Arxivar per Setembre, 2016

Mr Robot va d’un noi que sempre va amb una suadora amb caputxa negra, per cert, qui es fia d’un noi amb caputxa? Però podria ser pitjor podria ser afroamericà… El cas es que aquest encaputxat es socialment una mica inepte, però per contra es bo en temes informàtics, especialment “hackejant” (bàsicament fent cerques a google i facebook), de fet no té cap problema en re-buscar en les dades cibernètiques privades de la gent del seu voltant com ara la seva psicòloga o els companys de feina. Encara no ho he dit però molt apropiadament el protagonista treballa en una empresa de seguretat informàtica i no cal dir que es un crack en la seva feina. Aquest nano té les seves neures, per exemple, es pensa que hi ha gent molt poderosa que conspira per dirigir el mon i que aquests l’estan perseguint, i de fet, a qui no el persegueixen, oi…? No a vosaltres potser no perquè no sou ningú, però… Tornant a la sèrie, escoltem els pensaments del noi i descobrim que pràcticament res i ningú li agrada, veu defectes en pràcticament tothom i tot, un “hater” que diuen ara. Un altre pega que té aquest noi es que es una mica addicte a la morfina, però es comprensible,com sinó superaria els moments de tristesa que tenim tots? Envoltant-se amb familiars i amics com fem nosaltres? Això es massa vulgar per algú tan guai com el nostre protagonista, millor i més ràpid la morfina. Però no tot es negatiu! Com a un dels pocs punts positius el noi té un peix beta igual que jo, però no li diu Rincewind sinó Qwerty, però els productors saben que un peix no genera prou empatia amb la majoria d’espectadors (incomprensible, perquè la gent que té peixos mola, no? no…?), així doncs han decidit afegir un petit gosset per donar un toc d’humor i tendresa a la trama, un toc d’humor innecessari, però aquí està perquè hi ha un productor que ha posat molta pasta i no se li pot dir que no als seus estúpids suggeriments de posar gossets. Per cert, el “noi” es diu Elliot, però a partir d’ara li seguiré dient “noi” perquè ja m’he acostumat a fer-ho.

Hola, em dic Elliot i sóc un penjat

Hola, em dic Elliot i sóc un penjat

Lo curiós es que per ser una rata d’ordinador el tio té un cos força musculat, es estrany que no hagin caigut en els tòpics i l’hagin fet gras i amb ulleres, però la cara de raro si que la té, perquè l’actor tota la estona posa una cara d’empanat amb els ulls estranyament oberts, bé de fet el noi ja té un cara una mica rara per defecte. Amb la cara de penjat del protagonista no es cap sorpresa quan dic que la droga es una part important de la vida del protagonista, i si hi ha droga vol dir que en algun moment o altra hi ha d’haver síndrome d’abistinència, però ja us aviso que com la seqüència de desintoxicació de la peli de Trainspoting no he vist mai res millor. De totes maneres vull recordar als lectors del blog que les drogues són dolentes, perquè porten a les males companyies i les males companyies porten armes i les armes son dolentes, i sinó que li preguntin al nostre amic protagonista de la sèrie. On vull arribar es que el capítol quatre, que es on passa tot això, no m’ha agradat, igual que no m’agraden els capítols de les sèries on el protagonista té somnis i al·lucinacions, màxim exponent dels quals l’horrible capítol dels Soprano en què el Tony té una indigestió (Sí, era una excusa per parlar dels Soprano, sèrie que fa temps que no recomano).

La sèrie té un missatge anti-capitalista i anti-sistema en general llançat a través dels pensaments del protagonista, una mica al estil Club de la Lucha, però no tan donant la culpa als de dalt sinó més centrat en la gent normal de la societat que sembla que ja li està bé com estan les coses mentre li deixin tenir una falsa sensació de felicitat a través de les xarxes socials i els bens materials. Segurament per això la sèrie es va fer tan famosa, o es això o perquè la gent aquesta poderosa que està a l’ombra que persegueix al noi existeixen i volen que la sèrie sigui famosa… En el primer capítol ja coneixem què es Mr. Robot, el nom del líder d’una espècie de organització de cyberactivistes (F Society) que lluiten contra el capitalisme i es volen carregar el sistema de gestió bancaria perquè tots els registres dels calers se’n vagin a prendre pel sac i re-inici totalment la economia, però això es possible? Eeehmmm espero que no perquè sinó tornaríem a l’edat mitjana i ens mataríem tots uns als altres amb espases molt grosses.

