Mr Robot, temporada dos, ja us vaig avisar que no trigaria gaire a veure la segona temporada. En aquesta temporada l’Elliot està més sonat que l’anterior temporada, i això no m’agrada. De fet, la segona temporada té un començament molt dolent, durant els tres primers capítols només veiem l’Elliot sonat, es cert que els personatges secundaris fan alguna cosa, però tampoc es massa interessant, perquè com ja sabíem de la primera temporada els secundaris d’aquesta sèrie tenen poc interès, tret del executiu psicòpata, es clar, però aquest personatge tampoc apareix, o sigui que els primers capítols de la segona temporada són fent servir paraules tècniques un pfff. La excusa que els primers capítols siguin així es per demorar la explicació que ens deuen des del final de la primera temporada, una cosa es crear tensió, l’altre es fer-se pesats. Bé, he mentit, si que hi ha un personatge aprofitable aquests primer capítols de la temporada, en Craig Robinson, que aquí fa d’un espècie de extorsionador tranquil, la veritat es que en Craig fa un paper molt diferent al que ens té acostumats aquest home que sonarà de títols de culte tals com “Juerga hasta el fin”, “Superfumados” i “Jacuzzi al pasado”, però quan es troba amb l’Elliot sembla que es contagiï de la seva bogeria i comença a dir coses que sonen molt transcendentals però que no volen dir res, si us fixeu en les seves frases ho veureu clarament. A part d’aquest home tenim una nova secundaria, la Grace Gummer, una policia, que com totes les policies de les sèries americanes es una addicta a la feina i que no se ben bé perquè però em cau bé, convertint-se d’aquesta manera en el meu personatge preferit de la temporada per sobre del protagonista.
Stephanie Corneliussen. Posarem com a actriu a una model, què podria sortir malament? Mmmmm tot?
Llista d’apunts ràpids:
- Cremar els calers està molt bé de cara a la galeria per reivindicar i tal, però no seria millor donar-los a una ONG? Quina merda d’antisistemes.
- Reconec que l’estil comèdia de finals del 80 del capítol 6 es una bona idea.
- Una sèrie no es guai de veritat fins que aquesta es fica amb la religió, per tan Mr Robot es definitivament guai a partir del capítol tres d’aquesta segona temporada.
- Les coses que fa l’exercit obscur son molt molt rares i no se què hi guanyen sent tan raros.
- La sèrie està plena de frases que sonen molt bé però no volen dir res tals com: “El control es tan real com un unicornio de una pierna meando al final del arco iris”
Mr Robot es d’aquelles sèries que no són exactament lineals, es a dir, en la major part del temps la acció es seqüencial però hi ha uns certs flashbacks de tan en tan d’aquells que haguessin evitat moltes sorpreses si l’espectadors els hagués vist abans; a això se li ha de sumar el fet que a vegades no es mostra la realitat sinó la realitat segons el punt de vista del protagonista, i si aquest protagonista està sonat a vegades potser que les dues realitats no coincideixin. Una cosa que no se li pot negar a Mr Robot es que es la sèrie més fidedigne en quan es escenes de sistemes informàtics, però i què? Si no es una bona sèrie per molt versemblant que sigui en aquest fet no ens serveix com a sèrie a recomanar. Resumint, la segona temporada de Mr Robot comença fluixa, després es cert que remunta i es posa interessant, però no es comparable a la primera temporada. Sense dubte es una sèrie per continuar-la seguint, però ja no amb les ganes que em va deixar al acabar la primera temporada.
Nota 2ona: 6/10
BCPP: Roselles
Pons's blog 