La Guerra interminable – Joe Haldeman (304 pàgines)
Obra clàssica de la ciència ficció de l’any 1974 creada de la ma de Joe Haldeman, guanyadora dels prestigiosos premis Hugo i Nèbula. Només començar descobrim que la terra es troba en una guerra contra uns extraterrestres anomenats Taurians, per sort la humanitat està bastant ben equipada amb creuers espacials i armadures de guerra preparades per operar per qualsevol planeta o asteroide, també es coneix la tecnologia necessària per utilitzar els púlsars com a portes estel·lars. La trama segueix primer l’entrament del soldat Mandela i la seva posterior entrada en combat. Al seguir el punt de vista d’un soldat ens trobem tan perduts i desinformats com el protagonista perdent d’aquesta manera la avantatge de descobrir la posició global de com avança realment la guerra. A més aquesta guerra té el problema de la relativitat, ja sabeu que a velocitats properes a la lluny llum el temps passa més lent que no pas estant quiet, per tan, tenim que per culpa de les diverses campanyes militars el protagonista envelleix més lentament que el mon que l’envolta, que veu com evoluciona molt ràpidament i li costa assimilar els grans canvis que ha patit la societat.
Es inevitable comparar aquesta novel·la amb Starship Troopers (1959), però la Guerra interminable es de caire anti-militarista i Starship Troopers seria més pro-militarista. A mi m’ha agradat més aquest, tot i que la pel·lícula de Starship Troopers m’agradi més que els dos llibres. Aquest llibre es centra més l’evolució de la societat i les batalles espacials, i cuida més la part científica, en canvi Starship Troopers es més acció en primera línia de foc vista des del punt de vista del soldat d’infanteria, tot i que en aquest llibre també n’hi ha. L’enemic es més semblant a l’humà en l’aspecte i aquest també basa la seva força en la tecnologia en comptes de la força bruta de les xifres com feien els insectes gegants de Starship Troopers.
El títol de la novel·la es enganyós, degut a que la guerra no es interminable, aquesta té un final, tot i que s’ha de reconèixer que dura bastants anys, però com diria Lionel Hutz “Este es el ejemplo más claro de publicidad engañosa desde mi caso contra La Historia Interminable.” El final no està malament, la primera part es acció, després fan servir una estratègia sorpresa i finalment s’explica de manera un xic precipitada, tot sigui dit, com ho fan per finalitzar la maleïda guerra que amb prou feines ningú recordava com coi va començar.
-No he hecho más que tres campañas.
-Improcedente. Además eso supera en dos campañas y media lo que sobrevive el soldado medio.
Nota: 6/10
Pons's blog 