Arxivar per gener, 2017

Post vintage a partir del CT108

Hi ha persones que tenen la idea de que quan van a un hotel ja que han pagat la habitació tot el que hi ha en aquesta es seu, però llavors matisen que ells no roben. Per exemple en Ross de Friends.

– Cojer el mando de la tele seria robar, però las pilas no!
– Cojer el salero seria robar, però no la sal…

Però si tornem a la realitat el que si que fa tothom es agafar els sabons i gels de bany, es una obligació, seria com una espècie de ofensa a l’hotel si no ho agafessis. En canvi el que està al límit de la legalitat son les tovalloles. En el seu dia (un dia de l’any 2003) la cadena Holiday Inn va perdonar el robatori de les seves tovalloles a canvi d’una història de com va robar la tovallola, podeu llegir la notícia completa. Algú ha estat mai en un hotel de la cadena Holiday Inn? I si algú hi ha estat, ha robat les tovalloles? Jo mai he estat en un hotel d’aquesta cadena, però si mai hi vaig no dubtaré en robar la tovallola i a canvi donar-lis una bonica i original història, se que surten guanyant amb el canvi, però en aquest sentit soc altruista.

Máxima de McFee: La materia ni se crea ni se destruye. Sin embargo, se puede perder

BCPP: McAbeu

D'aquí un parell d'anys hauré de canviar de model de rellotge

D’aquí un parell d’anys hauré de canviar de model de rellotge

Si no sou seguidors de Pons’s Blog des dels seus inicis (parlem de la prehistòria amb dinosaures i tal) potser desconeixeu que abans aquest blog residia a blogger. Eren temps diferents, estem parlant dels principis de l’edat d’or dels blogs, quan els ingressos publicitaris, els regals i les invitacions als grans esdeveniments entraven a cabassos, i n’hi havia prou en fer espetegar els dits perquè les dones caiguessin rendides als peus dels bloggers, o això expliquen les llegendes, eren temps millors. A què ve tanta nostàlgia us preguntareu, doncs resulta que tal dia com avui ahir fa 11 anys Pons’s Blog va néixer!

Repeteixo perquè la ocasió s’ho mereix. Pons’s Blog està d’aniversari i compleix 11 anys! Sembla que fos ahir quan el blog va celebrar les bodes d’alumini, no m’ho invento els 10 anys es diuen així, i l’alumini es important, per exemple amb l’alumini es fa el famós paper de plata, que no està fet de plata com el seu nom indica sinó d’alumini i aquest material es important perquè es fan coses tan necessàries amb ell com embolicar els entrepans, mmmmmm entrepans, això ja són paraules majors. Si jo estava parlant de l’aniversari del blog com he pogut acabar parlant d’entrepans? Sigui com sigui aquest onzè any toquen les bodes d’acer, que no serà un material bonic i brillant com l’or o la plata però es ben sòlid i consistent i si una cosa té aquest blog es consistència i solidesa. Visca la solidesa de Pons’s Blog! Que diria l’ahse. Espero comptar un any més amb el vostre suport incondicional no remunerat durant aquest nou any que comença, correcte, els anys no comencen al 1 de gener, comencen al 29 de gener segons els calendaris Ponsificis, no confondre amb Pontificis. Ara marxeu i difoneu la notícia de tal aniversari, correu!

BCPP: McAbeu

Maton que soñaba con un lugar en el paraiso,El_135X220El pinxo que somiava amb un lloc en el paradís – Jonas Jonasson

Un llibre amb un títol així només pot ser de Jonas Janosson o d’algun del seu estil. En aquest llibre ens trobem amb un assassí que acaba de complir la condemna i es guanya la vida fent encàrrecs que consisteixen en apallissar a la gent, un recepcionista desmotivat i una pastora retirada que no creu en déu seran els seus managers.

L’estil de Jonas Jonasson es molt especial, si heu llegit l’avi que va saltar per la finestra o l’analfabeta ja ho sabreu, i Jonasson sempre segueix aquest estil, gent amb poc sentit comú que s’espavila per trobar oportunitats de negoci arriscades (quan no directament il·legals) però que sorprenentment funcionen, com a mínim durant un temps, i que sempre involucra a persones mentalment inestables que no saps mai per on et sortiran, invariablement els protagonistes es trobaran amb gent que se’ls vol carregar.

