Què passa amb Stranger Things que ha tingut tanta popularitat? Fàcil, es tracta d’una sèrie de Netflix, i com que sembla que es la única plataforma que permet veure sèries de manera mig decent en aquest país, doncs s’han popularitzat especialment les seves sèries. Per si això fos poc Stranger Things ens transporta a principis dels 80, dècada on la principal generació consumidora de sèries va viure la seva infància, això comporta un munt de nostàlgia i de records de pel·lícules mítiques dels 80 on els nens eren els protagonistes, com els Goonies o E.T. Strangers Things comença tal com el seu nom ens fa sospitar, amb un fet estrany, i què hi ha més estrany que una base subterrània al mig del bosc on les llums fan pampallugues i un científic fuig tot neguitós des ves a saber què? M’agraden les sèries que comencen amb acció, ja hi haurà temps per les converses més endavant quan ens haguem ficat en la trama.
Si em poso a anomenar els elements nostàlgics d’aquesta sèrie no acabaré mai, així que em limitaré als més principals: Jocs de rol, nens en bicicleta per barris residencials amb cases amb patis enormes, senyor dels anells (els llibres es clar), radioaficionats (a falta de Internet…), walkie-talkies (a falta de mòbils), Star Wars, He-man, i un llarg etcètera. Tot això per no parlar de la música dels vuitanta que ho impregna tot. Qui surt en aquesta sèrie que jo conegui? Doncs una de les protagonistes es a Winona Ryder, que per cert ja té 45 anys, o sigui que ja no es l’adolescent que vam conèixer a Beetlejuice. La resta per mi són uns desconeguts.
Per si no havia quedat clar l’ambient retro de la sèrie.
Fins el capítol 3 veiem que passen coses estranyes que no ens acaben d’ensenyar però predominen els típics fets de la vida d’un poblet dels anys 80, la noia bona que s’ajunta amb males influències, la mare que quan desapareix el seu fill es torna boja, el grupet de nens geeks que li agraden les coses freaks, tot molt tòpic, però a partir del capítol 4 les coses comencen a posar-se interessants sobretot perquè el xèrif del poble es més espavilat i expeditiu del què semblava en principi, de fet, es el meu personatge preferit. No dic que en els primers capítols la sèrie no enganxi, perquè gràcies a aquests elements fantàstics que mig s’insinuen i mig es mostren aconsegueixen cridar l’atenció, però no és fins llavors quan es mostra més quan la trama es posa interessant i aquest punt es el capítol 4.
——————- inici espoilers ——————-
Hi ha algunes coses que no entenc:
– Si no tenen cap problema en carregar-se l’amo del restaurant i un client només perquè han estat en contacte amb la nena però realment no saben res, llavors perquè no es carreguen el xèrif?
– Hi ha punts ridículs com la captura dels bons per part dels dolents, que no veien que hi havia dotze guàrdies? Dotze!
– El mon de l’altra banda no s’aguanta per enlloc. De què serveix tenir un portal si llavors hi pots entrar per un arbre al mig del bosc?
– La cosa rara es mou com vol, no? Llavors perquè no mata a tothom?
– Cremen el monstre i llavors l’apaguen amb l’extintor? Què amables!
——————— fi espoilers ——————–
Ja sabeu què en penso de les sèries amb nens com a protagonistes, no ho sabeu? Per què quedi ben clar no m’agraden, per tan que Stranger Things ho sigui no em fa massa gràcia, però reconec que aquests nens son tolerables, menys el que no té dents, aquest no el suporto. Massa fantasia sense cap ni peus pel meu gust, i crec que no sóc l’únic que pensa el mateix, i també he dit abans lo que pensava de les sèries amb nens protagonistes, no? Doncs això que Stranger Things no està malament, gens malament, però no es per mi. A més, només són 8 miserables capítols, quines poques ganes de treballar!
Stranger Things té un exagerat 8,0 al filmaffinity i un mega sobrevalorat 9,0 al imdb.
Nota: 6/10
PS: Ja heu fet el test del CT2500?
Pons's blog 