Arxivar per 2016-10-10

portada-esto-no-es-una-historia-de-amorEsto no es una historia de amor – Jose A. Pérez Ledo

Potser us sonarà el senyor Jose A. Pérez Ledo per ser l’autor del divertit e irònic blog mi mesa cojea, lamentablement fa temps que aquest noi Basc té el blog molt abandonat, però el podeu trobar escrivint algunes coses per la televisió i sobretot en diversos articles d’opinió en varis mitjans de comunicació, especialment en El Diario.es, també es força actiu en twitter (ja se sap, sent periodista…). Però ja n’hi ha prou de fer propaganda de la seva persona i passem a fer propaganda del seu llibre. La novel·la comença amb una clara declaració d’intencions:

ESTO no es una historia de amor. Es mejor que lo sepas desde el principio porque no quiero ser el responsable de tu frustración. Bastantes motivos da la vida para frustrarse, sería absurdo buscarte uno más (particularmente uno tan estúpido). Te lo digo porque, si eres una de esas personas que andan buscando miradas intensas bajo el cielo estrellado, gente prometiéndose fidelidad eterna y ese tipo de cosas, debes saber que te has equivocado por completo. ¿Qué puedo decir? Lo siento.

El llibre explica la vida d’un noi de 35 anys que viu a Madrid i que es dedica a escriure bibliografies per directors de grans empreses que es jubilen i així gaudir dels èxits de la seva vida concentrats en una auto-complaent bibliografia biografia. La gràcia del llibre es el to que fa servir el narrador per descriure la anodina i normal vida que viu el protagonista, per veure això millor he optat per retallar un bon grapat de trossos del llibre com sempre solc fer, però aquesta vegada potser he abusat més d’aquest recurs. Tot i que la novel·la no va d’amor, s’ha de reconèixer que la seva vida canviarà una mica quan es trobi amb Eva, una noia que realment li agrada. La història que ens explica el llibre l’hem sentida moltes vegades, però explicada des del punt de vista d’aquest autor la cosa no es tan tòpica, perquè el protagonista es una mica excèntric, però en el fons no tan.

Com que sempre llegeixo fantasia o ciència ficció i llavors ningú em fa cas en les recomanacions he intentat canviar de gènere a veure si així desperto interès. Reconec que el llibre va de més a menys, al principi es bastant tipus monòleg interior del protagonista i les seves reflexions sobre l’amor, aquesta part té bastanta gràcia, cap al final el llibre es torna més tòpic, tot i que cap al terç final l’autor intenta col·lar una mica d’història d’investigació periodística que li donarà més suc a la trama més enllà del tema de les relacions personals. Que no us enganyi el títol, la trama principal de la novel·la si que gira al voltant d’una història d’amor, la diferència es que aquí els personatges no són els tòpics coneguts de Hollywood. Però el llibre no parla només de relacions d’amor, també hi ha uns quants personatges secundaris i veurem altres relacions, com les relacions pare–fill, la relacions amb veïns, relacions esporàdiques com les de les botigues o els taxis, etc. Com us deia al principi la novel·la passa bé perquè les menjades d’olla (o reflexions interiors si ho preferiu així) que té el protagonista podrien ser les pròpies (potser una mica exagerades), i malgrat siguin problemes reals, aquestes són tractades amb humor i ironia perquè el protagonista – narrador es així i com a mínim a mi em cau bé.

Les històries d’amor del cine sempre són igual i les tenim més que interioritzades.

Chico conoce chica (o viceversa), chico y chica se enamoran, discuten, rompen, se reconcilian, beso, música, funde a negro, títulos de crédito. Lo has visto millones de veces. Has crecido con ello. Salvo que tus padres te abandonaran en la selva nada más nacer y te hayas criado entre babuinos, esas imágenes forman parte de tu educación sentimental.

Situacions que semblen el que no son.

La Rubia entra y, cuando ya ha cerrado la puerta, recuerdo que la camisa sigue en el lavabo. —La sangre no es mía —le aclaro—. Es de un niño. Nada más decirlo, comprendo que el dato no es precisamente tranquilizador.

Les curioses metàfores sobre l’amor.

Alguien lo describiría como mariposas en el estómago, pero a mí esa imagen me asquea un poco porque, quiero decir: ¿insectos en el aparato digestivo? ¿Se supone que eso es romántico?

Intel·ligència emocional, i els clònics consells dels llibres d’autoajuda.

Inteligencia emocional lo llaman. ¿Sabes cómo lo llamo yo? Estandarización. Acabaremos subcontratando nuestro arrepentimiento a empresas especializadas en pedir perdón que, a su vez, lo deslocalizarán a Bangladés, donde decenas de miles de bangladesíes se disculparán en nuestro nombre por un euro al día. Al menos mi torpeza para gestionar las emociones es absolutamente genuina, distinta a la torpeza de cualquier otro ser humano.

Si no tens parella no encaixes en la societat actual.

La mayor parte de la gente considera la soledad una especie de disfunción, como ser tuerto o tener dificultades para pronunciar la erre, algo de lo que burlarse y/o compadecerse. No importa las veces que digas «estoy bien así, me gusta vivir a mi aire», nadie te creerá jamás. Dirán: «Es una coraza». Dirán: «El pobre cretino está destrozado, pero se hace el fuerte».

Nota: 7/10