A mi m’agrada l’estil Jonasson, però reconec que després de dos llibres el tercer comença a estar molt vist tot això. Tot el llibre té un fons humorístic, però no res de l’altre mon, vas llegir perquè en cada curt capítol van passant coses i tens curiositat per saber com acabarà tot, però no es un llibre que enganxi, perquè al ser personatges tan poc seriosos poc et preocupa realment què els hi passi, tot i que saps que per nassos ha d’acabar bé. Per què els altres dos llibres d’en Janosson tenen un set i aquest un sis? Aquest es pitjor? No, simplement que ja se’m fa repetitiu, fos quin fos el que m’hagués llegit últim s’hauria emportat el sis. Potser aquest tercer es el menys fantasiós dels tres, ja que els protagonistes només fan que aprofitar-te de les ingenuïtat de la gent, i gent ingènua que es deixa prendre els calers n’hi hagut sempre. En resum, si ja heu llegit un Janosson ja sabreu que us trobareu, si no n’heu llegit mai cap podeu començar per aquest o podeu començar per un altre, dona igual, lo important es que feu el que feu no mireu mai la peli de l’avi que va saltar per la finestra.

Nota: 6/10

Enèsim post recopilatori del 2016. Aquest cas típic en concret recull les millors temporades de les sèries (amb enllaços al Cas Típic on en parlo!) que he vist aquest 2016, independentment de quan hagin sigut emeses, ordenades de millor a pitjor segons el meu particular i discutible criteri. Entre parèntesis la temporada en qüestió.

Quins temps aquells quan potent estava ple de Starks

Quins temps aquells quan ponent estava ple de Starks

  1. Joc de Trons (sisena)
  2. Rick & Morty (primera)
  3. Rick & Morty (segona)
  4. Narcos (primera)
  5. Narcos (segona)
  6. Bron (segona)
  7. Fargo (segona)
  8. The Good Wife (cinquena)
  9. The Good Wife (sisena)
  10. Borgen (primera)
  11. Borgen (segona)
  12. Community (cinquena)
  13. Mr Robot (primera)
  14. House of Cards (quarta)
  15. Borgen (tercera)
  16. The Shield (setena)
  17. The Shield (sisena)
  18. Black Mirror (tercera)
  19. Modern Family (setena)
  20. Fringe (segona)
  21. The Shield (cinquena)
  22. Fringe (primera)
  23. Oz (primera)
  24. Mr Robot (segona)
  25. Fringe (tercera)
  26. The Shield (quarta)
  27. Fringe (quarta)
  28. CSI Las Vegas (quinzena)
  29. Louie (cinquena)
  30. Stranger Things (primera)
  31. Homeland (cinquena)
  32. Big Bang (novena)
  33. Fringe (cinquena)
  34. Simpsons (vint-i-cinquena)

BCPP: Eva

La setena i última temporada de The Good Wife és la més diferent de totes, en aquesta l’Alicia es mou més pel seu compte, més que no pas funcionar en un buffet com en temporades anteriors, veiem una Alicia més individualista e independent. Aquesta última temporada també es la més dramàtica, amb tot allò de l’Eli, el investigador, els antics socis, un munt de situacions del tipus “ara t’estic, ara no t’estic”, en temporades anteriors també havia passat però no de manera tan exagerada i indiscriminada com en aquesta. Un apunt, es curiós com una dona blanca de classe alta com l’Alicia sempre ha de tenir una amiga d’una minoria ètnica, a falta d’una india sempre es pot canviar per una afroamericana.

good-wife-eli-gold

Com a curiositat, en el primer capítol Eli Gold mira Zombis Nazis 2

Hi ha constants en la sèrie invariables com ara que continuen els casos delicats sobre temes d’actualitat com el suïcidi assistit, els cotxes autònoms, el robatori d’informació confidencial d’empresa, visibilitat dels negocis a google maps (bé, el seu alter ego), demandes per drets d’autor musicals, filtració de prototips tecnològics, Estat Islàmic, drones, jurisdicció entre fronteres, i una pila de temes d’actualitat més. Aquest es un dels motius perquè la sèrie no cansa, perquè encara que els judicis no siguin sempre el més important, els temes d’aquests sempre estan al dia.

L’antepenúltim capítol es un capítol que serveix com a excusa per reunir molts dels personatges secundaris per tal que els veiem per última vegada, no es un mal capítol, però realment aporta poc a la trama del final de temporada. En canvi, la sèrie acaba amb un doble capítol judicial amb moltíssima tensió on els personatges s’hi juguen molt. Es complicat valorar el final sense entrar en espoilers, però hi ha un clar paral·lelisme entre l’inici de la sèrie (ara fa set temporades que es diu aviat!) amb el final. Veiem que la bona dona del principi de la sèrie ja no es la mateixa bona dona, ni com a esposa, ni com amiga, ni com a persona ètica. Donat que els final son el punt més delicat i quan més la solen cagar les sèries, pel·lícules, llibres, etc. Trobo que el final de la sèrie es prou acceptable, tot i que entenc que no sigui un final que agradi a tothom, com a mínim es un final que dona una plantofada de realitat a totes aquelles sèries que simplement acaben complint amb el tòpic de ser feliços i menjar anissos. Però les múltiples situacions de girs constants i alguns d’ells bastant forçats d’aquesta setena temporada fan que les meves temporades preferides siguin les dos anteriors. Que justament siguin les temporades finals les millors de la sèrie es el que em fa valorar-la més positivament ja que la tendència habitual de les sèries es mantenir-se, en el millor dels casos, o directament decaure. En la meva opinió, es clar.

