Arxivar per Juliol, 2017

Per 13 raons es una altra sèrie de la pròpia productora de Netflix, per això la sèrie ha tingut tanta propaganda i s’ha fet tan famosa, no pas per la seva qualitat. A través d’unes cintes de casset la Hannah, una adolescent ens explicar la seva vida, i el protagonista que es diu Clay, efectivament un altre adolescent company de classe de la Hannah, les escolta, ah per cert, la Hannah s’ha suïcidat, i les cintes les ha gravat com es obvi els dies abans de suïcidar-se, després hagués sigut molt més complicat… La Hannah era nova a la ciutat des de fa un parell d’anys, però des del primer dia que la noia li diu alguna cosa el nostre Clay es penja d’ella, els adolescents son així, quan una noia els hi fa cas s’hi pengen de seguida, les hormones…

Només conec un parell de personatges, la doctora Addison de antomia de Grey (Kate Walsh) que aquí fa de Mare de la suïcida, si, vaig mirar les dos primeres temporades de Anatomia, ho reconec, i l’altre es la que fa de germana de la Carrie a Homeland (Amy Hargreaves) que aquí es la mare d’en Clay..

La sèrie te 13 capítols, un per cada raó, casualitat? Deixaré que els lectors més espavilats del blog treguin les seves pròpies conclusions… També pensareu que hi ha 13 cintes a escoltar però resulta que nomes hi ha 7 cintes, ja que cada cinta te dos cares A i B, ho recordeu? Segur que si, tots els que passeu per aquí teniu una edat… Sembla que el nano no té massa pressa per escoltar totes les cintes, jo les hagués escoltat totes seguides, però jo dec ser més ansiós, suposo, especialment quan es tracta de la mort d’una persona, comptant que son cintes d’una hora es triga a escoltar-les totes 6 hores i mitja, es una estona d’acord, no et dona temps a escoltar-les en un dia laborable, però es que en Clay es passa dos setmanes escoltant-les! I això que li importa tan el tema tan que durant tot el dia no pot deixar de pensar-hi! A més intenta parlar amb la gent que surt en les cintes abans d’haver-les escoltat senceres, no veu que així està en clara desavantatge per falta d’informació?! Jo amb 17 anys era més tonto que ara, però no era així d’idiota. Tots els implicats saben tota la informació menys el nostre protagonista que va a pas de tortuga escoltant les típiques picabaralles entre adolescents del rotllo “avui t’estic i demà no t’estic”, i mai s’arriba a lo important. La sèrie s’hauria de dir, “m’he suïcidat per una raó i 12 parides més per omplir capítols”.

El premi a la noia més desgraciada del mon goes to…

La sèrie esta plena de trucs barats per crear tensio mentre el prota escolta les cintes, les interrupcions familiars, el radiocasset que s’espatlla, i un munt d’imprevist més que faran que la informació ens arribi en compta gotes de manera extremadament lenta i desesperant i això provoca que tinguem ganes de saber d’una punyetera vegada que coi diuen les cintes i en comptes d’això la sèrie ens obliga a veure com el Clay s’embolica a fer qualsevol cosa menys escoltar les maleïdes cintes. Per exemple, la tonteria del mapa, realment ha de fer la collonada d’escoltar la cinta en el lloc on està marcat en el mapa? No seria més còmode escoltar-les en el sofà? Com si hi haguessin proves d’algun tipus o algo en els llocs…

———— Inici espoilers ———–

Repassem les desgracies que segons la sèrie “justifiquen” el suïcidi:
– Li fan una foto on se li veuen les calces, terrible…
– El seu millor amic acaba sortint amb la seva millor amiga, alegrar-se per la felicitat dels altres? No, millor prendre’s-ho malament.
– En un paper posen que te un cul molt maco, un gran drama.
– Si un imbècil et fa fotos des de fora casa teva no ho denuncies a la poli, ni baixes la persiana, ni li dius al teu pare perquè li foti una pallissa al nano, millor et suïcides, clar.
– Un noi que li agrada i que ella es pensa que li agrada resulta que només li vol fotre ma, quina decepció! No havia passat mai això…
– Li publiquen un poema personal de manera anònima, un espant.
– Unes quantes coses de l’estil més que serveixen per omplir més de la meitat dels capítols
– Una noia es carrega una senyal de stop i no avisa a la policia, no es precisament el motiu mes clàssic per suïcidar-se.
– El noi que li agrada s’enrotlla amb ella, i per això ella s’enfada, si, efectivament està sonada.

