imatge.
mObFH

Una altra manera de veure l’univers a escala: The Scale of the Universe 2
scaleofuniverse2

Però… Què és una galàxia?

Un vídeo de com va néixer la Via Lactea

Com ja es tradició en aquest blog, m’agrada celebrar el dia del pare (que serà demà) dedicant-lo a uns animals millors que els fills, efectivament parlo dels gats, us deixo uns quants exemples.

Als gats els hi queda bé la corbata, es un fet
tumblr_moes6nwEQZ1qewacoo4_500

Un altre fet, els gats dormen a qualsevol lloc
tumblr_inline_n4lormJqYh1qbhmtm

Els gats fan coses rares: Paranormal cativity, part 2 i part 3
tumblr_inline_n69yefk1Pg1qbhmtm

Els Gats serveixen de despertador

Els gats sempre vigilen molt quan corren

Els gats es sincronitzen

Avui 17 de març es dia de Sant Patrici, arrauliu-vos al voltant de la butaca de l’avi Pons al costat de la llar de foc i deixeu que us expliqui la història d’aquest dia. Es una metàfora, eh? No sóc avi, ni tinc llar de foc, i sobretot no cabrien tots els lectors del blog a casa meva.

Avui es celebra Sant Patrici perquè el 17 de març del 461 va morir aquest home sant. Avui es festa oficial a tota Irlanda, menys a Irlanda del Nord que com ja sabeu aquests són Irlandesos però especials i la tenen com a festa però no oficial. Es un dels sants més celebrats del mon ja que si bé Irlanda no es massa gran, si que té fills irlandesos repartits per tot el mon, i quan dic mon em refereixo al mon occidental, que es el mon en el que vivim. A part, hi ha un estrany motiu que els antropòlegs de Pons’s Blog encara estan investigant que fa que la gent amb un petit percentatge de sang remotament irlandesa li agrada sentir-se irlandesa encara que ni tan sols siguin capaços de situar el país en un mapa. A més, normalment es gent sorollosa i que li agrada cridar l’atenció (sí, això són tòpics, però a vegades els tòpics també l’encerten), especialment el dia de Sant Patrici, de fet, hi ha un munt de gent que no té absolutament res de irlandesa i Sant Patrici es el sant que més celebren, de fet, els no cristians també el celebren. Per aquests motius diem que Sant Patrici es un dels sants més importants del santoral, contràriament amb el que passa per exemple amb Sant Eustaqui, coneixeu algú que celebri Sant Eustaqui? Jo tampoc.

Però en què consisteix la celebració? La temàtica es senzilla: Tot el que sigui irlandès o verd es vàlid. Això bàsicament es tradueix en anar vestit de verd i gaudir de la gran varietat gastronòmica irlandesa, que vol dir qualsevol beguda alcohòlica, principalment cervesa, i si es tenyida amb colorant verd millor que millor. Un altre element destacat es el trèvol, el de tres fulles, la història l’inclou ja que Sant Patrici feia servir aquesta simpàtica herbeta per explicar el concepte de santíssima trinitat, i en acabat feia una amanida de trèvol pels assistents al servei. Però no tota la festa es beure i beure, hi ha una petita part de la festa que no va sobre això, potser un 2%, parlo de les desfilades, la més famosa es la de Dublin, que es celebra durant la festivitat de Sant Patrici que ells allarguen durant cinc dies. Si no us cau bé Dublin, sempre podeu anar a Belfast, que allà també fan una bona desfilada, ara bé, no busqueu cap desfilada a Matadepera per Sant Patrici que no en fan, tinc fons fiables que ho han confirmat.

