Cas típic 2486: noi li agrada noia, noi li agrada la cinquena de fringe

La cinquena de Fringe arranca amb aquell futur distòpic on els observadors ho controlen tot que vam deixar penjat en el capítol 19. Considerem això com a spoiler? Ho consideraria si algú estigués interessat en veure la sèrie, però després d’aquesta crítica ho dubto molt. Una cinquena i última temporada on hi ha un Peter, que ja em queia malament sent el Peter normal, imagineu aquest Peter de la cinquena temporada més raro que mai.

Amb quin univers us quedeu? Amb o sense dirigibles?

Nota curiosa: En el capítol 9 hi ha un homenatge a Monty Phyton Flying Circus. En el capítol 11 deixen de donar voltes i fent coses que no saben perquè es tan fent i per fi comencen a donar explicacions. Un dubte ràpid, si representa que el nen es tan emocional, llavors perquè es tan poc expressiu que ni tan sols mou una pestanya? Això contant que tingués pestanyes es clar. No serà cap sorpresa si us dic que no sóc gaire fan de les històries d’amor però la història d’amor que hi ha en aquesta sèrie es de lo més insofrible que he vist en sèries des de… des de…. reference not found, i la noia encara, es sobretot al noi a qui no aguanto, quina llàstima que sigui el co-protagonista. Anem per feina, què trobem en l’últim capítol de Fringe? Llàgrimes i abraçades bàsicament, també hi ha acció però això es bastant secundari en front del drama. Però també hi ha temps per la vaca, perquè gràcies a la vaca tot s’arregla! No es veritat, però si jo hagués escrit el guió si que hagués sigut així, una llàstima. Com a curiositat, en el segon capítol d’aquesta temporada apareix l’agent de la CIA que surt a la segona temporada de Narcos, Eric Lange.

La bona notícia es que la cinquena temporada en comptes de tenir un parell de desenes de capítols només en té una dotzena llarga (això vol dir 13), la mala notícia, doncs bàsicament tota la temporada en si. Bé, potser he exagerat. A veure, es la temporada més diferent de la resta? Rotundament si. Es la pitjor temporada de la sèrie? Rotundament també. La temporada cinc es realment dolenta? Rotundament Psssnoo.

Fringe té un 7,4 al filmaffinity i un 8,5 al imdb. La crítica de la primera temporada en el CT2409. La de la segona temporada al CT2433 La tercera en el CT2451 i la quarta en el CT2474

Nota cinquena: 5/10
Nota sèrie: 6/10

Cas típic 2485: noi li agrada noia, noi li agrada Halloween

Ja se que a la catosfera tots som catalans i aquestes costums estrangeres del Halloween no les fem perquè ja tenim la nostra Castanyada, però per si de cas us deixo unes idees de disfresses que podeu anar copiant.

Disfressant-se de Master Chief Chef.

Les disfresses temàtiques amb amics sempre són millors, per exemple si us disfresseu d’un mateix actor.

Seguim amb disfresses en grup, aquest cop de Navegadors Web.

Premi al realisme per l’Internet Explorer

Les persones no són les úniques que es disfressen per Halloween, us deixo un mostrari d’idees per disfressar els vostres animals de companyia.

Cerberus, el guardià de l’inframon s’ha encongit una mica, però continua sent igual de ferotge.

Disfressa de Marty McFly (Back to the Future) amb el monopatí volador. Impresionants efectes especials.

El premi a la disfressa més marejant se l’emporta aquest home.

Acabo amb una altra disfressa per gossets perquè se que els trobeu adorables.

Cas típic 2484: ni li agrada noia, noi li agrada Halloween (2/2)

Continuem la història on ahir la vam deixar. A mitjans del segle XIX es posa de moda Halloween als EEUU i al Canadà, posem l’any 1840 per dir-ne un al atzar. Però el boom va ser en el 1921 quan es va organitzar a Minensota (on es originari Brian Kobilka, premi Nobel de Química 2012, es una dada que no té res a veure amb Halloween però volia posar-la igualment) la primera desfilada de Halloween. El següent gran boom que va donar popularitat a la festa va ser Halloween, la mítica pel·lícula de terror de 1978 de John Carpenter, precursora del gènere slasher (psicòpata que va matant adolescents).

Una de les principals activitats que es fan durant el Halloween es la “Jack-o’-lantern”, o com els més perspicaços ja hauran endevinat “la llanterna d’en Jack”. Eh? Que no teniu idea de què estic parlant? Mira que sou poc anglosaxons… El “Jack-o’-lantern” es la típica carabassa buidada i tallada amb formes espantoses amb una espelma a dins, ara si? Però qui coi era aquest Jack i què feia amb una llanterna que no era una llanterna sinó una carabassa? Sembla que us hauré d’explicar la llegenda. Hi havia una vegada un granger anomenat (no ho direu mai) Jack que era perseguit per uns vilatans perquè els havia robat, quan de cop se li apareix el Diable, cal aclarir que antigament les aparicions del diable eren més freqüents i per això en Jack es va sorprendre però tampoc va flipar, el cas es que en Jack va dir-li al Diable que si es convertia en una moneda, ell donaria aquesta moneda com a pagament del què havia robat als vilatans i llavors es podria des-transformar-se i podria desaparèixer i d’aquesta manera els vilatans es barallarien per saber qui havia robat la moneda, com que el Diable li agradava muntar discòrdia va acceptar i es va transformar en moneda de plata, perquè els poders del Diable molen molt, i en Jack va posar la moneda-diable en la seva cartera, però com que hi tenia una creu, això va fer que els poders del Diable quedessin anul·lats, així de fàcil, i va dir al Diable que no l’alliberaria fins que prometés que no s’emportaria la seva ànima quan es morís, i així ho va fer. Quan en Jack va morir es va trobar que no podia anar al cel perquè havia sigut dolent, però que tampoc podia anar al infern per què havia fet el pacte amb el Diable, total, que en Jack no sabia què fer, així que va demanar ajuda al Diable, gran idea, perquè segur que el Diable l’ajudaria després d’haver-lo enganyat, i així per burlar-se d’ell el Diable li va donar una brasa que no s’apagava mai perquè era del infern, jo tampoc acabo d’entendre quin tipus de burla pot ser una brasa, però qui sóc jo per jutjar les tradicionals històries irlandeses? En Jack podria haver fet moltes coses amb la brasa, un entrecot a la brasa per exemple, però va decidir buidar un nap, si, he dit un nap, no he dit una carbassa, i va posar la brasa a dins, i va fer servir el nap com a llanterna per buscar un lloc on caure mort. D’aquesta manera a Irlanda i a Escòcia va sorgir la tradició de buidar un nap i tallar-li la forma d’una cara espantosa per espantar al Diable. Lo de buidar una carbassa ha vingut després quan van descobrir que als EEUU no tenien naps però en canvi tenien moltes i moltes carabasses i un lobby de carabassers molt espavilat. Com a curiositat hi ha una regió de França que no fan servir ni naps ni carabasses sinó remolatxes, veieu com lo important no es el tipus de verdura sinó la verdura que més stock tingui. Sense saber ben bé com la tradició de la carbassa tallada amb l’espelma a dins es tradició de diferent llocs fins hi tot abans que es popularitzes als EEUU com per exemple a Ripoll i la seva Carbassada que fan des de principis de segle XX. Com apunt final i ja tanco el tema de les carabasses, el rècord Guiness de Jack-o’-lanterns enceses a la vegada el té Boston amb 30.128 carabasses enceses a l’hora des l’any 2005.

