Arxivar per Abril, 2016

Volaré, oh oh cantaré, oh oh oh oh Ejem. Perdoneu. Es que avui toca post d’avions

Això amics, es el que passa quan un avió intenta aterrar quan fa un vent de collons

Alguns alemanys que tenien poca feina han construït aquest bonic aeroport en miniatura on tot es mou.

Vídeo auto-explicatiu sense paraules on es mostra perquè no em de forçar el tancament del compartiment d’equipatges de ma.

Heu sentit a parlar sobre el foc de Sant Elmo? Doncs feu un cop d’ull a aquest post i descobrireu que es tracta d’un fenomen pel qual l’aire s’ionitza amb una resplendor blavós a causa d’un intens camp elèctric generat per l’acumulació de càrrega electrostàtica sobre la superfície de l’avió. Com a exemple, aquest repostatge en el aire del Air Force One.

Acabem amb una simulació del tràfic aeri durant les 24 hores d’un dia normal. Es calcula que gairebé 100.000 avions s’enlairen al dia.

Presumia de ser una experta blocaire, però després d’intentar durant hores crear un relat original per participar als relats conjunts va patir una apoplexia.

Jove_decadent
Aquesta ha sigut la meva participació als relats conjunts d’abril.

bigEn las antipodas – Bill Bryson (320 pàgines)

En las antipodas es un llibre del divulgador Bill Bryson conegut pels seguidors del meu blog gràcies a Una breve historia de casi todo. Aquest llibre tracta d’un viatge de l’escriptor a un dels països més desconeguts i fascinants del nostre planeta: Austràlia. Es tracta d’un país amb poca població en comparació el seu extens territori, el qual es bàsicament costa i desert. El més destacable de tot es la seva fauna, molta de la qual no es troba en cap altre lloc del planeta i sort que es així ja que gran part es mortal, en especial per la seva verinositat.

L’estil d’en Bill (hi ha confiança) es amè gràcies a que el llibre està relatat en format d’anècdotes personals on el protagonista i autor fa el ridícul i/o està en perill. L’escriptor no té cap problema en deixar-se en ridícul mentre explica les moltes peculiaritats d’Austràlia. El llibre no es una guia de viatge, són les aventures i desventures d’en Bill per Austràlia, bastant poc extraordinàries, però si plenes d’anècdotes històriques que només poden passar en un país tan aïllat i poc explorat com Austràlia. Es cert que gràcies al llibre ara tinc més ganes de visitar Austràlia, però no em plantejo fer-ho de veritat. Com que no tinc més ganes de xerrar, el millor que puc fer per tal que us feu una idea del llibre es enganxar-vos uns (potser masses) extractes.

No es verdad que los ingleses inventaran el cricket como una forma de hacer que cualquier otra empresa humana pareciera interesante y animada; eso resultó simplemente un efecto secundario. No es mi intención denigrar un deporte que gusta a tantas personas, algunas de ellas despiertas y mirando al lado adecuado, pero es un juego curioso. Es el único deporte que incluye pausas para comer. Es el único deporte que comparte su nombre con un insecto[*]. Es el único deporte donde los espectadores queman tantas calorías como los jugadores (o más, si son moderadamente inquietos). Es la única actividad competitiva, exceptuando hacer pan, donde, vistiendo de blanco de la cabeza a los pies, se sigue tan limpio al final del día como al principio

En 1967 el primer ministro, Harold Holt, estaba paseando por la playa de Victoria cuando se lo llevó una ola y desapareció. Nunca más se supo del pobre hombre. Esto me resultó doblemente sorprendente: primero, porque Australia hubiese perdido un primer ministro (vaya, que no es normal) y, segundo, porque nunca me hubiera enterado ello.

Cada vez que uno va en avión de Norteamérica a Australia, y sin que nadie te pregunte si te parece bien, te roban un día al cruzar la línea de cambio de fecha internacional. Salí de Los Ángeles el 3 de enero y llegué a Sydney catorce horas después, el 5 de enero. Yo no viví el 4 de enero. Ni siquiera un poco. Adónde fue a parar, no sabría decirlo. Lo único que sé es que durante un período de veinticuatro horas, por lo visto no existí.

Dejando a un lado la tendencia entre los hombres de cierta edad a llevar calcetines hasta la rodilla y pantalón corto, esta gente es como tú y como yo.

No soy, me cuesta reconocerlo, un durmiente discreto y atractivo. La mayoría de la gente, cuando duerme, parece que necesite una manta; yo parezco necesitar atención médica. Duermo como si me hubieran inyectado un potente relajante muscular en fase experimental.

Unos pescadores capturaron un tiburón beige de cuatro metros y lo llevaron al acuario público de Coogee, donde se expuso al público. El tiburón nadó un par de días en su nuevo hogar y, entonces, sin más ni más, y para sorpresa del público que lo contemplaba, vomitó un brazo humano.

Una viuda negra australiana, por si alguien no lo sabe, es la muerte de ocho patas.

A finales del siglo XVIII los códigos de leyes británicos estaban repletos de delitos capitales; te podían ahorcar por 200 delitos, incluido uno muy curioso que consistía en «hacerse pasar por egipcio».

La verdad es que nadie sabe por qué la arañas australianas son tan extravagantemente tóxicas; porque capturar otros insectos e inyectarles veneno suficiente para matar a un caballo parece un caso evidente de celo destructivo. Una cosa es verdad, todo el mundo les deja mucho espacio.

