Arxivar per Juliol, 2016

Heu vist ja la sisena temporada de Joc de Trons? No? Doncs si no voleu espoilers ja podeu marxar corrents d’aquest cas típic. No faré un resum del què ha passat en aquest temporada, ni tampoc donaré la meva opinió, faré una cosa millor, agafaré frases puntuals dels fantàstics resums del Tipo de la Brocha.

Ellaria apuñala al príncipe en el pecho para demostrar que esta serie no discrimina a los minusválidos, No positivamente al menos… Ninguno de los guardias mueve un dedo porque solo queda un minuto para su pausa del bocadillo

Para asombro de los presentes, Dany revela que habla dothraki tan bien como cualquier otro idioma inventado, y se presenta a sí misma, consumiendo una cuarta parte del episodio en enumerar todos sus títulos.

Mientras tanto, en su dormitorio, la Mujer Roja se desviste y se contempla en el espejo; momento en el que todos los hombres que ven la serie con sus novias intentan poner cara de póquer y se colocan discretamente un cojín en el regazo. Sin embargo, la idea de capturar mentalmente esta imagen para recordarla más adelante se esfuma en un instante, que es lo que tarda Melisandre en quitarse su collar mágico y revelar su verdadera y horrible apariencia

Jaime le pregunta si está “airado” con su madre, porque a veces la gente habla así de raro y utiliza términos en desuso para dar color a la serie.

Superada esta prueba, Jaqen acompaña a Arya de vuelta a la Casa de Negro y Blanco, donde podrá seguir recibiendo palos bajo techo. ¡Es una mejora!

Tyrion, experto en dragones, dice que los pobres animalicos no soportan la cautividad, cosa que sabe porque “es mi trabajo: beber y saber cosas”. Si queréis una camiseta con esa frase estampada, HBO la vende en su tienda online. Es la única razón por la que se incluyó en el guión.

A partir de ahora, este será mi patrón para medir todas las cosas. Por ejemplo, si me dicen “Tengo cáncer”. “Mejor eso que una madre y su bebé recién nacido siendo devorados por una jauría de perros”, contestaré.

Melisandre lava el cuerpo de Jon a conciencia (mi enhorabuena a Kit Harrington por contener la erección). Durante unos largos segundos, todos contienen el aliento, esperando a que la magia navideña suceda. Y esperan. Y esperan un poco más. Y otro poco. Y empiezan a oírse tosecillas incómodas.

Ned está a la defensiva y le falta poco para perder cuando Howland Reed se recupera milagrosamente y le clava su espada a Dayne en la rabadilla. Ned remata la faena cortando la cabeza a su adversario. Fatality! Bran está muy sorprendido y un poco defraudado. En la versión de la historia que le contaba su padre, combatían en la ladera de un volcán en erupción, Dayne blandía espadas llameantes que tenían nombre propio, y Ned le derrotaba armado solo con un plátano y sin ayuda de nadie.

Le ha traído un regalo: Osha y Rickon Stark. También le muestra la cabeza de Peludo, el lobo huargo, como prueba de la identidad del muchacho. Jo, qué palo… ¿De verdad hacía falta matar a su mascota para demostrar quién es? Yo creo que bastaría con dejarlo unos minutos en escena, y si no tiene ni una sola línea de diálogo, es que es él.

[El primer diàleg entre Jon Neu i Sansa Stark]
“¿Alguna novedad interesante?”.
“Me casé con Ramsay Bolton y aún estoy buscando en el diccionario palabras para describir todos los horrores a los que me ha sometido. ¿Y tú?”.
“Mis hombres me asesinaron, pero ya estoy mejor”.

Osha ha estado demasiado tiempo al margen de la acción para que su muerte nos importe y los guionistas ni siquiera se han tomado la molestia de reintroducirla como es debido para que volviéramos a cogerle cariño, así que si su marcha os afecta más o menos lo mismo que ver que os estáis quedando sin pasta de dientes, es normal.

A la salida de nuestros héroes, Edd el Penas, en el que constituye su primer acto oficial como 999º Lord Comandante de la Guardia de la Noche, ordena que cierren la “maldita puerta”. Estoy deseando ver su reacción el día que suene el timbre y se presenten los caminantes blancos con su ejército de espectros, dos testigos de Jehová y un vendedor de enciclopedias.

