Arxivar per gener, 2017

John Adams, mini-sèrie de 7 capítols d’una hora de durada, bé, entre 55 minuts i 90 minuts, els capítols de la HBO duren el què volen. Potser us sona la sèrie perquè no fa massa la van passar per Tv3. La sèrie es protagonitzada per Paul Giammatti, que el coneixereu per papers secundaris en varies pelis com l’Ilusionista, Cindirellaman, Resacón en Tailandia, Paycheck, Salvar al soldado Ryan, el Show de Truman i moltes altres. Zeljko Ivanek, l’actor més ubic del mon de les sèries també apareix en el paper de John Dickinson. Una de les noies que es casa amb un dels fills d’en John Adams es Mamie Gummer, la jove e innocent advocada rossa que apareix a The Good Wife. A part d’aquests no em sona haver reconegut a ningú més, reconec que no sóc gaire bon fisonomista.

John Adams es un advocat de Boston, la sèrie comença en l’any 1775 i el veiem defensar uns soldats anglesos que van disparar en un incident. En John està en contra de l’ocupació anglesa, però per ell es més important la justícia que els seus ideals, això ve a demostrar el primer capítol. Cada capítol de la sèrie correspon a un capítol important de la vida d’aquest relativament poc conegut pare fundador dels EEUU. Com que la sèrie està vista des del punt de vista de John Adams, i aquest es ciutadà de Boston abans de la independència vol dir que els anglesos, propietaris de les colònies americanes, no queden precisament com els bons de la pel·lícula, però penseu que són els únics, altres europeus com ara els francesos també queden com uns snobs imbècils.

John Adams es un dels pares fundadors dels EEUU més desconeguts (segurament el que més), però resulta que es un dels que més va fer per la causa, o això es el que ens vols fer creure la HBO, ves a saber si va ser així, perquè si el que explica la sèrie es cert personatges tan populars com Benjamin Franklin, George Washington i en especial l’aprofitat Thomas Jefferson no li arriben ni a la sola de la sabata. La sèrie no va curta de pressupost ja que té batalles navals i terrestres, i també apareixen sumptuosos palaus i nobles edificis, també està molt cuidat el vestuari, i les diferents localitzacions de la sèrie gravades a França i Anglaterra a part dels EEUU. Malgrat tot això la sèrie no es d’acció, es més aviat diàleg.

Ara podria llistar tots els premis que es va endur la sèrie, però crec que acabaria abans si digues els que no s’ha emportat. Moltes vegades la crítica pot tenir una opinió totalment contrària al gust dels espectadors, però en aquest cas els hi haig de donar la raó. Si ens basem en els premis principals per les sèries, que son els Emmy, John Adams es va emportar en el 2008 tots els premis importants que estaven adreçats a les mini-sèries: Millor Mini-sèrie, millor guió, millor actor principal, millor actriu principal, millor actor de repartiment, millor direcció artística, millor càsting, millor fotografia, millor vestuari, millor maquillatge, millor edició de so, millor barreja de so i millors efectes visuals especials, ja us havia dit que hagués acabat abans si hagués dit els Emmys de mini-sèrie que no es va emportar. A part d’això també es va emportar altres premis menors com els Globus d’Or i Premis del Sindicat d’Actors.

John Adams emportant-se tots els Emmys haguts i per haver.

John Adams emportant-se tots els Emmys haguts i per haver.

Personalment es una sèrie que m’ha agradat, però reconec que es una sèrie una mica lenta i que hi ha molt diàleg i discussió, algun d’ells són força interessants com ara el capítol segon on la situació està molt tensa, però d’altres moments es poden fer pesats, reconec que tota la part que en volta a la vida familiar de John Adams m’ha semblat poc interessant, o potser es que seguir la pista del munt de fills d’aquest home tenint en compte que gairebé en cada capítol els nens creixen i per tan son interpretats per bastants actors diferents (aquí he exagerat una mica) fa que sigui complicat de seguir la vida de cada membre de la família Adams. També aviso que les sèries històriques d’aquest tipus no són en absolut del meu gust, per això sabia que si havia de llançar-me a veure’n alguna havia de ser de les millors.

