Arxivar per 2016-10-27

Continuem la història on ahir la vam deixar. A mitjans del segle XIX es posa de moda Halloween als EEUU i al Canadà, posem l’any 1840 per dir-ne un al atzar. Però el boom va ser en el 1921 quan es va organitzar a Minensota (on es originari Brian Kobilka, premi Nobel de Química 2012, es una dada que no té res a veure amb Halloween però volia posar-la igualment) la primera desfilada de Halloween. El següent gran boom que va donar popularitat a la festa va ser Halloween, la mítica pel·lícula de terror de 1978 de John Carpenter, precursora del gènere slasher (psicòpata que va matant adolescents).

Una de les principals activitats que es fan durant el Halloween es la “Jack-o’-lantern”, o com els més perspicaços ja hauran endevinat “la llanterna d’en Jack”. Eh? Que no teniu idea de què estic parlant? Mira que sou poc anglosaxons… El “Jack-o’-lantern” es la típica carabassa buidada i tallada amb formes espantoses amb una espelma a dins, ara si? Però qui coi era aquest Jack i què feia amb una llanterna que no era una llanterna sinó una carabassa? Sembla que us hauré d’explicar la llegenda. Hi havia una vegada un granger anomenat (no ho direu mai) Jack que era perseguit per uns vilatans perquè els havia robat, quan de cop se li apareix el Diable, cal aclarir que antigament les aparicions del diable eren més freqüents i per això en Jack es va sorprendre però tampoc va flipar, el cas es que en Jack va dir-li al Diable que si es convertia en una moneda, ell donaria aquesta moneda com a pagament del què havia robat als vilatans i llavors es podria des-transformar-se i podria desaparèixer i d’aquesta manera els vilatans es barallarien per saber qui havia robat la moneda, com que el Diable li agradava muntar discòrdia va acceptar i es va transformar en moneda de plata, perquè els poders del Diable molen molt, i en Jack va posar la moneda-diable en la seva cartera, però com que hi tenia una creu, això va fer que els poders del Diable quedessin anul·lats, així de fàcil, i va dir al Diable que no l’alliberaria fins que prometés que no s’emportaria la seva ànima quan es morís, i així ho va fer. Quan en Jack va morir es va trobar que no podia anar al cel perquè havia sigut dolent, però que tampoc podia anar al infern per què havia fet el pacte amb el Diable, total, que en Jack no sabia què fer, així que va demanar ajuda al Diable, gran idea, perquè segur que el Diable l’ajudaria després d’haver-lo enganyat, i així per burlar-se d’ell el Diable li va donar una brasa que no s’apagava mai perquè era del infern, jo tampoc acabo d’entendre quin tipus de burla pot ser una brasa, però qui sóc jo per jutjar les tradicionals històries irlandeses? En Jack podria haver fet moltes coses amb la brasa, un entrecot a la brasa per exemple, però va decidir buidar un nap, si, he dit un nap, no he dit una carbassa, i va posar la brasa a dins, i va fer servir el nap com a llanterna per buscar un lloc on caure mort. D’aquesta manera a Irlanda i a Escòcia va sorgir la tradició de buidar un nap i tallar-li la forma d’una cara espantosa per espantar al Diable. Lo de buidar una carbassa ha vingut després quan van descobrir que als EEUU no tenien naps però en canvi tenien moltes i moltes carabasses i un lobby de carabassers molt espavilat. Com a curiositat hi ha una regió de França que no fan servir ni naps ni carabasses sinó remolatxes, veieu com lo important no es el tipus de verdura sinó la verdura que més stock tingui. Sense saber ben bé com la tradició de la carbassa tallada amb l’espelma a dins es tradició de diferent llocs fins hi tot abans que es popularitzes als EEUU com per exemple a Ripoll i la seva Carbassada que fan des de principis de segle XX. Com apunt final i ja tanco el tema de les carabasses, el rècord Guiness de Jack-o’-lanterns enceses a la vegada el té Boston amb 30.128 carabasses enceses a l’hora des l’any 2005.
imagenes-bien-chistosas-halloween
Una altra activitat Halloweenense(?) es el “Trick-or-treat” (truc o tracte, o com diuen en barris més xungos “la bolsa o la vida”). Segons la llegenda, els esperits de l’altra mon aprofitaven que la línia que separa aquest mon i l’altra (el dels morts) era més fina per travessar i venir a tocar els coll… nassos als vius i els hi oferien aquest “truc o tracte”, la saviesa popular recomanava fervorosament acceptar el tracte, perquè el “truc” consistia en una simpàtica maledicció la qual podia acabar emmalaltint els habitants de la casa, matant el bestiar o directament cremant la pròpia vivenda. Això ha derivat en els EEUU en que els nens es passegin vestits de monstre dient “truc o tracte” on el tracte es rebre caramels i el truc continua sent cremar la casa, o si estan de bones només et llencen ous contra la façana, es una millora. Un dels dolços típics que es dona als nens als EEUU són les pomes de caramel, ja que a finals d’octubre es temporada de recollir les pomes, i per tan sobren pomes, i d’aquesta manera s’elimina ràpidament el stock, el lobby de carabassers no es l’únic lobby llest dels EEUU. Lamentablement arrel d’uns rumors que són més llegenda urbana que no pas una altra cosa, diuen que algú posava claus i fulles d’afaitar a les pomes recoberts de caramel (ai!), total que avui en dia ja no es tan popular això de les pomes.

Això es tot, espero que hageu aprés alguna cosa nova. Ara que sabeu com va tot això del Halloween i quin es el seu origen i que la cosa no s’aguanta per enlloc, podeu seguir celebrant la Castanyada, que tampoc s’aguanta per enlloc però com a mínim es la nostra tradició que no s’aguanta per enlloc.

BCPP: Sergi, Xexu