Casa Frey: bodas, bautizos y comuniones. Se garantiza una experiencia familiar inolvidable

– “Debo recordaros que la Casa Glover es vasalla de la Casa Stark, ñañañañañá”, dice Sansa. “Juró responder a nuestra leva”.
– “Supongo que igual que yo debo recordaros que perdí a mi hermano, mi mujer, mis hijos, mi cuñado y mi jardinero porque vuestro hermano Robb se casó con una z**** extranjera y, no contento con eso, confió en los Frey, que solo parecerían más maliciosos si llevarán una etiqueta con la palabra ‘VILLANO’ pegada a la frente”, replica Glover antes de volver al interior de su castillo.
– “Hmmm… El norte lo recuerda vagamente”.

En mitad de un puente, Arya da un último vistazo al panorama digital de la ciudad, con el gran Titán luciendo su cuquísima minifalda al fondo. Sí, tiene tantos buenos momentos que recordar, como cuando practicó la eutanasia a una niña, o cuando la envenenaron y la dejaron ciega, o cuando tuvo que mendigar para sobrevivir, o cuando le dieron una paliza en mitad de la calle y luego otra y otra… Ya sabéis, los buenos viejos tiempos.

– “Estamos aquí por una razón”, dice Thoros, fiel creyente del Señor de la Luz. “Formamos parte de algo mayor que nosotros”.
– “¿Una serie de televisión?”, pregunta el Perro.
– “No, algo mayor”.
– “¿Un fenómeno mundial que los fans viven con gran entusiasmo?”.
– “Deja de tocarme las narices”.

Varys se despide de su amigo sin que la gran dinámica de la pareja se haya aprovechado más de dos minutos en toda la temporada. ¿A dónde viajará ahora? A donde haya nuevos aliados que puedan inclinar la balanza a su favor cuando lleguen a Poniente, porque, según parece, tres dragones, sesenta mil dothrakis, ocho mil inmaculados y un Daario Naharis no son suficientes para conquistar un continente en el que las mayores batallas que hemos visto las han ganado bandos de quinientos desarrapados muertos de hambre

En cuanto ve cómo está el percal, el Pez Negro hace mutis por el foro y acompaña a Brienne y a Pod hasta una barca. Brienne le invita a marcharse con ellos, pero él escoge quedarse y morir fuera de cámara, como los héroes legendarios interpretados por actores demasiado viejos para hacer numeritos con la espada.

Jaqen, que se adapta rápidamente a las circunstancias, le da la bienvenida al club de los Hombres sin Rostro. No caen globos y confeti del techo, pero tampoco son gente muy dada a las celebraciones.
– “Finalmente una chica es nadie”, le dice. No le da un carné de socio, porque sería irónico.
– “Una chica es Arya Stark de Invernalia y está hasta el moño de estas majaderías cultistas y de la sintaxis extravagante”, replica ella. “Hala, me vuelvo a casa”.
– Jaqen le dedica una sonrisa torcida y asiente, porque él sigue molando mucho y lo sabe.

– “Bastardo”, dice Ramsay.
– “Gazpacho”, dice Jon.
– “¿Qué?”
– “Perdón, pensaba que estábamos diciendo palabras al azar”.
La tensión podría cortarse con un cuchillo.
Música de Morricone.

“No os deseo ningún mal”, miente el nigromante. “Pero, por otro lado, alguien tiene que comprobar si de verdad estos cuchillos de la Teletienda cortan tan limpiamente y sin esfuerzo como dice el anuncio”.

“El gato de vuestro hijo, Ser Garras… también se ha suicidado. Se colgó de una viga con su collar antipulgas”.
“Incineradlo y erigid una estatua gigante en su honor. Es lo que Tommen hubiera querido”.

En el vestíbulo de la Ciudadela, sorprendentemente encuentran a un funcionario trabajando. No le pillan desayunando, ni a la hora del bocadillo y tampoco está en uno de sus días moscosos ni de vacaciones. Eso sí, para mantener el equilibrio universal, el hombre les atiende con la misma desgana y mala cara que cabe esperar de cualquier profesional del sector público.