Nota: 6/10

Anuncis
La vieja guardia – John Scalzivieja_guardia

La vella es guàrdia és una novel·la de ciència ficció (evidentment) escrita per John Scalzi, home que potser us sonarà si recordeu Redshirts del CT2414. L’argument ens situa en un futur on la terra ha aconseguit dominar els salts espacials i això li ha permès contactar amb altres civilitzacions extraterrestres, lamentablement sembla que hi ha hagut conflictes amb algunes d’aquestes civilitzacions, i això vol dir guerra. Tal i com les coneixem actualment les guerres són un desaprofitament de vides de joves soldats, per això en aquest futur s’ha pensat que seria millor desaprofitar la vida dels vells, que fet i fet ja estan a punt de finar i per tan no es perd gran cosa. Lamentablement un cos arrugat, decrèpit, amb els reflexes minvats i sense forces no es gaire útil en una guerra, però gràcies a una nova tecnologia que permet trasplantar la consciència dels vells en cossos clònics joves amb la força i agilitat de gent de 25 anys els vells es converteixen en soldats útils gràcies a la seva experiència, i així es com està formada la anomenada vella guàrdia que dona títol al llibre. I fins aquí us he espoilejat aproximadament el 15% inicial del llibre.

Si a vosaltres us donessin a triar entre acabar els vostres dies morint de vell a la Terra o bé la possibilitat de allargar la vostra vida en un cos jove amb la contrapartida d’haver de lluitar en una guerra espacial, amb què us quedaríeu? Penseu que la guerra es per una causa tan noble com la supervivència de l’espècie humana. Tot i que el llibre acaba amb un final més o menys tancat, la temàtica de la vella guàrdia continua amb Las Brigadas Fantasma, La Colonia Perdida, La Historia de Zoë, i la División Humana. De moment no tinc previst continuar amb la saga, però mai se sap si em vindran ganes de continuar-la. El llibre està bé, es entretingut, recorda bastant a altres novel·les anti-bèl·liques de ciència ficció clàssiques com Starship Troopers o La guerra interminable, al ser una novel·la més actual (2005) el futur sembla realment un futur, i la escriptura del segle XXI em sol passar més bé que la de la mitjans de segle XX, tot i així la novel·la tampoc aporta moltes idees que no haguem vist abans.

[El protagonista signa un document en el qual es declara mort]
—¿Así que alguien podría venir y matarme y eso no tendría ninguna repercusión legal?
—Bueno, no. Si alguien le asesina mientras está legalmente muerto, creo que aquí, en Ohio, podría ser juzgado por «molestar a un cadáver».

[Els instructors espacials militars fan servir els mateixos clitxés que els instructors militar terrestres]
—¡Por Cristo en patinete! —exclamó el sargento Antonio Ruiz después de mirar a los sesenta reclutas del pelotón, que permanecíamos más o menos firmes (eso esperábamos) en la pista del espaciopuerto de la Base Delta—. Está claro que ya hemos perdido la batalla por el maldito universo. Os miro y las palabras «tremendamente jodidos» saltan de mi puñetero cráneo. Si sois lo mejor que la Tierra tiene que ofrecer, es hora de que nos inclinemos y dejemos que nos metan un tentáculo por el culo.

Os puede parecer que es una especie de odio generalizado que siento hacia vosotros. Dejadme aseguraros que no es el caso. Todos fracasaréis, pero cada cual lo hará de un modo único, y por tanto os desprecio uno a uno.

Nota: 6/10

– Dispensi, perdoni, senyoreta…
– Si? Què vol?
– No voldria molestar però em voldria queixar d’una incidència.
– No se que coi passa avui però es un d’aquells dies que tots els clients es queixen. Un em diu que ha trobat un pèl a la sopa, l’altre es queixa que la forquilla està bruta, l’altre resulta que li balla la taula. A veure, què li passa a vostè?
– No, res greu, però es que hi ha un pallasso fumador a la meva taula…

soir-bleu_800
Aquesta ha estat la meva participació tiquis-miquis als relats conjunts de gener. Anime-vos a participar si encara no ho heu fet que es tracta de l’edició número 100!

