Arxivar per febrer, 2017

Tot i ser dimarts avui no hi ha post vintage dels dimarts perquè la setmana monotemàtica de les web estranyes té preferència.

  • 43 coses que et faran sentir vell: En especial la 40 (Quan amb un disquet es podia destruir el mon) i la 19 (La edat dels Rugrats que a més s’ha d’afegir 4 anys que es l’antiguitat d’aquell post).
  • La pàgina del milió de dòlars: Cada píxel d’aquesta pàgina costa un dòlar.
  • Google fight: Comparació entre dos paraules claus segons les cerques de Google, per exemple Rihanna vs Taylor Swift.
  • Euro bill tracker: Introdueix el número de sèrie d’un bitllet i mira si algú altre l’ha introduït ja i a quin lloc d’Europa l’ha trobat. jo he introduït 7 bitllets, això vol dir que sóc l’úsuari 81.345 en el rànquing que més bitllets ha introduït. Per cert, ningú ha tornat a introduir els bitllets que jo vaig introduir en el 2009.
  • Paper Higiènic: Quanta estona perdràs desembolicant aquest rotlle de paper higiènic? No, no es infinit, però quan acabes el pots tornar a recompondre.

Avui us explicaré un secret que no es un secret, m’agraden les setmanes monotemàtiques. La setmana d’avui està dedicada a les webs desconegudes que us canviaran la vida (o no), us posareu les mans al cap i exclamareu “Com he pogut viure fins ara sense conèixer l’existència d’aquesta web tan útil!” (o no). Cada dia d’aquesta setmana us portaré 5 webs molt interessants (o no).

Continuant amb el post d’ahir. Pons’s Blog té una cosa que no tenen altres blogs, bé Pons’s Blog té moltes coses que no tenen altres blogs, té prestigi, té qualitat, humor, informació, crítica, i un llarg etcètera, però té una característica que es manté des del primer post i es pot apreciar a primer cop d’ull, els Casos Típics, des del primer  segon al últim post d’aquest blog els títols dels post comencen amb un “Cas típic” i un nombre enter que exceptuant un grapat d’excepcions segueix un ordinal ascendent, després sol aparèixer un “noi li agrada noia, noi” però aquesta segona part ja compta amb bastantes més excepcions, amb la broma més del 2.500 posts respecten aquesta estructura, aquesta marca de constància i estructura repetitiva ja seria suficient per ressaltar Pons’s Blog dins la mediocritat de blogs però Pons’s Blog es molt més que això, es una institució on cada post es una petita obra d’art.

Els Casos Típics van néixer com un paròdia als embafadors nicks repetitius que veia que portava la gent en el Messenger, recordeu el Messenger, no? Era allò que feia servir la gent per xerrar en temps real amb altra gent, va ser posterior al xats del IRC i anterior al xat del Facebook, se que els lectors d’aquest blog tenen una edat més que suficient com per recordar els temps del Messenger. D’aquesta manera, amb la excusa inicial de parodiar els nicks de la gent, els posts van anar mutant ràpidament per tal de permetrem parlar de qualsevol tema, fins al punt que el títol de l’entrada del blog va deixar de ser una paròdia per convertir-se en un títol del contingut del post, però això si, conservant la estructura de “Cas Típic” per tal que qualsevol post de Pons’s Blog continuï contenint una marca identificadora especial i característica.

Abans tot això eren camps

Abans tot això eren camps

Inicialment Pons’s Blog només interactuava amb els blogs d’altra gent que coneixia en la vida real, també coneguda com a vida fora d’Internet, però a mesura que aquests blogs s’anaven morint (per si us preocupa la gent real que conec fora d’Internet continuen vius, menys aquells que es van creuar en els meus plans de dominació mundial…) vaig anar buscant blogs d’altre gent que per mi era anònima i vaig afegir al lector de feeds als que considerava més interessants, i vaig veure com aquests també visitaven el meu blog i quedaven fascinats pel seu magnífic contingut. A partir d’aquest moment em vaig auto-obligar a mantenir un blog de qualitat per tal que tot aquest allau de nous lectors no perdessin la seva dosis diària de bons posts, obra social en podríem dir, així el món es una mica millor gràcies a mi, no es mereixen.

Fins aquí la història de la creació de Pons’s Blog, si us ha agradat no oblideu compartir-la a les xarxes socials amb a títols al més pur estil clickbait com ara “Per fi desvetllada la història del blog més interessant del món” o “La increïble història de Pons’s Blog que mai et creuries”. I si encara no heu fet recordeu participar en la proposta d’en Xexu que us demana explicar els inicis de la creació del vostre blog. No serà una història tan èpica com la creació d’aquest blog, però fareu feliç a aquest pobre nano.