Cyanide & Happiness us dessitja un feliç dia de Sant Patrici

Cyanide & Happiness us dessitja un feliç dia de Sant Patrici

Anem a la història irlandesa. Inicialment Sant Patrici era una festa religiosa, que el nom de la festivitat sigui el d’un sant podia haver donat una pista als lectors més espavilats. La festa es celebra des de l’any 1903, segur que els lectors més veterans del blog ho recorden. A l’any 1990, el govern irlandès es va deixar de collonades i va començar a fer un munt de propaganda de la festa per tal que fos coneguda per tot el mon. Com a tal, el primer festival de Sant Patrici es va celebrar el 1996. En 1997 la festivitat es va allargar fins a tres dies, al 2000 ja eren quatre dies, i a partir del 2006 la festeta ja dura 5 dies, si la tendència segueix així, aviat tot el març serà festa a Irlanda. Però com deia abans la cosa no es queda a Irlanda, hi ha moltes ciutats que celebren amb ganes aquest dia: Mánchester, Birmingham, Londres, Cambridge, Montreal, Boston, Filadelfia, Chicago, Kansas, Savannah, Denver, Buenos Aires, París, Scranton, Toronto i en especial Nova York que amb la broma ja organitza la desfilada més important amb més de dos milions d’espectadors. Tot i això a Espanya sóm especials, sí, som especials per molts motius, però segons el tema del post que ens ocupa avui, som especials perquè no celebrem Sant Patrici el 17 de març sinó un altre dia, però no solament això sinó que es un dia variable que pot caure durant octubre, novembre o desembre segons li vingui en gana al Consell Col·legial de Sant Patrici, sí senyor, amb un parell de collons.

Setzena i última temporada de CSI Las Vegas, l’original, el primer, i també l’últim (CSI Cyber? no se de què parleu…). De fet un explicaré un secret, la temporada 16 no existeix, es una mentida, tan sols son dos capítols, de fet, ni tan sols són dos capítols, es tracta d’un capítol doble de 86 minuts de duració total. Calia dedicar un post exclusivament a un capítol doble? “No” seria la resposta generalitzada correcta, però si aquest capítol es el final de CSI Las Vegas la resposta es “Si”. L’inici del capítol no podia ser més explosiu, literalment això vol dir que comença amb la explosió d’una bomba, en un casino òbviament, recordeu que estem a Las Vegas. Aquest capítol es tan especial que no posen l’opening fins al minut 15, quan lo habitual es posar-lo abans del minut 5, a vosaltres us semblarà un detall sense importància però realment… no en té cap.

Ara que CSI ha plegat ja podeu tornar a matar la gent sense por

Ara que CSI ha plegat ja podeu tornar a matar la gent sense por

En aquest capítol ens retrobem amb el capità Brass (tot i que el seu doblador ha canviat Grrrr), un dels meus personatges preferits (sinó el que més) que havia desaparegut totalment de la quinzena temporada. Però no es ell l’únic retrobament, també ens trobem amb la Catherine Willows que ara treballa pel FBI (aquesta dada no es considera espoiler perquè cap lector del meu blog segueix CSI). Un altre retrobament es amb una coneguda sospitosa Lady Heather, els que hageu seguit la etapa inicial i intermèdia de CSI us hauria de sonar. Però el retrobament més esperat es el d’en Gil Grissom que torna per tancar el cicle de CSI, ell el va començar i ell l’acaba, no em vull ni imaginar la pasta que deu haver cobrat per rodar aquest últim capítol, capítol que bàsicament es centra en ell, i quan parlem d’en Grissom es inevitable parlar de bitxos, per molt que actualment es dediqui més a les balenes i als taurons. No us explicaré el final, però no ha sigut com jo volia, ja que deixen molt de banda la gran part dels protagonistes i només es centren en una cosa; malament hauria d’haver sigut més emotiu.

Si us preguntés qui es el protagonista de CSI qui em diríeu? En Gil Grissom? Doncs no, ja que William Petersen “només” apareix en 199 capítols. Poden semblar molts capítols però per exemple el tècnic de laboratori David Hodges ha sortit bastant més que ell, en total 247 capítols. Per no avorrir-vos amb la quantitat de capítols que ha sortit cada personatge saltaré directament al pòdium dels personatges més habituals, però deixeu-me abans fer una menció d’honor al actor que ocupa la quarta posició ja que es tracta de Paul Guilfoyle (Capità Jim Brass) el meu personatge preferit, amb 317 capítols. En tercera posició amb 328 hi ha el Doctor forense Al Robbins amb 328 capítols. A la segona plaça hi ha Greg Sanders, el carismàtic tècnic que ha saltat del laboratori al treball de camp, apareixent en 333 capítols. I malgrat que incomprensiblement no apareix en aquest últim capítol doble, el personatge que a sortit en més capítols es Nick Stokes amb 335 capítols. Un fort aplaudiment per tots ells.