Una altra activitat Halloweenense(?) es el “Trick-or-treat” (truc o tracte, o com diuen en barris més xungos “la bolsa o la vida”). Segons la llegenda, els esperits de l’altra mon aprofitaven que la línia que separa aquest mon i l’altra (el dels morts) era més fina per travessar i venir a tocar els coll… nassos als vius i els hi oferien aquest “truc o tracte”, la saviesa popular recomanava fervorosament acceptar el tracte, perquè el “truc” consistia en una simpàtica maledicció la qual podia acabar emmalaltint els habitants de la casa, matant el bestiar o directament cremant la pròpia vivenda. Això ha derivat en els EEUU en que els nens es passegin vestits de monstre dient “truc o tracte” on el tracte es rebre caramels i el truc continua sent cremar la casa, o si estan de bones només et llencen ous contra la façana, es una millora. Un dels dolços típics que es dona als nens als EEUU són les pomes de caramel, ja que a finals d’octubre es temporada de recollir les pomes, i per tan sobren pomes, i d’aquesta manera s’elimina ràpidament el stock, el lobby de carabassers no es l’únic lobby llest dels EEUU. Lamentablement arrel d’uns rumors que són més llegenda urbana que no pas una altra cosa, diuen que algú posava claus i fulles d’afaitar a les pomes recoberts de caramel (ai!), total que avui en dia ja no es tan popular això de les pomes.

Això es tot, espero que hageu aprés alguna cosa nova. Ara que sabeu com va tot això del Halloween i quin es el seu origen i que la cosa no s’aguanta per enlloc, podeu seguir celebrant la Castanyada, que tampoc s’aguanta per enlloc però com a mínim es la nostra tradició que no s’aguanta per enlloc.

BCPP: Sergi, Xexu

Cas típic 2483: ni li agrada noia, noi li agrada Halloween (1/2)

Vagi per endavant que a Pons’s Blog som (ara em direu que vosaltres no us referiu a vosaltres mateixos en plural) més partidaris de la Castanyada, però per no fer un lleig a les tradicions estrangeres crec que no està de més parlar de Halloween, ja que l’any anterior ja vaig parlar de la Castanyada (CT2247 i CT2248), i els seus elements típics com són els panellets o els moniatos (CT2242 i CT2243), us encoratjo a tornar a clicar en els links anteriors per reviure aquells bons posts, i de pas així falsegem les estadístiques del blog perquè sembli més visitat del que realment és.

Entrem en matèria. Halloween es celebra principalment a Canadà, Estats Units, Regne Unit i Irlanda, el que passa es que gràcies (gràcies!) a la globalització la festa es coneguda a tot el mon i la gent no té cap problema en apropiar-se-la i gaudir-la perquè les festes amb disfresses i llaminadures sempre han sigut fàcils de seguir, com a mínim més que no pas les que hi ha càstigs i penitències. Etimològicament parlant Halloween prové de la contracció “All Hallows’ Eve”, i si domineu el francès sabreu que això no té res de francès sinó que es anglès, i significa “Ens disfressarem de monstre”, no? No vol dir això? Que vol dir “Vigília de Tots Sants”? D’acord, per aquesta vegada m’ho creuré. Passem a la part històrica que sempre es divertida ja que la gent d’abans feia coses que a nosaltres ens semblaven molt boges perquè els jutgem des del punt de vista contemporani, però a nosaltres també ens passarà i es riuran de nosaltres dient coses tals “Mira que sonats els de principi del segle XXI que van tenir el Rajoy com a president dos (o tres, espera) legislatures!”

El Halloween actual es basa en una festa pagana celta, pagana no vol dir que no sigui gratuïta, vol dir que està fora del culte cristià. Aquesta festa servia per celebrar la fi de l’estiu, contant que es celebra la nit del 31 d’octubre podeu comptar que aquells celtes tenien el calendari una mica trastocat, ja que sabeu que l’estiu sol acabar a finals de setembre si no hi ha cap desgràcia en l’òrbita terrestre (creuem els dits). Però si estem parlant de la història no podem parlar de Halloween sinó del Samhain, que es com s’anomenava la festa celta en què es basa aquest sarau. Com els visitants més antics del blog recordareu (en serio que per aquest blog passa gent molt gran), aquest Samhain era la festa celta més important de l’any, tan important era que corresponia a l’any nou celta, en el qual es donava com a finalitzada la temporada de collites, perquè com tot bon pagès sap, a partir del 31 d’octubre ja no es pot recollir res del que hi hagi plantat a l’hort. Passat el dia 31 d’octubre començava l’època de l’any coneguda pels celtes com “estació obscura”, fa o no fa por? Encara no ho he dit però la traducció gaèlica de Samhain seria “Fillet, agafa una rebequeta que fresca”, altres traduccions menys fiables apunten a “fi de l’estiu”, que fet i fet es el mateix. El celtes pensaven que aquest dia la línia que separa aquest mon amb el mon dels morts (o altre mon), s’estrenyia permetent que els esperits poguessin passar d’un mon a l’altre, en canvi avui en dia sabem que fantasmes n’hi ha tot l’any. Per tal d’espantar els mals esperits de l’altre mon la gent es disfressava amb mascares per tal de foragitar-los, des del punt de vista de la gent de l’època segur que té tota la lògica del mon.