El cocodrilo, un animal tan perfectamente diseñado para matar que apenas ha cambiado en 200 millones de años. Vamos, que estás a punto de ser devorado por algo de la época de los dinosaurios.

Los australianos son muy injustos en este sentido. Se pasan la mitad de cualquier conversación insistiendo en que los peligros del país se han exagerado mucho y que no hay que preocuparse, y la otra mitad contándote que hace seis meses su tío Bob iba en coche a Mudgee cuando una serpiente tigre salió del salpicadero y le mordió en la ingle; pero bueno, ya lo han desconectado de la respiración artificial y se puede comunicar parpadeando con los ojos.

De todos modos, nos aseguró que no había medusas en el arrecife. Curiosamente, olvidó mencionar los tiburones, las medusas cofre, los peces escorpión, los corales punzantes, las serpientes marinas o el infame mero, un monstruo de 400 kg que de vez en cuando, por una mezcla de afán de experimentación y estupidez, le arranca un brazo o una pierna a un bañista, luego se acuerda de que no le gusta el sabor de la carne humana y lo escupe.

—¿Ha disfrutado de su estancia, señor? —preguntó, amablemente.
—Ha sido abominable —repliqué.
—Oh, excelente —ronroneó satisfecho, arrancándome la tarjeta.
—Diría incluso que el valor principal de una estancia en este establecimiento es conseguir que cualquier otra experiencia relacionada con el servicio parezca, por comparación, edificante. Puso una expresión enormemente apreciativa como si dijera: «Es todo un elogio», y me presentó la factura para la firma.
—Esperamos volver a verle por aquí.
—Antes me operaría los intestinos en el bosque con una rama.
—Excelente —dijo de nuevo.

Nota: 6/10

En la secció d’homenatge a blogs que llegeixo avui toca fer la pilota al McAbeu. Hi ha el tòpic que diu que el millor dels blogs són els comentaris, en uns casos això es molt més cert que d’altres, justament en el cas de Xarel·10 es dels més certs que hi ha ja que es tracta d’un blog on lo important es la participació de la gent i les endevinalles del LLIBRE son perfectes per incentivar aquesta participació. Moltes vegades les respostes originals que dona la gent són molt millors que la resposta que busca el LLIBRE, de tal manera que encertar l’endevinalla i rebre el prestigiós rètol vermell no es tan important com ara donar una resposta original. En el blog predominen les endevinalles clàssiques, en especial les sagues d’endevinalles que tenen la mateixa solució, però també hi ha d’altres tipus com els mots encreuats, les endevinalles matemàtiques, les imatges augmentades, les frases fetes, etc. Però les meves preferides (i les de molta altra gent) són la laterals, són aquestes on el lector pot fer treballar més el seu enginy i trobar la solució rebuscada que el LLIBRE vol, o com deia abans trobar una solució alternativa a la que dona el LLIBRE però també igual de vàlida.

La famosa parra de Xarel·10 registrada sota dures restriccions de copyright

La famosa parra de Xarel·10 registrada sota dures restriccions de copyright


M’agradaria destacar que tinc l’honor (no comptabilitzat oficialment però si oficiosament) de ser qui més rètols vermells compartits s’ha emportat amb més gent, fins al punt que si no has compartit un rètol vermell amb mi no et pots considerar un autèntic seguidor de Xarel·10. Per donar oportunitats a tothom Xarel·10 publica les seves endevinalles a qualsevol hora del dia, això vol dir entre les 8 del matí i les 10 de la nit. Però Xarel·10 també funciona més enllà dels dies laborables, i es justament els caps de setmana quan en McAbeu aprofita per publicar els posts no relacionats amb enigmes i endevinalles com per exemple les seves aportacions al relats conjunts.

Parlant d’en McAbeu com a blogger fora de Xarel·10, dir que es força actiu i es fàcil trobar-lo comentant per bastants blogs, Pons’s Blog inclòs i es caracteritza per ser dels primers que hi comenten, bon senyal ja que m’agrada la gent matinera, ja que per alguna cosa publico a les 6 del matí. Encara que en McAbeu no fos un dels comentaristes habituals del top 5 de Pons’s Blog igualment es mereixeria aquest post homenatge ja que realment m’agrada passar-me pel seu blog. Resumint, passeu-vos pel blog d’en McAbeu diàriament, intenteu solucionar els seus enigmes, deixeu un comentari (no cal que encerteu, això ho podeu deixar a les meves mans), i després torneu a Pons’s Blog perquè actualment Xarel·10 es el blog del qual més tràfic (d’armes no, visites) em porta al blog.

Pensareu que ja heu vist casos típics sobre llistes de sèries segons qualsevol temàtica. Les millors sèries, les pitjors, els millors finals, els pitjors finals, les més infravalorades, les sobrevalorades, etc. Però avui us porto una nova llista! (De res!) Ordenats de més preferit a menys, el top 10 dels millors malvats!

¿De qué sirve el dinero si no se puede inspirar terror en el prójimo?

¿De qué sirve el dinero si no se puede inspirar terror en el prójimo?

