Seguint amb la tipologia dels posts els quals hem dedico a fer la pilota als altres blogs avui li toca el torn a un blog molt infravalorat (bé, no ser si està infravalorat però el cas es que té molt pocs comentaris, i quan dic pocs vol dir que soc l’únic comentarista) anomenat La Dansa de les Neurones. El blog tracta de les reflexions que fa un pare generalment sobre les situacions provocades pel fet de tenir un fill (o tres com es el seu cas). Oh no! Un altre blog d’un pare/mare! Tranquils, no es el típic blog d’un pare que explica lo bo i genial que són els seus fills i lo molt que els estima, que també, però queda diluït en el contingut dels posts i així passa d’una manera relativament poc ensucrada. El que normalment analitza aquest pare-blogger són els comportaments dels altres pares i els comportaments dels seus fills i altres nens respecte la vida diària i lo irracionals i absurds que són determinats comportaments que observa. Si sou dels que de tan en tan us agrada aturar-vos a pensar si té lògica el que estem fent per rutina i realment no hi hauria una manera millor de fer-ho potser us agradarà donar una volta per aquest blog especial. Tenir nens propis es un motivació extra per tal de visitar el blog, però no es un requisit indispensable. Hi ha moments que fot una mica de ràbia perquè veus que es bon pare, que s’hi esforça i fa el possible per educar bé els seus fills i sembla que sempre l’encerti, però es clar, ell escriu el blog des del seu punt de vista subjectiu, a mi potser també em passa que em sobrevaloro i no em dono compte, tot i que en el meu cas està més que justificant, perquè jo sóc ben bo, sinó l’ahse no m’ho diria, no? Sigui com sigui espero haver-vos picat la curiositat sobre aquest blog perquè penso que realment es mereix tenir més lectors dels que té.
Com que el seu blog no té capçalera he posat la foto del seu avatar, una galàxia en espiral, no estic segur de quina, segurament la seva
Tots els posts del blog giren al voltant dels nens? No us vull enganyar, tots no, però la majoria si (70%, dada així a ull), però tot i que la temàtica no us faci gràcia (jo sóc el primer a qui li surt urticària quan ha de tractar amb nens) doneu-li una oportunitat. Últimament apareix un tema recurrent que són els posts sobre el seu fill (8 anys) que juga en equip de futbol, i el fet que tots els pares pensen que el seu fill es Messi. Sobre la periodicitat del blog dir que es una mica irregular, però si podríem dir que últimament va a dos post per mes, tot i que té ratxes que publica dos, tres i fins a quatre posts seguits (i quan dic seguits vull dir en menys de 3 hores). Per acabar us enllaço tres posts per tal que no acabeu només llegit l’últim post publicat: Les excepcions, les meves esteles a la mar, No saps programar APPS?, Informes futbolístics.
Tu, Gaby, propietari del blog de la Dansa de les Neurones, si arrel d’aquest cas típic veus que et deixen comentaris gent que no havies vist mai no pateixis, són comentaristes habituals de Pons’s Blog, en general no són mala gent (hi ha algun cas particular que si), no mosseguen, bé, l’ahse si que mossega, però l’ahse no et vindrà al teu blog perquè no es el seu hàbitat. No cal que els tractis bé perquè ja estan acostumats a que jo els maltracti, però si que agrairan que igual que fas amb els meus comentaris responguis els seus comentaris.
Pons's blog 