He vingut a buscar la teva ànima! No hi ha res que puguis fer per imped… Oh! Això són xocolatines?

A la església catòlica no li feien massa gràcia aquestes festivitats paganes, per tan alguns papes van voler que la festa perdés protagonisme. Primer el Papa Gregori III (731-741) va fer consagrar una capella a Tots els Sants pel dia 1 de novembre quan fins al moment es celebrava el 13 de maig. Com que la idea no va acabar de quallar, Gregori IV (827-844) va fer una gran campanya de publicitat i màrqueting amb xapes i samarretes per tal de donar més protagonisme a aquest Tot Sants. No aprofundiré més amb aquest tema, no pas perquè la església catòlica em faci por, que una mica si, però més que res es que marxaríem massa de la temàtica de Halloween i ens posaríem en Tots Sants, però com veieu es tracta de festes barrejades unes amb altres.

Això es tot per avui, demà la segona part del post on explicaré la tradició de tallar una carbassa amb una forma horripilant, i el “Trick-or-treat”, dues tradicions que en principi semblen un sense sentit però que un cop hagi explicat el seu origen semblaran un sense sentit encara més gran, fins demà!

BCPP: McAbeu, Clidice

Cas típic 2482: noi li agrada noia, noi es posa en mode levitació

Avui va de fotos. Fotos de què? Fotos diverses…

Primer: Com espatllar una foto

Col·lecció de fotos fetes al moment precís.

Fotos de detinguts curioses.

Detalls que se t’havien passat per alt en les fotos famoses

I per acabar fotos en “mode levitació“

Cas típic 2481: noi li agrada noia, noi li agraden les inundacions a Java

Discutint sobre quin es l’animal més perillós del planeta.
– El lleó africà! Mandíbules gegants, urpes esmolades com ganivets, ràpid com el llamp! Si et veu estàs llest!
– Es pitjor l’os polar! Tots els ossos són molt perillosos i agressius, però el polar es el més gros i fort de tots! Recordeu que esmorzen foques per esmorzar sense cap remordiment!
– Terrestre potser si, però aquàtic? El gran tauró blanc es capaç de notar una sola gota de sang a un quilòmetre de distància! I no cal dir que la seguirà amb una bogeria assassina fins la seva víctima!
– Us equivoqueu tots tres! L’animal més perillós del planeta es una papallona, concretament la Papallona Quàntica del Clima (Papilio Tempestae). Es de color groc, amb dibuixos geomètrics a les ales, normals i corrents que podríem trobar en moltes espècies de papallones, però aquesta té una particularitat, i això és el què la fa tan perillosa, si una d’aquestes papallones bat les ales per exemple a Barcelona es capaç de provocar una reacció en cadena que genera una tifó devastador a l’altra punta del món, a Java!

Aquesta ha estat la meva animal participació al relats conjunts d’octubre.

Cas típic 2480: noi li agrada noia, noi li agrada la segona temporada de Narcos

La segona temporada de Narcos arranca just en el punt on es va acabar l’anterior (veure CT2346), això vol dir que si heu vist la primera temporada recordareu com va acabar, i si encara no l’heu vist no se què coi esteu esperant.

A aquestes alçades el senyor Escobar ja tenia una fama tan gran que era considerat per tot Colombia poc menys que un Deu en la terra, o fent servir l’expressió de la pròpia sèrie, era per Medellin més del que significava Michael Jordan per Chicago, d’aquesta manera pocs tenien el valor d’enfrontar-se a ell. Una dada a tenir en compte, la mitja de policies morts “gràcies a” Pablo Escobar durant la seva etapa de narcotraficant s’estima sobre uns 400 a l’any, poca broma. La lluita contra la droga es fa directe i indirectament, per exemple, us sonen les FARC? Ja sabeu la guerrilla comunista, doncs hi ha una altra guerrilla de Colòmbia que lluita contra ells, a veure si endevineu quin país al que no li agraden els comunistes està ajudant a aquesta altra guerrilla amb armes i altres subministres. Això és lo curiós de la sèrie perquè tot i tractar-se de narcotraficants colombians sembla que qui està més posat i qui controla la situació són els EEUU.

A tots ens passa quan mengem espaguetis amb massa salsa

La sèrie té alguns moments exagerats, per exemple, la sang que apareix en segons quins tiroteigs es una mica exagerada, quan et disparen sagnes es clar, però no surt aquella explosió de sang que apareix tantes vegades en la sèrie, una mica més i hi ha escenes que semblen d’una peli d’en Tarantino. Una altra cosa, no em fio massa de la fidelitat de la sèrie en certs punts, per exemple quan veus que es tan afectuós amb els seus fills, per mi que aquell nano deuria rebre més “collejas” que abraçades. El que m’agrada d’aquesta sèrie es que els moments més impressionants són quan es mostren imatges reals sobre com funcionava de bé el negoci del narcotràfic, i veus piles de calers i piles de cocaïna movent-se amunt i avall mentre escoltes les desproporcionades xifres. Si us voleu fer fastigosament rics no hi ha dubte, la solució es el narcotràfic, ara bé, sobretot que no us enganxin, ni la policia ni la competència. Si coneixes la història de Pablo Escobar l’últim capítol es previsible, i la veritat, si no la coneixes, també es previsible, això no vol dir que l’últim capítol sigui avorrit, al contrari, es emocionant tot i saber com acabarà, això vol dir que la sèrie està ben feta.