BCPP: Elric

índice-640x480La larga marcha – Stephen King (352 pàgines)

La llarga marxa es una novel·la de Stephen King sobre 100 adolescents que han de caminar sense parar fins que només quedi un noi caminant. Per què? No ho sabem, es així i punt. Seguim el punt de vista del noi 47 d’aquesta competició i seguim els seus pensaments, però amb prou feines ens expliquen res d’ell. La gran part del llibre es centra en les converses amb els altres nois. Al haver-hi 100 corredors apareixen un munt de secundaris en el llibre, però n’hi ha varis de principals com ara el típic malparit, el que sembla que serà el següent en caure però aguanta no saps com, el que està sonat, el que es fa amic del protagonista.

Com passa en molts llibres d’en King, el llibre comença molt interessant i atrapa des del primer moment, i tot i que només es tracta de nois caminant l’autor aconsegueix fer-ho interessant encara que no siguem uns aficionats al running (de fet no corren, caminen, mínim a 6,5 km/h). Però a mesura que passen les pàgines la trama perd una mica, i es pot fer una mica repetitiva fins al moment que s’acosta al final i només tens ganes de saber qui guanyarà i què passarà quan guanyi. No es un llibre de terror, són 300 pàgines de pressió psicològica i ansietat, no es ben bé el mateix però s’assembla. En certa manera em va recordar al Fugitiu (res a veure amb la peli de Harrison Ford) del mateix autor, però sense desmerèixer aquest llibre, el Fugitiu em va agradar força més.

Nota: 6/10

Rick & Morty es una sèrie de dibuixos animats per adults, o com a mínim per semi-adults, on els protagonistes són un nen i el seu avi que es un inventor genial. La sèrie es frenètica i no para d’haver-hi acció en els 20 minuts que dura cada capítol, sobretot en Rick (l’avi) sembla que vagi col·locat de speed sempre, mentre que en Mort, el net ,sempre acaba passant-ho molt malament per culpa de les situacions en les que l’involucra el seu avi. El concepte de trauma total es queda molt curt per tal d’identificar l’estat en què acaba en Mort al final de cada capítol. El capítols són tan accelerats que es normal arrancar el capítol amb una situació de perill sense saber com han arribat allà, per exemple en el capítol cinc ja comencen sent atacats per clons dels pares d’en Mort d’una realitat alternativa posseïts pels esperits extraterrestres d’una altra dimensió del futur, lo típic vaja.

Us explico una mica de què van els capítols per tal que us feu una idea de com és la sèrie: El capítol dos es una parodia homenatge a Origen, el capítol tres es com Jurassic Park però en comptes d’un parc de dinosaures es un parc d’atraccions dins del cos d’un humà, no es tan complicat com sembla. El capítol quatre va sobre una simulació informàtica maldestre creada per una raça d’extraterrestres. En el capítol cinc mentre els pares d’en Morty fan sevir uns esclaus temporals per satisfer els seus desitjos, en Rick i en Mort acaben en una presó en un mon de gegants. El capítol sis es més tòpic, va d’una poció d’amor que acaba funcionant malament, però horriblement malament, ni us ho imagineu. En el capítol set veiem un curiós planeta amb una societat hembrista. En el capítol vuit descobrim la estranya programació dels canals de televisió de molts univers paral·lels. En el capítol nou obren una botiga d’objectes sinistres en el poble, per cert, ja he dit que el propietari de la botiga es el diable? El desè capítol es desenvolupa en una plataforma espacial on diferents Ricks i Morts de varis univers paral·lels conviuen per lluitar de manera conjunta contra múltiples amenaces, d’aquests múltiples univers n’hi ha de raros, com ara un que la gent son sofàs, i els sofàs son pizzes, i els telèfons són persones. La temporada 1 acaba amb un capítol on es celebra una festa intergal·làctica, potser és el capítol més fluix.

Rick and Morty es la sèrie amb els capítols més imaginatius, originals i exagerats que he vist mai, que siguin dibuixos fa que això sigui més fàcil, però no li resta gens del mèrit que cada capítol sigui una situació exageradament devastadora nova. No us deixeu enganyar pels rots constants d’en Rick que vists superficialment li donen un aspecte barroer a la sèrie, Rick i Mort no va d’això, Rick i Mort es ciència ficció imaginativa en dosis mega concentrades de 20 minuts trepidants amb un humor cínic i una mica macabre. No es casualitat que el mateix creador de Rick and Morty sigui Dan Harmon el mateix creador de la incompresa pel gran públic Community. De moment la sèrie té 2 temporades completes de 11 i 10 capítols respectivament a la espera que durant aquest 2016 s’acabi d’emetre la tercera temporada.