The Good Wife té un 7.6 al filmaffinity i un 8.3 al imdb. Us deixo enllaços a temporades anteriors: Primera, segona, tercera, quarta, cinquena i sisena.

Nota setena: 8/10
Nota sèrie: 8/10

Com que veig que va agradar el cas típic del dimarts passat sobre la diabetis avui us porto un cas típic reciclat sobre el mateix tema basat en el CT220A. No cal dir que no hi ha premi per encertar totes les preguntes més enllà d’ampliar els vostres coneixements sobre la diabetis tipus 1 (recordo que la tipus 2 es pràcticament una broma en comparació i es una vergonya que porti el mateix nom)

1-Què és la diabetis?
a)Malaltia hereditària lligada al sexe i caracteritzada per una propensió a les hemorràgies abundants, internes o externes, difícils de contenir.
b)Atracció pels morts.
c)Es aquella situació en la que els nivells de sucre (o glucosa) en la sang estan alterats.

2- Quant hi ha valors alts de glucosa en sang, es diu:
a) Hipoglucèmia.
b) Grip intestinal.
c) Hiperglucèmia.

3- En quin grup d’aliments trobem la glucosa?
a) Els de la marca Hacendado.
b) Proteïnes.
c) Hidrats de Carboni.

4- Què és la insulina?
a) Hormona polipeptídica secretada pel pàncrees dels vertebrats, que regula la quantitat de glucosa de la sang.
b) Hormona, un aminoalcohol segregat per les càpsules suprarenals. És segregada en situacions d’estrès i provoca l’excitació de l’organisme: hipertensió sangínia, dilatació dels bronquis,etc.
c) Un lubrificant semblant a la vaselina.

5- Per què serveix la glucosa?
a) Manteniment de les funcions metabòliques dels organismes.
b) Per què no es congeli l’oli del motor del cotxe quan fa fred.
c) Es la principal font d’energia pel cos humà.

6- Què s’ha de fer en cas d’hipoglucèmia?
a) Beure un suc de fruites o un refresc ensucrat.
b) Ingerir algun aliment ric en proteïnes, com la carn, el peix o els ous.
c) Ballar la Macarena.

7- Quins son els primers símptomes d’una hipoglucèmia?
a) Pal·lidesa, tremolors, debilitat
b) Cansament, nàusees.
c) Pics verds i quadres grocs per tot el cos.

8- Quins son els primers símptomes d’una hiperglucèmia?
a) Pics grocs i quadres verds per tot el cos
b) Set, cansament, orinar amb freqüència
c) Mareigs, canvis d’humor, sudoració

9- Per què serveix la insulina?
a) Intervé en l’aprofitament metabòlic dels nutrients, sobretot en amb el anabolisme dels xoco-crispies de Kellogg’s.
b) Intervé en l’aprofitament metabòlic dels nutrients, sobretot en amb el anabolisme de les vitamines.
c) Intervé en l’aprofitament metabòlic dels nutrients, sobretot amb el anabolisme dels hidrats de carboni.

Cada final d’any WordPress prepara un informe anual estadístiques sobre el blog, podeu consultar el dels anys anteriors: 2015, 2014, 2013, 2012, etc, però si busqueu el del 2016 us trobareu amb la famosa pàgina d’error 404. Això vol dir que els famosos ximpanzés escriptors de WordPress aquest any s’han fugat i per tan ningú ha fet la feina, ningú? Ningú sí, jo mateix he hagut de fer la feina i fer el meu propi informe anual.

No es un bon post d’estadístiques si no hi ha barres de colors

No es un bon post d’estadístiques si no hi ha barres de colors

  • Durant el 2016 23.359 visites han passat pel blog, lluny de les 32.206 del 2015, algú ha dit decadència dels blogs?
  • En aquest passat any s’han publicat 223 Casos Típics, una mica menys que els 245 de l’any 2015.
  • En el 2016 el blog ha rebut 6.492 comentaris (comptant els meus i els de l’ahse), algun menys que en el 2015 que van ser 8.205
  • El rànquing de comentaristes queda així: Ahse 2.140, Xexu 342, McAbeu 211, Xavier Pujol 207, JoMateixa 186 i com a curiositat jo n’he fet 2.024
  • En el 2016 han aparegut 183 imatges, bastants menys que les 322 del 2015
  • Els posts més vists de l’any han sigut: Dècada de Pons’s Blog (amb bastant diferència sobre la resta), Concurs 2300, Roselles (on coi deu ser?), Relats conjunts: Curació del cec i Llibres llegits primera meitat.
  • Els blogs que em porten més visites són en aquest ordre: Xarel·10, Cadena de blogs 11 setembre, Àtoms i lletres, GloBos i l’Allau
  • A part d’Espanya, els països des d’on tinc més visites són els EEUU, Marroc i Romania.

