Em vestiré de medianoche – Terry Pratchett (416 pàgines)
Me vestiré de mitjanit es la novel·la número 38 de Mundodisco, la quarta de la saga de la Tiffany Dolorido, recordeu que les tres primeres eren: Els petits homes lliures, Un barret de cel i la Corona de gel. Com sabeu aquesta es la saga de novel·les que menys m’agrada de dins del univers de Mundodisco, tot i així s’ha de llegir perquè es Terry Pratchett, i dir que es de lo pitjor de Mundodisco es com dir que un model es del pitjor de Ferrari, però coi es un Ferrari!
La Tiffany ha anat creixent i ara ja té 16 anys, ja es tota una senyoreta, i una bruixa amb totes les de la llei. Ser bruixa no es fàcil, t’has de fer respectar i fins hi tot inspirar temor, però alhora ajudar a la gent. Aquesta es la feina d’una bruixa, ajudar a la gent, o potser pensàveu que la seva feina era menjar-se els nens que es perdien en el bosc? De fet, el problema el qual s’haurà d’enfrontar Tiffany en aquest llibre es una lluita contra la mala fama de les bruixes personificada en el personatge de “l’home llest”, però se’n sortirà? Que hi hagi un últim llibre de la saga de la Tiffany anomenat The Shepherd’s Crown, ens fa pensar que la noia hauria d’arribar viva al final del llibre, però sent Terry Pratchett mai se sap.
La introducció es llarga, massa pel meu gust, ja que perd el temps explicant com són realment les bruixes, però si estem llegint aquesta novel·la es que abans ja ens hem llegit les 3 prequel·les de la saga i per tan ja sabem com són les bruixes realment, i no solament això, sinó que es molt possible que també ens haguem llegit la saga de les bruixes, per tan ja coneixem les bruixes des de fa 7 llibres, per tan no cal que ens torni a parlar del què fa una bruixa, que no se’n recorda que ja ho havia explicat moltes vegades? Que potser té alzheimer l’autor…? Encara que sembli una crítica no es cap crítica, jo mai criticaria a Terry Pratchett, però si que veus que no va precisament per feina quan fins al 20% del llibre no es nota la presència del antagonista i fins al 35% aquest no es presenta. En el llibre apareix l’habitual cameo de les bruixes clàssiques, es a dir, Yaya Ceravieja y Tata Ogg, però no es l’únic, ja que una petita part de la trama es desenvolupa fora de la “Caliza” i passa a Ankh-Morpork i allà trobem alguns membres de la guàrdia com la capitana Angua i el capità Zanahoria (Carrot).
Un hombre de gran poder y responsabilidad necesita a alguien que se lo diga cuando está haciendo el gilipollas. Debo decir que la abuela Dolorido cumplía esa función con un entusiasmo admirable.
Según una antigua tradición, la tierra y la sal servían para mantener alejados a los fantasmas. Tiffany no había visto nunca ningún fantasma, así que era muy posible que funcionaran, pero en todo caso funcionaban sobre la mente de las personas, que se alegraban de saber que los platos estaban presentes. Cuando se comprendía ese hecho, se había comprendido gran parte de la magia.
La canción decía: «¡Ankh-Morpork, ciudad maravillosa! ¡Los enanos están abajo y los trolls rebosan! ¡Es un poco mejor que una cueva apestosa! ¡Ankh-Morpork, ciudad maravillooooooosa!». En realidad no lo era.
Los Feegles, que no tenían sentido del peligro porque consideraban, como siempre, que no había nada más peligroso que ellos.
Los propios guardias tenían la expresión de quienes se saben grandes y fuertes en teoría pero acaban de caer en la cuenta de que «grande» o «fuerte» no serán suficientes ni de lejos.
Mi madre me enseñó a leer y a escribir, muy en contra de los deseos de mi padre, y como eso implicaba que ya no valía para un trabajo «de verdad», me enviaron de aprendiz de sacerdote a la Iglesia de Om. Aquello me gustaba y aprendí un montón de palabras interesantes, pero me echaron por preguntar demasiadas cosas, como por ejemplo: «¿Pero todo esto lo decís de verdad o qué?».
Nota: 7/10
Pons's blog 