Nota 2ona temporada: 8/10

Cas típic 2479: noi li agrada noia, noi li agrada la sincronització (4/4)

Tal com vaig anunciar ahir, avui és l’última part de la saga de posts relacionats amb els problemes del fus horari. Després d’aquesta sosa i prescindible introducció ja podem entrar en matèria. Unes quantes illetes del Pacífic tenien tots els números per veure’s implicades en problemes de fus horari i així va ser. Al perdre Japó la segona guerra mundial (espoiler? Espero que no…), la ONU va passar a administrar les illes Marshall (res a veure amb Mr Marshall), Micronesia, Palaos (Si heu llegit “Palamós” torneu a llegir) i les Illes Marianes del Nord, bé, concretament qui es va encarregar d’administrar aquestes estratègiques illes del Pacífic van ser els EEUU, ves quina cosa! Tots aquests territoris funcionaven amb la data japonesa, es a dir, estaven a l’oest de la línia de canvi de data, però tots? No! La gràcia de les normes es justament poder fer excepcions! El atol (Illa de les mars tropicals, de forma més o menys circular, constituïda per esculls coral·lins que formen un cinyell que encercla una llacuna central d’aigües marines somes, parlant clar, el que seria “atolón” en castellà) de Kwajalein (que suposo que no cal dir perquè aquest blog només el llegeix gent culta, però per si de cas matiso que forma part de les illes Marshall) va ser la excepció, perquè allà els EEUU hi tenen una base militar (espero que no sigui una base secreta perquè acabo de desvetllar la seva ubicació…), la qual fa servir la data de Hawai, que es el territori dels EEUU més proper. Per tan, ens trobem amb un munt d’illetes del Pacífic, on totes tenen la mateixa hora menys un grupet de 97 illots que viuen en un dia més tard que la resta, no ho trobeu genial? Que aixequi la ma qui ho trobi genial. D’acord, ja podeu baixar les mans. Però la cosa no acaba aquí, en el 1986 les Illes Marshall es van independitzar (Si ho recordeu com si fos ahir es que ja teniu una edat), incloent Kwajalein, però aquesta va continuar vivint a la seva un dia més tard que la resta del país, penseu en els Canàries, però en comptes de dir “una hora menos en Canarias” seria dir “una dia menos en Canarias” WTF! Finalment el 1993 EEUU va cedir a la pressió del país i van acceptar posar el mateix dia, però com que el més important que hi ha en aquest atol es la base dels EEUU, el què van fer es canviar la setmana laboral per sincronitzar-la amb Hawai, per tan a Kwajalein treballen de dimarts a dissabte, i així coincideix amb el dilluns a divendres de Hawai, no us sembla genial? Si, tornem a fer allò d’aixecar les mans si ho trobeu genial.

Busqueu la mà amb sis dits

Un altre cas més amb el fus horari: Kiribati, que té nom de menjar japonès (un Kiribati en tempura si us plau) però en realitat es una colònia britànica que cau a l’est de la línia de canvi de data, fins aquí tot bé, però en el 1979 li va comprar a EEUU les illes de Línia i Fènix, que queien a l’altre costat de la línia del canvi de data, convertint-se així en un país dividit en dos dies diferents, amb els problemes que això comporta per un país com ara el fet de compartir només quatre dels cinc dies laborables que té la setmana. Pensareu que arreglar un problema tan greu seria una qüestió prioritària en el país i al cap de poc es va trobar una solució, oi? Doncs van haver de passar 14 anys! Fins el 1994 no es va poder arreglar aquesta situació, 94, eh? Parlem d’història contemporània, després de les nostres Olimpíades, i no estem parlant d’una base militar com el cas anterior, parlo d’un país on hi viu gent en les seves dues meitats! Així doncs el 1 de gener de 1995 no va existir per la meitat est dels habitants de Kiribati per tal de solapar-se al dia de l’altra meitat del país. Per tan no van tenir el gran dia de la ressaca, us imagineu anar a treballar l’endemà de celebrar el cap d’any? Si a mi ja em costa anar-hi el dia dos de gener… Amb Samoa va passar una cosa semblant, en el 1892 van decidir que es posarien en la mateixa data que EEUU perquè comerciaven molt amb ells, però anys posteriors la cosa va canviar i amb qui més comerciaven va passar a ser Austràlia, així doncs com que no costa res posar-se canviar de bàndol, “y donde dije digo, digo Diego” en el 2009 (Any 3 després de Pons’s Blog) van decidir posar-se altre vegada en el mateix dia que Austràlia, encara que a l’illa del costat, a tan sols un petit grapat de quilòmetres de distància, en la Samoa Americana tinguin un dia menys.

On volia arribar amb tots aquests posts sobre els reajustaments de calendari es que si a Pons’s Blog s’han desordenat alguns CT, o bé s’han eliminat alguns altres o s’han afegit, o fins hi tot s’han repetit, no passa res, perquè una vegada més es compleix el tòpic que la realitat supera a la ficció. Aquí us deixo perquè gaudiu del nostre estàtic i previsible calendari.

Font

Cas típic 2478: noi li agrada noia, noi li agrada la sincronització (3/4)

Bé, ara si que si que ja tenim tothom sincronitzat, oi? Doncs ni molt menys! Gran part de les nacions de Europa Occidental Oriental (siguin quines siguin, perquè siguem sincers, ningú es coneixen totes aquelles repúbliques minúscules que acaben amb “tan” que hi ha per allà, ni tan sols la pròpia gent que hi viu) van esperar fins a principis del segle XX, si, correcte, esteu llegint segle XX, no m’he descuidat cap palet pel mig, estic dient el mateix segle en què veu néixer vosaltres, resulta que encara quedaven països amb el desfassadíssim calendari julià, i no parlo de repúbliques bananeres sense cap mena d’importància que vivien en el seu propi món, parlo de països importants com Rússia! Bé, en aquella època era la URSS, que fins al 1918 no va actualitzar el seu calendari, això vol dir que per exemple la famosa revolució d’octubre de 1917, coneguda també com la revolució bolxevic va passar realment al novembre, tocat els nassos! En deferència a una important comentarista del blog citaré que Romania va actualitzar el seu calendari el 1919. Per acabar, l’últim estat europeu que va canviar de calendari va ser Grècia, en el 1923 [inserir aquí broma políticament incorrecte sobre els grecs]. Però els grecs no van ser els últims, els últims de tot el mon van ser els xinesos en 1929, crec que es mereixen un aplaudiment.

