Arxivar per Desembre, 2016

Ja? Ja estem a Nadal? Jo em pensava que tot just avui era dia 23. Doncs si, encara falten dos dies per Nadal, però com que no penso publicar un diumenge m’avanço i us desitjo Bon Nadal. De fet, també us desitjo un Bon Sant Esteve i un Bon any, perquè com ja es tradició d’aquest mateix any, aprofito per agafar vacances del blog a la mínima oportunitat, i això vol dir que fins el dia 2 de gener aquest blog no tornarà a publicar. Pons’s Blog, en decadència des del 2016… Perquè el post no us sembli mig vuit us deixo un vídeo amb visions del Nadal segons diferents directors de cine.

BCPP: ahse

la-esfera-de-boltzmanLa esfera de Boltzmann – David Casas

La esfera de Boltzmann es una novel·la curta (140 pàgines) de ciència ficció ambientada en un futur no massa llunyà. Resulta que gràcies a un ordinador quàntic s’ha inventat una manera de reordenar un sistema tancat de tal manera que s’elimina la entropia respecte l’estat inicial del sistema. Es a dir, ens carreguem les lleis de la física tal i com les coneixem. En altres paraules, agafem una cuina, ho escanegem tot i fem un pastís, després fem un reset i tornarem a tenir els ingredients tal qual estaven abans de fer el pastís gràcies a que totes les molècules s’han ordenat segons l’estat quàntic inicial. Sembla màgia potagia però es ciència (ficció)! L’experiment important es realitzarà amb 3 científics i un periodista tancats dins d’un complex de sis sales totalment aïllat durant 2 mesos amb experiments amb resets diaris, a partir d’aquí saltaran asprors entre els protagonistes en un ambient tan limitat i fins aquí puc explicar.

Es una novel·la entretinguda que al ser curta salta directament a l’acció sense entretenir-se massa en presentar els personatges, directament els coneixem gràcies a les seves accions. Les explicacions sobre els processos físics que explica van des de de teories totalment demostrades i certes fins a especulacions totalment inventades per donar sentit a la història del llibre, a algun lector li pot tirar una mica endarrere, però donat que amb l’excusa de posar un periodista pel mig les explicacions són totalment de caràcter divulgatiu. No es un llibre que enganxi especialment, però al ser tan curt quan no t’has donat ni compte ja l’has acabat.

Nota: 6/10

Va ser una baralla espectacularment violenta, però no entre humans sinó entre el color negre, el blanc, el marró i el gris. El guanyador? Com en la majoria de guerres no n’hi havia, només quedava un camp de batalla ple de cadàvers artísticament distribuïts per tot arreu.

Working Title/Artist: Autumn Rhythm (Number 30)Department: Modern and Contemporary ArtCulture/Period/Location: HB/TOA Date Code: 11Working Date: 1950 Digital Photo File Name: DT1407.tif Online Publications Edited By Steven Paneccasio for TOAH 2/13/14 Image blurry especially along left edge

Aquest ha estat la meva bèl·lica participació als relats conjunts de desembre.

Post refregit del dimarts sobre menjar basat en el CT8.

Era un dia que tenia gana, no teniu gana? Serà que encara no es l’hora de cap àpat. Menjar es fantàstic, es lo millor que hi ha al mon, que hi ha millor que menjar? Algun espavilat saltarà i dirà alguna bajanada com ara el sexe, doncs estarà totalment equivocat, com es que hi ha gent que de sexe poc (o menys que poc) i en canvi menja cada dia? (potser acabo de fer pujar la taxa de deprimits, però son danys col·laterals a fi d’explicar la meva teoria). Tothom (del primer mon) menja unes 3 vegades el dia, durant tota la seva vida, en canvi hi ha algú que tingui sexe 3 cops al dia durant tota la seva vida? Es clar que no! I per què? Perquè cansa! Justament ahir em vaig menjar uns llibrets de llom boníssims (us pensàveu que diria que vaig tenir sexe?), es que a mi els llibrets de llom m’agraden molt, ja sabeu, si em voleu fer feliç (gastronòmicament parlant) em convideu a llibrets de llom.

Moralitat (en grec “ήθος”): Has de tenir en compte que la gent sol menjar les coses que més li agraden en front de les que no li agraden gens.

