Arxivar per Abril, 2017

Ja sabeu que en el casos típics múltiples de 100 sempre faig un concurs de preguntes sobre el blog, però aquesta vegada no he tingut temps de buscar 20 preguntes sobre el blog que no hagi preguntat ja, però la tradició mana fer preguntes o sigui que farem preguntes. Recordeu que heu de respondre al formulari i no als comentaris. Teniu fins el dia 30 per contestar, després publicaré les respostes i els guanyadors o no, ja ho veurem.

 

Molt fàcils

1.1- Quina es la resposta correcte?
a) Aquesta si
b) Aquesta no
c) Aquesta no
d) Aquesta no

1.2- Quina es la resposta correcte?
a) Aquesta no
b) Aquesta si
c) Aquesta no
d) Aquesta no

1.3- Quina es la resposta correcte?
a) Aquesta no
b) Aquesta no
c) Aquesta si
d) Aquesta no

1.4- Quina es la resposta correcte?
a) Aquesta no
b) Aquesta no
c) Aquesta no
d) Aquesta si

 

Fàcils

2.1- Quina es la resposta correcte?
a) Potser es aquesta
b) Aquesta no és
c) Gairebé segur que no es aquesta
d) La anterior no es

2.2- Quina es la resposta correcte?
a) Possiblement es la següent
b) Possiblement es aquesta
c) Possiblement es la anterior
d) Possiblement es la segona

2.3- Quina es la resposta correcte?
a) Aquesta no es
b) Casi segur que aquesta no és
c) Segur que aquesta no és
d) Doncs serà aquesta.

2.4- Quina es la resposta correcte?
a) La següent no l’altre
b) La següent
c) Aquesta
d) La anterior

 

Moderades

3.1- Quina es la resposta correcte?
a) Es aquesta
b) Es aquesta
c) No es aquesta
d) No es aquesta

3.2- Quina es la resposta correcte?
a) Es la segona
b) Es la primera
c) Es la segona
d) Es la primera

3.3- Quina es la resposta correcte?
a) La primera i la segona no són
b) La segona i la primera no són
c) La tercera es la correcte o potser la quarta
d) La quarta es la correcte o potser la tercera

3.4- Quina es la resposta correcte?
a) Resposta incorrecte (fiabilitat 100%)
b) Resposta correcte (fiabilitat 50%)
c) Resposta correcte (fiabilitat 50%)
d) Resposta incorrecte (fiabilitat 100%)

 

Difícils

4.1- Quina es la resposta correcte?
a) Aquesta es la correcte
b) Aquesta es la correcte
c) Aquesta es la correcte
d) Aquesta es la correcte

4.2- Quina es la resposta correcte?
a) Aquesta no es la correcte
b) Aquesta no es la correcte
c) Aquesta no es la correcte
d) Aquesta no es la correcte

4.3- Quina es la resposta correcte?
a) La correcte es la segona
b) La correcte es la tercera
c) La correcte es la quarta
d) La correcte es la primera

4.4- Quina es la resposta correcte?
a) La de sota es la correcte
b) La de sota es la correcte
c) La de sota es la correcte
d) La primera es la correcte

 

Molt difícils

5.1- Quina es la resposta correcte?

5.2- Quina es la resposta correcte?

5.3- Quina es la resposta correcte?

5.4- Quina es la resposta correcte?

Recordo que no heu de contestar als comentaris sinó al formulari.

La tercera temporada de Víkings comença amb una altra gran demostració d’estratègia militar, en aquest cas l’enemic per iniciativa pròpia decideix dividir l’exercit en dos de tal manera que les dues meitat quedin separades per un ample riu, d’aquesta manera els nostres protagonistes els poden matar més fàcilment per parts, tot un detall, no només això sinó que un dels dolents es pregunta “Per què només ataquen a la meitat del exercit?” Potser per què sempre es més fàcil matar la meitat d’un exercit que un exercit sencer? Com es nota que la sèrie es irlandesa i per tan fan quedar als anglesos com uns imbècils. M’encanta quan la princesa s’escandalitza quan veu que maten gent estant al mig d’una maleïda batalla, que coi es pensava? Que anava a un pícnic? Es una batalla, no es deuria pensar que lluitarien a cops de coixins! Una altra gran tàctica militar es enviar com a explorador al home mes ferit i moribund que tens, de tal manera que es deixi veure i posi en alerta a tot l’exercit enemic. La posició també es molt important, es de calaix que qui ataca des de sota un turó te desavantatge contra qui esta a dalt, però això no importa si els nostres protagonistes son els de sota. Una altra bona estratègia es acostar-se a unes muralles plenes de ballesters sense res per sobrepassar-les, es bona estratègia en el cas que vulguis suïcidar el teu exercit es clar, potser esperaven que els defensors els hi llencessin una escala? Acostumats a fer guerres en poblets els víkings no tenen ni idea d’assaltar una ciutat emmurallada. Es curiós com hi ha un munt de gent en aquesta sèrie que se li donen molt bé els idiomes i es capaç d’aprendre’ls en poquíssims dies i amb el handicap que ni tan sols saben escriure, uns prodigis vaja.