Com que la sèrie va de hackers, i el protagonista es un de ben bo, no para de fer analogies entre conceptes informàtics i conceptes de la vida real, com ara els “dimonis”, els processos que s’executen en segon pla fent tasques i ho relaciona amb els “dimonis que ens turmenten”, no es preciós? No! No ho és! És una collonada de comparació, recordeu el productor que ha introduït la idea del gos? Ha ser el mateix idiota que ha pensat en aquesta metàfora, i sí, això també passa en el capítol quatre, el capítol que menys m’ha agradat de la temporada. Per ser un asocial aquest noi té molts problemes amb molta gent diferent, el problema amb la veïna de les drogues, el problema de la mort del seu pare, el problema amb el vicepresident CTO de Evil Corp (Bé, no es diu ben bé així, o si?), i per suposat els múltiples problemes que li dona el propi Mr Robot, tot són problemes en la seva vida! Quin desgraciat! Per cert, hi ha coses de la sèrie que no entenc, com ara si el noi es una inepte social per què el fan anar a ell a la empresa de seguretat per infiltrar-se? Només hi ha una raó, perquè es el protagonista de la sèrie, i per tan ho ha de fer tot.

Es curiós com els hi encanta el tòpic del jove executiu que es un psicòpata i que ha arribat ben amunt gràcies justament aquesta psicopatia, i si a més aquest psicòpata té alguna filia sexual millor que millor, suposo que tot va començar amb American Psycho. L’altre tòpic es que estan de moda els protagonistes mig sonats (o tres quarts), ja sigui l’Elliot de Mr Robot, com el Detectiu Rust Cohle de True Detective o la Carrie de Homeland, ha sortit aquesta moda on hi ha moments que el protagonista desvaria, es un vulgar truc per fer que l’espectador dubti entre si el què veu es real o es inventat, en la meva opinió la trama de la sèrie ja és prou interessant com per prescindir d’aquest truc, la sèrie hauria de ser capaç de funcionar sense que el protagonista perdi el cap, però es clar, amb personatges així es com es guanyen els Emmys al millor actor protagonista, ja que per altra banda que el guanyi un secundari d’aquesta sèrie ho veig bastant complicat.

Pel tot el què he dit potser semblarà que la sèrie no m’agrada massa, però la veritat es que si, malgrat els defectes que he destacat i d’altres que té, reconec que la sèrie m’ha enganxat i per tan la recomano a tothom. No patiu, no fa falta saber res d’informàtica per tal de poder-la apreciar, els conceptes informàtics que cal saber ja n’expliquen lo bàsic, els que no cal saber simplement dones per suposat que són certs tal com ho diu i t’ho creus, es el que jo he fet. Un apunt final, l’últim capítol de la temporada acaba de tal manera que necessites saber com continua, però no patiu perquè ja fa uns pocs dies que la segona temporada ja està disponible sencera pel seu visionat, cosa que jo faré en un temps relativament breu.

A pesar de ser el director del area de tecnologia del conglomerado de empresas más grande del mundo tiene una Blackberry.

Mr Robot té un 7,7 al filmaffinity i un 8,7 al imdb.

Nota 1a temporada: 8/10

best-served-cold-by-joe-abercrombie1La mejor venganza – Joe Abercrombie

La Mejor Venganza en castellà o Best Served Cold en anglès que sona millor, es un llibrot (més de 800 pàgines) de fantasia sobre la (oh! sorpresa!) venjança. Us explico només el primer capítol que equival a menys del 3% del llibre. Monza Murcatto, una famosa mercenària, es traida pels seus suposats aliats, els quals assassinen al seu germà i la donen per morta a ella, la protagonista del llibre, cometent així l’error més gran de la seva vida perquè quan intentes matar a una persona coneguda com “la Serpiente de Talins” i “la Carnicera de Caprile” i no ho aconsegueixes al 100% pateixes greument les conseqüències. El llibre es una successió de assassinats curosament planejats (però problemàticament executats) per part de la implacable protagonista que comptarà amb l’ajuda d’uns interessants secundaris. Però el que comença com una venjança, acaba en una trama que anirà fent bola de neu fins a canviar el destí de tot un continent, poca broma.