Vosaltres sou dels que en general us agrada menjar o és més una obligació?

la-tierra-larga-294x450La Tierra Larga – Terry Pratchett & Stephen Baxter

La Terra Llarga es una col·laboració entre dos autors de ciència ficció Terry Pratchett i Stephen Baxter, el primer es més que conegut per aquest blog, el segon gens ni mica. De fet, el llibre està més escrit per en Baxter que no pas per en Pratchett, però si vols vendre un llibre al Regne Unit la segona millor formula es posar com a autor a Terry Pratchett (la primera es posar-hi un Harry Potter). De fet aquest llibre es pot veure com el primer d’una saga de col·laboracions entre els dos autors, que continua amb La Guerra Llarga, El Mart Llarg, La Utopia Llarga i El Cosmos Llarg.

La novel·la es de (Oh! Sorpresa!) ciència ficció. Resulta que no se sap qui inventa una maquineta sorprenentment senzilla de construir (només diré que la “bateria” del invent es una patata) serveix per saltar a un planeta terra paral·lel que ha evolucionat sense els humans, aquest inventor penja les instruccions a internet i de cop tothom salta per investigar l’altre planeta. De fet no es un sol planeta paral·lel sinó que són un nombre de planetes paral·lels en teoria infinits. Això fa que el problema de la superpoblació desaparegui, es més, el preu del terreny es desploma, el mateix passa amb el preu dels recursos naturals escassos com l’or o el platí. A partir d’aquí comença una nova època d’exploració i colonització de les noves terres que són molt semblants a la Terra dels humans però amb petits canvis cada vegada més marcats a mesura que saltem de Terra en Terra.

Tot i que l’humor Pratchett apareix poquet el llibre es un entretingut llibre d’aventures amb un ordinador setciències i molt pagat de si mateix com a co-protagonista. La Terra Llarga té algunes sorpreses que donaran una mica de misteri en la trama. El llibre es prou bo per mi com per continuar amb la saga, però no lo suficient com perquè continuï immediatament amb aquesta. Per tots aquells que heu provat el Mundodisco de Pratchett i incomprensiblement no us agrada us recomanaria que provéssiu aquest llibre menys fantàstic, ja que la meva missió a la Terra es aconseguir que hi hagi més lectors de Pratchett en el mon.

—Por cierto, no veo necesidad de que tengas miedo.
—¿No ves necesidad? Qué gran consuelo.
—Bueno, parecen criaturas inquisitivas. Que no es lo mismo que criaturas hambrientas. Es posible que en estos momentos te tengan más miedo que tú a ellas.
—¿Qué te apuestas? ¿Mi vida, por ejemplo?

—Los dos estamos asustados, pero vamos a afrontar esto, ¿vale? No huirás. Los animales huyen. Nosotros seguimos adelante, intentando descubrir lo que nos asusta y plantarle cara. Es lo que hacemos los humanos.
—Ya. Hasta que nos mata.
—Eso sí. —Joshua se levantó—. ¿Hago café?

Nota: 7/10

Si fos dels que es disculpen diria que ho sento per posar dos CT seguits sobre sèries però com que no sóc d’aquest tipus de persona doncs us fot… fotografieu la cara de decepció.

El primers capítols de la temporada estan relacionats amb el senyor Bishop (si heu vist The Wire el coneixereu com Stringer Bell, bé, no es el mateix, però es un paper que s’assembla molt), però l’acusat del cas del capítol no es ell, sinó un protagonista més principal de la sèrie. En el capítol 5 apareix la meva (i de tots!) secundaria preferida, la gran Elsbeth Tascioni! Durant aquesta temporada el seu personatge estarà relacionat estretament amb el segon personatge més excèntric de la sèrie (ella es el la primera), un agent del FBI interpretat per Kyle MacLachlan que era el famós agent Dale Cooper de Twin Peaks que tots recordarem de la temporada anterior. Un altra secundari habitual Neil Gross, el magnat multimilionari del buscador Chumhum, dels secundaris pintorescs aquest seria el menys pintoresc, però això no vol dir que no sigui un personatge curiós perquè en aquesta sèrie els secundaris són tots uns personatges, com per exemple el homicida de esposes Colin Sweeney, bé, potencialment homicida. Però si hi ha un secundari que ha aconseguit anar més enllà i passar de ser secundari recurrent a secundari molt recurrent aquest es en Michael J. Fox interpretant al malparit de advocat Luis Canning que sempre està moribund però mai es mor. Per mi, un dels millors capítols de la temporada es el 14, un capítol molt imaginatiu, imaginatiu en el sentit que casi tot el capítol passa en la ment de l’Alicia, però curiosament es el capítol més mal puntat de la temporada en el imdb.