Avui el post refregit que ofereixo es basa en el CT215

Aquelles preguntes sobre la diabetis tipus 1 (a ningú li importen els tipus 2) que sempre has volgut fer i mai no has gosat preguntar:

  1. Ser diabètic tipus 1 es ser un bitxu raro?
    Si i no… Es la segona malaltia crònica més freqüent en l’adolescència dels països del primer mon (la primera es l’asma). A Catalunya hi ha entre 250 i 300 casos nous cada any. Sempre hi ha algú que pringa.
  2. Per què et tornes diabètic tipus 1?
    Realment no se sap! No, no té res a veure que hagis menjat molt sucre. A vegades diuen que es culpa dels “factors ambientals” i es queden tan amples! Com si “factors ambientals” volgués dir alguna cosa! Tot son factors ambientals! També diuen que la genètica influeix, però molta gent es diabètica sense tenir cap antecedent familiar, jo en sóc un bonic exemple.
  3. Però per què li passa això al cos?
    Donat que no tinc gaires lectors habituals que siguin metges faré la versió per tots els públics. Bàsicament als anticossos se’ls hi gira la pilota i no reconeixen els cèl·lules beta que produeix el pàncrees i se les carreguen.
  4. Però que collons fan els cèl·lules beta?
    Fan insulina, i aquesta serveix per processar el sucre i obtenir energia. Quan el cos no pot obtenir aquesta energia del sucre la treu dels músculs i del greix, i per això acabes fet una piltrafilla.
  5. Com es detecta que tens sucre sense processar corrent per la teva sang?
    Doncs el cos intenta eliminar-la. Total que pixes molt, i per no quedar-te deshidratat beus molt. Un altre símptoma es que quan el cos intentar obtenir energia cremant el greix ja que no el pot treure del sucre, i llavors acabes perdent pes (operació bikini versió poc saludable).
  6. Quins son els 3 punts clau per control·lar la diabetis?
    – Insulina: De moment injectada fins que implantin alguna cosa millor.
    – Alimentació: Control·lar els hidrats de carboni, ni molts ni pocs, els justs.
    – Exercici: Ja coneixeu els metges, per qualsevol cosa et recomanen fer exercici.
  7. I la insulina es per sempre?
    No, tan sols fins que et moris o bé fins que treguin els Trident Insulina Fresh o alguna cosa per l’estil.
  8. Tota la vida amb la mateixa dosis d’insulina?
    Doncs es veu que no. Al cap de poc de iniciar el tractament el pàncrees es recupera una mica (continues amb insulina, però menys), es el període anomenat “lluna de mel” (no se qui posa aquests noms…), però al cap d’uns mesos invariablement torna a parar de funcionar, ei digues-li vago.
  9. Així doncs, els diabètics poden fer una vida normal?
    No. Se’ls ha d’apartar de la societat i ficar-los en guetos. No es tracta d’una persona amb diabetis, es una diabetis amb persona. Només faltaria.

BCPP: Xexu

Ja se que tots els posts del 2016 d’aquest blog són excel·lents per això se que es una crueltat demanar-vos quin es el més excel·lent de tots entre tanta excel·lència. Igual que anys anteriors podeu votar per qualsevol Cas Típic, però per facilitar-vos la feina us porto una selecció dels meus preferits. Com sempre doneu 3 punts al vostre preferit, 2 al següent i 1 al tercer preferit.

BCPP: Xexu, Sergi

Segona part del post amb els llibres que he deixat a mig llegir aquest passat 2016, perquè la vida es massa curta per acabar els llibres que no agraden.

  • Neuromante – William Gibson: 15% llegit. Pàgina 44/291. Una de les principals i més famoses obres de cyberpunk, es un clàssic publicat el 1984. Però què voleu que us digui, el tros que em vaig llegir el vaig trobar molt caòtic, els personatges eren introduïts al mig de la narració sense cap presentació a dins d’una trama ja començada on ningú t’explica ben bé com funciona aquest distòpic mon futurista on la vida de la gent sembla que val ben poc. El vaig acabar abandonat perquè era incapaç de seguir un trama on el protagonista anava d’una banda a l’altra sense saber perquè feia cada acció. Que em perdonin els fans del cyberpunk per tenir tan poca paciència amb aquest mite, però el cyberpunk es per mi una des les branques menys estimades de la ciència ficció.
  • Caballo de Troya – Juan José Benítez: 34% llegit. Pàgina 294/849. El principi de novel·la es com un joc de pistes bastant al estil Dan Brown i per això m’ha enganxat, més endavant comença a entrar en matèria i s’inventa una teoria científica on llença per terra tota la física tal i com la coneixem avui en dia per tal de justificar el funcionament del seu invent, com que es ciència ficció ens ho creiem i punt, per tan tot el munt de pàgines que serveixen per justificar una nova manera d’entendre la física de partícules potser no caldria, fins hi tot parlen d’ordinadors quàntics, realment el senyor Benítez té molta imaginació comptant que es tracta d’un llibre de l’any 1984. Però bé, tot això es només la introducció del llibre, l’argument de veritat es centra en un viatge al passat per tal de descobrir com van ser els últims dies en vida de Jesús, i aquí es on es presenta un Jesús molt donat a repartir pau i amor i gens partidari del tema església, podeu comptar que aquesta visió no li va fer massa gràcia a la església. El problema amb aquest llibre es que no està pensat per mi, bé, ni per mi ni per altra gent que no conegui la bíblia, representa que si t’has llegit la bíblia sabràs com es van desenvolupar els fets abans de la passió de Crist i tal, i ens hauríem de escandalitzar al comprovar com la versió que ens explica el Benítez no concorda massa exactament, però com que no tinc ni idea de quina es la versió bíblia dels fets la veritat es que em deixa tot molt fred. A part, la vida dels jueus del segle I d.c. no m’interessa especialment, com a mínim tal i com està narrada en el llibre.