Un missatge positiu seria, que et violin es una putada horrible, però encara que costi moltíssim una ha de ser valenta i denunciar el malparit a la policia, ja se que es fàcil de dir i molt difícil de fer, però es lo correcte, es la lliçó moral que s’hauria de donar per si de cas algú es troba en aquesta terrible situació en al vida real, però no, la sèrie es recrea en la merda i en la misèria i fa sentir a la víctima tan culpable que no li queda altre que suïcidar-se, quin missatge més espantós que està donant als adolescents!

————– Fi espoilers ————

La sèrie son un munt de flashbacks constants, més que res per tal de posar imatges a les cintes, perquè si mentre el nano escolta les cintes lo únic que veiessin fos en Clay escoltant-les ens acabaríem avorrint de la seva cara. La cinta comença dient “Tal persona es un imbècil” i llavors ens passem la resta del capítol esperant l’escena on es demostri que tal es un imbècil, i mentrestant ens hem d’empassar un pila d’escenes tòpiques de vida de institut americà que ja hem vist mil vegades, que si el ball de l’institut, que si els partits de basquet amb les animadores, que si els encreuaments fortuïts del passadís, les converses a les taquilles, el grup de musica, el bus del institut, etc.

Sembla que el Tony, l’amic del protagonista no tingui cap altre feina en tots els dies que dura la historia que anar perseguint en Clay. Per cert, en Clay es torna definitivament boig en el capítol 7, i això que fins al moment les revelacions de les cintes han estat de nivell de pati d’escola, es un nano molt sensible pel que sembla, i dramàtic, sobretot dramàtic. Es curiós també la quantitat d’amics que fa la Hannah en un parell d’anys, lo normal es tenir un grup d’amics, o dos, i algun extra, però segons sembla aquesta noia es relaciona amb mig institut i per suposat absolutament tothom li acaba fent una putada o altre just després de guanyar-se totalment la seva confiança. El nano es dedica a venjar-se tots els que han putejat a la Hannah perquè així la morta deixarà d’estar-ho, o bé el karma universal quedarà restablert o realment res de tot això…. A més es estúpid venjar-se quan només coneixes la meitat de la història, no es millor primer informar-se tot el possible i llavors actuar? Es veu que no.

Els americans els hi encanta demandar per tot, i sabeu per què? Perquè acaben guanyant casos que semblen impossibles com ara demandar al institut per un suïcidi. Si fos una sèrie amb una mica de gracia jugaria una mica amb el dubte de saber si tot el que explica la Hannah en les cintes es veritat o barreja fets reals i inventats perquè la noia era una dramàtica de primera categoria, però aquest dubte sembla no existir, la paraula d’aquesta noia es ven com la veritat absoluta, ja sabeu, els nens, els borratxos i els suïcides sempre diuen la veritat. I per últim però no menys important, perquè en una família de tan sols tres membres cada dia paren la taula del esmorzar com si hagués d’esmorzar un bufet lliure que serviria per atipar tot un autocar de la Inserso? A part de tot això la sèrie esta plena d’adolescents, potser es per això que no li tinc massa simpatia, però em sento brut mirant series per adolescents protagonitzades per adolescents, tan madur que soc jo! Es com Sensación de Vivir però actualitzada, quina vergonya… Tot i això li dono el sis per la escena del suïcidi.