  1. Montgomery Burns [The Simpsons]: Capaç de fer atrocitats tals com tapar el sol es el malvat per excel·lència dels Simpson. Va aconseguir que tot el poble l’odiés en l’únic capítol doble de la sèrie i fins hi tot algú el va disparar (¿Quien disparó al señor Burns?). També es juga bastant amb la seva avançada edat i la seva decrepitud (El síndrome de los tres chiflados). Lamentablement a les últimes temporades el seu personatges es converteix en una paròdia grotesca del què havia sigut.
  2. Al Swearengen [Deadwood]: No es ben bé un malvat, però està clar que de bo no en té res, es un personatge d’aquells ambigus, sense cap dubte es l’ànima de Deadwood, a part de ser el propietari del prostibul, part imprescindible del poble.
  3. Petyr Baelish (Meñique) [Game of Thrones]: Conseller de la moneda del rei, persona amb la qual no es pot confiar mai i sinó que li preguntin al [espoiler] o al [espoiler]. Només es fidel a un bandol, el seu.
  4. Walter White [Breaking Bad]: Professor de química amb càncer al principi, cartel de la droga i coses pitjors al final.
  5. Lorne Malvo [Fargo Temporada 1]: Assassí a sou fred e imprevisiblement perillós
  6. Stringer’ Bell [The Wire]: Número dos de la banda principal de traficants de droga de Baltimore. En el fons es un home de negocis que l’únic que fa es betllar per la seva emrpesa al preu que sigui.
  7. Tony Soprano [The Sopranos]: Cap d’un clan mafiós de New Jersey amb problemes d’ansietat, que tenint en compte la incompetència dels seus sicaris no m’estranya.
  8. Dexter Morgan [Dexter]: Està en aquesta llista perquè és segurament l’assassí en sèrie més famós de les sèries populars dels últims temps. Aprofito una vegada més per despotricar de les quatre últimes temporades de la sèrie.
  9. Stewie Griffin [Family Guy]: Un nadó pot ser un malvat? Stewie Griffin demostra que es possible gràcies a la seva mania de matar la seva mare i a qualsevol altre que s’interposi en els seus objectius.
  10. Nucky Thompson [Boardwalk Empire]: Tot i que Boardwalk Empire no em va acabar d’enganxar reconec que Nucky Thompson es un malvat amb carisma, un Tony Soprano dels anys 20 però amb més estil.

Per tal d’omplir les estones menors a un capítol de 45-50 minuts he optat per mirar monòlegs del Club de la Comèdia. He començat el club de la comèdia per la temporada 10, perquè recordo que vaig veure la primera temporada segur, i la segona gairebé segur que també, en canvi de la tercera i successives ja no ho tenia clar, doncs he començat pel final, total com que els monòlegs no tenen continuïtat alguna. La Eva Hace fa de presentadora de la temporada 10 i ho fa prou bé, depèn del dia, però en general està bé. He dividit els monòlegs en tres categories segons lo que m’hagin agradat.

Monòlegs dolents: Alberto Chicote (sobre el seu programa de pesadilla en la cocina), Agustin Jimenez (la gent baixa), Carmen Lomana (lo difícil que es ser ella), Pepe Viyuela (Coses que fan els nens), Santi Rodriguez (Contes Disney), Juanma Iturriaga (sobre ell mateix), Cristina Castaño (els penis), Dani Martinez (imitacions d’actors espanyols), Falete (Ser Falete), Xavi Franquesa (Gervasi de fer), Dani Rovira (defectes propis i els seus amics), Mario Vaquerizo (ser ell mateix), Agustin Jimenez (pecats capitals i xinesos), Cristina Medina (la sinceritat), el Langui (la seva vida), Roberto Brasero (ser home del temps), Joaquin Reyes (Sóc una mica cabró), Chenoa (lo difícil que es ser Chenoa)

Monòlegs normals: Santi Millan (el postureig), Leo Harlem (els metrosexuals), Keké (el whatsapp), David Guapo (Fixe vs mobil), Ana Morgade (Monologuistes, Bars, Deu), Berto Romero (vida extraterrestre), Joaquin Reyes (soc tonto), Florentino Fernández (personatges mitologics), Goyo Jimenez (Monolegs, la creació del home), Agustín Jimenez (el macho iberico espanyol), Adrian Lastra (el sogre), Alexis Valdes (els metges), Joaquin Reyes (Història d’una orca), Santiago Segura (els gimnasos), Ernesto Sevilla (Si tingués un fill)

Monòlegs bons: Dani Mateo (la cervesa), Ernesto Sevilla (Coses que no li agrada fer), Raul Cimas (Ha perdut la dona i el fill), Ernesto Sevilla (les modes), David Guapo (Proves de la vida en parella), Luis Piedrahita (Els vàters)

Us deixo uns exemples

M’encanten les llistes i m’encanten les sèries, per tan m’agrada trobar excuses per fer una nova llista sobre les sèries. Avui toca llistar els personatges més odiats, ordenats de més odiat a menys (tot i que els eliminaria a tots de les seves sèries).

- Homeland seria millor sense la Carrie - Però si es la protagonista! - I què?

– Homeland seria millor sense la Carrie
– Però si es la protagonista!
– I què?