El final de CSI no es la fi d’una sèrie qualsevol, per mi CSI representa la primera sèrie que vaig començar a veure que puc considerar com a sèrie moderna, abans per mi les sèries eren per passar el temps, CSI va ser diferent, va ser la primera sèrie de nivell capítol a capítol, una sèrie amb trames originals i bons efectes especials, CSI en el seu temps va marcar un punt d’inflexió en la manera de com fer les sèries, a partir de CSI les sèries ja no serien la versió pobre i de baixa qualitat de les pel·lícules.

Nota “temporada 16”: 7/10
Nota global: 7/10

Feliç dia del penis! Celebrem-ho amb un post poc apte per veure al a feina.

Fer créixer la pitrera amb ones de ràdio. Funciona? Ni idea, no ho he provat.
virgin-bust-breast-lift-pad-ems-beauty-gadget-1

Estilitzador de pits. Es un invent japonès això ho explica tot.

Según Shindo, la empresa tras el estilizador de pechos, éstos están agarrados por ligamentos que, de no ser masajeados con cierto ímpetu, se relajan y dejan que la grasa se acumule tras los pechos provocando la sensación de flacidez y descolgamiento que tan bien conocemos y tan poco nos importa: una teta siempre será lo más hermoso de un hogar. Si no tenemos una Playstation, ojo; en ese caso deberán batirse en duelo.

Estilizador-de-pechos-1

The Mod: El primer (i últim?) vibrador hackejable del mon

Si el sexe fos com jugar al Call of Duty

18 minuts d’un noi tocant 1.000 parells de pits en públic.

Avui us porto el que ha sigut la sèrie revelació del 2015, Narcos. Algú us podria dir que no que ha sigut Mr Robot, però com que jo no he vist Mr Robot em quedo amb Narcos, a més la llista de les millor valorades en el filmaffinity aposta per Narcos com a número u, i jo em crec el seu bon criteri; bé, si hem de ser estrictes la millor ha sigut la segona temporada de Fargo, però Fargo es segona temporada per tan ja no es revelació, ja sabíem de la primera temporada lo bona que podia arribar a ser. I Mr Robot on cau? Doncs en la quarta posició, que tampoc està gens malament, per sota de Fargo II, Narcos i un anime japonès anomenat One-Punch Man.