Rick & Morty han tingut tan èxit que fins hi tot han tingut l’honor de protagonitzar un gag del sofà en els Simpson

Rick and Morty té un 9,3 al imdb i un 8,3 al filmaffinity.

Nota 1a temporada: 8/10

El senyor Fabra pensà que seria una bona idea construir un observatori astronòmic al Tibidabo, així estaria lo suficientment allunyat de la ciutat de Barcelona i la seva contaminació lumínica no molestaria a l’hora d’observar el cel, però cent anys més tard la il·luminació de la ciutat li portà la contrària. Per suposat això també es culpa de la Colau.

P_20160701_232736_LL
Aquesta ha sigut la meva astronòmica participació als relats conjunts de juliol de la Carme en substitució dels originals.

Avui toca parlar de la segona temporada de Fringe, on la trama es més continuada que la primera temporada, es a dir,  els capítols tenen una continuïtat més lligada a part del cas de cada capítol. La segona temporada de Fringe es molt més rara que la primera, tenim univers paral·lels, tenim gent que canvia de cara, gent que ressuscita, gent que explota sola, gent que acaba convertida en cendra, un esser de fum, poders hipnòtics, un virus mortal de fa 75.000 anys, càncer contagiós, un vagó de tren on tothom pateix un infart alhora, i un llarg etcètera de casos estranys, també coneguts com casos Fringe.

Qui no posaria la seva vida en mans d’un boig que acaba de sortir d’un psiquiàtric? A Fringe es lo habitual.

Qui no posaria la seva vida en mans d’un boig que acaba de sortir d’un psiquiàtric? A Fringe es lo habitual.

En l’apartat de gent que coneixem trobem en aquesta segona temporada: Leonard Nimoy (Spock de Star Trek) fent de William Bell. Apareix el pare del Dexter (James Remar) com a jefazo del Centre de Control de Malalties infeccioses. Dos dades intranscendents per allargar aquest curt paràgraf: La vaca continua viva, i sense motiu aparent el opening canvia a un color més vermellós a partir del capítol 20.

Només començar la segona temporada ja es carreguen un personatge bastant principal (dels bons), no està malament, eh? Després ve una tira de capítols on no passa res d’especial fora de la raro de sempre, vull dir, i al capítol 8 la cosa es torna a posar interessant quan parlen dels observadors, i continua interessant durant el capítol 9 i 10. El capítol 11 (igual que el 12 i el 13) ja torna a ser un cas aïllat sense transcendència. Un truc per saber si serà un capítol interessant es que si comença amb “previously on Fringe” serà interessant, per exemple el capítol 15. El capítol 16 es especial perquè comença en el passat (anys 80) i fins hi tot la intro canvia a l’estil dels anys 80, es el capítol més interessant de la segona temporada descomptant el capítol doble final. El capítol 20 es un curiós break en la trama en forma de cine negre. El capítol 21 també surt de la rutina, però pel fet que només surt en Peter, una llàstima, es el protagonista que menys m’agrada. La temporada acaba amb un interessant capítol doble on coneixem la gent de l’alta banda, pensant per enganxar-te en la trama i fer-te venir ganes de veure la tercera temporada.

Fringe té un 7,4 al filmaffinity i un 8,5 al imdb. La crítica de la primera temporada en el CT2409.

Nota 2a temporada: 7/10

CapturaQuant valen els teus somnis – Sergi Monteagudo (116 pàgines)

“Quant valen els teus somnis” es el primer llibre de relats publicat pel Sergi Monteagudo. Sabeu que no sóc imparcial quan parlo del Sergi, per tan tampoc puc ser imparcial quan en aquest CT opino sobre el llibre, però i què? Passo a valorar una mica els contes per sobre.

