Justicia Auxiliar – Ann Leckie (416 pàgines)
Justicia Auxiliar es un llibre de ciència ficció situat en el futur, un futur realment llunyà on un imperi gal·làctic es dedica a conquerir i annexionar planetes. Per tal de completar els procés d’assimilació té els “auxiliars” que són éssers que després de morts han estat “reactivats” gràcies a que passen a dependre d’una intel·ligència artificial que en controla un gran nombre, tot i així, els oficials de major rang continuen sent humans. La història es narrada des del punt de vista d’una aquestes intel·ligències artificials i porta dos històries en paral·lel, la primera en el present i una altra que passa 20 anys abans. En el passat la IA controla un munt d’auxiliars que formen part d’un creuer de batalla durant la assimilació d’un planeta, mentre que en el present la IA només controla un sol individu, què ha passat entremig?
En aquest futur els humans tenen sexe, vull dir que continua havent-hi mascles i femelles, però el comportament es tan igualitari que la IA té problemes per saber quan fer servir el article masculí i quan el femení, així doncs la majoria de vegades la protagonista / narradora es decantarà per fer servir el femení exceptuant les poques vegades que li confirmin que es tracta d’un home. Una altra característica especial es el sistema de classes entre la societat, que condiciona la part superior de la jerarquia militar, però sembla que aquest sistema està canviant. La societat que es mostra en la novel·la li dona molta importància als rituals, a les formes i a un munt d’aspectes protocol·laris que són d’allò més estranys que segons la meva opinió només fan que alentir el llibre amb la descripció de tots ells. A part hi ha un complicat sistema de castes que només fa que complicar les relacions. Les reaccions que comporten certs comportaments no acaben de quadrar massa amb lo que es habitual avui en dia perquè representa que en aquest futur es consideren ofensives coses que ara no ho són i a la inversa. També es força caòtic el fet que hi hagi entitats desdoblades en varis cossos, però el pitjor es que tothom menteix i canvia de bàndol com si res, al final ningú sap qui coi va amb qui.
Justicia Auxiliar ha guanyat no pocs premis: Hugo, Nebula, Arthur C. Clarke, Locus i BSFA, per tan pocs premis li queden per guanyar, el premi Pons al millor llibre (però això no passarà perquè primer de tot no es Pratchett i segon que el llibre no m’ha agradat massa) i poca cosa més. Personalment he trobat el llibre massa llarg per la història que vol explicar, la trama es perd massa explicant accions que fa la protagonista que no ens caldria saber, tan en el present com en el passat, es un continu “ a veure cap a on porta això, mmm val, sembla que a enlloc”. No es un mal llibre perquè es original pel fet de com funcionen les justícies auxiliars, però la història es poc àgil.
Diecinueve años, tres meses y una semana antes de que encontrara a Seivarden en la nieve, yo era una crucero de batalla que orbitaba alrededor del planeta Shis’urna.
Trabajé de cocinera, de portera y de piloto. Y elaboré un plan de acción. Me uní a una orden religiosa y gané una cantidad de dinero nada desdeñable. Y durante todo aquel tiempo solo maté a una docena de personas.
Nota: 4/10
Pons's blog 