Arxivar per Desembre, 2016

Ja? Ja estem a Nadal? Jo em pensava que tot just avui era dia 23. Doncs si, encara falten dos dies per Nadal, però com que no penso publicar un diumenge m’avanço i us desitjo Bon Nadal. De fet, també us desitjo un Bon Sant Esteve i un Bon any, perquè com ja es tradició d’aquest mateix any, aprofito per agafar vacances del blog a la mínima oportunitat, i això vol dir que fins el dia 2 de gener aquest blog no tornarà a publicar. Pons’s Blog, en decadència des del 2016… Perquè el post no us sembli mig vuit us deixo un vídeo amb visions del Nadal segons diferents directors de cine.

BCPP: ahse

Anuncis
la-esfera-de-boltzmanLa esfera de Boltzmann – David Casas

La esfera de Boltzmann es una novel·la curta (140 pàgines) de ciència ficció ambientada en un futur no massa llunyà. Resulta que gràcies a un ordinador quàntic s’ha inventat una manera de reordenar un sistema tancat de tal manera que s’elimina la entropia respecte l’estat inicial del sistema. Es a dir, ens carreguem les lleis de la física tal i com les coneixem. En altres paraules, agafem una cuina, ho escanegem tot i fem un pastís, després fem un reset i tornarem a tenir els ingredients tal qual estaven abans de fer el pastís gràcies a que totes les molècules s’han ordenat segons l’estat quàntic inicial. Sembla màgia potagia però es ciència (ficció)! L’experiment important es realitzarà amb 3 científics i un periodista tancats dins d’un complex de sis sales totalment aïllat durant 2 mesos amb experiments amb resets diaris, a partir d’aquí saltaran asprors entre els protagonistes en un ambient tan limitat i fins aquí puc explicar.

Es una novel·la entretinguda que al ser curta salta directament a l’acció sense entretenir-se massa en presentar els personatges, directament els coneixem gràcies a les seves accions. Les explicacions sobre els processos físics que explica van des de de teories totalment demostrades i certes fins a especulacions totalment inventades per donar sentit a la història del llibre, a algun lector li pot tirar una mica endarrere, però donat que amb l’excusa de posar un periodista pel mig les explicacions són totalment de caràcter divulgatiu. No es un llibre que enganxi especialment, però al ser tan curt quan no t’has donat ni compte ja l’has acabat.

Nota: 6/10

Va ser una baralla espectacularment violenta, però no entre humans sinó entre el color negre, el blanc, el marró i el gris. El guanyador? Com en la majoria de guerres no n’hi havia, només quedava un camp de batalla ple de cadàvers artísticament distribuïts per tot arreu.

Working Title/Artist: Autumn Rhythm (Number 30)Department: Modern and Contemporary ArtCulture/Period/Location: HB/TOA Date Code: 11Working Date: 1950 Digital Photo File Name: DT1407.tif Online Publications Edited By Steven Paneccasio for TOAH 2/13/14 Image blurry especially along left edge

Aquest ha estat la meva bèl·lica participació als relats conjunts de desembre.

Post refregit del dimarts sobre menjar basat en el CT8.

Era un dia que tenia gana, no teniu gana? Serà que encara no es l’hora de cap àpat. Menjar es fantàstic, es lo millor que hi ha al mon, que hi ha millor que menjar? Algun espavilat saltarà i dirà alguna bajanada com ara el sexe, doncs estarà totalment equivocat, com es que hi ha gent que de sexe poc (o menys que poc) i en canvi menja cada dia? (potser acabo de fer pujar la taxa de deprimits, però son danys col·laterals a fi d’explicar la meva teoria). Tothom (del primer mon) menja unes 3 vegades el dia, durant tota la seva vida, en canvi hi ha algú que tingui sexe 3 cops al dia durant tota la seva vida? Es clar que no! I per què? Perquè cansa! Justament ahir em vaig menjar uns llibrets de llom boníssims (us pensàveu que diria que vaig tenir sexe?), es que a mi els llibrets de llom m’agraden molt, ja sabeu, si em voleu fer feliç (gastronòmicament parlant) em convideu a llibrets de llom.

Moralitat (en grec “ήθος”): Has de tenir en compte que la gent sol menjar les coses que més li agraden en front de les que no li agraden gens.

Vosaltres sou dels que en general us agrada menjar o és més una obligació?

la-tierra-larga-294x450La Tierra Larga – Terry Pratchett & Stephen Baxter

La Terra Llarga es una col·laboració entre dos autors de ciència ficció Terry Pratchett i Stephen Baxter, el primer es més que conegut per aquest blog, el segon gens ni mica. De fet, el llibre està més escrit per en Baxter que no pas per en Pratchett, però si vols vendre un llibre al Regne Unit la segona millor formula es posar com a autor a Terry Pratchett (la primera es posar-hi un Harry Potter). De fet aquest llibre es pot veure com el primer d’una saga de col·laboracions entre els dos autors, que continua amb La Guerra Llarga, El Mart Llarg, La Utopia Llarga i El Cosmos Llarg.