Malvat número 1

Malvat número 1

Sobre gent coneguda d’altres sèries. En el capítol tres apareixen en Wilson de House fent de mediador cristià (?!) i també apareix el forense de CSI NY fent de demandat en un cas de llavors transgèniques. En aquesta temporada també apareix en el germà matemàtic de Numb3rs que veiem que s’ha engreixat molt, gairebé no el reconeixia, sembla que s’hagi menjat a ell mateix! Aquí fa d’ajudant de campanya. També apareix en Niles Crane, el germà petit de Frasier, no l’he reconegut a la primera perquè està més vell (òbviament), està més calb i porta barba i es converteix en el rival polític més bona persona que s’ha enfrontat mai contra un personatge bo, evitant la tòpica lluita bo contra dolent a canvi d’una lluita de bo contra encara més bo. Qui casi surt en el capítol 16 però al final no surt es el president més famós dels EEUU, evidentment parlo de Martin Sheen, el president Jed Bartlet.

Contràriament a temporades anteriors en la sisena es habitual que els casos s’allarguin durant diversos capítols, donant així més profunditat a aquest i també permet que la trama general de la sèrie avanci més ràpid, tot són avantatges, tot i això els casos continuen sent d’actualitat: Llavors transgèniques, robatori de programadors en empreses tecnològiques emergents, impressores 3D, intercanvis d’arxius P2P, matrimoni homosexual, etc. Tothom diu que The Good Wife es una sèrie que va millorant temporada a a temporada fins arribar a la temporada cinc, això vol dir que la temporada sis empitjora? No! Això vol dir que en la temporada sis manté el gran nivell obtingut fins al moment, la temporada sis es pràcticament tan bona com la cinc. Si en la temporada cinc va desaparèixer un personatge important, la temporada sis no podia ser menys i també perd un personatge clau i fins aquí puc explicar.

Nota sisena: 8/10

La tercera temporada de Black Mirror té el doble de capítols que les temporades anteriors (sis), i això es degut a que la productora Netflix l’ha comprat, però tot i això continua tenint l’esperit de les temporades anteriors, amb els mateixos futurs distòpics per culpa d’algun tipus de novetat tecnologia. Aviso que en els resums dels capítols hi ha espoilers sobre la trama dels mateixos però no sobre el desenllaç.