Que siguis una guerrera víking salvatge no vol dir que no puguis anar ben arreglada

Aquesta sèrie no ha pres exemple de la HBO i no mostra nuus, res, ni tan sols un pit, per contra no te cap problema a mostrar ferides sanguinolentes, amputacions, decapitacions, i un munt de variades e imaginatives tortures, infligides pels víkings que son uns bàrbars incivilitzats, però fet i fet els cristians fan exactament el mateix que els víkings però en nom d’un altre deu, eren temps més convulsos.

La grata sorpresa d’aquesta temporada es el rei Ecbert, pràcticament l’únic anglès que no es idiota en tota la sèrie, gràcies a ell hi ha una part de la trama la qual no es totalment previsible, però no es lo únic que no he previst d’aquesta temporada, hi ha un parell de morts que no esperava i ni tan sols son en el capítol final, i lo més sorprenent de tot es que tan una com l’altre son dos morts totalment gratuïtes, suposo que els actors deurien demanar un augment, sinó no s’entenen aquestes morts tan abruptes. Per la resta la sèrie segueix com en temporades anteriors, molta acció, moltes baralles, molta sang, molts morts i moltes traïcions. Sobre el rigor històric, bé, una cosa es que els víkings fessin uns quants viatges saquejant per aquí i per allà i l’altra es que sempre fos el mateix Ragnar el que ho va fer tot, però es clar que sempre es més fàcil empatitzar amb un sol protagonista que no pas explicar diverses històries amb protagonistes diferents.

Víkings té un 7,6 al filmaffinity i un 8,7 al imdb. La crítica de la primera temporada en el CT2571 i la segona en el CT2595.

Nota: 7/10

Justicia Auxiliar – Ann Leckie

Justicia Auxiliar es un llibre de ciència ficció situat en el futur, un futur realment llunyà on un imperi gal·làctic es dedica a conquerir i annexionar planetes. Per tal de completar els procés d’assimilació té els “auxiliars” que són éssers que després de morts han estat “reactivats” gràcies a que passen a dependre d’una intel·ligència artificial que en controla un gran nombre, tot i així, els oficials de major rang continuen sent humans. La història es narrada des del punt de vista d’una aquestes intel·ligències artificials i porta dos històries en paral·lel, la primera en el present i una altra que passa 20 anys abans. En el passat la IA controla un munt d’auxiliars que formen part d’un creuer de batalla durant la assimilació d’un planeta, mentre que en el present la IA només controla un sol individu, què ha passat entremig?

En aquest futur els humans tenen sexe, vull dir que continua havent-hi mascles i femelles, però el comportament es tan igualitari que la IA té problemes per saber quan fer servir el article masculí i quan el femení, així doncs la majoria de vegades la protagonista / narradora es decantarà per fer servir el femení exceptuant les poques vegades que li confirmin que es tracta d’un home. Una altra característica especial es el sistema de classes entre la societat, que condiciona la part superior de la jerarquia militar, però sembla que aquest sistema està canviant. La societat que es mostra en la novel·la li dona molta importància als rituals, a les formes i a un munt d’aspectes protocol·laris que són d’allò més estranys que segons la meva opinió només fan que alentir el llibre amb la descripció de tots ells. A part hi ha un complicat sistema de castes que només fa que complicar les relacions. Les reaccions que comporten certs comportaments no acaben de quadrar massa amb lo que es habitual avui en dia perquè representa que en aquest futur es consideren ofensives coses que ara no ho són i a la inversa. També es força caòtic el fet que hi hagi entitats desdoblades en varis cossos, però el pitjor es que tothom menteix i canvia de bàndol com si res, al final ningú sap qui coi va amb qui.

Justicia Auxiliar ha guanyat no pocs premis: Hugo, Nebula, Arthur C. Clarke, Locus i BSFA, per tan pocs premis li queden per guanyar, el premi Pons al millor llibre (però això no passarà perquè primer de tot no es Pratchett i segon que el llibre no m’ha agradat massa) i poca cosa més. Personalment he trobat el llibre massa llarg per la història que vol explicar, la trama es perd massa explicant accions que fa la protagonista que no ens caldria saber, tan en el present com en el passat, es un continu “ a veure cap a on porta això, mmm val, sembla que a enlloc”. No es un mal llibre perquè es original pel fet de com funcionen les justícies auxiliars, però la història es poc àgil.

Diecinueve años, tres meses y una semana antes de que encontrara a Seivarden en la nieve, yo era una crucero de batalla que orbitaba alrededor del planeta Shis’urna.

Trabajé de cocinera, de portera y de piloto. Y elaboré un plan de acción. Me uní a una orden religiosa y gané una cantidad de dinero nada desdeñable. Y durante todo aquel tiempo solo maté a una docena de personas.