Simplement xinesos aplaudint. Ho he posat en blanc i negre perquè fa més efecte de esdeveniment històric.

Deixeu-me aprofundir en la actualització del calendari d’un país que es va embolicar més que els altres: Suècia. Si el 29 de febrer us sembla un dia estrany, ves a saber què en pensareu del dia 30 de febrer. En serio, no m’estic quedant amb vosaltres, el 30 de febrer va existir, com a mínim a Suècia. Com us he comentat anteriorment Suècia va ser un dels països que va passar del calendari julià al gregorià a principis del segle XVIII. Però què feien el suecs en el segle XVIII a part de fer-se els desentesos (ja sabeu allò de “fer-se el suec”)? Doncs allà on ara la veieu tan freda i avorridota resulta que Suècia tenia un imperi que abastava Finlàndia, Estonià, Letònia, un bons tros de Noruega, i algun que altra trosset d’Alemanya i Rússia, ara que esteu històricament situats tornem al tema de l’actualització del calendari. En comptes de carregar-se 11 dies de cop tal com van fer la resta de països el suecs van preferir ser innovadors i carregar-se el 29 de febrer de onze anys de traspàs consecutius, els que anaven de 1700 a 1740, ja ho veieu, es poden fer les coses coherentment o es poden fer la sueca, ara entenc perquè Zlatan Ibrahimovic era com era… Bé, el cas es que la idea de saltar-se el 29 de febrer es va fer el primer any, però llavors va esclatar La Gran Guerra Del Nord, així, amb majúscules en cada paraula que fa més efecte, això vol dir lluitar contra l’imperi Rus i el Regne de Dinamarca i Noruega, total que amb la guerra es van despistar i van oblidar lo d’esborrar el dia 29 dels anys de traspàs. Així doncs, després de la guerra Suècia es va trobar que havia perdut la part de Noruega que tenia i les repúbliques bàltiques, però no solament això sinó que també havien perdut un dia respecte el calendari julià, això volia dir que encara anaven 10 dies per davant del gregorià, es a dir, anàvem amb el seu propi calendari. Al 1712 van decidir arreglar-ho tornant al calendari julià, això volia dir que l’any 1712, que era de traspàs, s’havia d’afegir un dia més a part del dia 29 de febrer, doncs van afegir el 30 de febrer, bé, no? Què volíeu? Un 29 de febrer bis? Un 29 de febrer que durés 48 hores? Jo hagués preferit sumar una hora a cada dia durant 24 dies, hagués estat una solució molt sueca… D’aquesta manera el any 1712 va ser un any doblement de traspàs, un bitraspàs? Un trispàs? Sigui com sigui, un any molt i molt llarg amb 367 dies.

Acabem amb les anècdotes relacionades amb l’actualització del calendari gregorià (oooohhhh), però no deixem les anècdotes de dies esborrats del mapa (béééééééééé), perquè la línia internacional del canvi de data també ha portat algunes històries curioses amb els seus corresponents dies perduts i dies duplicats. Per exemple, en el 1844 Filipines (no confondre amb aquell snack de xocolata de forma circular, allò són filipinos), que en aquella època formava part del gloriós imperi espanyol, va decidir que com que en el 1821 Mèxic s’havia independitzat d’Espanya, li interessava més que el seu comerç girés en direcció la Xina, per tan decidir situar-se en la mateixa banda del fus horari que Xina, això significa que havien de perdre un dia per tal de sincronitzar-se amb els països de l’oest de la línia internacional de canvi de data, d’aquesta manera el 30 de desembre de 1844 va ser l’últim dia d’aquell any pels filipins, i es que els desembres de 31 dies estan molt sobrevalorats.

Demà serà l’últim dia d’anècdotes sobre dies perduts, o sigui que no feu com els filipins i no us perdeu el dia!

Cas típic 2477: noi li agrada noia, noi li agrada la sincronització (2/4)

Previously in Pons’s Blog….La primera part de la sincronització. Si heu llegit el post anterior que acabo d’enllaçar us haureu quedat amb la idea que el calendari julià no era del tot exacte. El problema del calendari julià va ser resolt per uns astrònoms de la Universitat Oberta de Catalunya, no espera, font de la informació incorrecta, van ser astrònoms de la universitat de Salamanca a l’any 1578, això perquè us situeu són 428 anys abans de la fundació de Pons’s Blog. La solució proposta pels savis astrònoms salamanquesos o salamantins o salamanquencs o salamandres, va consistir en que tots els anys de traspàs que fossin múltiples de 100 (els que acaben en “00” per la gent de lletres) no fossin anys de traspàs, exceptuant els que fossin múltiples de 400. Molt bé, amb això estava solucionat el problema de cara els futurs desfasaments però de moment en l’any 1578 encara portaven un desfasament acumulat de 10 dies respecte la implantació del calendari julià de l’època de Juli Cèsar, i la solució més òbvia va ser l’escollida, es a dir, es van ventilar 10 dies i aquí no ha passat res, d’aquesta manera l’octubre de 1582 va tenir 10 dies menys, el dia següent al 4 d’octubre va ser el 15 d’octubre, així ho va decidir el Papa Gregori XIII que va ser qui va rebre l’informe dels astrònoms salamandres, i en aquella època ningú tenia més poder que el Papa (recordeu que Pons’s Blog encara no existia), o sigui que tothom a callar i acceptar-ho, i fet i fet, a qui li agrada l’octubre? A ningú, es un mes sense cap gràcia, o sigui que ningú es va queixar quan li van treure 10 dies, bé només els desgraciats que havien de celebrar l’aniversari per aquelles dates, però a ells ningú els hi va preguntar res.