  1. Carrie Mathison [Homeland]: Té l’honor de ser la protagonista de la sèrie i això fa que aparegui més i tingui més motius per odiar-la. Els seus brots psicòtics repetits temporada darrera temporada i la seva exagerada sobreaactuació ha aconseguit que abandoni Homeland.
  2. Charlie Pace [Lost]: Un drogata cantant de rock que va de guais, i quan no va deprimit amargant la vida al personal. Sort que la illa posa a tothom al seu lloc…
  3. Anthony Soprano Jr. [The Sopranos]: Fill inútil d’en Tony Soprano. Mal estudiant, bala perduda sense cap objectiu a la vida, només serveix per donar-li mal de caps al seu pare.
  4. Calamity Jane [Deadwood]: Personatge amb massa protagonisme tenint en compte el què fa, es a dir, beure i maleir a tothom que intenta ajudar-la.
  5. Catelyn Stark [Game of Thrones]: Mare pesada i sobreprotectora de la familia Stark, fa qualsevol cosa pels seus fills sense mirar més enllà de les conseqüències que això provoca. Simplement odio cada vegada que obre la boca.
  6. Sara Sidle [CSI Las Vegas]: Comença com a CSI novata repel·lent i acaba com a CSI experta repel·lent. Tot el rotllo que té amb el Grissom (el personatge que si que mola) em cansa molt i no té res a veure amb l’estil CSI. Sense la Sara hagués sigut molt més feliç.
  7. Harriet Hayes [Studio 60]: Es fa molt pesada, sempre es va arrossegant la mateixa història d’amor-odi amb en Mat. Es una pàmfila amb problemes trivials i s’ofega amb un got d’aigua perquè no sap si en Mathew li agrada o no. I el més greu es que per culpa seva en Mathew fa l’imbècil.
  8. Laura Roslin [Battlestar Galactica]: Mestra d’escola que es pensa que pot ser una bona presidenta, l’únic que fa es posar pegues al mandat de l’Adama. Tan de bo agafés alguna malatia xunga com un càncer o algo…
  9. Shane Vendrell [The Shield]: Es tan estúpid que només fa que posar-se en problemes, es un imant, no entenc com en Vic sempre el salva, jo hauria deixat de ser amic seu en el tercer capítol. Fins hi tot s’aparella amb una persona que crea problemes. Tot al seu voltant són mal de caps.
  10. Raj Koothrappali [The Big Bang Theory]: Es de llarg el personatge amb menys gràcia de la sèrie. No suporto el seu caràcter amanerat, i aixafaria el fastigós gos rata que té. Al principi feia un bon duo amb el Wolowitz, però aquest segon ha demostrat que es bo en qualsevol situació especialment amb la Bernadette.

The Bron ja no es la única sèrie escandinava (danesa per ser més exactes) que veig, he afegit a la llista Borgen. Política danesa, quina pinta més interessant que té la sèrie, eh? Però si m’agrada la política dels EEUU de la ma de House of Cards i m’agrada encara més vista a través de l’Ala Oest, per què no em pot agradar la política de Dinamarca?

La sèrie arranca molt forta ja que en el primer capítol ja veiem unes eleccions daneses marcades sobretot entre la rivalitat del que intuïm que serà la bona de la sèrie i el que seran els malvats (n’hi ha un tan dolent que ni tan sols es renta les mans després d’anar al lavabo), quan normalment el recurs de les eleccions es guarda pel capítol final de temporada. Però no només això sinó que el primer capítol ja té un cas de corrupció, una traïció i una mort, no està malament, eh? Bé, el cas de corrupció si passes al nostre país faria riure de lo ridículament petit que és, però a Dinamarca la cosa es considera greu, molt greu, tan que li costa les eleccions a partit que tenia el poder, no vull dir que a Dinamarca siguin millors perquè la gent no vota als partits corruptes però… espera, si, estic dient exactament això.

Es curiós com les cares de política fictícia danesa són molt més conegudes que les cares dels polítics reals.

Es curiós com les cares de política fictícia danesa són molt més conegudes que les cares dels polítics reals.

El fet de començar amb la presidència ja obtinguda fa que la sèrie s’acosti més a les primeres temporades de l’Ala Oest que no pas una escalada de poder al estil de les primeres temporades de House of Cards, aquí lo important es veure com es governa, tot i que “fer política” també importa. Però el principal problema i diferència amb els EEUU es que Dinamarca, al contrari dels EEUU es que hi ha més de dos partits i per tan, per poder formar govern has de pactar amb altres partits per obtenir una majoria d’escons, cas que passaria per exemple a Espanya per dir un país totalment al atzar. Gràcies a Borgen descobrim que a Dinamarca són tan políticament correctes que les dimissions estan a l’ordre del dia, he perdut el compte de les dimissions que hi ha hagut en aquesta primera temporada, si això passes en un altre país que comença per E (i no em refereixo a Etiopia), tot el govern hauria de dimitir pràcticament cada setmana. A Borgen no estan per corrupteles i guanyar calers fàcils, a Borgen es treballa dur, tal com diu el ministre d’economia “No puedes subsistir a base de café y periodicos”.