Nota: 4/10

Avui toca refregit del CT170, on parlo d’un llibre del genial Douglas Adams.

Qui es Douglas Adams? Doncs l’escriptor d’un dels llibres de ciència ficció més famós i divertit: “Guia del Autoestopista Galàctic“. Ja en vaig parlar en el seu temps en un post. Però es realment aquest home un escriptor d’un sol llibre? Doncs no… però casi xD L’altre dia en la biblioteca vaig veure un llibre seu, però estava a… a la secció de Biologia! com s’entén? un escriptor de ciència ficció fent un llibre de biologia? Doncs resulta que va anar de vacances amb un biòleg i va anar en busca de especies que s’estan a punt d’extingir. La gràcia del llibre es la manera pròpia que té aquest home de narrar els fets, heus aquí uns exemples del llibre “Mañana no estarán”.

La cobra india es, en el orden de causantes de muerte, la serpiente número 15 a nivel mundial. Las otras 14 están presentes en Australia.[…]
También están las arañas. La más venenosa es la que teje la llamada teleraña de embudo de Sydney, y muerde a unas 500 personas al año. Como muchas se morían, tuve que crear un antídoto para que no me dieran más la lata.

– Entonces, ¿Qué tenemos que hacer si nos muerde algún animal mortal? -pregunté.
Me miró y parpadeó, como si me considerara un perfecto imbécil.
– ¿Y a usted qué le parece? -dijo- Morirse, naturalmente. Si una cosa es mortal, es mortal.

Descubrimos que en Bali uno puede ganarse la vida señalando animales con el dedo. Primero hay que encontrar el animal y después hay que señalarlo con el dedo.
Si uno es un poco hábil, incluso puede ganarse la vida señalando con el dedo a la persona que señala con el dedo al animal.

Yo ni siquiera me enteré de que me hubiera abordado un ratero, lo que me alegra, porque sólo me gusta tratar con profesionales. El panadero intentó ponerme al corriente de lo ocurrido, pero mi francés Zaireño no estaba a la altura y me figuré que lo que quería era recomendarme los bollos de pasas, por lo que le dije que me pusiera seis.

Si usted coge Noruega, la estruja un poco, saca de ella todos los alces y renos, la proyecta a quince mil kilómetros de distancia en dirección al otro lado de la tierra y la llena de pájaros, habrá realizado un intento lamentablemente inútil porque ya hay quien se le ha adelantado. (Es refereix a Fiorland, en Nova Zelanda)

Es fácil imaginar qué ocurre cuando se introduce una especie continental en una isla. Viene a ser como meter a Al Capone, Genghis Khan y Rupert Murdoch en la isla de Wight: A los nativos no les quedaría ninguna posibilidad.

(Apareix una foto d’un home gran)
Este hombre nos dijo que era demasiado viejo para que lo fotografiásemos. No entendimos muy bien si se trataba de simple vanidad personal o si en Chino no querían que se supiese oficialmente que había gente muy vieja. Pese a todo, y tal vez obrando con excesiva rudeza, lo fotografiamos.

BCPP: McAbeu

The Night Of es una altra meravella de la HBO, es una mini sèrie la qual tens la certesa que no s’allargarà amb temporades addicionals innecessàries perquè està pensada i limitada a vuit capítols de 55 minuts menys el primer i l’últim que s’allarguen fins a l’hora i quart i l’hora i mitja respectivament. Argument: Estem a Nova York, octubre del 2014, un estudiant universitari agafa el taxi del seu pare per anar a una festa, però acaba amb una noia com a passatgera, una noia força maca però una mica sonada i amiga dels psicotròpics. Després de passar la nit el noi es desperta al costat de la noia i descobreix com ha estat violentament assassinada, als qui us hagi passat alguna vegada ja sabreu que això es un problema força emprenyador. Per cert, el noi es pakistanès. Per si això no fos suficient a continuació el noi fa unes quantes accions que el fan semblar encara més culpable, errors de principiant que en dic jo. Fins hi tot no fa servir el arxiconegut “no hablaré si no es en presencia de mi abogado”. D’aquesta manera totes les proves apunten contra ell com a culpable, lo únic que no quadra en aquest cas es que el noi es un simple estudiant universitari que mai ha trencat un plat. L’advocat interpretat per John Turturro té al·lèrgia als gats i te un èczema als peus molt lleig, semblen dos detalls irrellevants però realment… ho són, tot i així es un tema recurrent durant tota la sèrie, l’únic punt simpàtic de tota ella podríem dir, perquè la resta de la sèrie es fosca. La sèrie no es original, es basa en una producció de la BBC de 5 capítols del 2008, però tot i que d’altres productores de sèries s’han espavilat molt a l’hora de fer productes de qualitat per mi la HBO continua estant per davant de totes elles, a més pràcticament ningú ha vist la producció britànica. Per tractar-se d’una producció de la HBO hi ha pocs punts de vista des de diferents personatges, però tractant-se d’una mini-sèrie tampoc dona massa temps a més.