Gregori XIII, el papa que se li va escapar de les mans la excusa d’haver-se oblidat la reunió d’un dia.

Quan en el paràgraf anterior us he dit que en aquella època tothom feia cas al Papa potser he tergiversat una mica la realitat, o directament he mentit, perquè quan dic “tothom” em refereixo a “tothom que sigui occidental” per suposat, tothom sap que els orientals van a la seva bola, però tot i referir-me al mon occidental resulta que aquest “tothom” no es un “tothom complet”, sinó que només engloba Portugal, Espanya (que en aquella gloriosa època tenia bastants territoris per Europa i les Ameriques), Polònia (que no existia amb aquest nom, però si us dic “República de les Dues Nacions” em direu que no sabeu de què parlo), Itàlia (Que tampoc existia com a país sinó que eren un munt de repúbliques independents, ja sabeu que els italians són tan pesats que ni tan sols es suporten entre ells) i unes quantes nacions menors més. I la resta què?! Per exemple França, que no va adoptar el calendari gregorià o què? Doncs si que ho va fer, però va dir que no li venia bé fer-ho al octubre, que tenia compromisos ineludibles i que ho va haver d’anar retardant fins que finalment van decidir fer-ho del 9 de desembre al 20 de desembre. El que avui en dia serien els Països Baixos (irònicament anomenats així malgrat que són el país amb la mitjana d’alçada més alta del mon de la seva població masculina amb un impressionant mentre vuitanta-dos i mig.) i Bèlgica van decidir fer el canvi el dia 17 i 21 de desembre respectivament, això vol dir que ni holandesos ni belgues van tenir Nadal aquell 1582, o sigui res de dinars familiars, quina enveja, eh? La resta de nacions d’Europa van acabar cedint i van adoptar el calendari gregorià com a molt tard l’any 1584.

Ara direu, molt bé, ja està, ja tenim a tothom sincronitzat i en ordre, perfecte, podem començar a demanar cita amb el dentista en el país veí. Doncs no! Sempre hi ha els toca-pilotes que han d’anar per la seva banda i fer la seva, encara que només sigui per portar la contrària a tot el mon, ja deveu haver endevinat que parlo dels torra-collons dels anglesos. I no es que Lord Fish & Chips, Lord Condueixo per l’Esquerra i Lord Anti-Sistema Mètric estiguessin discutint durant uns pocs anys, sinó que van trigar dos maleits segles en adaptar-se al “nou” calendari gregorià! Per tan, després del seu 2 de setembre de 1752 va venir el 14 setembre. Però el calendari dels fucking anglesos tenia un altre diferència, resulta que el seu any començava el 25 de març, i també van aprofitar aquell mateix any 1752 per començar a comptar des del 1 de gener. Us podeu imaginar que l’any 1752 hauria d’haver sigut una autèntica festa només pel fet d’haver-lo viscut en territori anglès, de fet els senyors del Five O’clock Tea van haver de conviure durant dècades amb les notacions OS (Old Style) i NS (New Style) per aclarir-se de quin coi de dia estaven parlant en els seus llibres. Arrel del problema de dates dels anglesos, segur que us sona aquesta anècdota que diu que Miguel de Cervantes i William Shakespeare van morir al mateix dia, si? El dia de Sant Jordi de 1616, no? I un be negre! Resulta que els anglesos anàvem amb el calendari julià, i per tan en Will (hi ha confiança) va morir 10 dies més tard que Cervantes, el que seria en el calendari gregorià el 3 de maig.

Bé, doncs ja està tot arreglat, no? Doncs no! Encara us queda una estona per flipar perquè us diré que en ple segle XIX encara ens trobàvem països que anaven a la seva bola, efectivament continuaven fent servir el més que obsolet calendari julià. Al 1867 Alaska (l’estat dels EEUU, no pas la cantant de Fangoria), aquell tros de terreny fresquet que Estats Units va comprar a Rússia per un mòdic preu (en serio, no m’ho estic inventant), va fer un actualització de calendari curiosa. Si bé tots els països al canviar de dia de calendari havien canviat el número del dia però havien mantingut la coherència de la setmana, es a dir, després de dilluns ve sempre el dimarts (si, no?), encara que dilluns hagués sigut el 4 i dimarts el 15. Quan us expliqui el que ve a continuació pensareu “Si us plau, senyor Pons, no ens prengui el pèl, no pot ser veritat el que està dient”, però us juro que aquesta vegada es cert. Resulta que Alaska va aprofitar l’actualització del calendari per actualitzar també el seu fus horari, que va passar d’estar al GMT +14 al GMT – 9, sumant d’aquesta manera 11 dies en comptes dels 12 que li tocarien, i passant del divendres 6 d’octubre de 1867 al divendres 19 d’octubre; correcte, no us estic mentint, parlem d’una setmana de vuit dies amb dos divendres! Bé, per ser exactes la conferència del meridià on s’establiria el sistema GMT seria en 1887, però el concepte de fus horari ja existia des de fa temps.

Si penseu que ja no queden més pollastres referents a l’actualització del calendari veniu demà a llegir el proper cas típic i descobrireu unes quantes sorpreses més cortesia del becari historiador de Pons’s Blog.

Cas típic 2476: noi li agrada noia, noi li agrada la sincronització (1/4)

Parlem de sincronització, bé, primer parlo jo i en tot cas si us ve de gust podeu parlar vosaltres en la zona del final del post allà on posa “Comentaris” (per ser més exactes posa “Comenta que es gratuït, de moment…” que ve a significar el mateix però amb més gràcia), segur que els lectors més espavilats ja s’havien fixat en aquesta interessant zona del blog, això vol dir que a partir d’avui tindré un munt de comentaris per part de lectors menys espavilats que no havien comentat fins ara perquè no sabien que es podien escriure comentaris? Tot podria ser… Ara faig un salt de paràgraf perquè veig que m’estava allunyant massa del tema del què volia parlar en aquest cast típic, preparats? Un, dos, tres, salt de paràgraf!