Sembla que la sèrie estigui a favor del suïcidi, sembla que el justifiqui, com si fos una bona opció, resulta que si la gent et fa unes quantes putades en comptes de madurar i superar-ho (o bé assassinar a sang freda qui t’hagi putejat, a gust del consumidor) lo millor que pots fer es suïcidar-te, no m’ho invento en serio es aquest el missatge que esta donant la sèrie, com dient, es que la Hannah amb tot el que li ha passat no li queda altre opció, ah si, i absolutament tothom del seu voltant es culpable per no haver-se donat compte, tan si li vas fer alguna cosa dolenta com si només passaves per allà perquè un no en té prou amb els seus problemes, un també hauria d’ajudar a la gent que ni tan sols t’avisa que té problemes, segons la Hanna això també et converteix en directament responsable de la seva mort, que simpàtica la noia deixant això sobre la teva consciencia, eh? En serio, sort que la Hannah s’ha suïcidat perquè amb tot aquest muntatge de les cintes no hi ha dubte que la Hannah es una psicòpata de manual, no cal ser psicòleg per donar-se compte. Ho explicaré perquè quedi més clar, la sèrie dona un missatge horrible, dona entendre com si el suïcidi fos la única opció que li queda a la noia, com si ho estigues justificant, i en el fons llevat de l’últim punt de la cinta tot lo altre son desgracies que li passen a aproximadament una tercera part dels adolescents, s’haurien de suïcidar tot ells o què? Si resulta que no et fan cas just en el moment que tu vols representa es legítim suïcidar-te i no solament això sinó que la culpa es d’absolutament tots, aquest es el missatge de la sèrie, maco, eh? Així només s’aconseguirà crear més adolescents victimistes pensant-se que ningú els entén i que son els únics que tenen problemes perquè ells son el centre del mon. Que la Hannah ho hagi passat malament no la converteix automàticament en una màrtir, la Hannah amb tot el muntatge de les cintes vol aconseguir que tothom es senti fatal per la seva mort des del malparit que li ha fet una de ben grossa fins al pringat que li ha fet una tonteria, tothom per igual, sense distincions encara que la diferencia entre una putada i l’altre sigui abismal. No solament els que li han fet alguna cosa son culpables, també ho son tots aquells que han intentat ajudar-la però no han sabut com fer-ho perquè ella no parlava clar i ni tan sols ho comunicava que necessitava ajuda, suposo que esperava que la gent ho endevinés per telepatia. Es molt útil fer sentir culpable a tothom de la teva mort quan tu ja estàs morta, es una idea totalment egocèntrica i psicòpata.

Per 13 raons té un 8,5 al imdb i un 7,3 al filmaffinity.

Nota: 6/10

BCPP: OscarAzAl

Anuncis
La guerra larga – Terry Pratchett & Stephen Baxter

Recordeu la Terra Llarga? Doncs llegiu el CT2516, ja ho heu fet? Si? No, no ho heu fet, no m’enganyeu! El cas es que aquesta es la continuació d’aquell llibre i ens mostra què passa després de 10 anys a la vida del nostre protagonista Joshua (nom molt repel·lent). Si no heu llegit el primer llibre no té cap sentit que us llegiu aquest. I si heu llegit el primer llibre aquest us agradarà igual, o potser una mica menys perquè hi ha menys misteri a canvi d’una mica més d’acció i sentit comú.

El llibre comença amb problemes d’interacció entre els humans i els trolls, i també amb problemes entre els humans de la Terra Datum (La Terra on vivim) i els humans colonitzadors. Després la Sally en Joshua i d’altre gent viatgen amunt i avall entre les terres, també apareix una capitana d’una Twain força racional posant una mica d’ordre i una nena molt llesta que va cap a l’est molt ràpid amb un xinesos. Hi ha un Trolls que fugen perquè el govern de la Terra Datum no els hi agrada perquè es molt controlador, però realment a qui li agrada el govern? I més si es tracta d’un govern que només vol cobrar impost i no et proporciona cap benefici, millor viure tranquilament uns centenars de milers de mons més enllà.

El llibre en si mateix es un estudi del què passaria en el cas impossible que poguéssim saltar a altres terres en univers paral·lels, com es comportarien els governs dels diferents països, les multinacionals, la “gent normal”, com canviaria el comerç, la industria, les matèries primes, la religió, etc. Em queda la tercera part de la trilogia (hi ha quatre parts, per tan una tetralogia), però francament no tinc masses ganes de llegir-la, se que serà pseee, i total la història d’aquest llibre ja queda suficientment tancada. Es el típic cas de bona idea, que està ben escrita però que té una trama que no enganxa perquè la acció no porta a un propòsit definit.

«Y una mierda», pensó. Los tiempos habían cambiado. Él había cambiado. Su deber lo reclamaba allí donde estaba, con su familia, en su hogar, en aquel pueblo que había cometido la imprudencia de elegirlo alcalde.

He aprendido mucho. Cosas como que un jardín parece mucho menos ornamental si eres tú quien tiene que recoger las hojas. A manejar una escoba, tarea que requiere cierta pericia a dos manos y una especie de estrategia bamboleante de conservación de la energía. Y es extraordinaria la cantidad de esquinas que se descubren en el mundo. Una paradoja pandimensional, tal vez.