John Turturro, més legal que Saul Goodman, però no molt més

En l’apartat d’actor coneguts tenim a un dels grans: John Turturro. I rescatats de The Wire tenim a Michael Kenneth Williams (Omar Little) i J.D. Williams (Preston ‘Bodie’ Broadus). Apareix en el paper de padrastre de la víctima Paul Sparks, que es l’escriptor a House of Cards. M’agradaria destacar també el paper del inspector interpretat per Bill Camp que tot i que no el coneixia anteriorment es el segon personatge que més m’ha agradat. Per acabar dir que el director es Steve Zaillan, que entre d’altres coses ha sigut guionista de la Llista de Schindler, aquí ho deixo.

—————– inici espoilers —————–

No m’acaba de convèncer la historia de la presó, tot això de fer-se amic de l’amo del cotarro, no té massa sentit que s’hi faci amic, no solament això sinó que el protegeixi i a més el nano se’n aprofiti. La transformació del nano a la presó de estar espantat a convertir-se en un “matón” en quatre dies no se la creu ningú.

—————— fi espoilers ——————-

The night of es un concepte totalment contrari que CSI, a CSI havien de fer el crim, trobar les proves, buscar sospitosos i arrestar el culpable en 40 minuts escassos, mentre que aquí tenim 8 hores on es mostra com funciona la policia i la justícia a Nova York, pas a pas, com seria la realitat, seguint un protocol tot i que hi ha passos que es poden agilitzar, i punts que no es fan tal qual posa el manual, però més o menys correcte, et trobes amb gent més o menys competent, hi ha errors perquè els humans no som perfectes, però també hi ha encerts, la investigació va fent el seu curs, sense proves que s’analitzen al moment, cada cosa es pren el seu temps. Això no vol dir que sigui una sèrie lenta, van passant coses, moltes coses que normalment queden omeses en les series i pel·lícules que estem acostumats a veure. Menys la part de la presó, que considero que sobra, la resta de la sèrie m’ha agradat, són especialment bons el primer capítol i el capítol final amb la part del desenllaç del judici, que es on més es llueix John Turturro, per mi el millor de la sèrie, em sembla que això ja ho he dit, però vull que quedi clar, escena on surt Turturro, escena que es bona, ja pot anar fent lloc a la prestatgeria per posar un Emmy. En cap moment la sèrie ens deixa clar si el protagonista es culpable o no, així hi haurà capítols on semblarà clarament culpable i en d’altres clarament innocent, que serà realment? I el més important, hi ha moltes proves, però realment suficients proves com per afirmar rotundament que es culpable i per tan condemnar-lo? Funcionarà bé el sistema judicial?

The night of té 8,6 un al imdb i un 7,9 al filmaffinity.

Nota: 8/10

La segona temporada de Vikings comença amb una batalla sense estratègia militar, simplement es troben un grapat de bàrbars de cada poble i lluiten salvatgement en una explanada, molt poca civilització però molta sang, moltíssima, què poc costaria matar-se de manera civilitzada… Com a mínim ja que tots son víkings aquí si que moren víkings per força, tot i que després de despatxar uns pocs extres en una batalla on tothom hauria d’haver mort en 5 minuts, degut a la manera tan poc defensiva com lluiten, resulta que s’ho repensen millor i deixen de lluitar sense que ningú hagi guanyat, te algun sentit? Només un, distreure l’espectador amb una batalla, més enllà d’això res de res, però aquesta es només la primera de moltes situacions descabellades d’aquesta segona temporada. Els judicis víkings son molt curiosos, simplement el tio que puja dalt d’una roca es la llei i es fa el que ell diu, es tot molt surrealista. Les tradicions víkings també son molt curioses, per exemple si deixes embarassada a la teva amant el que fas es portar-la a casa perquè la teva muller la conegui i formeu una família, sona fantàstic, no? Especialment per la muller. Una altra curiositat més, vosaltres heu tingut sexe mentre el vostre pare estava al davant? Doncs resulta que els víkings, lo més normal del mon vaja… Continuem amb els sense-sentits. Es una gran idea entrenar amb armes esmolades perquè així tot practicant et pots carregar un company d’armes, molt útil per anar reduint l’efectivitat del exercit abans de la batalla, els enemics segur que ho agraeixen. Una altra cosa genial es que quan els víkings avancen per territori enemic no envien exploradors, avancen tots junts en grup fent-se notar, només els hi faltaria portar armilles reflectants i bengales, suposo que ho fan per consideració amb els seus enemics anglesos que no els hi agraden les sorpreses. Dividir l’exercit estant en mig del terreny enemic tampoc sembla una idea precisament brillant. Ara bé, que els anglesos deixin retirar-se a l’enemic tranquil·lament i no el persegueixin quan aquests disposen de la cavalleria que es perfecte per perseguir un exercit en retirada diu molt sobre la estratègia anglesa. Es genial quan preparen una estratègia per fer sortir al enemic del poble però llavors en comptes de fer una emboscada o atacar-los en algun terreny on tinguin avantatge tornen a fer exactament el mateix de sempre, es a dir, barallar-se en un prat, totes les batalles d’aquesta sèrie son exactament lluites en un prat, estratègia militar? Que es això?