M’ha agradat “La importància de dir-se George Smith” perquè se’n fot de tota aquesta gent que li agrada compartir frases “importants” atribuïdes a persones famoses. També m’ha agradat “El somni europeu” perquè mostra com els somnis “mai” es converteixen en realitat, i es un bon mini-thriller. A part apareix el comissari Pons ^^ “Viatge al país de la democràcia” està bé, però no es tan bo com els anteriors. Al·legoria de la cela·la l’he trobat pseee. “El secret entre la Miyako i el cosmos” l’he trobat molt al estil Murakami, i no m’ha fet el pes, per cert, que el protagonista es digui Sergi el converteix en autobiogràfic?. “Denèbola” l’he trobat una imaginativa idea de la vida després de la mort (i abans de la vida), “El lliure albir” també es una imaginativa conversa amb el destí amb inquietant resultat. “Bätsfjord” no li he trobat la gràcia, no es una història amb moviment com les altres. “Selfie”, la idea que et facin una selfie al cap de 13.800 milions d’any es divertida. “La paradoxa d’Èdip” es un cas de paradoxes temporals, i aquests casos sempre em molen. “Un fil de llum” psee. “La fortuna” psee també, ja hi ha moltes narracions de històries creuades i aquesta tampoc es massa especial. “La profecia” està bé malgrat que s’ha comprovat que la intel·ligència dels éssers vius d’aquesta planeta no és massa remarcable, molt semblant l’he trobat amb el següent “La planta”, però aquest últim es més fluix. “La platja més bonica del món” dona una visió molt trista de la societat. Bon gir final a “La sentència”. “Quan jo era jove” ja en vaig parlar en el CT2390. “L’oracle modern”, bé, si, amb els smartphones ho som tots una mica oracles, però continuem sense ser gaire savis. Per acabar, “¿Quant valen els teus somnis?” m’ha semblat una mica llarg per arribar al final cop d’efecte, suposo que es llarg en comparació amb la resta que són força més curts. En general la impressió no es dolenta, però ja he dit sempre que no sóc gaire de rel·lats curts. Filant prim la nota final del llibre seria dos papaies i tres quarts de kiwi.

BCPP: Sergi

Parlem de la novena temporada de Big Bang. El primer capítol es un insofrible doble drama de parella, difícil imaginar un pitjor començament per una comèdia. Per sort el capítol dos està millor, fins hi tot té algun gag amb gràcia i tot, una cosa semblant al capítol tres, però el quatre torna a ser insofrible quan en Sheldon es fa la víctima perquè tothom l’abandona, no suporto en Sheldon! Ja està! Ja ho he dit! Llavors perquè miro Big Bang? Ehm… Pels altres personatges suposo, bé per l’hindú no, aquell tampoc m’agrada, i posats a rajar la Emmy tampoc. Capitol sis acceptable, com el set, podria seguir, però no ho faré. Dir que el capítol 11 es el millor ja que va sobre la estrena de Star Wars Episodi VII. A part d’això cada capítol es com les anteriors temporades, no es que sigui res dolent, però bé, podria ser millor, però no el deixaré de veure. Per cert, us passa a vosaltres que cada vegada us agrada més la Bernadette? Tan física com psíquicament, trobo que hauria de tenir més protagonisme! I menys roba! Però això ja es un altre tema… L’últim capítol contràriament a les altres temporades no passa res extraordinari, es curiós lo poc que s’han esforçat aquesta vegada els guionistes.

Algú ha dit Friends?

Algú ha dit Friends?

Com que Big Bang es una sèrie de capítols de 20 minuts no es mereix un post sencer, per tan acabo de complementar el post afegint que també he acabat la setena temporada de Modern Family que també té capítols de 20 minuts. La setena temporada de Modern Family no es que sigui res de l’altra mon, segueix la tònica de temporades anteriors, ni més ni menys, de fet, fins hi tot continuen acabant les temporades igual, amb un capítol final amb algun viatge per part de tothom, com es nota que són classe mitja-alta… Tot i que Modern Family ha perdut la frescor de les primeres temporades continua donant-li mil patades a Big Bang en quan a qualitat, humor, i bàsicament en tot, per tan si heu de triar a veure una sola sèrie d’humor que siguin les temporades 3 a 10 dels Simpson, per què per alguna cosa es la millor comèdia de tots els temps, però sinó no us va l’animació no ho dubteu mireu Friends, però si ja l’heu vist llavors si, mireu Modern Family perquè segurament no entendreu el genial humor freak de Community.