Els pobres desgraciats protagonistes de la tercera temporada

Els pobres desgraciats protagonistes de la tercera temporada

  1. Caiguda en picat: Ens trobem en un futur on tothom valora de 1 a 5 estrelles a tothom a qui es troba pel camí, i per tan tenir alta popularitat ho és tot, tothom fa fotos i vídeos “cuquis” per tal d’agradar a l’altra gent, la veritat es que viure en un mon amb tanta cursileria ensucrada es vomitiu, ser fals i mantenir les aparences es més important que qualsevol cosa, un infern. Per mi es el futur més distòpic que han ensenyat, sí, fins hi tot pitjor que aquell que psicòpates et persegueixen per matar-te, com a mínim els assassins et venen de cara. Es una situació molt semblant al capítol 8 de la cinquena temporada de Community, però a Community era molt més exagerat perquè a Community no tenen cap mesura, m’encanta!
  2. Playtest: Va sobre un videojoc de terror de realitat augmentada, o sigui que millor no mireu aquest capítol de nit. Aquest capítol no es com els altres, vull dir que no es tracta d’una tecnologia potencialment bona utilitzada malament, sinó que es tracta d’una tecnologia que ja es perillosa de per si.
  3. Calla i balla: La lliçó moral del capítol es “Posa un esparadrap a la càmera web del portàtil”. Altres consells bàsics són: “No posis el teu telèfon a internet i no confiïs en cap executable sense referències”. Per cert, en aquest capítol apareix en Bronn de Juego de Tronos. El capítol com a tal no es del mateix rotllo que el de les dos primeres temporades, però tot i així enganxa perquè la història cada vegada s’embolica més i més i tens curiositat per saber com acabarà. Per acabar aquest consell es meu, les oficines bancaries tenen relativament poca pasta fora de la caixa forta, la qual es d’obertura retardada i triga massa en obrir-se com per esperar, o sigui que realment no surt a compte atracar i menys a cara descoberta.
  4. San Junipero: Lesbianes a principis dels 80. El dilema de voler viure una vida artificial després de la mort o simplement morir. Jo em quedo amb la vida artificial, en el fons el cos es només un suport físic, les nostres cèl·lules es van renovant periòdicament, al cap de 5 anys pràcticament totes les cèl·lules del nostre cos han canviat per altres, quin sentit té mantenir un cos físic que falla?
  5. La ciència de matar: Un futur on uns militars persegueixen una espècie de infectats, En aquest capítol apareix en Doug Stamper De House of cards. Lo de sempre, els militars mai no diuen la veritat per tal que els soldats siguin més eficients matant.
  6. Odi nacional: En aquest capítol es mostra com en un futur el Twitter només servirà per odiar a la gent, de fet, avui en dia barallar-se amb altres ja es la principal funció d’aquesta xarxa social. En aquest futur les abelles ja s’han extingit (en el nostre present van pel camí i no se sap del cert el motiu) i les han substituït per mini-robots abella per tal de pol·linitzar les flors. Aquest capítol es protagonitzat per la dona del Nucky Thompson de Boardwalk Empire. A diferència dels altres de la temporada que duren 55-60 minuts aquest dura 90 minuts.

En les dos primeres temporades era més aviat que la tecnologia feia el mal perquè la societat es tornava més imbècil gràcies a la tecnologia, en aquesta temporada es la pròpia tecnologia que es manipulada per fer el mal, no és exactament el mateix, bé, tret del primer capítol que es l’únic de la tercera que compleix plenament la premissa. Tot i això es una bona temporada, en especial els capítol 1, 3 i 6, els meus preferits..

Nota 3era: 7/10

Aquest Cas típic s’ha publicat originalment al calendari d’advent.

Continuem amb la segona part del post sobre el Tió, si abans d’ahir no veu llegir la primera part us recomano que ho feu sinó no entendreu res; bé, si, a qui vull enganyar? Ho entendríeu tot, però què coi us costa fer les coses per ordre?

Lo habitual es que el Tió arribi el 8 de desembre, el dia de la Immaculada concepció, també conegut com el dia del pare ingenu en honor a Sant Josep. El Tió truca a la porta d’una família de bé catalana amb l’esperança que aquesta l’aculli i l’alimenti. El Tió arriba cansat d’un llarg viatge des de ves a saber on, el país dels tions probablement (?), i sigui on sigui això té tota la pinta de ser força lluny, més enllà de Manresa segurament, es un viatge llarg per un tronc i més tenint en compte les mini-potes que té el Tió. Està clar que ha vingut a pota perquè el Tió no té butxaques per guardar-se la cartera per pagar un taxi, ni tan sols unes de estretes per guardar-se el títol del transport públic. Algú ha vist mai un tió picant a la Renfe? No, oi? Doncs ja està, ve a peu, no li doneu més voltes. Un cop a casa, el Tió es col·loca al costat de la xemeneia. Ah! Que ets de baixa casta social i vius en pis miserable sense xemeneia? En aquest cas el pots deixar en qualsevol lloc del menjador que no faci gaire nosa, es a dir, que no t’entrebanquis al passar i no et tapi la tele. Llavors cal tapar-lo amb una manta perquè tot i ser un tros d’arbre acostumat a viure a la intempèrie, al passar per la porta es torna un acomodat burgés i vol una manta. Tampoc cal que sigui una manta tèrmica no sigui que la temperatura pugui massa i tinguem una barbacoa.