En aquest post en Xexu ens comunica que aviat el seu blog farà 10 anyets i en comptes de currar-se ell un post com tocaria, ha tingut la barra d’encomanar-nos a nosaltres la feina i ens ha demanat que expliquem com vam arribar nosaltres al mon dels blogs. No solament això sinó que ha imposat un límit d’espai a la nostra creativitat, dient que ens hem de limitar a 100 o 120 paraules, quins coll… nassos! A sobre diu que han de ser paraules inflexibles flexibles! I si jo volia fer servir paraules flexibles inflexibles, què? Problemes de comprensió lectora a banda, prefereixo explicar la història de la creació de Pons’s blog sense limitacions, i que sigui en Xexu que agafi el que vulgui. De fet, m’he allargat tan he acabant partint el post en dos parts perquè quan la gent veu un post massa llarg s’espanta i no el llegeix.

Per entendre el naixement i la creació de Pons’s Blog necessitem una mica de context, concretament ens hem de remuntar 13.798 milions d’anys, any amunt any avall. En aquella època l’univers estava en un estat de molt alta densitat (realment no us imagineu quanta) i llavors es va expandir (ehemmmm Booom!). Després de l’expansió inicial, l’univers es va refredar prou per permetre la formació de les partícules subatòmiques i més tard simples àtoms, aquests àtoms formarien més endavant Pons’s Blog, però no vull avançar esdeveniments. Núvols gegants d’aquests elements primordials es van unir més tard a causa de la gravetat, per formar estrelles i galàxies, en una d’aquestes galàxies es on naixeria Pons’s Blog. D’acord, fem un salt en el temps perquè us noto una mica impacients. Saltem al 29 de gener del 2006 D.C. de la nostra era, també conegut com a any 0 D.P.B. (Després de Pons’s Blog). Va ser un diumenge, concretament un diumenge al matí, més concretament el primer post de Pons’s Blog es va publicar a les 11:15 hora de Sabadell, que concorda amb l’hora GMT+1 en l’horari d’hivern. Per la meva falta d’experiència en el mon de les plataformes de blogs el post es va publicar a la plataforma més famosa del moment, blogger cortesia de Google, error que no vaig corregir fins el 16 de desembre del 2007 quan el blog va migrar sàviament fins a WordPress.

La història del nostre univers i al final la culminació de tot plegat: Pons’s Blog!

La història del nostre univers i al final la culminació de tot plegat: Pons’s Blog!

D’acord ara ja sabem quan i com va ser creat Pons’s Blog, ara només falta el perquè. D’aquest fet fa 4.010 dies, de debò espereu que recordi què passava pel meu cap en aquell moment quan ben just sóc capaç de recordar què vaig sopar ahir? El màxim que puc fer són especulacions en base els rècords que en conservo de l’època, espero que això li serveixi al Xexu. Per cert, pèsols amb bacó i ceba i de segon pollastre, i de postres una taronja. La raó es que m’agradava (i encara m’agrada) escriure i escriure per un mateix esta bé, però quan un té el talent (i la modèstia) que jo tinc es bo que el comparteixi amb la resta de mortals, i en aquell moment un blog semblava la millor manera de compartir aquests escrits, ja que et permet mantenir un històric dels escrits i també permet certa interacció amb la gent gràcies als comentaris. Penseu que en aquella època Facebook no existia, aquest va obrir al setembre del 2016 2006 però no guanyaria popularitat al nostre país fins al 2007 / 2008.

No us perdeu el cas típic de demà on aprofundiré en els motius de la creació de tan important blog. En la mateixa Pons-hora i en el mateix Pons-canal, mentrestant sigueu bons i feu cas a les vostres mares.

BCPP: ahse

La quarta temporada de Sherlock comença amb un aperitiu que ens van regalar a principis del 2016, un capítol enumerat 4×00 que es basa en una situació alternativa on en Watson i en Sherlock actuals no existeixen i en canvi van existir a finals del segle XIX, sent coetanis d’en Sherlock Holmes de Conan Doyle. Per variar en Watson també té seqüeles d’una guerra, una guerra d’Afganistan per més inri, però aquesta es tan sols la primera de les moltes coincidències entre en Watson i Sherlock que coneixem i els d’aquesta història alternativa. El cas que ens mostra el capítol es titula (o més aviat en Watson titula) la novia abominable, una novia que després de suïcidar-se decideix carregar-se al seu marit, sí, sí, no m’he equivocat no he volgut dir “abans”, el “després” es totalment correcte. El capítol 4×00 ha sortit 2 anys després de l’últim de la tercera temporada, realment calia dos anys per fer un capítol? No, però casi, ja que els detalls han estat molt cuidats, començant pels efectes especials i acabant pels decorats i el vestuari, però no solament això sinó també les interpretacions i la trama en general, però aquests dos últims aspectes no són cap novetat respecte els capítols contemporanis de Sherlock.

