Cas típic 2341: noi li agrada noia, noi li agrada la conspiració de Melengar

Posted: 2016-03-07 in Llibres

libro_1327933795

La conspiración de Melengar – Michael J. Sullivan

Ens trobem en un mon inventat ambientat en l’edat mitjana, amb els seu rei, els seus ducs, barons, marquesos, i tota la resta de nobles. Després d’una breu aventura introductòria que ens serveix per descobrir la perícia dels dos lladres protagonistes, aquest són contractats per fer una feina relativament senzilla que consisteix en colar-se en un castell i robar una espasa. El problema arriba quan aquests cauen en una trampa on se’ls acusa d’haver assassinat al rei. El llibre es entretingut, té una mica d’aventura, i té una mica de thriller, que per alguna cosa en el títol parla d’una conspiració. Potser té algun moment original, i hi ha algun gir concret que no esperes, però en general es força previsible. Realment la novel·la no té res d’especial que el faci destacar sobre cap altre obra de fantasia. Hi ha personatges que estan bé però tampoc són res de l’altra mon, no són patètics però tampoc són carismàtics, i el que serien els dolents tampoc van gaire més enllà dels clixés. Com és típic en el gènere hi ha una guerra, però realment no té massa sentit de ser, però un enfrontament entre una pila de soldats sempre llueix encara que l’autor s’hagi tret els motius de la màniga.

Pel meu gust el final es massa fàcil i agradable, gairebé un no pateix pels protagonistes, potser serà que estic acostumat a llibres de fantasia més durs com ara la trilogia de la Primera Ley o els de Joc de Trons on la integritat dels protagonistes es força més fràgil. En general tot es massa maco, els dolents són dolents i els bons continuen bons (tot i ser lladres) i fins hi tot els que no son ni bons ni dolents al final es tornen bons, tanta gent bona em fa sortir urticària. Però no tot són crítiques, haig de reconèixer que el llibre està escrit de manera que es llegeix molt bé i et poses dins de la història molt fàcilment. L’autor no et mareja amb històries i personatges que no venen al cas i això també es d’agraïr, aquí tot el que apareix té una raó de ser. Malgrat que en la història apareix una mica de màgia (odio la màgia) només es un tros puntual ben delimitat. Tot i que la història queda tancada al final del llibre si vols pots seguir llegint la saga llibres referent a aquest mon imaginari amb 5 títols més (cosa que jo no faré). El recomanaria? Bé, si t’agrada molt el gènere de la fantasia endavant, perquè no, però si no es el cas no cal molestar-se, per llegir bona fantasia ja hi han Georges Martins, Patricks Rothfuss i Abercrombies, i per suposat Pratchetts, però aquest l’heu de tenir més que conegut.

—¿Y por qué no lo hace vuestra señoría, entonces?
—¡Si atrapan a unos ladrones con una espada, lo único que sucederá será que perderán las manos, pero si me atrapan a mí con ella, mi reputación quedará destruida!
—Ya veo las razones de la preocupación de vuestra señoría…

—O eso, o podéis ser torturados hasta la muerte dentro de cuatro horas.
—A mí me parece un plan realmente bueno —declaró Hadrian—. ¿Royce?
—A mí me gusta cualquier plan en el que yo no tenga una muerte horrible.

La capacidad para convencer a los demás de que la propia vida vale más que la suya debe ser un requisito indispensable para ser rey.

Nota: 6/10

Anuncis
Comentaris
  1. ahse ha dit:

    Sullilvan?? Sisplau, 20 cops de fuet al becari…

  2. Xavier Pujol ha dit:

    El llibre comença bé. Hi ha un rei mort.

    • Pons ha dit:

      El problema amb els reis es que just es mor n’apareix immediatament un altre. Ho explica molt bé Terry Pratchett.


      Lo único que viaja más rápidamente que la luz ordinaria es la monarquía, según el filósofo Ly Tin Weedle. El razonamiento es el siguiente: no se puede tener más de un rey, y la tradición exige que no haya huecos entre reyes, por tanto cuando un rey muere la sucesión debe pasar a su heredero instantáneamente. Es de suponer, decía, que existan unas partículas elementales (reinones, o posiblemente reinonas) que se encarguen de eso, aunque en ocasiones la sucesión falla si, a mitad de vuelo, golpean una antipartícula, o republicón. Sus planes ambiciosos de usar este descubrimiento para enviar mensajes, que incluían la tortura cuidadosa de un reyezuelo para modular la señal, nunca se expandieron del todo porque, en ese punto, cerró el bar.

    • ahse ha dit:

      El llibre és predictible i avorrit. Que no has llegit la ressenya del Pons??

  3. JOMATEIXA ha dit:

    Doncs res. Aquí hem vingut a patir, i si no patim pels protagonistes, què farem?

  4. XeXu ha dit:

    No et canses de llegir sempre el mateix llibre?

  5. Marta ha dit:

    Les frases tenen la seva gracia pero no mhas acabat de motivar, no se no se…

  6. Ada ha dit:

    I tot comença per un encàrrec de robar una espasa…? Per a penjar-la a una paret de decoració? no em motiva tampoc…
    I no hi ha bes d’amor?? si no quin rotllo…

  7. Eva ha dit:

    Gràcies per la desrecomanació.

  8. teresa ha dit:

    Ostres Pons! No em facis cap crítica del meu llibre, eh? que no el llegirà ningú. Pobre Sullivan, ja està bé! Si sapigués que a l’altra punta de món, algú li ha fet una crítica tan bona igual ve a viure aquí i tot.
    De tota manera, gràcies. Aquest serà un dels 250000 llibres de l’any que no m’hauré de plantejar si el llegeixo.

    • Pons ha dit:

      per què tothom pensa que es una mala crítica quan el llibre li he posat una nota de 6/? que només haig de posar 9 i 10 o què?

Comenta que es gratuït, de moment...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s