John Adams, mini-sèrie de 7 capítols d’una hora de durada, bé, entre 55 minuts i 90 minuts, els capítols de la HBO duren el què volen. Potser us sona la sèrie perquè no fa massa la van passar per Tv3. La sèrie es protagonitzada per Paul Giammatti, que el coneixereu per papers secundaris en varies pelis com l’Ilusionista, Cindirellaman, Resacón en Tailandia, Paycheck, Salvar al soldado Ryan, el Show de Truman i moltes altres. Zeljko Ivanek, l’actor més ubic del mon de les sèries també apareix en el paper de John Dickinson. Una de les noies que es casa amb un dels fills d’en John Adams es Mamie Gummer, la jove e innocent advocada rossa que apareix a The Good Wife. A part d’aquests no em sona haver reconegut a ningú més, reconec que no sóc gaire bon fisonomista.

John Adams es un advocat de Boston, la sèrie comença en l’any 1775 i el veiem defensar uns soldats anglesos que van disparar en un incident. En John està en contra de l’ocupació anglesa, però per ell es més important la justícia que els seus ideals, això ve a demostrar el primer capítol. Cada capítol de la sèrie correspon a un capítol important de la vida d’aquest relativament poc conegut pare fundador dels EEUU. Com que la sèrie està vista des del punt de vista de John Adams, i aquest es ciutadà de Boston abans de la independència vol dir que els anglesos, propietaris de les colònies americanes, no queden precisament com els bons de la pel·lícula, però penseu que són els únics, altres europeus com ara els francesos també queden com uns snobs imbècils.

John Adams es un dels pares fundadors dels EEUU més desconeguts (segurament el que més), però resulta que es un dels que més va fer per la causa, o això es el que ens vols fer creure la HBO, ves a saber si va ser així, perquè si el que explica la sèrie es cert personatges tan populars com Benjamin Franklin, George Washington i en especial l’aprofitat Thomas Jefferson no li arriben ni a la sola de la sabata. La sèrie no va curta de pressupost ja que té batalles navals i terrestres, i també apareixen sumptuosos palaus i nobles edificis, també està molt cuidat el vestuari, i les diferents localitzacions de la sèrie gravades a França i Anglaterra a part dels EEUU. Malgrat tot això la sèrie no es d’acció, es més aviat diàleg.

Ara podria llistar tots els premis que es va endur la sèrie, però crec que acabaria abans si digues els que no s’ha emportat. Moltes vegades la crítica pot tenir una opinió totalment contrària al gust dels espectadors, però en aquest cas els hi haig de donar la raó. Si ens basem en els premis principals per les sèries, que son els Emmy, John Adams es va emportar en el 2008 tots els premis importants que estaven adreçats a les mini-sèries: Millor Mini-sèrie, millor guió, millor actor principal, millor actriu principal, millor actor de repartiment, millor direcció artística, millor càsting, millor fotografia, millor vestuari, millor maquillatge, millor edició de so, millor barreja de so i millors efectes visuals especials, ja us havia dit que hagués acabat abans si hagués dit els Emmys de mini-sèrie que no es va emportar. A part d’això també es va emportar altres premis menors com els Globus d’Or i Premis del Sindicat d’Actors.

John Adams emportant-se tots els Emmys haguts i per haver.

John Adams emportant-se tots els Emmys haguts i per haver.

Personalment es una sèrie que m’ha agradat, però reconec que es una sèrie una mica lenta i que hi ha molt diàleg i discussió, algun d’ells són força interessants com ara el capítol segon on la situació està molt tensa, però d’altres moments es poden fer pesats, reconec que tota la part que en volta a la vida familiar de John Adams m’ha semblat poc interessant, o potser es que seguir la pista del munt de fills d’aquest home tenint en compte que gairebé en cada capítol els nens creixen i per tan son interpretats per bastants actors diferents (aquí he exagerat una mica) fa que sigui complicat de seguir la vida de cada membre de la família Adams. També aviso que les sèries històriques d’aquest tipus no són en absolut del meu gust, per això sabia que si havia de llançar-me a veure’n alguna havia de ser de les millors.