Igual que a House of Cards aquí també apareix una periodista rossa que es converteix en el meu personatge menys preferit, principalment per què per culpa d’ella hi ha una història d’amor i desamor que segons el meu parer sobra en la sèrie, si volgués veure culebrons romàntics miraria Anatomia de Grey. Bé, tanta ràbia com la de House of cards no em fa, aquesta es força més espavilada, a part que aquesta té millors cos, i en alguns capítols se li veu el… simplement busqueu fotos de Birgitte Hjort Sørensen. Però vull aclarir que el cul de la Birgitte es un atractiu totalment secundari en comparació de les moltes altres virtuts de Borgen, i si no em creieu a mi, feu cas a l’Allau que ell no es fixa en aquestes coses. Continuant amb les comparacions, igual que en l’Ala Oest s’inventaven països com ara Qumar, a Borgen no es volen quedar endarrere i s’inventen Turgisia, un país de l’Europa de l’est que donarà molts mal de caps al govern danès. Borgen està entremig de House of Cards i l’Ala Oest, en el sentit que no és 95% govern com a l’Ala Oest, ni està tan centrat en política i enganys entre personatges com passa a House of Cards, a Borgen hi ha temes personals però també hi ha molts problemes de govern, i sobretot aquesta es la part que m’agrada, on hi ha les dures decisions que canvien el país. Més comparatives, la vida d’un primer ministre danès es més senzilla que la del president dels EEUU, per començar no vius en la Casa Blanca, sinó que vius tranquil·lament a casa teva. Segon no vius envoltat amb un cos de seguretat com el servei secret que no et deixa respirar (tot i que de tan en tan es veu algú amb pinganillo). Tercer, qui realment envolta a la protagonista a part dels companys de partit es la seva família. Però malgrat tot això no vol dir que no tinguis problemes grossos, i no només polítics sinó també socials, econòmics, d’afers exteriors i fins hi tot militars, de fet el capítol quatre es un dels meus preferits ja que toquen el tema militar. Altres temes candents són la paritat de gènere del capítol cinc, Extradició de criminals en el capítol sis. Vigilància il·legal capítol set. Rumors i difamacions en el capítol vuit. Capítol nou, els de defensa sempre volen la joguina més cara. Son temes interessants, no?

L’opening són imatges reals amb efectes per què semblin dibuixos, generalment en blanc i negre i algun toc vermell, no es res de l’altre mon, la part bona es que es una intro curta. Per cert, us he explicat què vol dir Borgen? Fàcil, significa femer en Danès. No, no, es broma, Borgen es el nom com es coneix el Palau de Christiansborg, el qual serveix com a seu dels poder executius, judicial i legislatiu, efectivament es un pack 3 en 1 on les tres branques del govern comparteixen un mateix edifici, així d’ecol·lògics, eficients i estalviadors son els danesos. La sèrie en si té uns colors molt danesos, això vol dir una llum blanca grisa ben apartada d’un cel assolellat brillant, això dona una sensació de fredor que ens fa pensar en The Bron. Però no només el clima ens recorda que estem a Dinamarca, que la gent vagi en bicicleta a tot arreu també ho indica, o com a molt fan servir un taxi, però això de fer servir vehicle privat per moure’s per dins de la ciutat es molt poc danès.

Borgen es molt bona, però no es l’Ala Oest, a l’Ala l’Oest on hi havia temps per les situacions series i crisis dramàtiques però també hi havia temps per les bromes del dia a dia amb uns personatges amb molt sentit de l’humor. Borgen es sempre seriós, se li pot escapar alguns moments més informals, però la serietat mana. Borgen es tan bona i saludable que durant tota la temporada es fa apologia de manera subliminal a portar una dieta sana. Si us heu fixat en cap moment del post he esmentat cap nom de cap personatge, la raó es senzilla, tothom té noms i cognoms danesos, això vol dir que un català es incapaç de recordar i menys encara escriure aquest coi de noms. No només els noms dels personatges son impronunciables, sinó que el nom de qualsevol plaça, carrer, pont o punt d’interès també sona a moble de Ikea (si, Ikea són suecs, però suecs, danesos, quina diferència hi ha?). Bé, hi ha un sol nom que puc recordar i es perquè es graciós, es diu Kasper, no us fa gràcia? Com el fantasma!

Borgen té un 8,5 al imdb i un 8,1 al filmaffinity.

Nota primera temporada: 8/10

Des del meu punt de vista el blog Des del meu punt de vista no està malament. Ho sento, ha estat idea del becari començar el post així… Ho heu encertat, avui el cas típic cau dintre de la categoria de fer la pilota a altres blogs. Des del meu punt de vista es el nom del blog de la Eli Ramirez pseudònim que amaga el seu veritable nom de Eli Ramirez. La Eli es una noia esprimatxada de 33 anys que treballa com a bibliotecària o alguna cosa relacionada, tampoc em posaré a fer una tesis d’investigació només per escriure un post. Ja sabeu el què diuen de les bibliotecàries, que tenen fama d’avorrides i tranquil·les però en la intimitat són molt salvatges i fogoses, com que sóc un cavaller ni confirmaré ni desmentiré aquest tòpic… Com a bona bibliotecària li agrada llegir, i en el seu blog trobareu alguna ressenya de llibres, però no es la temàtica principal del blog. En el blog també hi trobareu posts sobre la seva freak col·lecció de punts de llibres, cosa que no interessa a ningú tret d’ella mateixa, però sobre les aficions de cadascú… La Eli també es dedica al mon del dibuix, fa còmics, auques i dibuixets varis que podreu veure si sou xafarders i doneu una volta pel seu blog.

Potser que realment la Eli sigui humana però per mi té forma de dibuix

Potser que realment la Eli sigui humana però per mi té forma de dibuix


A part de punts de llibres i resums de llibres també trobem altres aficions en el seu blog, com es la gastronomia, crítiques de restaurants, generalment crítiques força benvolents. També parla de pel·lícules, ja siguin actuals de la cartellera del cine com més antigues. Altres activitats culturals també hi tenen cabuda com ara visites a museus i a exposicions, normalment documentades amb fotografies. Relacionat amb el mon del dibuix també fa algun que altra reportatge sobre activitats relacionades amb el còmic com ara concursos o tallers. Les escapades i viatgets que es munta també tenen cabuda en el seu blog. En resum un blog de caire força personal on la Eli ens relata les seves activitats. Com passa amb la majoria dels blogs (però no amb el meu blog) la freqüència de publicació ha anat disminuint, tot i això sol publicar un o dos posts per setmana, però ves a saber, si molts la visiteu potser s’anima i augmenta el ritme de publicació tal com tenia anys anteriors.