Sincronització, així amb negreta, perquè es la paraula clau d’aquesta sèrie de posts, si, efectivament, serà més d’un post, o es que potser no us heu fixat en el títol? Com els lectors més fidels d’aquest blog sabran a vegades passa que la numeració dels CT (significa Castors Tiquis-miquis, no, no, vol dir Casos Típics) acaba una mica descontrolada i alguns CT es perden, es dupliquen, tripliquen, salten endavant en el temps, tornen enrere, i coses pitjors que no diré perquè hi ha nens llegint això. Per tan m’ha semblant adient que ara que actualment el blog va correctament sincronitzat en relació el número de post és el moment de parlar sobre les diverses sincronitzacions que va patir el calendari que fa servir la nostra estimada civilització, també conegut com a Calendari Gregorià en honor del Papa Gregori XIII, no va ser una unificació de calendari fàcil perquè l’assumpte va durar més de tres segles, però no avancem esdeveniments, anem pas a pas.

Les primeres bases del nostre calendari les trobem en l’època romana, ja sabeu, Asterix i Obèlix i allò de “Estan bojos aquests romans”, estarien bojos, però com a mínim sabien organitzar un calendari. Juli Cèsar va ser qui va realitzar la reforma del calendari a l’any 46 a.c. Ja ho veieu, mentre es dedicava a conquerir la meitat del mon conegut l’home també tenia temps per reformar el calendari, era un prodigi! Abans de la reforma d’aquest home ja existia un calendari i la part bona es que el calendari ja tenia els dotze mesos que tots coneixem (o hauríem de conèixer), la part dolenta es que només tenia 355 dies, on coi eren els 10 dies i escaig que falten? Es que en l’època romana la terra donava voltes al sol amb més prestesa? No! Simplement anaven desincronitzats l’any solar i l’any civil, quina putada, no? Doncs si, per això cada quatre anys es feia un nyap, que consistia en afegir dos mesos extres a l’any de 22 i 23 dies. O sigui que ens trobem amb 3 anys curts de 355 dies i llavors un any interminable de 400 dies dividit en 14 mesos, no s’havia de ser un crac per veure que això era un cristo de calendari, bé, encara no havia nascut Jesús, per tan l’expressió deuria ser un altra, em sembla que simplement en deien un puto desastre. Tornem amb el nostre amic Juli Cèsar, com us deia al principi d’aquest llarg paràgraf, va ser qui va decidir que aquest caòtic calendari s’havia d’arreglar sí o sí i després de consultar-ho amb uns col·legues astrònoms egipcis, ja que els egipcis eren més espavilats i portaven uns quants mil·lennis seguint un calendari solar com deu mana (o més ben dit, Ra, Deu del sol mana), va crear el calendari julià (que menys que posar-li el seu nom, no?), un calendari amb cap i peus on els anys tindrien 365 dies amb els anys de traspàs de 366 dies inclosos, així sí!

Recordeu a Assegurançatòrix, el bard del poble? La seva música era molt apreciada

El calendari julià anava prou bé, tan bé que va funcionar durant un mil·lenni i mig, que es diu ràpid però són una bona pila d’anys, per exemple, bastants més dels que té la sogra. Però el calendari julià no era perfecte, tenia un lleuger desajust, catxis dena! El calendari considerava que els anys duraven 365 dies i 6 hores, i que aquestes 6 hores es corregien afegint un dia extra cada quatre anys, concretament un dia que potser us sonarà, el 29 de febrer, quina casualitat, eh? El cas es que l’any solar no dura 365 dies i 6 hores sinó que dura 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 45 segons. En un primer moment els 365 dies i 6 hores pot semblar una bona aproximació a la realitat, i realment ho és si pensem en l’esperança de vida mitja de l’home en aquella època, però si ho mirem en segles resulta que després d’un segle anem gairebé 19 hores desfasats! Oh! Horror! Es hora d’aixecar els braços i començar a corre histèrics en cercles!

Acabo el post aquí deixant per demà la intriga de saber com van arreglar tal des-ajustament. Pons’s Blog, creant tensió dramàtica des el 2006 ^^

BCPP: McAbeu

Cas típic 2475: noi li agrada noia, noi li agrada divorciar-se a la manera econòmica

Avui una breu enquesta sobre les vostres preferències sobre els casaments

Us agraden els vestits de núvia clàssics o preferiu d’altres “més curiosos”

Un casament amb els peus a terra o millor a 50 metres d’alçada?

Una petició de mà de genolls i anell o una petició a través dels mots encreuats?

Un divorci amb advocats i altres merders pel mig o una opció més econòmica…?

Un entrada a l’església clàssica o una amb ritme al estil família britànica?

Cas típic 2474: noi li agrada noia, noi li agrada la quarta de Fringe

Fringe, temporada quatre: Les coses es compliquen. Si en la temporada tres intercalàvem openings en blau i en vermell per acabar amb un capítol amb presentació amb blanc, la temporada quatre comença amb un capítol amb opening en taronja i això vol dir que la cosa està embolicada de nassos, perquè el taronja simbolitza… bé, serà millor que mireu la sèrie. Passada la sorpresa inicial els primers capítols de la quarta temporada són bastant fluixos, un assassí en sèrie, un fong assassí, un tio amb poders magnètics, un altre tio invisible, uns germans que funcionen amb una ment en panal, etc, ja ho veieu, res especialment interessant. La quarta temporada es com una regressió a la segona temporada amb la diferència que el Peter està en una línia temporal que no li toca i els dos univers paral·lels tenen un pont per comunicar-se i així poder col·laborar, però tot això no ens interessa perquè el què volem es la nostra línia temporal.