Paradoxalment l’únic que no porta escut es el que té més probabilitats de sobreviure, però no ho intenteu a la vida real.

——— inici espoilers ——–

Potser es que jo soc molt innocent, però la cosa es que confien en un tio que els ha traït perquè vagi a veure i convenci a una altra tio que els ha traït que els ajudi a lluitar contra un que ni tan sols coneixen els dos traïdors, es un pla perfecte, sense cap fisura! I llavors encara s’estranyen quan les coses van malament… Els personatges d’aquesta sèrie son increïbles, en els dos sentits de la paraula. De fet el segon traïdor els va trair justament perquè no li van deixar anar a atacar als anglesos amb ells, i en canvi ara justament li demanen si us plau que vingui a atacar als anglesos amb ells, son bipolars o que? Una altra cosa que no em crec es la manera com la Lagerta es converteix en compte, això cau entre el rang de lo increïble i lo totalment impensable, però per la trama de la sèrie li va bé que això sigui així per tan tothom ho troba normal.

———- fi espoilers ———-

Totes aquestes coses absurdes que he explicat i moltes mes que té la sèrie son per mi el principal al·licient d’aquesta, es tot tan surrealista que tens curiositat per saber quina serà la propera cosa totalment il·lògica que passarà. M’encanta lo complicada que es la sèrie, per exemple, n’hi ha un que te un pla, i penses que serà un pla complicat, rebuscat i elaborat, i quan li pregunten quin es el pla diu “matar-los a tots”, i es queda tan ample, sense dir com ni quan ni perquè. He perdut el compte de les traïcions que hi ha en aquesta temporada, en aquesta sèrie les aliances duren entre poc i res, no m’estranya que els víkings com a nació no arribin mai a res perquè no paren de matar-se entre ells, es ridícul, el que un dia es amic teu, el següent et vol matar, així no hi ha manera de fer una civilització com cal, el que em pregunto es d’on surten tants víkings, en un capítol sembla que només en quedin quatre en tot escandinava i en el següent han aparegut guerrers nous de sota les pedres. Una última pregunta, com es que el bruixot de la tribu l’encerta tant? Vosaltres direu “perquè es màgic”, si es clar… Però jo crec que treballa com a guionista, sinó no s’entén.

Tot el què passa en la sèrie va passar més o menys a la realitat, i dic més o menys perquè hi ha accions que no va fer en Ragnar com a tal, ho va fer un altre, i també hi ha altres coses que no van passar ben bé així, però s’assembla, i potser que passessin en una altra època, també, però es que les cròniques víkings brillen per la seva absència i les que estan presents estan adornades amb uns quants elements de fantasia que no ajuden a diferenciar què es cert i que es inventat, en canvi per la part britànica sembla que està més ben documentada. Si aquesta sèrie està plena de personatges que no paren de prendre decisions il·lògiques per què m’agrada aquesta sèrie? Doncs senzillament perquè es indiscutiblement entretinguda, es una sèrie dinàmica en la que constantment està passant alguna cosa interessant, suposo que aquesta sensació ve accentuada gràcies als capítols de 40 minuts, bastant més curts que els capítols d’altres sèries més complexes que normalment solen durar 55-60 minuts. Víkings es una sèrie entretinguda sense més, que ofereix al espectador acció, acció i acció, i de passada aprens quatre coses sobre la cultura nòrdica, com ara que tenen déus per tot, Thor déu del clima, la justícia, els viatges i les batalles; Njörðr déu de la terra fèrtil i de la costa, Freya deessa de l’amor, la bellesa i la fertilitat, Scania deessa dels camions i Odín déu de pràcticament tot.

En el CT2571 trobareu la crítica de la primera temporada. Víkings té un 7,6 al filmaffinity i un 8,7 al imdb.

Nota 2ona: 7/10

Recordeu quan fa un temps us plantejava dimarts si dimarts no uns enigmes per resoldre? Tranquils no tinc pensat recuperar aquella secció que només agradava en McAbeu perquè com tots sabeu l’únic blog d’enigmes de la catosfera que funciona es Xarel·10. El cas es que he trobat un problema de lògica que en comptes de ser abstracte afecta directament a la meva vida real.

El Roomba de carnestoltes

Resulta que tinc un robot aspirador, d’una marca que no vull fer publicitat però que jo li dic afectuosament Roomba, però resulta que aquest robot ja es vellet i actualment ha perdut la capacitat de mostrar la seva data i hora, però internament si que guarda aquest registre tot i que no sigui capaç de mostrar al usuari (un servidor) aquesta informació. Un dia va marxar la llum i el Roomba va perdre els dies en els quals sortia a fer neteja automàticament. Contràriament al sistema de calendari, el sistema de programació funciona i es mostra al usuari correctament, però el problema es que el Roomba compta els dies de la setmana en funció del dia que es pensa que es i que no mostra. Vaig programar el Roomba perquè s’activés dilluns, dijous i dissabte, però en realitat es va activar el dijous, diumenge i un altre dia. Sabent això, quins dies l’hauria de programar si vull que s’activi dilluns, dimecres i divendres?