La novel·la es de (Oh! Sorpresa!) ciència ficció. Resulta que no se sap qui inventa una maquineta sorprenentment senzilla de construir (només diré que la “bateria” del invent es una patata) serveix per saltar a un planeta terra paral·lel que ha evolucionat sense els humans, aquest inventor penja les instruccions a internet i de cop tothom salta per investigar l’altre planeta. De fet no es un sol planeta paral·lel sinó que són un nombre de planetes paral·lels en teoria infinits. Això fa que el problema de la superpoblació desaparegui, es més, el preu del terreny es desploma, el mateix passa amb el preu dels recursos naturals escassos com l’or o el platí. A partir d’aquí comença una nova època d’exploració i colonització de les noves terres que són molt semblants a la Terra dels humans però amb petits canvis cada vegada més marcats a mesura que saltem de Terra en Terra.

Tot i que l’humor Pratchett apareix poquet el llibre es un entretingut llibre d’aventures amb un ordinador setciències i molt pagat de si mateix com a co-protagonista. La Terra Llarga té algunes sorpreses que donaran una mica de misteri en la trama. El llibre es prou bo per mi com per continuar amb la saga, però no lo suficient com perquè continuï immediatament amb aquesta. Per tots aquells que heu provat el Mundodisco de Pratchett i incomprensiblement no us agrada us recomanaria que provéssiu aquest llibre menys fantàstic, ja que la meva missió a la Terra es aconseguir que hi hagi més lectors de Pratchett en el mon.

—Por cierto, no veo necesidad de que tengas miedo.
—¿No ves necesidad? Qué gran consuelo.
—Bueno, parecen criaturas inquisitivas. Que no es lo mismo que criaturas hambrientas. Es posible que en estos momentos te tengan más miedo que tú a ellas.
—¿Qué te apuestas? ¿Mi vida, por ejemplo?

—Los dos estamos asustados, pero vamos a afrontar esto, ¿vale? No huirás. Los animales huyen. Nosotros seguimos adelante, intentando descubrir lo que nos asusta y plantarle cara. Es lo que hacemos los humanos.
—Ya. Hasta que nos mata.
—Eso sí. —Joshua se levantó—. ¿Hago café?

Nota: 7/10

Si fos dels que es disculpen diria que ho sento per posar dos CT seguits sobre sèries però com que no sóc d’aquest tipus de persona doncs us fot… fotografieu la cara de decepció.

El primers capítols de la temporada estan relacionats amb el senyor Bishop (si heu vist The Wire el coneixereu com Stringer Bell, bé, no es el mateix, però es un paper que s’assembla molt), però l’acusat del cas del capítol no es ell, sinó un protagonista més principal de la sèrie. En el capítol 5 apareix la meva (i de tots!) secundaria preferida, la gran Elsbeth Tascioni! Durant aquesta temporada el seu personatge estarà relacionat estretament amb el segon personatge més excèntric de la sèrie (ella es el la primera), un agent del FBI interpretat per Kyle MacLachlan que era el famós agent Dale Cooper de Twin Peaks que tots recordarem de la temporada anterior. Un altra secundari habitual Neil Gross, el magnat multimilionari del buscador Chumhum, dels secundaris pintorescs aquest seria el menys pintoresc, però això no vol dir que no sigui un personatge curiós perquè en aquesta sèrie els secundaris són tots uns personatges, com per exemple el homicida de esposes Colin Sweeney, bé, potencialment homicida. Però si hi ha un secundari que ha aconseguit anar més enllà i passar de ser secundari recurrent a secundari molt recurrent aquest es en Michael J. Fox interpretant al malparit de advocat Luis Canning que sempre està moribund però mai es mor. Per mi, un dels millors capítols de la temporada es el 14, un capítol molt imaginatiu, imaginatiu en el sentit que casi tot el capítol passa en la ment de l’Alicia, però curiosament es el capítol més mal puntat de la temporada en el imdb.

Malvat número 1

Malvat número 1

Sobre gent coneguda d’altres sèries. En el capítol tres apareixen en Wilson de House fent de mediador cristià (?!) i també apareix el forense de CSI NY fent de demandat en un cas de llavors transgèniques. En aquesta temporada també apareix en el germà matemàtic de Numb3rs que veiem que s’ha engreixat molt, gairebé no el reconeixia, sembla que s’hagi menjat a ell mateix! Aquí fa d’ajudant de campanya. També apareix en Niles Crane, el germà petit de Frasier, no l’he reconegut a la primera perquè està més vell (òbviament), està més calb i porta barba i es converteix en el rival polític més bona persona que s’ha enfrontat mai contra un personatge bo, evitant la tòpica lluita bo contra dolent a canvi d’una lluita de bo contra encara més bo. Qui casi surt en el capítol 16 però al final no surt es el president més famós dels EEUU, evidentment parlo de Martin Sheen, el president Jed Bartlet.