Oz no té res a veure amb el mag d’Oz, té a veure amb la vida en una presó explicada gràcies a la HBO, la presó es diu Oswald State Correctional Facility, però pels amics i interns es simplement Oz. No es una sèrie actual que s’hagi posat de moda ara, Oz es del 1997, es tan antiga que el format de la imatge es 4/3, no us diré més.

En el primer capítol seguim la vida d’un nou recluta que ha arribat a la presó després d’un homicidi involuntari al atropellar una persona. També seguim la vida d’un terrorista que va posar una bomba. Un altre protagonista es un nazi. Llavors hi ha una banda d’afroamericans, una altra de mafiosos italioamericans. Molts altres personatges que aniran apareixent (i desapareixent). El nostre narrador i guia per aquesta presó es un afroamericà que va amb cadira de rodes i que sembla que vagi col·locat d’alguna droga molt divertida. Aquest personatge que fa un paper secundari com a intern, però té un paper principal on parla directament amb l’espectador i l’informa sobre el tema sobre el que gira el capítol, personalment no m’agrada el caràcter d’aquest personatge, es massa excèntric, i maleeixo el guionista que se li va acudir la idea de posar-lo. Un altre tema a tractar es la vellesa en la presó, què s’ha de fer amb ells? No es poden defensar dels joves i gasten molt recursos de sanitat. Un altre tema es la religió, un altre tema molt delicat i que crearà forces problemes. Seguint amb els temes conflictius, un dels principals problemes a controlar son les drogues (o com en diuen a Oz les tetes), no se sap com però entra droga a la presó. Però les drogues no es el pitjor problema, potser els assassinats serien el pitjor, si, crec que si, però en el fons què és el què més provoca els assassinats? Correcte la droga.

No patiu, aquests xungus delinqüents estan ben tancats a la presó.

No patiu, aquests xungus delinqüents estan ben tancats a la presó.


El nou governador del estat pensa que es bona idea tornar a introduir la pena capital, es clar, un idea genial, quan s’ha demostrat que això no redueix l’index de criminalitat en absolut, per cert, l’actor que l’interpreta es Zeljko Ivanek, l’home que heu vist en mil sèries fent de secundari. Com a personatges conegut apareix aquell en un capítol el metge baixat i jueu de House, el que era cirurgià plàstic en Peter Jacobson, a Oz fa d’orientador. Parlant de personatges, aviso que a Oz van molt per feina entre la condemna de pena de mort i l’execució, eficiència màxima, inclòs el cas d’haver de reviure un pres que ha de ser executat l’endemà, no fos cas. Com a curiositat, les cel·les de la presó de la secció coneguda com “Ciudad Esmeralda” no son amb barrots de ferro sinó que són de plàstic dur totalment transparent. Us donaré una dada perquè feu especulacions si mai mireu la primera temporada de Oz, hi ha una poli encobert dins dels presoners, sabríeu endevinar qui es abans no el descobreixin?

Oz no té res a veure amb el bon rotllo de Orange is the new black on totes les noies eren amigues i com a molt tenien algun petita trifurca verbal i gràcies, Oz en canvi es més salvatge. Però Oz tampoc es un Prision Break on l’objectiu es escpolir-se, no, aquí l’objectiu es més realista, l’objectiu es sobreviure cada dia, simplement això. A Oz no hi ha cap Michael Scofield que tingui un pla i que tothom obeeixi cegament, aquí tothom mira per ell o com a molt per la seva petita banda, però en cas de necessitat no dubtarà en trair. Resumint Oz, no es un lloc on un voldria estar. La primera temporada només consta de vuit capítols, sent aquest últim un festival, literalment, lo millor de tota la temporada, gràcies a aquest capítol li poso el set.

Haig de reconèixer que al principi de la sèrie et presenten forces personatges i seguir les relacions entre cadascú no es senzill, molts presoners, moltes bandes, molts guàrdies, molts problemes oberts entre els personatges. Aquesta sèrie no té protagonistes clars, a la mínima que algú té protagonisme es converteix en un ferm candidat a morir. La HBO ja va començar a matar protagonistes molt abans de Joc de Trons. Per tan no agafeu gaire estima a cap dels interns. especialment si aquests semblen bons. Suposo que ja coneixeu que la HBO no té cap problema a mostrar carn a l’espectador. Lamentablement al tractar-se una sèrie sobre una presó masculina on pràcticament no hi ha cap personatge femení això provoca que tota la carn que veiem sigui masculina, una veritable llàstima pels seguidors heterosexuals de la sèrie. En aquesta sèrie els capítols no semblen capítols, vull dir, que l’estructura narrativa sembla que hagi estat feta de manera que hagin pensat tota la temporada com un sol bloc i simplement hagin anat tallant cada 50-55 minuts. Aquesta sensació la dona el fet que dintre d’un mateix capítol hi ha salts en el temps de manera habitual, i en canvi hi ha capítols on l’acció continua immediatament després de l’anterior. Les històries dels presos s’expliquen a vegades unes intercalades amb altres històries i de vegades gran part del capítol es centra en una sola trama, es un estil bastant irregular.

Oz té un 8,8 al imdb i un 7,8 al filmaffinity, complint exactament la màxima que diu que el imdb sempre puntua un punt més de que filmaffinity.

