Arxivar per 2016-06-08

image_1165_1_273740La chica del tren – Paula Hawkins

De tan en tan un servidor s’arrisca a sortir del seu mon de confort de llibres de fantasia i ciència ficció i cau sobre un llibre que compra la gent normal com ara La Chica del Tren que va ser el llibre de ficció en castellà més comprat aquest passat Sant Jordi.

De què va aquest llibre? Doncs no ho diríeu mai però va sobre una noia que va amb tren, sorpresos? No, jo tampoc… Està escrit com si fos un diari personal però realment no es un diari escrit per ella. De fet, es tracta del pseudodiari de tres noies al voltant de la trentena, la primera la que va amb tren i aprofita quan el tren s’atura en un semàfor per imaginar-se la vida d’una parella que viu en una de les cases que té un pati que dona a les vies del tren, l’altra pseudodiari es el de la noia que té aquesta casa amb el pati amb vistes a la via del tren. La tercera és una noia que viu a prop de la segona. La primera, la Rachel encara no ha superat la seva ruptura amb el seu marit ara fa dos anys i es mostra com una persona dependent, poc madura, somiatruites, incapaç d’afrontar la realitat, totalment insegura que la porta cap a l’alcoholisme i tocant la depressió; resumint, un personatge totalment odiós que em cau com una patada a l’estomac o fins hi tot més avall. L’altre noia, la Megan, malgrat el que pugui pensar la Rachel, tampoc es feliç, de fet, encara es més depressiva que la Rachel, ja veieu quin llibre més alegre. La tercera també té un caràcter semblant a les dues anteriors, es a dir que totes tres són unes histèriques dramàtiques que no saben portar la seva vida si no tenen algú al costat que les vagi guiant. La gràcia del llibre es que les dates dels dos primers pseudodiaris van descoordinades, les dates de la Megan són anteriors a les de la Rachel, i el moment interessant arriba quan a la Megan li passa una cosa que la relacionarà amb la Rachel, i fins aquí puc explicar sense esbudellar el llibre.

Tota l’estona l’autora ens està dient què pensen els seus personatges, tota la estona, deu ser perquè actuen de manera tan il·lògica que si no ens explica què pensen en tot moment el lector aniria perdut en quan els sense sentits que no paren de realitzar. Encara no he trobat mai un thriller que no enganxi lo suficient com per haver-lo de deixar sense arribar al final per saber qui es l’assassí i com l’atrapen, i aquest llibre no es l’excepció, perquè els humans som curiosos de mena. Lamentablement com que en la història hi ha molt pocs personatges (sis, i un es la víctima) no es massa complicat endevinar qui serà el culpable, i la manera com descobreixen i l’atrapen també deixa bastant que desitjar. Amb llibres així em pregunto què faig sortint del meu mon de confort de les llibres de fantasia i ciència ficció. Acabo amb un parell de frase del llibre que em fan bastanta ràbia.

He pasado por la tienda Matches para hacerme un regalo a mí misma y comprarme un precioso minivestido de Max Mara (Tom me perdonará cuando me vea con él).

¿Por qué siempre me muero por estar sola cuando él está aquí y, en cambio, cuando se marcha no puedo soportarlo?

Nota: 4/10