Des d’un principi es deixa clar que els protagonistes no són precisament uns angelets, però en comptes d’anar-se redimint i arreglant com passa en molts llibres aquests encara es tornen més malparits, i recordeu que estem parlant dels “bons”, eh? Els dolents comencen dolents i acaben igual de dolents, però si al principi del llibre tenies clar que volies que guanyessin els “bons” al final tampoc et semblaria malament que no guanyés ningú perquè ningú es salva de fer barbaritats. Es cert que la trilogia de la Primera Llei em va agradar més, en especial gràcies a que els protagonistes eren més carismàtics, en Glokta per sobre de tots, però La Millor Venjança també es prou bona, i si voleu llegir Abercrombie però a us fa mandra llegir una trilogia de tres llibres potser no us en fa tanta llegir una història que queda tancada en un sol llibre, encara que aquest tingui 800 pàgines. M’agradaria esmentar que tot i tractar-se de fantasia, no trobem res de màgia en pràcticament (sí, sí, hi ha un petit moment que intervé la màgia) enlloc del llibre. Estava dubtant entre posar-li un set o un vuit, però ja sabeu, sóc un tio exigent, o sigui que es queda amb un set, que continua sent molt bona nota.

Us podeu fiar de la meva opinió o també podeu fer cas a la opinió del George R. R. Martin quan diu:

Entre sus personajes hay tiranos y torturadores, un par de envenenadores, un asesino en serie, un borracho traidor, un oscuro bárbaro y un sangriento mercenario. Y éstos son los buenos. Las batallas son vívidas y viscerales, la acción brutal, el ritmo imparable y Abercrombie amontona las traiciones y los giros de la trama de forma que no dejamos de preguntarnos cómo acabará todo.

Recordareu a Joe Abercrombie per ser l’autor de la trilogia de la primera llei que es composa dels llibres: La veu de les espases, Abans que els pengin i l’últim argument dels reis

—Para formar parte de una banda de asesinos a sueldo, creo que soy un hombre demasiado considerado.
—No tardarás en comprobar que algunos asesinos a sueldo pueden ser gente muy agradable —se echó otro lingotazo y le devolvió la botella—. Por supuesto que no me refiero a ninguno de nuestro grupo.
—Diablos, no. Somos una mierda de hombres. Y de mujer.

—¿Cuánto has estado borracho esta vez?
—Me parece que era verano cuando comencé a darle a la botella. ¿En qué mes estamos?
—Seguro que no estamos en el mismo año.

—¿Qué hacía en la cárcel?
—Estaba allí por matar a su mujer, cortarla en trozos, hacer un estofado con ellos y luego comérselo.
En la mesa se hizo el silencio. Cosca carraspeó con fuerza para luego comentar:
—Confío en que hayas preparado este estofado sin tener que recurrir a la mujer de nadie.
—El carnicero me dijo que era cordero, y no tuve ningún motivo para dudarlo —Amistoso levantó en alto su tenedor—. Además, nadie vende la carne humana tan barata.

—Ordene a sus hombres que mantengan la posición todo lo que puedan.
El coronel se lamió los labios antes de preguntar:
—¿Y luego…?
—Eso es todo —Salier no había apartado la mirada de la imponente escultura.
—Excelencia —el militar se dirigió hacia la puerta. Y, sin lugar a dudas, hacia una muerte heroica e inútil, ya fuese en aquella brecha o en otra. A Cosca siempre le había parecido que las muertes más heroicas eran las más inútiles.

—Vamos, vamos, amigos —musitó él, sopesando la espada—. ¿Por qué no me atacáis uno a uno? ¿No tenéis honor?
—¿Honor? —dijo uno, rezongando—. ¿Nosotros?
—¡Vosotros os disfrazasteis para lanzar un ataque cobarde y a traición contra nuestro general! —exclamó el otro entre dientes, el rostro colorado por la afrenta.
—Es cierto. Es cierto —Cosca bajó la espada—. Y la vergüenza que se me clava en el corazón no me deja vivir. Me rindo. El que estaba a la izquierda no se lo creyó ni durante un instante. Pero sí el que estaba a la derecha, que, un tanto perplejo, bajó la espada. El cuchillo que Cosca acababa de lanzar fue hacia él.