Nota primera temporada: 7/10

En Sauron havia de reconèixer que no esperava tanta resistència per part d’uns hobbits que semblaven tan dèbils e inofensius, havien aconseguit deslliurar-se dels Nazgul com si res, i l’exercit de Orcs i Uruk-hais també havia fallat, només li quedava l’últim i més infalible recurs, el conillet rosa! Aviat l’anell seria seu!

Acudit només apte per informàtics

Acudit només apte per informàtics

Aquesta ha estat la meva participació als relats conjunts al joc de lletres de JoMateixa.

Per primera vegada en la sèrie (The Shield) comencem la temporada amb un protagonista menys (evidentment no us diré de qui es tracta) i per primera vegada entre una temporada i una altra no hi ha cap salt temporal significatiu, i es que la cinquena temporada acaba amb un final molt dur, i aquest final de temporada fa que al principi de la sisena absolutament tothom estigui molt tens, encara més del què és habitual. A aquestes alçades The Shield es més una sèrie de policies corruptes escapant de la llei que no pas de policies que s’encarreguen d’agafar els dolents, bé, per dissimular en algun capítol detenen algú, però es lo de menys, lo principal es tapar els molts problemes en els que estan ficats, i quan aconsegueixen deslliurar-se d’un problema una nova onada de merda els torna a enganxar i tornen a estar ficats fins al coll. Tornen a posar un nou membre a la brigada d’assalt, perquè com ja sabem les anteriors dos vegades que en van posar un nou va acabar super bé (estic sent irònic). Però aquest es veu bé, molt competent i espavilat, potser massa. Ja ho veieu que hi ha molts canvis aquesta temporada, i el canvi més dur de tots es que el Roney s’ha tret la barba! No el reconec!

Aquesta foto només serveix per despistar encara més la gent que entri al blog buscant Agents of Shield

Aquesta foto només serveix per despistar encara més la gent que entri al blog buscant Agents of Shield

Us heu fixat que els policies (americans en les sèries) mai tenen ganes de jubilar-se, el capità els hi diu que ja els hi toca i mai ho accepten, faran el què sigui per seguir treballant, en canvi, si a mi em diguessin que em puc jubilar, el qui m’ho hagués dit veuria un núvol de fum i una porta que es tanca. Però això es dona perquè també hi ha un altre tòpic que quan un policia està a punt de jubilar-se se’l carreguen, “Pobre Mike, solo le quedaban dos días para jubilarse”. Com sempre els Simpson ho exemplifiquen.

Lo sorprenent no es que li trenquin la cara al Shane, lo sorprenent es que no hagi passat fins ara, perquè mira que durant les temporades anteriors no ha parat de fer mèrits. No se com s’ho fa però en cada nova temporada en Shane es supera alhora de crear problemes, té molt de mèrit perquè no es fàcil emmerdar-ho tot tan. Fixeu-vos que embolicada que està la situació en aquesta sisena temporada, que quan fan el resum del què ha passat en capítols anteriors relacionat amb el què passarà en l’actual a cada capítol de la temporada es més i més llarg fins al punt que als dos capítols finals hi ha casi més resum que capítol en si mateix. La temporada s’acaba amb una troballa molt oportuna de part del detectiu Mackey. Sospitosament la cinquena temporada també va acabar amb una troballa molt oportuna d’última hora que va aconseguir salvar-ho tot quan la cosa ja estava totalment perduda. No m’agraden aquestes casualitats, però per sort m’han assegurat que al final de la setena i última temporada això ja no passa.

The Shield té un 8 al filmaffinity i un 8,8 al imdb. Recordareu altres temporades de The Shield: u, dos, tres, quatre i cinc.

Nota sisena: 7/10

Me-vestiré-de-medianoche-294x450Em vestiré de medianoche – Terry Pratchett (416 pàgines)

Me vestiré de mitjanit es la novel·la número 38 de Mundodisco, la quarta de la saga de la Tiffany Dolorido, recordeu que les tres primeres eren: Els petits homes lliures, Un barret de cel i la Corona de gel. Com sabeu aquesta es la saga de novel·les que menys m’agrada de dins del univers de Mundodisco, tot i així s’ha de llegir perquè es Terry Pratchett, i dir que es de lo pitjor de Mundodisco es com dir que un model es del pitjor de Ferrari, però coi es un Ferrari!

La Tiffany ha anat creixent i ara ja té 16 anys, ja es tota una senyoreta, i una bruixa amb totes les de la llei. Ser bruixa no es fàcil, t’has de fer respectar i fins hi tot inspirar temor, però alhora ajudar a la gent. Aquesta es la feina d’una bruixa, ajudar a la gent, o potser pensàveu que la seva feina era menjar-se els nens que es perdien en el bosc? De fet, el problema el qual s’haurà d’enfrontar Tiffany en aquest llibre es una lluita contra la mala fama de les bruixes personificada en el personatge de “l’home llest”, però se’n sortirà? Que hi hagi un últim llibre de la saga de la Tiffany anomenat The Shepherd’s Crown, ens fa pensar que la noia hauria d’arribar viva al final del llibre, però sent Terry Pratchett mai se sap.

