Cas típic 2384: noi li agrada noia, noi li agrada Dragones Negros

Dragones Negros – Claudio Vosco (400 pàgines)

Dragones Negros es un llibre de Claudio Vosco de fantasia. Amb la frase anterior espero haver espantat a tots a tots els lectors perquè tots els lectors assenyats de Pons’s Blog estaran escarmentat en quan a les meves “recomanacions” sobre llibres de fantasia. Però aquesta vegada la recomanació no es només d’algú de nivell com ara jo mateix (en Pons, estem a Pons’s Blog, recordeu?) també el Tipo de la Brocha ens recomana el llibre. Sent realistes la novel·la no aporta cap novetat al gènere fantàstic, es a dir tenim el mateix de pràcticament sempre, un mon medieval amb una mica de màgia, on hi ha varis regnes, per ser més tòpics els mateixos que sempre, els humans, els nans, els elfs (obscurs i lluminosos) i els orcs. No es cap queixa, vull dir que si la roda ja està inventada i gira prou bé tampoc cal arriscar-se a inventar una roda hexagonal (bonica metàfora, eh? Es nota que m’he apuntat a un curs de retòrica? Els 200€ més ben invertits de la meva vida).

Per tractar-se d’un llibre de fantasia es relativament curt, 336 pàgines, això en comparació amb altres llibres de fantasia dona per fer la introducció i gràcies, per tan si aquest amb tres centenars de pàgines ja ho té tot fet es un punt a agrair perquè vol dir que va bastant per feina. De fet, va tan per feina que tota l’acció transcorre en només 4 dies i vistos des del punt de vista de 3 personatges principals: Un elf capità de la guàrdia del rei humà (a vegades passen aquestes incoherències), un humà al que li han robat el tron que busca venjança (no hi ha més noble sentiment), i un nan que només volia viure tranquil els seus últims dies de la seva vida cuidant de la seva neta. D’aquests el meu preferit es l’humà ja que té com a mascota una pantera, que com tots sabeu no és més que un gat molt gros, i els gats molen. L’autor juga a intercalar els capítols d’aquests personatges per tal que pràcticament al final de cada capítol tinguem un cliffhanger (ehm…. com us ho diria… un esdeveniment inquietant que deixa al lector amb ganes de saber què passarà amb tal situació dramàtica) i tinguem ganes d’anar llegint capítols fins a trobar com se’n surt el protagonista de la situació on l’havíem deixat penjat. Al final el llibre acaba i no acaba, m’explicaré. La trama acaba i queda tancada, però si ens llegim els dos epílegs descobrim que hi ha un parell de personatges secundaris que amaguen secrets ocults que donen peu a que aquest llibre es converteixi en el primer volum d’una saga. Com a resum, dir que com a llibre de fantasia fa el fet, personalment m’ha tocat una mica els nassos perquè hi ha massa màgia pel mig (que en el fons tampoc es tanta), però entenc que a molta gent això no li molesti. El que en el principi del llibre semblava un delicat pla de subtils conspiracions per arribar a un objectiu acaba sent un pla directe i sense cap sorpresa. Crec que per una temporada hauria de deixar els llibres de fantasia perquè em sembla que m’estic saturant.

– Por qué, repito, no estaba usted presente durante el encarcelamiento del prisionero?
– Porque estaba agotado de recorrer la ciudad para que los cerdos endogámicos que controlan los recursos de palacio pudieran ahorrar lo suficiente para otra bacanal con prostitutas de lujo, señor. -Pero realmente respondió- Estaba cansado, cometí un error.

—¿Y dejáis a vuestros hijos solos? ¿No teméis que les pueda pasar algo?
—Nah, ya son mayores. Y si no, siempre se pueden tener más; lo divertido es hacerlos, no criarlos

—Me temo que tampoco lo sé.
—A veces me pregunto si no debería invertir vuestro salario en mantener una familia de chimpancés: serían igual de efectivos, y al menos me distraerían.

Nota: 6/10