BCPP: McAbeu

Avui us presentaré el resultat d’un experiment comparatiu, he comparat la primera temporada de The Office versió USA amb la versió de UK, voleu saber quina es millor? Llegiu, llegiu. Les dos The Office estan gravades amb un estil de fals documental, on veiem escenes quotidianes de la oficina intercalada amb talls on els protagonistes expliquen el motiu del seu comportament o donen la seva opinió sobre algú o sobre un fet que acaba de passar. La oficina en qüestió es dedica a la venta de material d’oficina.

Agraeixo que algú s’hagi pres la molèstia de posar els personatges de les dues sèries de costat, feina que jo m’estalvio.

Parlant dels personatges de la versió americana: El cap es Steve Carell i es un imbècil que es creu divertit i el millor cap del mon amb les seves pallassades que no fan gràcia a ningú, si rius d’alguna es purament per vergonya aliena, o perquè les seves bromes són d’un horrible mal gust. El cap no es l’únic imbècil de l’oficina hi ha en Dwight que es creu el subjefe però realment no té cap poder però tot i això fa tot el possible per mostrar-se millor que els altres. Llavors hi la recepcionista, el treballador que se’n fot dels imbècils de l’oficina, el tio del magatzem que es molt bàsic, el tio avorrit de comptabilitat, etc. A les grans empreses els hi encanta trencar la rutina diària de treball amb collonades com el dia de la diversitat fent perdre el temps a tots els treballadors tan sols perquè hi ha un imbècil que no respecte algun concepte bàsic com ara la tolerància.

A la versió anglesa tenim dos actors coneguts actualment Ricky Gervais en el paper de cap imbècil i Martin Freeman en el paper de venedor que se’n fot d’un company pesat i prepotent amb ínfules de grandesa. En les dues sèries hi ha pràcticament els mateixos personatges, i a més a més el primer capítol de cada versió va sobre el mateix i es molt semblant, presentació i possible fusió amb una altra sucursal. El segon capítol ja no es semblant com en el primer, però hi ha alguns moments que es repeteixen. Els capítols següents ja tenen temàtiques totalment diferents, per exemple el quart es sobre un curs de formació i en el cinquè van a un local de festa. Els personatges tenen el mateix rol en les dues sèries, fins hi tot alguns s’assemblen físicament, altres no tan.

Les dos The Office tenen un humor molt especial, es de situacions incomodes, frases desafortunades, accions no ben pensades, no m’acaba de convèncer, es un estil rotllo Parks & Recreation, bé de fet, Parks & Recreation es un estil The Office. La primera temporada de cada sèrie està composada de sis capítols de 30 minuts. La versió anglesa només va durar dos temporades i mitja mentre que la versió americana va aguantar fins la novena temporada amb vint i pocs capítols cada una. Sigui com sigui no penso seguir mirant cap temporada de les dues sèries, però tot i així, si m’hagués de quedar amb una d’elles aquesta seria la versió anglesa on l’humor es més dur, i exceptuant en Dwight els personatges son millors.

The Office UK té un 7.6 al filmaffinity i un 8.6 al imdb. The Office USA té un 7.7 al filmaffinity i un 8.8 al imdb.

Nota USA: 4/10
Nota UK: 5/10

Avui el post refregit del dimarts es basa en el CT140 i conté uns quants extractes del llibre El borracho moderno de Frank Kelly Rich.

– Normes alhora d’anar de copes: Exemples:
* Coses que no es poden dir després de prendre un xupito: “Ui, jo amb això m’emborratxo”, “Odio els xupitos” o “Ai que em puja el regust a la boca”.
* Un home no veu beu amb palleta. A no se que vulguis desprogramar-te el cervell o la cara.
* Si et prens un xupito l’acabes. Si no penses beure-te’l sencer, no haver començat.
* Tota persona que porti 3 o més copes a les mans té dret de pas.
* Si beus a la la feina, beu vodka. Es un alcohol que no deixa olor.

– Coses que ha de fer tot bon borratxo com a mínim una vegada: Exemples:
* Obrir i tancar un bar.
* Visitar la teva fabrica de cervesa o fabrica d’alcohol preferida.
* Compra, fabrica o roba una barra per instal·lar-la a casa.

– Símptomes per detectar si ets un borratxo autèntic: Exemples
* En tres bodegues diferents et senyalen i diuen “Amb la pasta d’aquest tio m’he comprat un iot”
* Sortir a prendre unes canyes implica despertar-se en una altra ciutat tres dies després.
* Sempre cuines amb vi, i a vegades fins i tot n’hi poses en el menjar.