Nota 9ena Big Bang: 6/10
Nota 7ena Modern Family: 7/10

Aprofitant que estem a ple estiu i que alguna gent està de vacances (ell mateix inclòs), aprofitaré per fer la pilota al Xexu i al seu Bona nit i tapa’t. No descobreixo res si dic que es dels blogs més populars de la catosfera, de fet, si no existís Pons’s Blog segurament seria el blog personal més conegut d’aquesta zona, però per desgràcia seva Pons’s Blog es ben real. Gran part de la seva popularitat la deu als difunts premis c@ts quan ell mateix es va crear una categoria expressament de premi per tal que encaixés perfectament amb el seu blog, el premi al blog Reflexiu, seria com si jo creés el premi al blogger més modest, evidentment seria per mi. Com que el Bona nit el coneix tothom tampoc cal que m’esforci gaire a explicar de què va. Normalment sol fer alguna reflexió sobre qualsevol tema que el preocupa, tan pot ser d’actualitat general, com pot ser de caire personal, i quan no té idea de què publicar li traspassa la responsabilitat d’escriure un post al seu gat Blog i problema solucionat, d’aquesta manera compleix la quota dels dos posts setmanals de mitjana, per tan no es massa pesat de seguir.

La seva foto de perfil el símbol de perill biològic perquè es un terrorista al servei de l’eix del mal.

La seva foto de perfil el símbol de perill biològic perquè es un terrorista al servei de l’eix del mal.

Però la part més interessant del Bona nit no són els posts en si mateix, són els comentaris, la gent té tendència a escriure comentaris força llargs, i de vegades fins hi tot són interessants, més i tot que el propi post especialment si els signa un tal Pons (parlo de mi en tercera persona perquè tinc trastorn narcisista de personalitat), o en menor mesura el Sergi (ja feia masses CT que no en parlava). Com tot bon blogger, en Xexu té el detall de contestar de manera individualitzada els comentaris de cada un, cosa que els comentaristes habituals agraïm perquè ens fa sentir valorats, de fet aprofito per dir que tots aquells bloggers que no em contesteu els meus genials comentaris que deixo en els vostres blogs us menyspreeu-ho, encara que el meu comentari no li calgui contestació em conformaria amb un “Un comentari brillant, gràcies per deixar-lo”.

En Xexu també té un altre blog, el Llibres i punt! Però no cal parlar-ne massa perquè després de la plaga de blogs de cuina, el segon tipus de blog més comú de la bloggosfera són els de llibres, i no us enganyeu, el Llibres i punt! No té res d’epecial que els altres blogs de llibres no tinguin. Ah si, calla que en comptes de valorar amb números o estrelles fa servir arroves, gran cosa…

Respecte la seva relació amb Pons’s Blog val a dir que es bastant fidel, i que gairebé sempre deixa un comentari en cada CT, no en va sol ser el comentarista més prolífic de Pons’s Blog si descomptem el fenomen especial de l’ahse i a un servidor. Ni que sigui per quantitat de comentaris això també li serveix per tal de guanyar algun que altre BCPP, provocant que en nombres absoluts acabi sent dels que s’emporta més BCPP, en canvi, fent el ratio comentaris / BCPP ja no queda en tan bona posició, però es que dintre del comentaristes de Pons’s Blog hi ha molt bon nivell. Malgrat la seva mala relació amb l’ahse considero que per tot el que s’ha comentat en aquest CT es mereix un aplaudiment amb una moderada eufòria i desitjar-li, no, millor exigir-li que continuï presentant-se com a comentarista a Pons’s Blog i segueixi publicant entrades al seu blog.

BCPP: Xexu, Roselles

No se on vaig veure un qüestionari típic i tòpic sobre preguntes que li fan als bloggers i he decidit contestar-lo perquè se que us encanta saber la meva opinió

1. Com va començar el teu interès pel món Blogger? Com i quan vas decidir crear el teu bloc?
Va ser quan vaig pensar que aquest mon seria millor si compartia el meu talent i saviesa amb la resta d’internet. Sóc un altruista, ja ho veieu. D’això fa més de 10 anys i encara continu oferint aquest servei públic gratuïtament a qualsevol afortunat amb bon criteri que em vulgui llegir. Ho sé, tinc un cor que no m’hi cap al pit.