Els nens de la casa han de cuidar l’alimentació del Tió deixant-li aigua i menjar cada nit. El Tió es com una espècie de prova de competència pels nens, si aquests son tan despistats que aconsegueixen que un tros de fusta inanimat es mori de gana o de set, tens una bona excusa per prohibir-los tenir altres animalets més vius. El Tió no es un sibarita, no cal que el porteu al Celler de Can Roca a sopar, qualsevol cosa que li deixis s’ho acabarà fotent, ja siguin torrons, fruits secs, pa, Friskies, tan se val. Tot i això es un comensal molt tímid, es a dir, no el veureu mai menjar en públic, tan sols es quedarà quiet amb aquell somriure d’imbècil pintat. Per cert nens, fareu més feliç al Tió si li poseu algun tipus de menjar el qual els vostres pares siguin al·lèrgics. Arribem al moment clau de la vida del Tió, després de passar unes setmanes menjant sense pagar res a canvi, el 24 a la nit es quan es giren les tornes i arriba el moment del “Caga Tió”. Senzillament vol dir que els nens apallissaran indiscriminadament al Tió fins que aquest cagui ja sigui de por o de dolor. El Tió cagarà els regals “màgicament” sota de la manta. Lo important es que estem ensenyant als nens un concepte que els servirà per tots els aspectes de la vida: “Si pegues ben fort amb un pal a algú, aconseguiràs d’ell el que vulguis”.

Com ens agrada apallissar- un tronc indefens!

Com ens agrada apallissar- un tronc indefens!

Com sempre passa amb les antigues tradicions, hi ha algunes variants. Per exemple, en algunes famílies son els nens que surten al bosc a escollir un tronc que al alimentar-lo i tapar-lo amb una manta es convertirà en Tió; son coses de la màgia del Nadal. Personalment prefereixo que el Tió aparegui un dia trucant a la porta com si fos un testimoni de Jehovà, li dona com més sorpresa a l’assumpte, no trobeu? He sentit a dir que en famílies més estranyes, però que son més fidels al esperit pagà de la tradició, el que fan en comptes d’apallissar el tronc, o fins hi tot després d’apallissar-lo (qui vol deixar perdre la oportunitat d’una bona pallissa?), el llencen al foc. Segur que els nens que han estat alimentant i cuidant al Tió durant dies i dies els hi encanta veure morir cremada a la seva mascota nadalenca. Igual que els reis mags porten carbó als nens que s’han portat malament, el Tió també pot servir com a crítica (constructiva, es clar) i cagar una arengada salada per tal de manifestar el disgust amb el comportament de la mainada. La lliçó es clara i sense possibles mal interpretacions: “Portat bé o el tronc et cagarà un peix desagradable”. Vosaltres sou de fer el Tió? O seguiu alguna altra absurda tradició?

BCPP: Sergi, Xexu, Eva

Avui el post refregit, perdó, el post vintage dels dimarts serà una mica diferent, m’explicaré. Antigament hi havia una secció del blog feta a través de les frases que havien dit professors d’universitat apuntades a la web de patata brava, conegudes com mítiques. Però em vaig cansar de llegir frases que només tenen una mica de gràcia si coneixes al professors en qüestió, per tan la secció va morir. En comptes de recuperar el contingut d’un post en recuperaré dos i fusionaré el que jo considero millor de cada un, el CT57 i el CT60

El duelo i el luto; en català només tenim una paraula: DOL. Som així de tacaños.
Teresa Lleopart – Escola Universitària de Ciències de la Salut, UVic

Alumna: “es refereix a per què és important per a nosaltres com a traductors?” Llisterri: “No, com a persones normals”
Joaquim Llisterri – Facultat de Traducció i Interpretació, UAB

Us dono el meu e-mail, però no perquè digueu obscenitats ni envieu coses pornogràfiques ni res d’això eh?
Andreu Casero – Esc. Sup. de Relacions Públiques, UB

Les exonucleases tallen el DNA per on els hi surt dels… bueno per tot arreu…
Salvador Ventura – Facultat de Ciències, UAB

Em sembla increïble que el vot de persones com vosaltres compti igual que el meu a les eleccions.
Montserrat Iborra – Facultat de Química, UB

Ahora le preguntaré a una chica… que me es mucho más agradable, obviamente
Doctor Climent – Facultat de Química, UB

Ustedes son jóvenes. Yo en canvio ya tengo el ataúd esperando aquí fuera
Doctor Climent – Facultat de Química, UB

El raquitisme no és cap afició al tennis, sinó…
Portero – Facultat de Medicina, UdL

Dirigint-se a uns que xerraven “Tu! no em perverteixis a la gent! Llucifer!”
Rafael Marti – Escola Politècnica Superior, UdG