– Argot alchòlic: Exemples:
* Lleig-bús: Misteriós autobús que s’emporta a tot els lletjos del bar i els substitueix pels seus cosins i cosines guapos. Sol arribar a partir de la desena copa.
* Fumero: Tipus de bar, en que en contra de totes les lleis, no solament està permès fumar, sinó que es aconsellable
* Gos rastrer: És aquell gos invisible que es posa entre les cames quant vas més o menys per la desena copa.

– Tipus de cambrers:Exemples:
* La màquina: El que et diu: “Ràpid, què vols?!” El que et vol dir: “Mou-te peça d’engranatge mou-te!”
* Amiga de l’anima: El que et diu: “Caram quina foguera la nit passada! Mira, si ja has cremat mig bar! Et poso lo de sempre?” El que et vol dir: “A mi em paguen per divertir-me! yupiiiiii!”
* El gos vell: El que et diu “Hemingway es prenia les copes aquí” El que et vol dir: “Tu no ets Hemingway”
* El novell: El que et diu “Vodka tònica! I com es fa això??” El que et vol dir: “Em mataràs, oi?”

– Truquets que fas en un bar: Exemple:
* Fer-te amic del porter: “Hi ha moltes bronques per aquí?” Encongiment d’espatlles “No t’avorreixes passant la vida demanant targetes a la gent?” Encongiment d’espatlles “Em fa mala pinta aquell de la camisa esportiva, tranquil si tens problemes jo et cobreixo” Encongiment d’espatlles. Si de debò passa alguna cosa tu el cobreixes des de l’altra punta del local.

– Manual de supervivència del bon bevedor:
* Com recuperar un alcohòlic en procés de recuperació: Deixar-li caure subtils referències enòfiles en les converses. Per exemple, en comptes de dir “Que tal estàs avui?” hauries de dir: “Com aguantaràs sense el teu gran col·lega el alcohol per reconfortar-te i guiar-te per aquesta miserable tempesta de merda que es la vida moderna d’avui en dia?”

– Respostes per les preguntes de sempre: Exemples
* “Ja estàs amb ressaca una altra vegada? “Resposta literària: “entre el patiment i res, em quedo amb el patiment” Resposta políticament correcte: “Ressaca es una paraula tan cruel… Prefereixo dir-li síndrome post-festa.”
* “Per què has de beure cada nit?” Resposta racional: “Per què els cambrers diürns son mes garrepes posant copes” Resposta retòrica: “Per què canten els ocells? Per què les copes valen més ara que fa 5 minuts? per què no em deixes 20€?”

– La història i l’alcohol: Exemples
* 625 dc. Mahoma declara que el alcohol es una maledicció. Els espanyols es pregunten “Com es divertiran els musulmans ara?”
* 711 dc. Els musulmans envaeixen Espanya
* 1494 dc. Apareix el whisky escocès. Primer es venut com a medicament per una variada gamma de malalties, com ara tremolors, sobrietat, la set, o un atac dels anglesos.
* 1938 dc. França veu amb espant com Alemanya es rearma al comandament d’un abstemi amb bigoti de Charlot. Els francesos es pregunten “Com es divertirà aquest home?”
* 1940 dc. Alemanya envaeix França.
* 2000 dc. En EEUU un abstemi arriba al poder. La resta del mon es pregunta: “Com es divertiran els yankees ara?”
* 2003 dc. EEUU envaeix Irak

Celebracions per cada dia de l’any com a excusa per beure:
* 15 Febrer: Dia mundial del Mono de Mar. Juro que no m’ho invento.
* 29 Febrer: Dia del any de traspàs. En Estonia es tradicional saltar sobre una cadira de vímet (mimbre). Els excèntrics dels estonis si que saben divertir-se.
* 19 Abril: Homer Simpson apareix per primera vegada a la televisió.
* 4 Desembre: Primer mort per una bola de bolera (1982). Sorprèn una mica que trigués tan en passar.

Continuo amb Peaky Blinders, estem a 1924 dos anys mes tard respecte el final de la temporada anterior, si la segona temporada començava amb un enterrament, la tercera comença amb un casament, curiós contrast. En aquesta temporada els Peaky Blinders estan tan amunt que han de començar en jugar amb la noblesa, sobretot amb els russos, i ja se sap que dels russos no et pots fiar, a veure, no es que un es pugui fiar massa dels Peaky Blinders, però posats a fer comparacions els russos són encara pitjors. En teoria la aristocràcia hauria de ser un ambient més net que no pas els baixos fons per on feien negocis fins ara els nostres protagonistes, però veurem que tot i que en aparença sembla que si, la realitat es que no.

Aquesta temporada perdem Sam Neil però mantenim Tom Hardy, algo es algo

Totes les temporades de Peaky Blinders tenen una estructura semblant. Al principi la empresa va bé, i això fa que els germans es vinguin amunt i arrisquin més, això els posa en problemes, li foten una pallissa al Tommy, el Tommy aprèn la lliçó i al final acaba guanyant. La tercera temporada es la que hi ha més sexe, la segona temporada es la que hi ha més violència, i la primera temporada es la que hi ha més… Avorriment. En aquesta tercera temporada, tot i que la pròpia tia Polly tingui menys pes en els negocis, la resta de dones Shelby (malgrat que siguin Shelby polítiques) tenen més rellevància en la trama, no tanta com el trio de germans, però deu ni do.

