Cas típic 2341: noi li agrada noia, noi li agrada la conspiració de Melengar

La conspiración de Melengar – Michael J. Sullivan (296 pàgines)

Ens trobem en un mon inventat ambientat en l’edat mitjana, amb els seu rei, els seus ducs, barons, marquesos, i tota la resta de nobles. Després d’una breu aventura introductòria que ens serveix per descobrir la perícia dels dos lladres protagonistes, aquest són contractats per fer una feina relativament senzilla que consisteix en colar-se en un castell i robar una espasa. El problema arriba quan aquests cauen en una trampa on se’ls acusa d’haver assassinat al rei. El llibre es entretingut, té una mica d’aventura, i té una mica de thriller, que per alguna cosa en el títol parla d’una conspiració. Potser té algun moment original, i hi ha algun gir concret que no esperes, però en general es força previsible. Realment la novel·la no té res d’especial que el faci destacar sobre cap altre obra de fantasia. Hi ha personatges que estan bé però tampoc són res de l’altra mon, no són patètics però tampoc són carismàtics, i el que serien els dolents tampoc van gaire més enllà dels clixés. Com és típic en el gènere hi ha una guerra, però realment no té massa sentit de ser, però un enfrontament entre una pila de soldats sempre llueix encara que l’autor s’hagi tret els motius de la màniga.

Pel meu gust el final es massa fàcil i agradable, gairebé un no pateix pels protagonistes, potser serà que estic acostumat a llibres de fantasia més durs com ara la trilogia de la Primera Ley o els de Joc de Trons on la integritat dels protagonistes es força més fràgil. En general tot es massa maco, els dolents són dolents i els bons continuen bons (tot i ser lladres) i fins hi tot els que no son ni bons ni dolents al final es tornen bons, tanta gent bona em fa sortir urticària. Però no tot són crítiques, haig de reconèixer que el llibre està escrit de manera que es llegeix molt bé i et poses dins de la història molt fàcilment. L’autor no et mareja amb històries i personatges que no venen al cas i això també es d’agraïr, aquí tot el que apareix té una raó de ser. Malgrat que en la història apareix una mica de màgia (odio la màgia) només es un tros puntual ben delimitat. Tot i que la història queda tancada al final del llibre si vols pots seguir llegint la saga llibres referent a aquest mon imaginari amb 5 títols més (cosa que jo no faré). El recomanaria? Bé, si t’agrada molt el gènere de la fantasia endavant, perquè no, però si no es el cas no cal molestar-se, per llegir bona fantasia ja hi han Georges Martins, Patricks Rothfuss i Abercrombies, i per suposat Pratchetts, però aquest l’heu de tenir més que conegut.

—¿Y por qué no lo hace vuestra señoría, entonces?
—¡Si atrapan a unos ladrones con una espada, lo único que sucederá será que perderán las manos, pero si me atrapan a mí con ella, mi reputación quedará destruida!
—Ya veo las razones de la preocupación de vuestra señoría…

—O eso, o podéis ser torturados hasta la muerte dentro de cuatro horas.
—A mí me parece un plan realmente bueno —declaró Hadrian—. ¿Royce?
—A mí me gusta cualquier plan en el que yo no tenga una muerte horrible.

La capacidad para convencer a los demás de que la propia vida vale más que la suya debe ser un requisito indispensable para ser rey.

Nota: 6/10