2. Planificar els temes de les teves entrades o escrius aleatòriament?
A Pons’s Blog tot està planificat, no es deixa res al atzar. Rar es el post que no ha estat mínim una setmana programat. Això de ser impulsiu i publicar aleatòriament es per gent més visceral.

3. Quant de temps trigues a acabar una publicació?

Això ja ho vaig explicar en el CT1888.

4. Quins programes utilitzes per editar imatges i vídeos?
“No reparo en gastos”, per imatges el paint, i per vídeos ja estan bé tal com estan en el youtube, total, els acabaran esborrant abans no publiqui el post…

5. En quin moment del dia publiques les teves entrades?
Al millor horari possible, es a dir, a les 6 del matí en punt. Em faig creus que algú pugui publicar posts a una altra hora.

6. Analitzes els resultats de cada publicació? Com?
Si això vol dir si miro les estadístiques de visites i collonades per l’estil la resposta es no, en tinc prou llegint els comentaris i observant com a tothom li entusiasma el cas típic sense excepció.

7. Quin tipus d’interacció tens amb els teus lectors? Sols respondre als seus comentaris?
Tinc els lectors d’aquest blog molt mimats, tan que no solament els hi responc als comentaris sinó que a més tinc l’ahse que també els respon, llavors poden comparar la meva resposta i la del ahse i escollir la que més els hi ha agradat. Per tan dos respostes per cada comentari! 2×1! En cap blog trobareu una oferta d’aquestes característiques! Visca les respostes dobles!

8. Quin rol compleixen les xarxes socials al bloc?
Les xarxes socials són bàsiques per aquest blog. Cada post es publica al meu facebook i em sol portar entre zero i cap visita, com a molt algun like que algú fa mecànicament el qual ni tan sols farà clic en l’enllaç del post. El twitter es l’altre pilar bàsic de connexió del blog amb les xarxes socials, per cada cas típic es publica un tweet amb l’enllaç del CT que cap dels meus lectors clicarà, però que de tan en tan algú marcarà com a preferit amb ves a saber quines intencions. I per acabar però no per això menys important, però realment si que es el menys important i de llarg, el Google +! El què? Efectivament, una xarxa social de Google que ni tan sols els seus empleats fan servir, però que per cada CT crea un post que ningú veurà.

9. Quina importància li dónes al disseny del teu bloc?
Generalment no li dono cap importància, fins que un dia m’aixeco estrany i tinc ganes de revisar les plantilles que ofereix wordpress i em dono compte que ja està prou bé la que tinc. Recordeu la màxima de tot informàtic: Si funciona no ho toquis.

10. Has pensat en internacionalitzar teu blog i traduir-lo a l’anglès?

No, he pensat al contrari, es a dir, que ja va sent hora que tots els angloparlants aprenguin català per tal de poder llegir el meu blog.

11. Has pensat en guanyar diners amb el teu bloc?
No. Quan un es fastigosament ric com jo, un ja no pensa en els calers.

12. Finalment, si haguessis de donar-li un consell a futurs blocaires seria…
Corred insensatos! No, a veure, primer de tot avisar que la vida de blogger no es fàcil, que no tot es fama i glòria com sembla a primera vista (ho sembla a primera vista, oi?). Hi ha uns primers passos inicials en els quals no tindràs milers de milions de comentaris, de fet, no tindràs ni un comentari, però en comptes de tallar-te les venes (recordeu-ho que s’ha de fer longitudinalment i no transversalment com ho fan a les pel·lícules) has de perseverar i sobretot buscar un bon model a seguir, com podria ser jo mateix o en el seu defecte el Tipo de la Brocha (us pensàveu que aquí recomanaria el Sergi d’Àtoms i lletres, eh?). També pot ser que us esforceu, us sacrifiqueu, tingueu talent, però la cosa no funcioni, perquè això es la vida real i no pas un llibre de Pablo de Coelho, el fracàs es la norma no pas l’excepció. Però no us vull desanimar, eh?