—¡Pero si odias a Orso!
—Oh, pues claro que le desprecio profundamente, eso lo sabe todo el mundo; pero no tengo nada en contra de su dinero.

—Además, ¡di la vida por ti!
—¡Joder, pero si no te moriste!
—Bueno. Los rumores acerca de mi muerte suelen ser exagerados.

—Quizá debieras decidirte de una vez por uno u otro bando —Monza no se rió, porque no le hacía mucha gracia.
—¿Y por qué tendría que decidirme? —Cosca levantó la petaca, tomó un sorbo y se relamió muy satisfecho—. Es una guerra. La razón no está en ninguno de los dos bandos.

Aunque fuera difícil argumentar algo en contra de todo lo expuesto, ya era demasiado tarde para echarse atrás, por no hablar de que un hacha clavada en la cabeza suele poner punto y final a cualquier discusión.

Nota: 7/10

La segona temporada de Rick i Mort continua just allà on es va acabar la primera, creant així per primera vegada en la sèrie el primer capítol amb continuació, però això no vol dir que l’últiom capítol acabés amb un cliffhanger, simplement semblava que tot havia acabat però veiem que no. Aquesta segona part del capítol es bastant millor que la primera, que segurament es podria considerar com el capítol més fluix de la primera temporada, en canvi en la segona part tenim un capítol dividit literalment en dos mons d’incertesa que divideix la realitat en dos possibilitats.

Això es un univers on les persones són pizzes i les pizzes són persones

Això es un univers on les persones són pizzes i les pizzes són persones

Altes capítols curiosos són el que una ment tipus eixam absorbeix la personalitat de tot un planeta. El capítol en que paràsits alienígenes adopten personalitats de personatges de la sèrie que realment no han aparegut mai alterant els records dels personatges reals (crec que es el meu capítol preferit de la temporada). En un altre capítol un cap gegant extraterrestre controla el clima de la terra, en aquest capítol es fa una paròdia doble sobre els reality shows i sobre la religió, bonica combinació. Capitol 7: Teràpia matrimonial, vampirs i clons. El capítol vuit es una seqüela del capítol sobre els canals de televisió intergal·lactics de la primera temporada barrejat amb un dilema del pare d’en Mort: Vosaltres renunciareu al vostre penis a canvi de salvar la vida a una de les persones més influents de la galàxia? No respongueu ara, pensen-ho bé. La segona temporada acaba amb un desconcertant final que necessita urgentment que s’arregli amb la temporada tres. Per cert, quedeu-vos sempre a veure el final dels crèdits perquè sempre surt alguna escena final surrealista extra relacionada amb algun punt del capítol que val la pena.

– ¿Vendes armas a asesinos para gastarte la pasta en videojuegos?
– ¿Sabes qué Morty? Yo tambien se tergiversar las palabras para que todo lo que haces suene mal.

– Podemos utilizar el sistema supersónico del Area 51
– ¿Como sabe usted eso? ¡Es alto secreto!
– ¡Por diós! ¡Se utilizar Google Maps!

– ¿Sabe pilotar un Blackhawk?
– ¿Cabe la polla del Papa en un donut?
– Pues no estoy seguro…
– Pues lo mismo

– Tenemos prisa ¡Ràpido! ¡Conviertete en coche!
– ¡¿Que?!
– La semana pasada té implanté unos nanobots con la programación necesaria para recombinar tu átomos para formar un coche
– Vale, lo voy a intentar
– Bah, da igual, cogeremos este taxi.

[Aterrant en un planeta qualsevol i preguntant al primer habitant que veuen]
– ¿En tu planeta venden líquido limpia-parabrisas o vais a empezar a flipar y a adorarnos como dioses?

Rick and Morty té un 9,3 al imdb i un 8,3 al filmaffinity. Recordareu la primera temporada en el CT2435.
Nota segona temporada: 8/10

Recordeu que abans de vacances els dimarts feia allò de parlar sobre algun blog que m’agrada? Doncs encara hem queda algun blog sobre el què parlar. El blog a qui dedico el post en la secció “fem la pìlota a altres blogs” es diu Centpeus i no parla dels animalets que us esteu imaginat, sinó que parla de ciència en general. El blog es escrit pel polifacètic doctor en Biologia Daniel Closa, investigador del CSIC, divulgador i escriptor. Pensareu, buff, articles científics, buff, pot ser dur de llegir això, doncs res més lluny de la realitat, els seus articles no son gens densos, al contrari, el blog està pensat per acostar cada dia un tema científic al lector amb un article amb una extensió d’entre 500 i 700 paraules, però ple d’enllaços que permet al lector aprofundir més en el tema si ho creu oportú. A més, si algun concepte no ha quedar quedat clar podeu deixar un comentari i en Dani (hi ha confiança) us respondrà el vostre comentari encantat. Si no està de vacances, cada dia laborable publica un post puntualment a les vuit del matí, i ja sabeu lo que a mi m’agraden els blogs que publiquen regular i puntualment.

