Arxivar per 2017-02-22

La quarta temporada de Sherlock comença amb un aperitiu que ens van regalar a principis del 2016, un capítol enumerat 4×00 que es basa en una situació alternativa on en Watson i en Sherlock actuals no existeixen i en canvi van existir a finals del segle XIX, sent coetanis d’en Sherlock Holmes de Conan Doyle. Per variar en Watson també té seqüeles d’una guerra, una guerra d’Afganistan per més inri, però aquesta es tan sols la primera de les moltes coincidències entre en Watson i Sherlock que coneixem i els d’aquesta història alternativa. El cas que ens mostra el capítol es titula (o més aviat en Watson titula) la novia abominable, una novia que després de suïcidar-se decideix carregar-se al seu marit, sí, sí, no m’he equivocat no he volgut dir “abans”, el “després” es totalment correcte. El capítol 4×00 ha sortit 2 anys després de l’últim de la tercera temporada, realment calia dos anys per fer un capítol? No, però casi, ja que els detalls han estat molt cuidats, començant pels efectes especials i acabant pels decorats i el vestuari, però no solament això sinó també les interpretacions i la trama en general, però aquests dos últims aspectes no són cap novetat respecte els capítols contemporanis de Sherlock.

Sherlock amb un estil més clàssic

Sherlock amb un estil més clàssic

2017, un any més tard arribem al primer capítol de la quarta temporada sembla una mica una parodia del propi Sherlock, es a dir, el protagonista cada vegada es més exagerat i té comportaments més autistes i excèntrics, amb deduccions directament impossibles que acaben sent certes tot i aguantar-se només amb detalls ínfims que podrien significar qualsevol altre cosa, però quan es tracta de deduir alguna cosa tan evident com que un lladre està buscant les còpies d’una figura sembla que ningú es dona compte fins a la sisena còpia i tot així la policia encara no està vigilant, en fi… En aquest capítol té bastant protagonisme la dona d’en Watson i ja sabeu que no m’agrada, però independentment que surti ella no hi ha dubte que es el capítol més fluix de la temporada i possiblement de la sèrie. Coi, es que la gràcia de la sèrie es un duo entre Watson i Sherlock, no hi ha lloc per un trio amb la Mary dels nassos pel mig!

El segon capítol diria que ja l’hem vist abans, no havíem vist en Watson enfadat amb en Sherlock? No havíem vist en Sherlock descontrolat i deixat de la ma de les drogues, si, oi? Doncs ho tornem a veure, no passa res. De totes maneres aquest capítol es entretingut i que el dolent sigui Toby Jones ajuda, per tan per mi es el millor capítol de la temporada, però continua sense estar a l’alçada de les dos primeres temporades, que són per mi les millors de la sèrie, amb final sorpresa inclòs. Per acabar, el tercer i últim capítol es el més exagerat de tots, que es dir molt ja que estem parlant de Sherlock, una sèrie plena de situacions límit. El problema d’aquest capítol es principalment el final, que després de tots els pollastres que han de passar els protagonistes la història acabi d’aquesta manera es força decebedora, a part que no té massa sentit… El fet que cada vegada aparegui un dolent més xungo que l’anterior al estil son Goku però en comptes de cada vegada més fort, sigui cada vegada més intel·ligent també cansa una mica. Ah, i es l’últim capítol de la temporada per tan ha de sortir en Moriarty, però aquest no estava mort? Bé, si, no, si, bé, es complicat d’explicar-ho sense espoilers, però havia d’anomenar-lo perquè en Moriarty m’agrada molt.

Resumint, es Sherlock i per tan mola, en Benedict Cumberbatch es genial, i en Bilbo, vull dir en Martin Freeman també. però les trames d’aquesta temporada no són tan rodones com les de temporades anteriors, tot i així la temporada es mereix un 7 ja que l’únic capítol que realment s’ha de disculpar es el 4×01.

Nota sèrie: 8/10
Nota 4rta temporada: 7/10

Anuncis