Jo crec que la gent necessita desfogar-se… Sobretot abans d’exàmens, llàstima que el Riviera està tancat eh? (mirant els nois de la primera fila, la penya flipant) Bé, crec que amb aquesta frase us he perdut definitivament…
Lucas Zamorano – Facultat de Lletres, UAB

[Parlant sobre Alexander Graham Bell] “sabíeu que la seva dona era sorda?” els alumnes es fan els despistats, “doncs, sí… [fa cara de sorpresa] i quin cabró!, mira que tenir una dona sorda i inventar el telèfon!”
Marta Bosch – Facultat de Traducció i Interpretació, UAB

(Pregunta alguna cosa que ningú sap respondre) “Dios mío, nunca debí abandonar el ejército”
Rafael Ramos – Facultat de Lletres, UdG

Si un atracador es posa una mitja al cap, dos germans siamesos atracadors es posaran un panty
Ferràn Saez – Blanquerna Comunicació, URL

Crec que un dels luxes més morbosament inútils és aprendre grec antic i fer la llista de la compra en jeroglífics
Ferràn Saez – Blanquerna Comunicació, URL

Ara, a la secretaria pots matricular-te, consultar les notes, informar-te o preguntar si s’ha mort la professora!
Maria Teresa Barenys – Facultat de Traducció i Interpretació, UAB

Axioma en Medicina: “Si hay un agujero, meteremos algo por él”
Manuel Llusà – Facultat de Medicina, UB

Os voy a poner un ejemplo (explica l’exemple). Ahora lo voy a escribir de manera que no se entienda
Ramírez (EDO’s) – ETSE Industrial de Barcelona, UPC

Pues voy a borrar la pizarra cual obrero de la tiza
Càndida Ferrero – Facultat de Lletres, UAB

Sabeis lo que es el nervio mediano? (silenci) sabeis lo que es el plexo braquial? (silenci)… sabeis lo que es un brazo!?
Dr. Solà – Facultat de Medicina, UdL

És evident que a Espanya ens aixequem més tard. Només cal mirar-vos a vosaltres
Josep M. Martí – Facultat de Ciències de la Comunicació, UAB

Aquest Cas típic s’ha publicat originalment al calendari d’advent.

Aprofitant que estem en aquestes entranyables / odioses (Escolliu la opció que preferiu) dates nadalenques us explicaré la veritable història de l’origen del Tió de Nadal. Si l’any passat ja veu flipar (recordar al diec que ha d’incloure flipar) amb l’història del calendari d’advent (CT2272 i CT2273) aquest any no us quedareu menys sorpresos; ja sabeu, Pons’s Blog culturitzant a la gent sobre tradicions des del 2006 ^^

Per resumir-ho podem dir que el Tió es una costum nadalenca basada en la creença popular d’un tronc màgic que caga dolços i joguines, fins aquí tot força normal, no? Està clar que a tots els que no sigueu catalans, aquesta costum d’estomacar amb un pal a un pobre e inofensiu tros de llenya us sonarà força estranya, i mirat fredament no es per menys. Però si comparem amb altres tradicions com ara empassar-se (mastegar no cal) 12 grans de raïm a les 12 del 31 de desembre, o rascar un ampolla d’anís del mono amb un ganivet, lo del Tió cau perfectament dintre de la anormalitat generalitzada d’aquestes tradicions nadalenques. A part hi ha la particularitat del “cagar”, el tió podria “generar”, “produir”, “crear”, “donar”, “fabricar”, “regalar” o fins hi tot “parir” els regals, però no, els catalans som escatològics de mena i tenim una estima especial al fet de “cagar”, per això posem un home cagant al mig del pessebre i ens quedem tan amples com si fos el més normal del mon. Malgrat el cagar sigui una cosa global, es especialment catalana perquè al acabar es plaent, la fas sense molestar a ningú, de manera discreta i sobretot es gratis.

El Tió de Nadal es una costum estesa per Catalunya, però també es practica a Aragó, al nord dels Pirineus i en alguns llocs més que si m’hagués documentat com cal us podria dir. El seu origen es remunta a temps en els quals la fusta era essencial per il·luminar i escalfar les llars durant els durs mesos d’hivern. Tot això us sonarà una mica desfasat perquè vosaltres sou uns pijos de ciutat amb calefacció a gas ciutat o com a poc elèctrica, però la gent antiga tenia instints més piròmans i preferia cremar la fusta.