Aquest es en Dani, i per donar versemblança de fons hi ha un munt de trastos científics.

Aquest es en Dani, i per donar versemblança de fons hi ha un munt de trastos científics, potser estan posats en un croma, o potser són de veritat, què se jo. En la foto té un posat seriós, però es simpàtic, prova d’això es que encara no m’ha fet fora del seu blog

El blog no compta amb masses massa comentaristes, ja que la ciència es un tema que dona massa lloc a discussió ja que els fets són els fets i es poden demostrar mitjançant proves empíriques i per tan no hi ha lloc a controvèrsia, però estic segur que té un gran nombre de lectors que llegeixen el blog cada dia amb moltes ganes, jo un d’ells. A més, en Dani, sempre que pot parla de ciència relacionada amb temes d’actualitat, vull dir que no es d’aquells blogs que tenen posts pre-fets des de fa anys i publiquen quan no tenen res millor a publicar. Per tan, us encoratjo a deixar de ser lleugerament més ignorants llegint diàriament el post del Centpeus.

BCPP: Xexu

L’estrès de la ciutat li estava passat factura en forma d’ansietat, així doncs el metge li va recomanar que per tal d’alleugerir el seu estat el millor que podia fer es una escapada al camp on tindria calma i tranquil·litat. En la seva primera nit fora de la ciutat es trobava estirat en el llit d’una casa rural esperant que li arribés la son amb el teló de fons d’un cor d’udols, un brunzit d’insectes, xiscles misteriosos, cops llunyans, frecs furtius, esgarips, tictacs desconcertants, terrorífics sons com de rascada, terribles aleteigs molt propers i tota la resta de l’orquestra que es coneix com “la tranquil·litat del camp”.

72-2020_ph_web
Aquesta ha sigut la meva campestre participació als relats conjunts de setembre.

BCPP: Xexu, Sergi

Últim dia d’anuncis, la setmana vinent ja tornaré a la programació habitual mal que us pesi

L’anunci de companyia energètica més èpic (ja es dir perquè tots són molt èpics)

L’anunci més nord-americà possible

Home embarassat

Anar amb autobús es lo que més mola!

Honda en paper

L’anunci japonès de rigor (els jugador del Metal Gear ho entendran, els altres potser no…)

Anem al gra

I per això els unicorns no existeixen

Kobe Bryan vs Lionel Messi

Anunci de fast food honest

Assegurances, solucionen qualsevol problema

Persones imitant els gats famosos d’Internet

Tots els tòpics dels anuncis de begudes

Avui dimecres ja us ho hauríeu de saber: Setmana, anuncis, monotemàtica.

Viure amb lag es complicat (però vist des de fora pot ser divertit)

Si navegeu (per Internet no cal) poseu-vos una armilla salvavides

Nivell idioma “currículum anglès nivell mig” per entendre-ho. No explico res per no espatllar la sorpresa,

Discovery Channel i el seu King of Summer (si, es Rob Lowe)

Tan de bo tots els bancs fossin així de transparents

Us canvio l’anunci japonès de rigor per un anunci dels 90 que va ser incomprensiblement censurat

BCPP: McAbeu

Segon dia de la setmana d’anuncis de la segona setmana monotemàtica d’anuncis

Heu provat de fer lo dels Mentos amb una cervesa?

Els de DHL són un trolls fent anuncis

Maleïts ciclistes (by Top Gear)

Possiblement l’anunci de mantega més èpic que veureu mai

El primer anunci de compreses que no dona vergonya aliena.

Acabem amb el típic anunci japonès que sempre té les mateixes característiques
1) No saps què venen.
2) No entens què diuen.
3) Té una musiqueta frenètica enganxosa.
4) Tot i així el veus sencer

El títol del CT es prou explícit: Vist l’èxit que va tenir la primera setmana monotemàtica d’anuncis passo a fer-ne una seqüela, si a Hollywood li funciona, per què no a Pons’s Blog?