—En el breve espacio de tiempo que ha pasado al mando del Benjamin Franklin ha tratado la nave como si fuera su propiedad personal, rebasando con creces los parámetros, ya de por sí laxos, de sus órdenes. Hablando en plata, se ha ido inventando las reglas de enfrentamiento sobre la marcha. No solo eso, sino que ha permitido que unas criaturas posiblemente peligrosas corran libres por la nave.
—Sí, señor.
—Con el resultado de incidentes como la humillación del pobre Ed Cutler, hace un momento, a propósito de un troll.
—Sí, señor. El almirante sonrió.
—Bien hecho, Maggie.

Nota: 6/10

En aquesta temporada els Underwood treballen junts per crear una sensació de terror, per posar el terrorisme en primer pla i d’aquesta manera convertir-se en la solució patriòtica desviant l’atenció dels fets que demostren com van arribar fraudulentament a la presidència. Els tres primers capítols son bàsicament de campanya electoral i el quart son les eleccions, les eleccions més tramposes i fraudulentes des de la època Nixon, que se sàpiga, es clar, en Frank es un manipulador trampós que farà el que faci falta per guanyar, però es el nostre trampós, per tan volem que guanyi tot i el joc brut. En el cinquè capítol hi ha un salt temporal de tal manera que deixen al espectador amb cara de sorpresa, per sort en Frank ens posa al dia de com funciona la política en els casos excepcionals com es el cas que s’ha arribat aquí, gràcies a l’Ala Oest ja sabíem que la política als EEUU té maneres molt estranyes de resoldre les situacions límit i en el capítol cinc descobrim una d’elles. En la temporada passada el candidat republicà era l’exemple perfecte de home model americà amb una passat impecable, una família impecablement feliç i un caràcter fort però agradable, en aquesta temporada, després de tots els trucs, trampes i putades que li fa en Frank se li inflen les pilotes i perd la paciència i s’acaba l’home perfecte amb família perfecte, i no es per menys.

———- inici espoilers ———-

He trobat ridícul com els Underwood es carregen directament a la gent aquesta temporada, l’escriptor no queia be a ningú però enverinar-lo? Pfff Pitjor encara ha estat tirar escales avall la secretaria d’estat, això es un tòpic gegant! Tot plegat m’ha semblat una còpia barata del cop d’efecte que va significar matar la jove periodista només arrencar la segona temporada. Ara ja no es el Frank el únic que mata, la Claire també s’apunta al carro assassí, aviat els Underwood seran més dolents que els Lannister.

———— fi espoilers ———–

Si parlo de la cinquena temporada per què poso una foto del final de la quarta?


Les mirades que fa en Frank a la càmera son de lo millor de la sèrie, i els moments on directament trenca la quarta paret i es dirigeix als espectadors son els mes agraïts perquè amb lo complicat que es aquest mon de la política va bé que algú et digui les coses clares perquè quan el veus parlar amb els altres polítics mai no saps si els està mentit per alguna estratègia seva o realment diu la veritat, i es que la política als EEUU es terriblement complicada, això que només hi ha dos partits, però hi ha tantes cambres, que si el senat, que si el congres, tants llocs de responsabilitat, tantes normes estranyes, i com més avança la sèrie menys entenc com funciona el sistema, segur que hi ha alguna manera d’explicar millor aquest sistema tan rebuscat. Aquesta cinquena temporada m’ha deixat una sensació semblant a la tercera temporada, es dir, una temporada més fluixa que les altres, però tot i així la sèrie està bé, serà que després de cinc temporades costa mantenir l’atenció de l’espectador. En aquesta temporada Claire Underwood té més protagonisme que mai, això vol dir que Frank Underwood en té lleugerament menys, i això es nota, com a mínim jo el prefereixo a ell de llarg, però en Frank continua sent el protagonista, per molt que la Robin Wrigth vagi dirigint capítols (concretament els dos últims de la temporada i això es nota), com a mínim si volen que la sèrie tingui èxit així ho mantindran. Els fets més impressionants passen en els últims tres capítols de la temporada, però són fets poc creïbles, perquè una cosa es que els Underwood siguin el mal, l’altre es que els Underwood facin una “carnisseria” simplement perquè si, la sèrie ha deixat de banda intentar ser versemblant a canvi de guanyar espectacularitat.