La introducció es llarga, massa pel meu gust, ja que perd el temps explicant com són realment les bruixes, però si estem llegint aquesta novel·la es que abans ja ens hem llegit les 3 prequel·les de la saga i per tan ja sabem com són les bruixes realment, i no solament això, sinó que es molt possible que també ens haguem llegit la saga de les bruixes, per tan ja coneixem les bruixes des de fa 7 llibres, per tan no cal que ens torni a parlar del què fa una bruixa, que no se’n recorda que ja ho havia explicat moltes vegades? Que potser té alzheimer l’autor…? Encara que sembli una crítica no es cap crítica, jo mai criticaria a Terry Pratchett, però si que veus que no va precisament per feina quan fins al 20% del llibre no es nota la presència del antagonista i fins al 35% aquest no es presenta. En el llibre apareix l’habitual cameo de les bruixes clàssiques, es a dir, Yaya Ceravieja y Tata Ogg, però no es l’únic, ja que una petita part de la trama es desenvolupa fora de la “Caliza” i passa a Ankh-Morpork i allà trobem alguns membres de la guàrdia com la capitana Angua i el capità Zanahoria (Carrot).

Un hombre de gran poder y responsabilidad necesita a alguien que se lo diga cuando está haciendo el gilipollas. Debo decir que la abuela Dolorido cumplía esa función con un entusiasmo admirable.

Según una antigua tradición, la tierra y la sal servían para mantener alejados a los fantasmas. Tiffany no había visto nunca ningún fantasma, así que era muy posible que funcionaran, pero en todo caso funcionaban sobre la mente de las personas, que se alegraban de saber que los platos estaban presentes. Cuando se comprendía ese hecho, se había comprendido gran parte de la magia.

La canción decía: «¡Ankh-Morpork, ciudad maravillosa! ¡Los enanos están abajo y los trolls rebosan! ¡Es un poco mejor que una cueva apestosa! ¡Ankh-Morpork, ciudad maravillooooooosa!». En realidad no lo era.

Los Feegles, que no tenían sentido del peligro porque consideraban, como siempre, que no había nada más peligroso que ellos.

Los propios guardias tenían la expresión de quienes se saben grandes y fuertes en teoría pero acaban de caer en la cuenta de que «grande» o «fuerte» no serán suficientes ni de lejos.

Mi madre me enseñó a leer y a escribir, muy en contra de los deseos de mi padre, y como eso implicaba que ya no valía para un trabajo «de verdad», me enviaron de aprendiz de sacerdote a la Iglesia de Om. Aquello me gustaba y aprendí un montón de palabras interesantes, pero me echaron por preguntar demasiadas cosas, como por ejemplo: «¿Pero todo esto lo decís de verdad o qué?».

Nota: 7/10

Avui en la secció on faig la pilota a altres blogs toca fer la pilota al Àtoms i Lletres, però a diferència d’altres edicions que faré més endavant aquest blog si que es mereixedor de tal pilotisme (¿?). Segur que el seu creador us sona d’haver-lo vist comentant per Pons’s Blog es diu Sergi, lamentablement no es un comentarista tan habitual com altres, però pot entrar en el top 15 de comentaristes, però on sobretot destaca es en el seu bon ratio de BCPP guanyats vs comentaris fets, que consti que jo sempre l’incentivo a comentar més regalant-li BCPP quan realment no sempre se’ls mereix, però el blog es meu i faig les trampes que vull.

Anomenant-se "Àtoms i lletres" no es capçalera gaire original, però vist la capçalera del meu blog no sóc qui per posar-me a criticar...

Anomenant-se “Àtoms i lletres” no es capçalera gaire original, però vist la capçalera del meu blog no sóc qui per posar-me a criticar…

No es cap secret quan dic que es el meu blogger català preferit, sí, tinc favoritismes, vosaltres no? Va, no sigueu hipòcrites. Per descobrir perquè m’agrada només cal que visiteu el seu blog, allà hi trobareu una barreja de posts científics barrejats amb temes d’actualitat, però sempre amanits amb humor. També ha fet sagues de posts sobre temàtiques concrets, per exemple el transhumanisme o l’especial de Nadal de ciència i bola de drac. Però no sempre parla de ciència, a vegades tira més cap a lletres, per exemple quan parla dels concursos de relats o microrelats on participa, però per mi aquesta part es menys interessant. A part de mi, l’Àtoms i LLetres té un parell de comentaristes que pràcticament només els veiem actuar en aquell blog (llàstima, m’agradaria fitxar-los com a comentaristes habituals Pons’s Blog), són Vicent Llémena i David Castejón, dos persones que solen aportar reflexions bastant interessants sobre el tema del post d’en Sergi, sense ells, l’Àtoms i Lletres seria una mica com Pons’s Blog sense l’ahse. L’Àtoms no es un blog que costi gaire de seguir, en general podríem dir que només publica els dimarts a les 10 del matí, però de tan en tan canvia el seu patró i publica una altra dia i hora, sigui com sigui es estrany veure’l publicar més de dos cops per setmana, per tan us recomano que ho feu, es només una suggerència, no es cap obligació com seria el cas de la visita diària totalment obligatòria a Pons’s Blog.

BCPP: Sergi

Aprofitant que avui es el dia mundial del joc de taula Pons’s blog us recomana jocs de taula originals que us gargaritzaran garantiran hores i hores de diversió.

Creationary: Igual que el Pictionary però construint amb Lego

Escacs amb alcohol

Monk-o-Poly: El monopoly del Monkey Island.

Monopoly princesa promesa: Soc Iñigo Montoya, tu vas matar al meu pare, preparat a hipotecar-te!

Cub de Rubik en 5D: Perquè el clàssic cub en 3D i el 4D no son suficientment difícils…