No, la pols blanca no són pólvores de talc

No, la pols blanca no són pólvores de talc

A Narcos veiem justament el què apareix en l’opening, drogues, armes, dones, violència i calers, muntanyes i muntanyes de calers. La sèrie no es un documental, però es basa en fets reals, però les situacions han sigut dramatitzades per tal que siguin més amenes per l’espectador, tal com ens indica la nota del principi de cada capítol, i en aquest cas es veritat, no pas com altra sèries, i no miro a ningú, eh Fargo? Anys 80, època daurada del narcotràfic gràcies a que les intervencions de les comunicacions no eren igual de viables que avui dia on els satèl·lits, els avions espia, el GPS i internet està disponible. La sèrie fa servir la veu en off per posant-se en situació, una mica de política de l’època, una mica d’informació sobre drogues, informació sobre càrtels, etc i d’aquesta manera no anem tan perduts si resulta que no som uns experts en el tema. Narcos es una sèrie molt instructiva en aquest sentit, aprenem com funciona un campament de cocaïna, veiem com funciona la xarxa de distribució i contraban de la droga, i sobretot coneixem la vida del narcotraficant més famós de tots els temps, Pablo Escobar. Va arribar a ser tan gran la quantitat de cocaïna a traficar que s’havia d’amagar en munt de productes, patates, rodes de recanvi, sabates, flors, cafè, qualsevol cosa que s’exportés de Colòmbia en els 80 segur que hi havia cocaïna camuflada, llavors van arribar al punt de transportar directament la coca amb avionetes, era tot molt descarat, vols directes de Colòmbia a Miami, tot i que alguns paraven en alguna illa del carib (comprada amb els diners de la droga) per repostar. A principis dels vuitanta la DEA estava desbordada amb la quantitat de coca que arribava a Miami, per molta que interceptessin continuava entrant més i més. Però la coca no va sola, la coca va acompanyada de calers, i la gent amb calers compra armes, moltes armes, i les armes porten morts, tants morts que els forenses havien de llogar camions refrigerats per tal de conservar els cadàvers. I mentrestant la policia de Colòmbia què feia? Doncs fàcil, rebre suborns. Fins que va arribar un moment que la Casa Blanca es va cansar, no pas dels morts i la violència, sinó de veure com un munt de dollars anaven cap a Colòmbia, d’aquesta manera Reagan va decidir declarar la guerra a la droga. Contant que en aquells anys els nord-americans es fotien 240 tones de cocaïna a l’any (entre tots, eh? no pas per cap), el narcotràfic havia de ser en consonància i realitzar-se també a gran escala per satisfer les necessitats de la clientela. Pablo era ric? Jo no diria ric d’algú que ingressa 60 milions de dollars cada dia (penseu que estem en els anys 80), crec que hi ha d’haver una paraula més grossa per indicar lo fastigosament ric que era, ni la General Motors guanyava tants calers. Els beneficis de la coca eren tan enormes que el problema més gran era com blanquejar tots aquests milions, i encara que s’aconseguissin blanquejar els calers igualment continuaven sent una quantitat tan ingent de calers que ni gastant sense parar comprant mansions, cotxes de luxe, avions, vaixells i obres d’art hi havia manera de gastar-la, el nom de Escobar ja apareixia a les primeres posicions de la llista Forbes, i això va cridar l’atenció als segrestadors de Colòmbia, perquè si una cosa li sobra a Colòmbia son criminals, però serien tan bojos com per segrestar un narcotraficant? La resposta la tindreu si mireu la sèrie (o busqueu per google, per això es fer trampa). Un cop tens més calers dels què pots gastar què pots fer? Doncs aconseguir poder i això es el que va fer Pablo Escobar, va intentar posar-se en política, un narcotraficant presentant-se en la presidència? Estàs de conya? Si estem a mitjans dels 80 i el país es Colòmbia no es cap broma, però per això calen contactes, però com tot en aquesta vida els contactes també es poden comprar. Però no tot li va bé a Escobar, la DEA (la agència anti-droga dels EEUU) es ficarà amb ell, per això dona una recompensa per cada agent de la DEA mort, però els EEUU no s’ho van prendre gens bé quan el primer agent de la DEA que va aparèixer mort i els EEUU van prendre represàlies, moltes represàlies, tantes que per molt que es pagui pel cap d’un agent de la DEA no surt a compte; per exemple es va acordar amb Colòmbia la extradició dels narcotraficants encara que aquests no haguessin posat un peu als EEUU, perquè els encarregats de les presons de Colòmbia son subornables però els de EEUU ja es més complicat; però una cosa es aprovar una llei i l’altre es buscar jutges prou valents disposats a aplicar-la. Amb la llei d’extradició i amb tants narcotraficants introduint ingents quantitats de cocaïna al país que matava una pila d’americans perquè EEUU no afrontava el problema? Doncs perquè estava ocupat lluitant contra els comunistes (uns comunistes que no havien matat ni una dècima part dels americans morts per la droga).  A Narcos també hi ha lloc per parlar una mica d’Espanya, llàstima que sigui de la part dolenta, concretament de ETA. Voleu saber quina relació hi havia entre Pablo Escobar i ETA? Doncs haureu de mirar Narcos, o llegir informació per la web, però us asseguro que es més entretingut Narcos.

Per si us ha fet mandra llegir el llarg paràgraf anterior, el resum seria que us estic recomanat Narcos, son només 10 capítols d’uns 50 minuts cada un, amb previsió que en breu s’estreni una segona temporada que acabarà de tancar la història de Pablo Escobar. Narcos es una sèrie de Netflix que té un 9,0 al imdb i un 8,1 al filmaffinity.

El comercio de esmeraldas es un negocio peligroso, especialmente si estamos en Colombia. Si has llegado a la cima quiere decir que has matados a tus enemigos, i seguramente también a tus socios

Nota: 8/10

Demà farà exactament 27 anys que es va crear la web! Celebrem-ho amb un recull de webs estranyes!

  • Gent dormint en el transport públic: T’has adormit mai en el transport públic? Doncs vigila que potser apareixes en aquesta web!
  • Fanfare: Toca aquesta banda musical per passar l’estona
  • Color:  Creus que pots igualar el color que et surt en pantalla d’entre una paleta de colors? Ho hauràs de demostrar
  • Ascii Street View: El google street però fet amb caràcters ascii.
  • Crap souvenirs: O el que es el mateix souvenirs de merda. Un recull dels souvenirs més horribles (ja no existeix oohh).
  • Compliments d’emergència: Una col·lecció de compliments més o menys originals.