Nota: 6/10

La vieja guardia – John Scalzivieja_guardia

La vella es guàrdia és una novel·la de ciència ficció (evidentment) escrita per John Scalzi, home que potser us sonarà si recordeu Redshirts del CT2414. L’argument ens situa en un futur on la terra ha aconseguit dominar els salts espacials i això li ha permès contactar amb altres civilitzacions extraterrestres, lamentablement sembla que hi ha hagut conflictes amb algunes d’aquestes civilitzacions, i això vol dir guerra. Tal i com les coneixem actualment les guerres són un desaprofitament de vides de joves soldats, per això en aquest futur s’ha pensat que seria millor desaprofitar la vida dels vells, que fet i fet ja estan a punt de finar i per tan no es perd gran cosa. Lamentablement un cos arrugat, decrèpit, amb els reflexes minvats i sense forces no es gaire útil en una guerra, però gràcies a una nova tecnologia que permet trasplantar la consciència dels vells en cossos clònics joves amb la força i agilitat de gent de 25 anys els vells es converteixen en soldats útils gràcies a la seva experiència, i així es com està formada la anomenada vella guàrdia que dona títol al llibre. I fins aquí us he espoilejat aproximadament el 15% inicial del llibre.

Si a vosaltres us donessin a triar entre acabar els vostres dies morint de vell a la Terra o bé la possibilitat de allargar la vostra vida en un cos jove amb la contrapartida d’haver de lluitar en una guerra espacial, amb què us quedaríeu? Penseu que la guerra es per una causa tan noble com la supervivència de l’espècie humana. Tot i que el llibre acaba amb un final més o menys tancat, la temàtica de la vella guàrdia continua amb Las Brigadas Fantasma, La Colonia Perdida, La Historia de Zoë, i la División Humana. De moment no tinc previst continuar amb la saga, però mai se sap si em vindran ganes de continuar-la. El llibre està bé, es entretingut, recorda bastant a altres novel·les anti-bèl·liques de ciència ficció clàssiques com Starship Troopers o La guerra interminable, al ser una novel·la més actual (2005) el futur sembla realment un futur, i la escriptura del segle XXI em sol passar més bé que la de la mitjans de segle XX, tot i així la novel·la tampoc aporta moltes idees que no haguem vist abans.

[El protagonista signa un document en el qual es declara mort]
—¿Así que alguien podría venir y matarme y eso no tendría ninguna repercusión legal?
—Bueno, no. Si alguien le asesina mientras está legalmente muerto, creo que aquí, en Ohio, podría ser juzgado por «molestar a un cadáver».

[Els instructors espacials militars fan servir els mateixos clitxés que els instructors militar terrestres]
—¡Por Cristo en patinete! —exclamó el sargento Antonio Ruiz después de mirar a los sesenta reclutas del pelotón, que permanecíamos más o menos firmes (eso esperábamos) en la pista del espaciopuerto de la Base Delta—. Está claro que ya hemos perdido la batalla por el maldito universo. Os miro y las palabras «tremendamente jodidos» saltan de mi puñetero cráneo. Si sois lo mejor que la Tierra tiene que ofrecer, es hora de que nos inclinemos y dejemos que nos metan un tentáculo por el culo.

Os puede parecer que es una especie de odio generalizado que siento hacia vosotros. Dejadme aseguraros que no es el caso. Todos fracasaréis, pero cada cual lo hará de un modo único, y por tanto os desprecio uno a uno.

Nota: 6/10

– Dispensi, perdoni, senyoreta…
– Si? Què vol?
– No voldria molestar però em voldria queixar d’una incidència.
– No se que coi passa avui però es un d’aquells dies que tots els clients es queixen. Un em diu que ha trobat un pèl a la sopa, l’altre es queixa que la forquilla està bruta, l’altre resulta que li balla la taula. A veure, què li passa a vostè?
– No, res greu, però es que hi ha un pallasso fumador a la meva taula…

soir-bleu_800
Aquesta ha estat la meva participació tiquis-miquis als relats conjunts de gener. Anime-vos a participar si encara no ho heu fet que es tracta de l’edició número 100!

Avui el post refregit que ofereixo es basa en el CT215

Aquelles preguntes sobre la diabetis tipus 1 (a ningú li importen els tipus 2) que sempre has volgut fer i mai no has gosat preguntar:

  1. Ser diabètic tipus 1 es ser un bitxu raro?
    Si i no… Es la segona malaltia crònica més freqüent en l’adolescència dels països del primer mon (la primera es l’asma). A Catalunya hi ha entre 250 i 300 casos nous cada any. Sempre hi ha algú que pringa.
  2. Per què et tornes diabètic tipus 1?
    Realment no se sap! No, no té res a veure que hagis menjat molt sucre. A vegades diuen que es culpa dels “factors ambientals” i es queden tan amples! Com si “factors ambientals” volgués dir alguna cosa! Tot son factors ambientals! També diuen que la genètica influeix, però molta gent es diabètica sense tenir cap antecedent familiar, jo en sóc un bonic exemple.
  3. Però per què li passa això al cos?
    Donat que no tinc gaires lectors habituals que siguin metges faré la versió per tots els públics. Bàsicament als anticossos se’ls hi gira la pilota i no reconeixen els cèl·lules beta que produeix el pàncrees i se les carreguen.
  4. Però que collons fan els cèl·lules beta?
    Fan insulina, i aquesta serveix per processar el sucre i obtenir energia. Quan el cos no pot obtenir aquesta energia del sucre la treu dels músculs i del greix, i per això acabes fet una piltrafilla.
  5. Com es detecta que tens sucre sense processar corrent per la teva sang?
    Doncs el cos intenta eliminar-la. Total que pixes molt, i per no quedar-te deshidratat beus molt. Un altre símptoma es que quan el cos intentar obtenir energia cremant el greix ja que no el pot treure del sucre, i llavors acabes perdent pes (operació bikini versió poc saludable).
  6. Quins son els 3 punts clau per control·lar la diabetis?
    – Insulina: De moment injectada fins que implantin alguna cosa millor.
    – Alimentació: Control·lar els hidrats de carboni, ni molts ni pocs, els justs.
    – Exercici: Ja coneixeu els metges, per qualsevol cosa et recomanen fer exercici.
  7. I la insulina es per sempre?
    No, tan sols fins que et moris o bé fins que treguin els Trident Insulina Fresh o alguna cosa per l’estil.
  8. Tota la vida amb la mateixa dosis d’insulina?
    Doncs es veu que no. Al cap de poc de iniciar el tractament el pàncrees es recupera una mica (continues amb insulina, però menys), es el període anomenat “lluna de mel” (no se qui posa aquests noms…), però al cap d’uns mesos invariablement torna a parar de funcionar, ei digues-li vago.
  9. Així doncs, els diabètics poden fer una vida normal?
    No. Se’ls ha d’apartar de la societat i ficar-los en guetos. No es tracta d’una persona amb diabetis, es una diabetis amb persona. Només faltaria.

BCPP: Xexu

Ja se que tots els posts del 2016 d’aquest blog són excel·lents per això se que es una crueltat demanar-vos quin es el més excel·lent de tots entre tanta excel·lència. Igual que anys anteriors podeu votar per qualsevol Cas Típic, però per facilitar-vos la feina us porto una selecció dels meus preferits. Com sempre doneu 3 punts al vostre preferit, 2 al següent i 1 al tercer preferit.

BCPP: Xexu, Sergi

Segona part del post amb els llibres que he deixat a mig llegir aquest passat 2016, perquè la vida es massa curta per acabar els llibres que no agraden.

  • Neuromante – William Gibson: 15% llegit. Pàgina 44/291. Una de les principals i més famoses obres de cyberpunk, es un clàssic publicat el 1984. Però què voleu que us digui, el tros que em vaig llegir el vaig trobar molt caòtic, els personatges eren introduïts al mig de la narració sense cap presentació a dins d’una trama ja començada on ningú t’explica ben bé com funciona aquest distòpic mon futurista on la vida de la gent sembla que val ben poc. El vaig acabar abandonat perquè era incapaç de seguir un trama on el protagonista anava d’una banda a l’altra sense saber perquè feia cada acció. Que em perdonin els fans del cyberpunk per tenir tan poca paciència amb aquest mite, però el cyberpunk es per mi una des les branques menys estimades de la ciència ficció.
  • Caballo de Troya – Juan José Benítez: 34% llegit. Pàgina 294/849. El principi de novel·la es com un joc de pistes bastant al estil Dan Brown i per això m’ha enganxat, més endavant comença a entrar en matèria i s’inventa una teoria científica on llença per terra tota la física tal i com la coneixem avui en dia per tal de justificar el funcionament del seu invent, com que es ciència ficció ens ho creiem i punt, per tan tot el munt de pàgines que serveixen per justificar una nova manera d’entendre la física de partícules potser no caldria, fins hi tot parlen d’ordinadors quàntics, realment el senyor Benítez té molta imaginació comptant que es tracta d’un llibre de l’any 1984. Però bé, tot això es només la introducció del llibre, l’argument de veritat es centra en un viatge al passat per tal de descobrir com van ser els últims dies en vida de Jesús, i aquí es on es presenta un Jesús molt donat a repartir pau i amor i gens partidari del tema església, podeu comptar que aquesta visió no li va fer massa gràcia a la església. El problema amb aquest llibre es que no està pensat per mi, bé, ni per mi ni per altra gent que no conegui la bíblia, representa que si t’has llegit la bíblia sabràs com es van desenvolupar els fets abans de la passió de Crist i tal, i ens hauríem de escandalitzar al comprovar com la versió que ens explica el Benítez no concorda massa exactament, però com que no tinc ni idea de quina es la versió bíblia dels fets la veritat es que em deixa tot molt fred. A part, la vida dels jueus del segle I d.c. no m’interessa especialment, com a mínim tal i com està narrada en el llibre.