La tercera temporada te una trama interessant, però sense el inspector Chester Campbell aquesta temporada perd categoria, la interpretació de Sam Neill era un dels punts forts de la sèrie, en aquesta temporada el paper de “malvat” l’agafa Paddy Considine que no està malament però prefereixo en Sam Neil. Cada temporada ho dic, però una vegada més remarco la fantàstica factura tècnica de la sèrie, amb una fotografia, una banda sonora i posada en escena insuperable. En quan el final de la temporada es possiblement el més desconcertant que hem vist fins al moment, per tan ara em tocarà esperar a final d’any per la quarta temporada, i pel 2018 la cinquena que ja està confirmada.

Peaky Blinders (que podeu trobar a Netflix) té un 8.1 al filmaffinity i un 8.8 al imdb. Trobareu informació de la primera temporada en el CT2566 i la segona en el CT2585

Nota 3era: 7/10

Si ja vaig tancar per les vacances d’estiu i també per les vacances de Nadal ara no puc ser menys i segueixo amb la decadència i per tan sóc coherent i també tanco per les vacances de setmana santa. Ens tornarem a veure el dilluns 17 amb un post que ni tan sols estarà relacionat amb dilluns de pasqua, així de passota estic. Podríeu prendre exemple i fer el mateix i no publicar en els vostres blogs, perquè total no tinc pensat passar-me a llegir-vos fins passada setmana santa.

Als diabètics ens encanten aquestes festes tan dolces…

BCPP: McAbeu

Acabem la setmana del transport amb el transport més entranyable, el transport públic!

Col·lecció de 17 parades d’autobús curioses, com per exemple aquesta amb aire condicionat

Quan dubtes entre agafar el metro i el cotxe i al final…

Hi ha japonesos que tenen afició als trens, altres tenen afició a les donzelles, i altres tenen afició a les dos coses

El mapa dels metros de Tokio funcionant en temps real, senzillament hipnotitzant.

Aquest anunci demostra que no hi ha res més guai que anar amb bus

Espero que tothom sàpiga nedar perquè el post mono-temàtic d’avui va de vaixells!

Vaixell que sembla que estigui enfonsant-se però no.

El mar es molt gran, hi ha lloc de sobres, però tot i així els submarins poden xocar, bé, si llegiu l’article descobrireu que no va ser un xoc entre submarins.

Heu vist un mai un ascensor per vaixells? ascensor per vaixells (més fotos a la pàgina russa enllaçada)

Un altre tipus d’ascensor per vaixells: Falkirk Wheel

Heu vist mai com es bota un vaixell de mida mitjana? Fàcil, llançant-lo al aigua de costat.

El post de la setmana mono-temàtica de transports d’avui va de…. quina emoció, eh? …. De trens!

Col·lecció de dissenys de locomotores estranyes

Hi ha gent que li agraden tant els trens que es fa la seva pròpia línia de metro.

Si es molest quan et xoquen insectes al parabrises del cotxe imaginat un bitxo d’aquests

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Us heu preguntat mai com es col·loquen les vies del tren? La resposta es evident, amb una màquina col·locadora de vies.

Tren amfibi

BCPP: McAbeu

Segon dia de la setmana mono-temàtica dedicada al transport, avui toca avions!

No us heu preguntat mai per què el suc de tomàquet té més bon gust en un avió?

Si el suc de tomàquet és una de les teves begudes preferides pel seu sabor i textura quan vas amb avió però amb prou feines el beus estant en terra no ets l’única persona a qui li passa això. Sembla que hi ha una raó científica per a això. Segons uns investigadors de la Fraunhofer Society tot té a veure amb la pressió de la cabina de l’avió: En ser menor de lo normal fa que la sang rebi una mica menys d’oxigen, debiliti el nostre sentit del gust i ressequi el nas i la boca. En aquestes condicions de pressió el suc de tomàquet sembla més àcid, els seus minerals tenen més bon gust i resulta més refrescant, especialment si ho condimentes amb algun tipus de picant, salsa anglesa o Tabasco. Una cosa que amb prou feines es nota a terra però que a l’avió marca la diferència.

Tothom es queixa que l’espai que tens amb el seient de davant es poc, i més quan el de davant decideix reclinar el seu seient, per evitar això algú ha inventat Knee defender.

Us agraden els avions estranys? Llavors us encantarà el Fairchild XC-120, un espectacular avió-tràiler, capaç de desprendre de la seva zona de càrrega i volar sense aquesta.

Curiós vídeo de seguretat a bord de Virgin Atlantic.

Però sense dubte em quedo amb el vídeo de Air Nova Zelanda