Canadà, jocs Olímpics

Arnold Schwarzenegger aixafant coses

Cal assegurar el cotxe

Tenim un munt de residus tòxics i no sabem què fer-ne.

Xampú (aquest ja l’havia posat, no?)

Acabem amb l’anunci japonès de rigor, aquest cop de xiclets

Ho sento, però segueixo pesat amb The Wire. No se pas a que espereu per veure-la, ja us la vaig recomanar!. Que voleu vídeos? Doncs tindreu vídeos!

♪Fi fi fi♪
♪fí fifi fífifiu♪
♪fi fifi fi fi fi♪
Omar coming, yo

Omar surt a comprar Cheerios i alguna sorpresa extra.

Un policia modèlic com es en Jimmy McNulty

Interrogant a la gent del port

Ensenyant a jugar escacs

Degut a que després de la tornada de vacances els avatars auto-generats d’aquest blog tipus MonsterId han canviat, deixo aquest post com a nostàlgia de com eren els avatars abans d’aquest canvi. Els de la resta, com que feu servir un Avatar de OpenId o compatible amb aquest sistema, us manté el avatar de sempre i no heu perdut res, bravo per vosaltres!

avatars

Clic per ampliar

Cansat d’esperar que la gent de Netflix posi la cinquena temporada de The Good Wife, he tirat pel dret i mirat aquesta temporada sense esperar a ningú. La temporada arranca just com va acabar la quarta temporada amb la Alicia obrint la porta a l’home que ningú esperava que aparegués, si voleu saber els detalls mireu la sèrie que per això la recomano molt.

Sóc fan d’aquest home

Sóc fan d’aquest home

Tot i que en aquesta temporada tenen poca importància, la sèrie continua plena de casos estranys: Un cas tancat amb execució en 48 hores. La NSA barallant-se amb la privacitat d’un buscador. Un cas amb doble jurat (tranquils, jo tampoc sabia que això fos possible). Però també hi ha casos dels clients habituals com el nostre amic traficant Lemon Bishop. Però lo millor d’aquesta cinquena temporada es que des del primer capítol i en tots els capítols de la temporada la trama general de la sèrie avança sense excepció, tan en la part de l’Alicia com del seu marit. Les lluites internes en el mon de la política com en el buffet d’advocats són més dures que mai. Molts capítols no giren al voltant d’un cas judicial com passava en les primeres temporades, i en d’altres capítols directament ni veiem cap cas judicial, tot es trama, trama, trama. De fet, el capítol cinc ja sembla un final de temporada. Canviant de tema només un apunt, que sigui tan complicat trobar unes oficines en lloguer a Boston Chicago em sembla molt estrany, des de l’esclat de la bombolla els lloguers han baixat i la demanda encara més i tot i que no segueixen baixant més tampoc puja la demanda. Tot plegat es només per crear una situació incòmode i mig divertida però ja està.

En aquesta cinquena temporada trobem varis secundaris que ens sonaran. En el capítol tres apareix la Donna Moss (Janel Moloney) de l’Ala Oest fent de mare i clienta del buffet de l’Alicia. En el capítol 10 apareix Walter Bishop (John Noble) de Fringe, justament l’altra sèrie que estic veient amb paral·lel amb The Good Wife, i curiosament fa un paper molt semblant al de Fringe. En el capítol 11 apareix el  Dar Adal (F. Murray Abraham) de Homeland. En el capítol 13 apareix Wallace Shawn famós per interpretar en Vizini a la princesa promesa (gran pel·lícula apte per tots els públics). Trobem també l’Observador (Michael Cerveris) de Fringe fent de nou fiscal de l’estat. En el capítol 20 apareix Richard Alpert (Nestor Carbonell) de Lost.