BCPP: Ricard

El post de llibres que realment estàveu esperant, els llibres abandonats per un servidor d’aquest 2016. Fa uns anys que tinc la costum de fer a finals d’any principis de l’any següent el post on parlo dels llibres que no he acabat de llegir, però donat que aquest any la xifra de llibres abandonats supera duplica la mitjana he optat per dividir el post en dos per no aclaparar als lectors del blog amb massa informació de llibres que no he pogut aguantar. Aquest increment en llibres abandonats també explica la lleugera baixada en el recompte de llibres llegits completament.

  • Stardust – Neil Gaiman: 36% llegit. Pàgina 70/194. Amb Neil Gaiman tinc una relació d’amor-odi, l’amor seria Buenos presagios i Neverwhere l’odi seria American Gods i el cementiri sense làpides. Stardust s’afegeix a la categoria de l’odi. La trama del llibre es aburridota, un pagès de poble del segle XIX entra en un mon de fantasia per buscar un estel fugaç per aconseguir l’amor d’una noia del poble. Em recorda en tot moment a un conte infantil i el protagonista es un patan (no he trobat una paraula més descriptiva), així no hi ha manera d’enganxar-se a la trama. Fins hi tot s’ha fet una peli puntuada al filmaffinity amb 6,6 que no tinc clar si veure o no.
  • Metro 2033 – Dmitri Glujovski: 36% llegit. Pàgina 219/603.Tal com inequívocament el seu nom suggereix Dmitri Glujovski es un escriptor rus. El seu llibre més famós es aquest Metro 2033 una distòpia total que ens situa en l’any 2033, uns 15-20 anys després d’una tercera guerra mundial on tot el planeta ha estat bombardejat per armes nuclears i els pocs supervivents han hagut de viure sota terra per evitar la mortal radiació. L’acció es situa a Moscou, de fet a sota Moscou, als túnels del metro on la societat s’ha organitzat en ciutats-estat amb nuclis a les estacions de metro, i recordeu que les estacions de Metro de Moscou són com palaus, una mostra. Com si el fet de viure sota terra alimentant-se de fongs i poca cosa més no fos prou dolent s’ha de sumar el fet que algunes estacions de la perifèria han rebut atacs d’uns misteriosos éssers negres. L’acció del llibre transcorre a través del punt de vista de Artyom, un jove bastant valent o inconscient, tot depèn de com es miri. El llibre està ple de noms d’estacions de metro que sonen a rus (perquè recordeu que es tracta del metro de Moscou), i tens dos opcions, intentar llegir-les o fer com jo i directament passar d’intentar recordar qualsevol nom, encara que les notes a peu de pàgina intentin culturitzar-te amb la geografia de la ciutat, pots ignorar-les també. Uns exemples: Sukharevskaya, Turgenevskaya, Tretyakovskaya, Marksistkaya, Trubnaya, Tsvetnoy Bulvar, Chekhovskaya, etc. Tots aquests i molts altres noms apareixen al llibre, no es que jo m’hagi inventat qualsevol paraula i li hagi afegit el sufix “aya” i ja està, si algú es habitual del metro de Moscou segur que reconeix aquest nom com qui reconeix Urquinaona o Passeig de Gràcia. El llibre no m’ha enganxat prou, trobo que per ser un llibre d’acció li falta acció, i per ser un llibre d’intriga li falten elements intrigants, no se si m’explico. Tampoc m’ha agradat gens tot aquest tema dels somnis amb significat ocult, els personatges visionaris perquè sí, i que el protagonista sigui algú “especial”.

BCPP: Xexu