Contràriament a temporades anteriors en la sisena es habitual que els casos s’allarguin durant diversos capítols, donant així més profunditat a aquest i també permet que la trama general de la sèrie avanci més ràpid, tot són avantatges, tot i això els casos continuen sent d’actualitat: Llavors transgèniques, robatori de programadors en empreses tecnològiques emergents, impressores 3D, intercanvis d’arxius P2P, matrimoni homosexual, etc. Tothom diu que The Good Wife es una sèrie que va millorant temporada a a temporada fins arribar a la temporada cinc, això vol dir que la temporada sis empitjora? No! Això vol dir que en la temporada sis manté el gran nivell obtingut fins al moment, la temporada sis es pràcticament tan bona com la cinc. Si en la temporada cinc va desaparèixer un personatge important, la temporada sis no podia ser menys i també perd un personatge clau i fins aquí puc explicar.

Nota sisena: 8/10

La tercera temporada de Black Mirror té el doble de capítols que les temporades anteriors (sis), i això es degut a que la productora Netflix l’ha comprat, però tot i això continua tenint l’esperit de les temporades anteriors, amb els mateixos futurs distòpics per culpa d’algun tipus de novetat tecnologia. Aviso que en els resums dels capítols hi ha espoilers sobre la trama dels mateixos però no sobre el desenllaç.

Els pobres desgraciats protagonistes de la tercera temporada

Els pobres desgraciats protagonistes de la tercera temporada

  1. Caiguda en picat: Ens trobem en un futur on tothom valora de 1 a 5 estrelles a tothom a qui es troba pel camí, i per tan tenir alta popularitat ho és tot, tothom fa fotos i vídeos “cuquis” per tal d’agradar a l’altra gent, la veritat es que viure en un mon amb tanta cursileria ensucrada es vomitiu, ser fals i mantenir les aparences es més important que qualsevol cosa, un infern. Per mi es el futur més distòpic que han ensenyat, sí, fins hi tot pitjor que aquell que psicòpates et persegueixen per matar-te, com a mínim els assassins et venen de cara. Es una situació molt semblant al capítol 8 de la cinquena temporada de Community, però a Community era molt més exagerat perquè a Community no tenen cap mesura, m’encanta!
  2. Playtest: Va sobre un videojoc de terror de realitat augmentada, o sigui que millor no mireu aquest capítol de nit. Aquest capítol no es com els altres, vull dir que no es tracta d’una tecnologia potencialment bona utilitzada malament, sinó que es tracta d’una tecnologia que ja es perillosa de per si.
  3. Calla i balla: La lliçó moral del capítol es “Posa un esparadrap a la càmera web del portàtil”. Altres consells bàsics són: “No posis el teu telèfon a internet i no confiïs en cap executable sense referències”. Per cert, en aquest capítol apareix en Bronn de Juego de Tronos. El capítol com a tal no es del mateix rotllo que el de les dos primeres temporades, però tot i així enganxa perquè la història cada vegada s’embolica més i més i tens curiositat per saber com acabarà. Per acabar aquest consell es meu, les oficines bancaries tenen relativament poca pasta fora de la caixa forta, la qual es d’obertura retardada i triga massa en obrir-se com per esperar, o sigui que realment no surt a compte atracar i menys a cara descoberta.
  4. San Junipero: Lesbianes a principis dels 80. El dilema de voler viure una vida artificial després de la mort o simplement morir. Jo em quedo amb la vida artificial, en el fons el cos es només un suport físic, les nostres cèl·lules es van renovant periòdicament, al cap de 5 anys pràcticament totes les cèl·lules del nostre cos han canviat per altres, quin sentit té mantenir un cos físic que falla?
  5. La ciència de matar: Un futur on uns militars persegueixen una espècie de infectats, En aquest capítol apareix en Doug Stamper De House of cards. Lo de sempre, els militars mai no diuen la veritat per tal que els soldats siguin més eficients matant.
  6. Odi nacional: En aquest capítol es mostra com en un futur el Twitter només servirà per odiar a la gent, de fet, avui en dia barallar-se amb altres ja es la principal funció d’aquesta xarxa social. En aquest futur les abelles ja s’han extingit (en el nostre present van pel camí i no se sap del cert el motiu) i les han substituït per mini-robots abella per tal de pol·linitzar les flors. Aquest capítol es protagonitzat per la dona del Nucky Thompson de Boardwalk Empire. A diferència dels altres de la temporada que duren 55-60 minuts aquest dura 90 minuts.

En les dos primeres temporades era més aviat que la tecnologia feia el mal perquè la societat es tornava més imbècil gràcies a la tecnologia, en aquesta temporada es la pròpia tecnologia que es manipulada per fer el mal, no és exactament el mateix, bé, tret del primer capítol que es l’únic de la tercera que compleix plenament la premissa. Tot i això es una bona temporada, en especial els capítol 1, 3 i 6, els meus preferits..

Nota 3era: 7/10