M’agrada que el protagonisme de l’Eli Gold es mantingui alt aquesta temporada, es el meu secundari habitual preferit, cobri el què cobri Alan Cumming per aquest paper, per mi es menys del que es mereix. Molt fan també aquesta temporada del David Lee (Zach Grenier) i la seva mala llet permanent, un tio molt cabró, però totalment necessari en el buffet. Destacar que al capítol 4 ja apareix la meva secundaria recurrent preferida: Elsbeth Tascioni (Carrie Preston), que port sort torna a sortir més endavant en la mateixa temporada. Fins al capítol 18 no apareix el meu altre secundari recurrent preferit, l’advocat cabró interpretat per Michael J. Fox, però el més curiós es que en aquest capítol la seva trama no es la part més interessant, perquè en la cinquena temporada més que mai hi ha problemes per tot arreu, especialment hi ha molts problemes en el capítol 19 on tot gira al voltant del nostre assassí, ric i fetitxista sexual preferit: Colin Sweeney (Dylan Baker).

En els casos d’aquesta temproada sol apareix bastant temes de empreses relacionades amb Internet, per exemple hi ha una que es l’equivalent de Google, i també una altra que es l’equivalent de Reddit. Però a part dels casos del buscador Chipmunk també surten altres casos tecnològics, com ara Silk Road, ja sabeu, no? Si coi, la pàgina de del mercat negre que funciona sota Tor de tràfic de drogues i armes, segur que tots sabeu de què us parlo, no us feu els despistats, si fins hi tot es poden contractar sicaris, es genial! Bé, ho era, perquè el FBI la va tancar al 2013.

Igual que anteriors temporades, la temporada s’acaba amb una important pregunta sense resposta. Però entremig de la temporada hi ha varis capítols que acaben amb cliffhungers, però especialment hi ha un capítol que acaba com un final de temporada perquè tela amb el què passa… Només dir que a partir d’aquest moment la sèrie canvia totalment.

Recordareu la primera temporada de The Good Wife en el CT2131, la segona, la tercera i la quarta. The Good Wife té un 7.6 al filmaffinity i un 8.3 al imdb.

Nota cinquena temporada: 8/10

Hi ha gent que quan té poca feina fa coses. Per exemple quan jo tinc poca feina escric un post.

Altres aprofiten per pintar les fustes del parquet

Altres agafen un boli i fan un dibuix en línia contínua i en espiral

Altres opten per inflar globus i fer animalets, com ara una aranyeta. Gairebé 3000 globus, poca broma.

Altres fan estructures que caminen amb el vent

I altres opten per agafar 1000 palets de fusta i fer-los saltar en cadena

Fringe temporada tres. Casos raros d’aquesta temporada: Una caixa que al obrir-la fon el cervell a la gent del voltant. Un codi que esborra la memòria del cervell. Un vell que absorbeix la joventut dels nens. Etc.  En aquesta temporada tenim casos raros (casos fringe) en els dos univers, perquè no només el nostre univers es rar.  El Walternativo no es tan dolent com podria semblar a primera vista, si deixem de banda l’insignificant detall que vol destruir el nostre univers, no es tan malvat quan per exemple té molt clar que no vol experimentar amb nens, cosa que el nostre Walter no ha tingut absolutament cap problema per fer, així doncs, quin es el veritable Walter malvat? Per cert, he descobert el misteri de quan el opening es blau o vermell! Blau el capítol passa en el nostre mon, vermell en l’altre! Però hi ha altres models d’opening…

Fringe i els seus diferents openings

Fringe i els seus diferents openings

En el primer capítol de la temporada apareix Andre Royo, el Reginal Bubbles de The Wire, segurament el Cedric l’haurà enxufat. En el capítol 10 apareix el doctor Brown de Regreso al futuro, que aquí fa de vell músic.

El què no m’agrada de la sèrie: En el capítol 14 no m’agrada gens, passen totalment de intentar donar explicacions científiques i directament donen poders físics als sentiments, no m’agrada el caire que està girant la sèrie en aquest capítol. També estic cansat de capítols auto-conclusius que no porten enlloc, són tots massa semblants.

El què m’agrada: En canvi el capítol 15 es un flashback on tot es retro, fins hi tot la intro. El capítol 19 són dibuixos animats i LSD. Els capítols finals 21 i 22 també estan bé.

La temporada acaba amb el capítol més incomprensible de tota la sèrie fins al moment, hauré de veure la quarta temporada per descobrir de què va tot plegat. Descomptant aquests capítols de final de temporada he de confessar que estic perdent interès en la sèrie.

Fringe té un 7,4 al filmaffinity i un 8,5 al imdb. La crítica de la primera temporada en el CT2409. La de la segona temporada al CT2433

Nota 3era: 6/10