Superar las penas de amor con Newton – Juan Carlos Ortega (176 pàgines)
Què faig jo llegint un llibre d’autoajuda relacionat amb l’amor? No quadra, oi? Gens ni mica, però va ser un regal de la Gemma i li vaig dir que li donaria una oportunitat… A veure el llibre no es massa llarg, no arriba ni a les 200 pàgines, i la lletra es grossa, i fins hi tot hi ha imatges i dibuixets pel mig, els capítols son curts de tres o quatre pàgines cada un. Ja ho veieu, un llibre pensat per aquella gent que li fan por els llibres de veritat. El llibre està dividit en dos parts, els capítols imparells parla d’una història d’amor desigual en la que un noi està molt enamorat d’una noia i surten junts i tot però la noia no està realment enamorada, per altra banda els capítols imparells parlen de l’univers, l’espai, la física de Newton i la matèria i energia fosca. Quina relació hi ha entre aquests conceptes? Cap ni una, però l’autor pensa que si i dedicarà tot el llibre a fer que pensem el mateix, cosa que amb mi no ha aconseguit. La idea de l’autor (sí, en tot el llibre només n’hi ha una que va repetint de diverses maneres i amb molts exemples i metàfores perquè fins hi tot al lector més idiota li quedi clar) es que ens hauriem de prendre l’amor amb una persona com l’amor dels científics amb la ciència, sona idiota, oi? Ho és, ho és. Per exemple, si descobrim que la nostra parella actua de manera incoherent ens decebem, però si l’univers es mostra incoherent ens emocionem perquè hem trobat un incentiu per buscar una explicació, ahà… Un altre exemple, en una parella la rutina es dolenta, en canvi la rutina en l’univers vol dir que hem trobat una pauta de comportament i per tan el comencem a comprendre mmmmm… Un altre, la indiferència, si la patim per part de la parella ens posem trists, però si la patim per part de l’univers vol dir que es misteriós, ahà, sí, l’univers passa bastant de nosaltres si. Un últim exemple, si els altres es fixen en el nostre amor, en el cas de parella sentirem gelosia però en el cas de l’univers constatarem que l’univers es bell…
Els capítols de ciència encara són mig interessants, perquè encara que toca els temes de manera bastant superficial i a un nivell el qual ja coneixia bastants dels conceptes mai està de més llegir al respecte fent servir noves metàfores (algunes més encertades que d’altres). Per altra banda les parts de la història d’amor amb final infeliç (pel noi) no són tan interessants, tot i que tampoc es fan avorrits, però penses “quin noi més idiota”, la noia tampoc es que sigui un model a seguir, però com a mínim no es tan tòtil com el desgraciat nano. Lo curiós es que tot i ser totalment un llibre d’autoajuda aprofita per atacar la competència i desmentir el tòpic de que la felicitat està a dins nostre i que només l’hem de buscar, la seva idea revolucionària es que la felicitat just al contrari, està a fora, està al univers, molt bé, eh? M’he acabat el llibre perquè es molt curt i perquè va ser un regal de la Gemma, que sinó… Realment no li poso una nota encara més dolenta al llibre gràcies a la part de la ciència.
Nota: 3/10
Pons's blog 