La corona del pastor – Terry Pratchett (352 pàgines)
Novel·la número 41 de Mundodisco i última publicada per Terry Pratchett (em queda pendent la 40, A todo vapor), i cinquè llibre de la saga de de Tiffany Dolorido. Malgrat la seva jove edat Tiffany ja es una autèntica bruixa amb totes les de la llei, i contràriament al què expliquen les llegendes les bruixes es dediquen a ajudar a la gent fent servir molt poca màgia però molta dedicació i treball.
El inici del llibre es molt possiblement el principi més dramàtic que he llegit en un llibre de Mundodisco, mai hauria pensat que la mort d’un personatge m’afectés tan tot i no tractar-se d’un dels meus personatges preferits però sense dubte un dels més emblemàtics i importants, m’ha deixat tocat, ho reconec. Es inevitable crear un paral·lelisme entre la mort d’aquest personatge i el del propi Terry Pratchett ja que recordo que aquest es l’últim llibre que va escriure. A partir d’aquí hi ha la típica història de noia motivada que vol abastar més del què es humanament possible ja que mai hi ha prou temps per solucionar els problemes de tothom, cosa que ja havíem vist en llibres anteriors de la saga de Tiffany. El conflicte com a tal no apareix fins que no portem tres quartes parts de llibre i un cop hi arribem aquest es desenvolupa amb poca gràcia. Després de “l’acció” arriba un altre moment nostàlgic (no tan com el del principi) i maco i s’ha acabat. Ja ho he dit sempre que els llibres de la Tiffany estan més enfocats al públic adolescent i no m’agraden tan com la resta de sagues de Mundodisco, tot i així es Terry Pratchett i es nota molt, especialment en els personatges secundaris carismàtics com Tata Ogg, LA MORT, la gata Tú, Magrat o fins hi tot la senyora Carcoma. A part el llibre està ple de mini-cameos de molts personatges coneguts d’altres històries del Mundodisco, aquests petits detalls m’encanten, així com una cinquantena llarga de genials notes a peu de pàgina. Així doncs La Corona del Pastor es el Pratchett més dramàtic tan per la trama del llibre però sobretot perquè sabem que es tracta de l’últim Pratchett, però tal i com ens demostra el llibre, malgrat la mort de gent important la vida segueix, llarga vida al llegat de Terry Pratchett!
La reputación de Yaya se había extendido a lo largo y ancho, más largo y más ancho de lo que Yaya acostumbraba a viajar en persona. Los enanos de las Llanuras Sto hasta le habían puesto un nombre, que traducido significaba: «Ve por el Otro Lado de la Montaña».
Nota: 7/10
Pons's blog 