Quan dic que els casos Fringe se’m fan repetitius no estic exagerant perquè fins hi tot hi ha casos concrets que ja han passat però tornen a passar amb l’excusa que es tracta d’una línia temporal diferent, qui nassos que tenen! Però haig de ser sincer, hi ha aspectes que canvien, i això els fa més interessants que els originals perquè estàs més atent del punts en que difereixen. Un apunt, tots els capítols en els quals apareixen els Observadors molen, llàstima que la gran majoria d’aquesta temporada no apareguin malgrat que són la clau de la temporada següent. Pels que estigueu preocupats pel personatge secundari més carismàtic de tota la sèrie, dir que no cal que us preocupeu perquè apareix sana i salva en el capítol 17, evidentment parlo de la vaca.

La vaca es la del mig

Qui surt de conegut en aquesta temporada? Doncs en un capítol apareix en Desmond de Lost. La història d’amor entre el Peter i la Olivia em sembla un conyàs, bé, sobretot es culpa d’en Peter que no el suporto, en canvi, en Lincoln em cau molt bé però ningú li fa cas, pobre tio! El capítol 17 està protagonitzat per en Lincoln (els dos) i no apareix per enlloc el Peter, i es dels més interessants de la temporada, casualitat? No ho crec pas.

El capítol 19 m’ha agradat, serà perquè m’agraden els futurs distòpics? Pot ser i el que ens plantegen aquí té tela. La llàstima es que en el capítol 20 no continua. En resum, la temporada comença interessant, de seguida es torna avorrida i repetitiva, uns quants capítols amb alts i baixos (sobretot baixos) i cap al final de temporada (capítol 19) la temporada remunta. Però lamentablement el capítol 22 i últim ho espatlla tot, fins a aquest capítol sempre intentaven donar una explicació més o menys raonada i científica de tot i ni de conya se’n sortien d’una manera mínimament creïble, però es que en l’últim capítol d’aquesta quarta temporada ni tan sols ho intenten, es deixen anar i barra lliure de superpoders i sense sentits.

Nota quarta: 6/10

Cas típic 2473: noi li agrada noia, noi li agrada veure robots lluitant

Pensa un tema pel post d’avui. Has pensat en robots? Estaria bé que haguessis pensat en robots…

Robots quadricopters que juguen a pilota

Robot amb una mà robòtica de alta velocitat

Robots del mon del cine, com per exemple aquest super robot indi (de la Índia)

Us heu preguntat mai com funciona un robot escorxador de pollastres? Doncs segurament es més impressionant del que us imagineu

Què hi ha més divertit que autèntics robots destrossant-se uns als altres? No respongueu, es una pregunta retòrica…

Cas típic 2472: noi li agrada noia, noi li agrada la dansa de les neurones

Seguint amb la tipologia dels posts els quals hem dedico a fer la pilota als altres blogs avui li toca el torn a un blog molt infravalorat (bé, no ser si està infravalorat però el cas es que té molt pocs comentaris, i quan dic pocs vol dir que soc l’únic comentarista) anomenat La Dansa de les Neurones. El blog tracta de les reflexions que fa un pare generalment sobre les situacions provocades pel fet de tenir un fill (o tres com es el seu cas). Oh no! Un altre blog d’un pare/mare! Tranquils, no es el típic blog d’un pare que explica lo bo i genial que són els seus fills i lo molt que els estima, que també, però queda diluït en el contingut dels posts i així passa d’una manera relativament poc ensucrada. El que normalment analitza aquest pare-blogger són els comportaments dels altres pares i els comportaments dels seus fills i altres nens respecte la vida diària i lo irracionals i absurds que són determinats comportaments que observa. Si sou dels que de tan en tan us agrada aturar-vos a pensar si té lògica el que estem fent per rutina i realment no hi hauria una manera millor de fer-ho potser us agradarà donar una volta per aquest blog especial. Tenir nens propis es un motivació extra per tal de visitar el blog, però no es un requisit indispensable. Hi ha moments que fot una mica de ràbia perquè veus que es bon pare, que s’hi esforça i fa el possible per educar bé els seus fills i sembla que sempre l’encerti, però es clar, ell escriu el blog des del seu punt de vista subjectiu, a mi potser també em passa que em sobrevaloro i no em dono compte, tot i que en el meu cas està més que justificant, perquè jo sóc ben bo, sinó l’ahse no m’ho diria, no? Sigui com sigui espero haver-vos picat la curiositat sobre aquest blog perquè penso que realment es mereix tenir més lectors dels que té.

Com que el seu blog no té capçalera he posat la foto del seu avatar, una galàxia en espiral, no estic segur de quina, segurament la seva

Tots els posts del blog giren al voltant dels nens? No us vull enganyar, tots no, però la majoria si (70%, dada així a ull), però tot i que la temàtica no us faci gràcia (jo sóc el primer a qui li surt urticària quan ha de tractar amb nens) doneu-li una oportunitat. Últimament apareix un tema recurrent que són els posts sobre el seu fill (8 anys) que juga en equip de futbol, i el fet que tots els pares pensen que el seu fill es Messi. Sobre la periodicitat del blog dir que es una mica irregular, però si podríem dir que últimament va a dos post per mes, tot i que té ratxes que publica dos, tres i fins a quatre posts seguits (i quan dic seguits vull dir en menys de 3 hores). Per acabar us enllaço tres posts per tal que no acabeu només llegit l’últim post publicat: Les excepcions, les meves esteles a la mar, No saps programar APPS?, Informes futbolístics.

Tu, Gaby, propietari del blog de la Dansa de les Neurones, si arrel d’aquest cas típic veus que et deixen comentaris gent que no havies vist mai no pateixis, són comentaristes habituals de Pons’s Blog, en general no són mala gent (hi ha algun cas particular que si), no mosseguen, bé, l’ahse si que mossega, però l’ahse no et vindrà al teu blog perquè no es el seu hàbitat. No cal que els tractis bé perquè ja estan acostumats a que jo els maltracti, però si que agrairan que igual que fas amb els meus comentaris responguis els seus comentaris.