BCPP: Ricard

El post de llibres que realment estàveu esperant, els llibres abandonats per un servidor d’aquest 2016. Fa uns anys que tinc la costum de fer a finals d’any principis de l’any següent el post on parlo dels llibres que no he acabat de llegir, però donat que aquest any la xifra de llibres abandonats supera duplica la mitjana he optat per dividir el post en dos per no aclaparar als lectors del blog amb massa informació de llibres que no he pogut aguantar. Aquest increment en llibres abandonats també explica la lleugera baixada en el recompte de llibres llegits completament.

  • Stardust – Neil Gaiman: 36% llegit. Pàgina 70/194. Amb Neil Gaiman tinc una relació d’amor-odi, l’amor seria Buenos presagios i Neverwhere l’odi seria American Gods i el cementiri sense làpides. Stardust s’afegeix a la categoria de l’odi. La trama del llibre es aburridota, un pagès de poble del segle XIX entra en un mon de fantasia per buscar un estel fugaç per aconseguir l’amor d’una noia del poble. Em recorda en tot moment a un conte infantil i el protagonista es un patan (no he trobat una paraula més descriptiva), així no hi ha manera d’enganxar-se a la trama. Fins hi tot s’ha fet una peli puntuada al filmaffinity amb 6,6 que no tinc clar si veure o no.
  • Metro 2033 – Dmitri Glujovski: 36% llegit. Pàgina 219/603.Tal com inequívocament el seu nom suggereix Dmitri Glujovski es un escriptor rus. El seu llibre més famós es aquest Metro 2033 una distòpia total que ens situa en l’any 2033, uns 15-20 anys després d’una tercera guerra mundial on tot el planeta ha estat bombardejat per armes nuclears i els pocs supervivents han hagut de viure sota terra per evitar la mortal radiació. L’acció es situa a Moscou, de fet a sota Moscou, als túnels del metro on la societat s’ha organitzat en ciutats-estat amb nuclis a les estacions de metro, i recordeu que les estacions de Metro de Moscou són com palaus, una mostra. Com si el fet de viure sota terra alimentant-se de fongs i poca cosa més no fos prou dolent s’ha de sumar el fet que algunes estacions de la perifèria han rebut atacs d’uns misteriosos éssers negres. L’acció del llibre transcorre a través del punt de vista de Artyom, un jove bastant valent o inconscient, tot depèn de com es miri. El llibre està ple de noms d’estacions de metro que sonen a rus (perquè recordeu que es tracta del metro de Moscou), i tens dos opcions, intentar llegir-les o fer com jo i directament passar d’intentar recordar qualsevol nom, encara que les notes a peu de pàgina intentin culturitzar-te amb la geografia de la ciutat, pots ignorar-les també. Uns exemples: Sukharevskaya, Turgenevskaya, Tretyakovskaya, Marksistkaya, Trubnaya, Tsvetnoy Bulvar, Chekhovskaya, etc. Tots aquests i molts altres noms apareixen al llibre, no es que jo m’hagi inventat qualsevol paraula i li hagi afegit el sufix “aya” i ja està, si algú es habitual del metro de Moscou segur que reconeix aquest nom com qui reconeix Urquinaona o Passeig de Gràcia. El llibre no m’ha enganxat prou, trobo que per ser un llibre d’acció li falta acció, i per ser un llibre d’intriga li falten elements intrigants, no se si m’explico. Tampoc m’ha agradat gens tot aquest tema dels somnis amb significat ocult, els personatges visionaris perquè sí, i que el protagonista sigui algú “especial”.

BCPP: Xexu

El resum de l’any en quan a sèries vistes per mi durant aquest 2016 podria fer-lo de moltes maneres però he optat per la clàssica agrupació segons el rumb de la sèrie.

  • Continuïtat amb bon nivell: En plena forma segueix Joc de Trons, acabant una sisena temporada amb un parell de capítols èpics, continua sent sense cap rival la meva sèrie preferida. La segona temporada Bron es tan o més interessant que la primera, Bron es la sèrie perfecte per arriscar-se a donar el salt fora de les conegudes productores americanes i angleses, per molt que sigui l’enèsima sèrie sobre assassins en sèrie. En tercer lloc, The Good Wife es una sèrie que comença normaleta però mica en mica ens hi anem enganxant, no tan pels seus protagonistes sinó pels seus variats i especials secundaris, la temporada cinc arriba al seu màxim esplendor i aguanta el nivell fins la sisena.