Si el tió no té un somriure psicòtic no es un bon tió

Si el tió no té un somriure psicòtic no es un bon tió

En el seus orígens, la tradició consistia a cercar un tronc bastant gruixut, anomenat Tió (quina casualitat, eh?), el qual es cremava en la llar de foc perquè aquest donés el regal més important de tots durant els mesos freds: El ADSL. Ah no! No! Perdoneu, volia dir la escalfor! De manera simbòlica, la família intercanviava obsequis, normalment dolços pel general, amb això s’aconseguia bàsicament que es corquessin les dents, i això provocava una visita al dentista, que en aquella època era simplement qualsevol que tingués un tenalles. A canvi dels presents intercanviats i sobretot de la promesa d’una primavera fèrtil el Tió era cremat fins a consumir-se. Cagar i cremar, quines coses que ens agraden als catalans, oi?

L’origen d’aquestes costums es remunta a rituals encara més antics, i comuns a diverses cultures. En general, els pobles dels qual la seva riquesa depenia de l’agricultura i no pas per exemple del saqueig i el pillatge, com seria el cas dels fills de les illes del ferro adoradors de Krakens en els Set Regnes de Ponent, sinó que em refereixo als Celtes que solien practicar rituals ignis quan arribava el solstici d’hivern com si volguessin llançar indirectes per tal de recordar al sol que es podia començar a espavilar per pujar les temperatures pròpies del hivern. Com tota tradició pagana, el Tió ha anat evolucionat amb el pas dels anys per adaptar-se als aspectes més comercials, per això ara els troncs tenen una careta somrient pintada, un parell de branquetes que fan de potes davanteres i per demostrar que es català de soca-arrel (aquest joc de paraules es del becari) porta una barretina. Com que actualment cap pare seria tan cruel com per obligar als seus fills a cremar una coseta tan mona i alegre s’ha buscat la alternativa dels cops de bastó, una alternativa clarament més humanitària, on vas a parar!

Demà passat, en la segona part del post aprofundiré més en el procediment del Tió, no us la perdeu que passaré llista!

Tal com diu el títol del post avui toca animalons marins.

Meduses que no piquen, directament…

Himantolophus: Probablement el peix més lleig del mon:

M’agrada la pesca per què es una activitat tranquil·la i relaxada i sobretot per la soledat que t’envolta. Per això m’agrada pescar en el llac Antogo.

El Rap pescador: El malparit es tan ràpid que si no ho veus en càmera lenta no t’adones de res.

I per acabar, Fogonazos en porta més peixos caçant a càmera lenta.

Per cert, la setmana vinent marxo de pont, per tan deixo el blog de vacances fins el dia 12, feu bondat!

BCPP: Eva

Avui dia 1 de desembre comença a funcionar oficialment com cada any des del 2007 el blog del calendari d’advent. Els millors dies seran el dilluns 12 i el dimecres 14 de desembre que es quan es publicaran els meus posts, si es que algú no em desprograma els post, que tot podria ser, llavors em veuria obligat a tallar-li les mans, un llàstima tenint en compte que entrem en una època plena de pau i amor… Però la resta de dies també es podran llegir posts acceptables durant tot el desembre si es que hi ha suficients bloggers per omplir tots els dies del mes, per això la meva crida a la participació del blog. Si ja heu participat en anys anteriors ja tindreu permís per accedir i si aquest fos el vostre primer any envieu un mail a la Mireia (unaltreinvent@gmail.com) per demanar-li accés.

Un calendari d'advent amb els dies desordenats, això si que es maldat pura!

Un calendari d’advent amb els dies desordenats, això si que es maldat pura!


Si voleu més informació sobre el blog del calendari d’advent podeu entrar al CT2263 que vaig escriure l’any passat explicant com funciona el blog. Aprofito per fer encara més auto-propaganda i fer publicitat dels meus posts publicat en aquest blog, en especial us recomano els de l’any passat (CT2272 i CT2773)

  • CT1401: Nadal 2012
  • CT1794: Joguines 2013
  • CT2039: Joguines 2014
  • CT2772: Història del Calendari d’Advent (1/2)
  • CT2773: Història del Calendari d’Advent (2/2)