Sherlock amb un estil més clàssic

Sherlock amb un estil més clàssic

2017, un any més tard arribem al primer capítol de la quarta temporada sembla una mica una parodia del propi Sherlock, es a dir, el protagonista cada vegada es més exagerat i té comportaments més autistes i excèntrics, amb deduccions directament impossibles que acaben sent certes tot i aguantar-se només amb detalls ínfims que podrien significar qualsevol altre cosa, però quan es tracta de deduir alguna cosa tan evident com que un lladre està buscant les còpies d’una figura sembla que ningú es dona compte fins a la sisena còpia i tot així la policia encara no està vigilant, en fi… En aquest capítol té bastant protagonisme la dona d’en Watson i ja sabeu que no m’agrada, però independentment que surti ella no hi ha dubte que es el capítol més fluix de la temporada i possiblement de la sèrie. Coi, es que la gràcia de la sèrie es un duo entre Watson i Sherlock, no hi ha lloc per un trio amb la Mary dels nassos pel mig!

El segon capítol diria que ja l’hem vist abans, no havíem vist en Watson enfadat amb en Sherlock? No havíem vist en Sherlock descontrolat i deixat de la ma de les drogues, si, oi? Doncs ho tornem a veure, no passa res. De totes maneres aquest capítol es entretingut i que el dolent sigui Toby Jones ajuda, per tan per mi es el millor capítol de la temporada, però continua sense estar a l’alçada de les dos primeres temporades, que són per mi les millors de la sèrie, amb final sorpresa inclòs. Per acabar, el tercer i últim capítol es el més exagerat de tots, que es dir molt ja que estem parlant de Sherlock, una sèrie plena de situacions límit. El problema d’aquest capítol es principalment el final, que després de tots els pollastres que han de passar els protagonistes la història acabi d’aquesta manera es força decebedora, a part que no té massa sentit… El fet que cada vegada aparegui un dolent més xungo que l’anterior al estil son Goku però en comptes de cada vegada més fort, sigui cada vegada més intel·ligent també cansa una mica. Ah, i es l’últim capítol de la temporada per tan ha de sortir en Moriarty, però aquest no estava mort? Bé, si, no, si, bé, es complicat d’explicar-ho sense espoilers, però havia d’anomenar-lo perquè en Moriarty m’agrada molt.

Resumint, es Sherlock i per tan mola, en Benedict Cumberbatch es genial, i en Bilbo, vull dir en Martin Freeman també. però les trames d’aquesta temporada no són tan rodones com les de temporades anteriors, tot i així la temporada es mereix un 7 ja que l’únic capítol que realment s’ha de disculpar es el 4×01.

Nota sèrie: 8/10
Nota 4rta temporada: 7/10

Avui recupero un dels posts més útils i instructius que s’ha publicat en aquest blog el CT154

La solució de com fer-ho esta aquí http://www.wikihow.com Sempre has tingut dubtes sobre com fer…. “allò”? Doncs la resposta està a un click!

I tot el que vosaltres us pugueu imaginar! En què penseu? Qui em trobi el wikihow més original s’emporta BCPP!

Hi havia una vegada una família molt molt pobre, amb prou feines tenien res per menjar. Però un dia van aconseguir arreplegar dos ous i els van fregir, però lamentablement el nucli familiar era molt gran, tres fills, el pare, la mare, dos avis, dos àvies, tres tiets amb les respectives parelles, i vuit cosins en total. Per tan van veure que tots menjant d’aquells dos ous no donaria per gaire, així doncs van decidir que per menjar tots anirien sucant els ous amb un escuradents. Això que el fill petit reclama a la mare:
– Mira mama! La iaia està menjat amb dos escuradents!
– Deixa-la, ja rebentarà!

1056px-diego_velazquez_-_an_old_woman_cooking_eggs_-_google_art_project
Aquesta ha estat la meva gastronòmica participació als relats conjunts de febrer.