Portada Éxitos 007 - El caballero de los Siete Reinos 1.0Caballero de los Siete Reinos – George RR Martin (400 pàgines)

El Caballero de los Siete Reinos són tres històries sobre un jove cavaller errant ambientades en el mon de Cançó de Gel i Foc, però uns quants anys abans no comenci la saga de llibres que ha fet famós a aquest autor, per exemple, en aquesta època encara tenim els Targaryen com a reis, i el personatge protagonista de les històries és un desconegut que mai hem sentit anomenar, i com a molt algun dels secundaris que apareixen o sentim anomenar ens sonarà de històries explicades en la saga principal. En la primera història el jove cavaller errant es ficarà en un merder durant un torneig per culpa de la prepotència d’un príncep, la veritat es que acaba massa bé per ser versemblant segons la política feudal de l’època…. En la segona història aquest cavaller també sobreviurà malgrat les tenia totes en contra, i per variar, en la tercera i última història el nostre protagonista es veurà ficat en un merder en un torneig de casament del qual en torna a sortir ben parat de miracle.

Suposo que he llegit aquest llibre perquè estic mirant la sisena temporada de la sèrie i em va venir ganes de llegir alguna cosa relacionada amb la temàtica ja que estava ficat en el tema. La veritat es que el llibre es distret, però no té la èpica, ni la emoció, ni les traïcions, ni el carisma dels personatges, ni els girs de guió que trobem a Cançó de Gel i Foc. Pels fans de la saga, suposo que ja els hi agradarà, i pels fans de les armadures també perquè no paren de sortir paraules com: Gorjal, guardabraços, l’elm, guantellets , gamberes , i un llarg etcétera. A mi no m’ha desagradat, però tampoc es obligatori llegir-lo.

Dunk el necio, más duro de entendimiento que traspasar el muro de un castillo

Nota: 6/10

Donat que dimarts no publico el post de pilotisme a altres blogs l’he passat al dimecres. El post d’avui va dedicat a Roselles la que es pot considerar la incorporació comentarista “recent” més destacable a Pons’s Blog. De fet no es tan recent, ja que el seu primer comentari data de 04/10/2012 però no ha sigut fins als últims dos anys quan ha sigut més constant i més entregada com a comentarista. M’agrada remarcar especialment lo de entregada ja que va celebrar amb un cartell commemoratiu la seva tercera posició en l’entrega de BCPP del primer any i va ser capaç de guanyar el concurs del CT2200 cosa que només la gent molt especial es capaç d’aconseguir, si, vist els guanyadors de les altres edicions sense dubte “especial” es la paraula.

Crec que Roselles es una d’aquestes

Crec que Roselles es una d’aquestes

Roselles es coneguda pel seu blog Interfatio, bé, siguem sincers, Roselles no es massa coneguda, perquè tenir un blog de llibres en una xarxa de blogs en català no es precisament una temàtica massa original, no vull dir que no estigui bé, però es que n’hi ha tants… Per això recentment ha obert un nou blog més miscel·lànic anomenat Totum Revolutum (no patiu perquè tot i que li agrada posar els títols dels seus blogs en llatí els escriu en català), on parla una mica de tot, de moment només ha escrit set entrades, però totes elles són prou interessant malgrat que per la quantitat de comentaris que rep sembla que sóc dels pocs a qui interessa.

Ja que estem al mes de juliol Pons’s Blog aprofita per desitjar unes Bones Festes de Nadal i un Pròsper Any Nou als seus estimats lectors en aquestes boniques dates que estan plenes de pau i amor i desitjos de felicitat nadalenca. Res més, segueixin atents a la programació del blog perquè qualsevol dia us puc desitjar una feliç castanyada o una bona pasqua.

Post dedicat al comentari 33.480 escrit per Roselles.

BCPP: Roselles, Clidice.

Comença la jornada intensiva a Pons’s Blog, això vol dir que passeu de cinc posts setmanals (de dilluns a divendres) a tres posts setmanals (dilluns, dimecres i divendres). Per què? Perquè al estiu el becari vol anar a la platja. No patiu, al setembre tornarem amb els cinc posts setmanals. Tot i així, tres posts setmanals es molt més del que us podeu trobar en un blog normal, o sigui que res de queixar-vos.

No marxo de vacances, només baixo el ritme

No marxo de vacances, només baixo el ritme

BCPP: gembabe