    - I aquest qui era? - No pateixis, amb sort serà un dels personatges que morirà en breu

    – I aquest qui era?
    – No pateixis, amb sort serà un dels personatges que morirà en breu

  • Noves incorporacions bones: En primer lloc, Rick & Morty ha sigut la millor sorpresa de l’any amb el seu humor cínic, absurd i directe, espero amb moltes ganes la tercera temporada. A molt poca distància segueix Narcos, que amb 20 capítols aconsegueix introduir-te plenament en el mon del narcotràfic i el terrorisme, encara que per la temàtica no ho sembli, es una sèrie que recomano a tothom. A Borgen descobrim com funciona la política d’un país aparentment tranquil e insignificant com es Dinamarca, es una sèrie sorprenent interessant i ben feta, una llàstima que no sigui massa coneguda, tot i així aviso que la tercera temporada baixa una mica de qualitat. S’ha parlat molt de Mr Robot, i la veritat es que la primera temporada es prou bona, sinó no estaria en aquesta secció, llàstima que la segona sigui més fluixa, però igualment tinc ganes de veure la tercera.

    Només 5 dels personatges són del elenc de la sèrie, la resta són tot impostors.

    Només 5 dels personatges són del elenc de la sèrie, la resta són tot impostors.

  • Manté el nivell: La sèrie més destacable d’aquesta secció es Community, la cinquena temporada recupera el declivi de la quarta temporada i gairebé es posa al magnífic nivell de les tres primeres temporades. House of cards continua magníficament encapçalat per Kevin Spacey i Robin Wright, amb aquests dos grans actors difícilment la sèrie pot decaure massa, tot i així la temporada quatre té alts i baixos. The Shield manté el nivell embolicant la troca com només aquests policies sabent fer, sinó hagués vist abans The Wire segur que aquesta sèrie m’hagués agradat més. A algú ja se li farà repetitiu i gastat Modern Family, a mi no, jo encara l’aguanto tot i que ja ha perdut la originalitat i frescor inicial.

    Tot molt normal, normalíssim.

    Tot molt normal, normalíssim.

  • Baixa el nivell: Aparèixer en aquesta secció no es necessàriament dolent, de fet he guardat les seccions realment dolentes pel final. Aquí ens trobem Black Mirror la compra de la sèrie per part de Netflix ha fet que la sèrie canviï una mica, continua sent bona, però al augmentar el nombre de capítols també augmenta la possibilitat que algun d’aquests sigui més fluix, no us confongueu tinc moltes ganes de veure la quarta temporada. CSI Las Vegas, quan una sèrie porta 15 temporades té molts números que es mereixi un descans, CSI es una franquícia que ja s’ha donat molt de si, però tot i això encara aconseguien fer capítols originals, alguns. Louie té un humor dur i realista que no es gens fàcil de pair, perquè barreja situacions d’humor i drama, i com més temporades passen més dramàtica es.

    Ningú apostava que la sèrie podria aguantar sense Gil Grissom però ho va fer

    Ningú apostava que la sèrie podria aguantar sense Gil Grissom però ho va fer

  • No baixa el nivell perquè ja era baix: Tothom està d’acord que les temporades u i dos són les millors de Homeland, en la tercera la cosa s’espatlla i quan sembla que la quarta encara està prou bé arriba la cinquena i fa que decideixi abandonar la sèrie definitivament sobretot gràcies a la histèrica psicòtica de la Carrie. Big Bang es d’aquelles sèries que al durar 20 minuts et serveixen per un omplir una breu estona que impedeix que puguis veure una sèrie de veritat, es una sèrie que no em fa massa gràcia, però tampoc em fa pena, per tan continuo amb ella. Què dir sobre la temporada 25 dels Simpsons, lluny queden les temporades horribles, encara més lluny queden les temporades bones, o sigui que segueixo mirant les actuals temporades mediocres per inèrcia.

    Que algú cancel·lí la sèrie que aquesta dona està patint massa

    Que algú cancel·li la sèrie que aquesta dona està patint massa

  • Noves incorporacions decebedores: La primera de la llista es Fringe, prometia una sèrie d’investigació de casos estranys, i abans que es convertís en repetitiva els productors han optat per embolicar-la amb situacions que no acaben de funcionar bé, la sèrie no es dolenta, i en Walter es un bon personatge, però no rutlla del tot. Oz es la primera sèrie potent que va treure la prestigiosa HBO per això suposo que tenia les expectatives molt altes, i quan vaig veure que la trama era interessant però no enganxava vaig acabar una mica decebut. Després de tota la publicitat que ha rebut Stranger Things té l’honor d’emportar-se el premi a la sèrie que més m’ha decebut aquest 2016, no es que la sèrie sigui dolenta, però esperava més, com a mínim esperava tolerar més als nens protagonistes.

    Sembla una mica boig, però en realitat ho està molt.

    Sembla una mica boig, però en realitat ho està molt.