Recordareu altres temporades de House of Cards: Temporada 1. Temporada 2. Temporada 3. Temporada 4. House of Cards té un 8,1 al filmaffinity i un 9 al imdb.

– Señor presidente esto vulnera las normas
– Me da igual

Nota cinquena temporada: 7/10
Nota sèrie: 7/10

Avui gran incoherències de la vida:

  • Per què “tot junt” s’escriu separat i “separat” s’escriu tot junt?
  • En cas d’emergència com es trenca el vidre del martell per trencar vidres?
  • Si res s’enganxa al tefló, com s’ho fan per enganxar-ho a la paella?
  • Per què li diem “beguda” a la beguda fins hi tot abans que ens la haguem beguda?
  • Per què els dos temes que més apareixen en revistes femenines són “Accepta’t a tu mateixa tal com ets” i “Com perdre X quilos en un mes”?
  • Qui gaudeix més, els infants de la infància o els adults del adulteri?
  • Per què “abreviatura” es una paraula tan llarga?
  • Per què si et teclat no funciona el missatge d’error diu “Prem qualsevol tecla per continuar”?
  • Per últim però més important: Per què en les capses de tabac Camel no hi ha un camell sinó un dromedari?


Com que la proposta del relat conjunt de juliol de la Carme no es un relat conjunt oficial la meva participació tampoc ha sigut un relat com a tal, es coherent, no?

Últimament cada any faig un post amb els fons d’escriptori o wallpapers que he tingut al llarg des de l’últim recopilatori, aproximadament un cada dos mesos més o menys.

Game of Thrones: Stark

Hearthstone – Heroes of Warcraft

Vikings

Fargo

Hearthstone – Knights of the Frozen Throne

El posts d’anys anteriors: 2016, 2015, 2014-2012, anteriors al 2011, bastant més anteriors.

Fa més d’un any del últim recompte de BCPP o sigui que toca tornar a comptar.

  1. Xexu: 26
  2. McAbeu: 24
  3. Sergi: 19
  4. Eva: 6
  5. Roselles: 6
  6. Ahse: 3
  7. ÒscarAzAl: 2
  8. gembabe: 2
  9. Clidice: 2
  10. Elric: 1
  11. Consol: 1
  12. Ricard: 1

Com sempre ressalto la bona posició que ocupa en Sergi malgrat que no es dels que comenta habitualment. No estic dient que els 26 BCPP d’en Xexu no tinguin mèrit, però com sempre en aquest blog l’objectiu es restar mèrit al Xexu i afavorir sempre al Sergi. Aprofito per cridar l’atenció a JoMateixa perquè tot i ser una de les comentaristes habituals no ha guanyat cap BCPP. Paro d’escriure el post abans no segueixi criticant la resta de comentaristes i els perdi fent que el recompte de BCPP de l’any vinent sigui ridículament fàcil de comptar.

Estadística: 93 BCPP entregats durant els últims 14 mesos, repartits entre 265 Casos Típics, això surt a 0,35 BCPP per CT.

BCPP: Eva, Xexu, Sergi

Com ja sabeu cada temporada de Fargo es independent de la temporada anterior ja que els fets que passen no tenen relació alguna i els protagonistes son totalment diferents (tot i que no es descarta la aparició d’algun secundari de temporades anteriors), però hi ha elements en comú com ara que l’acció sempre passa en algun estat del nord dels EEUU (però mai passa gran cosa a la ciutat de Fargo), sempre es hivern i està tot nevat, i sempre ens diuen que es una historia real quan realment no ho es. Minesota 2010. El protagonista d’aquesta historia es Ewan McGregor, un agent de la llibertat condicional no massa legal, pero Ewan McGregor tambe fa el paper del seu germà, un home feliçment casat i amb un negoci de aparcaments que li va força bé i amb una vida la mar de tranquil·la fins que un personatge ho espatlla tot. Un altre actor conegut es l’advocat del McGregor home de negocis, en Michael Stuhlbarg conegut per ser el Arnold Rothstein de Broadwalk empire, i surt un altre personatge de Boardwalk Empire, el germà de ‘Nucky’ Thompson que aquí també fa de cap de policia interpretat per Shea Whigham. Per acabar amb la llista de coneguts apareix la Mary McDonnell que reconeixerem perquè es la Laura Roslin de Battlestar Galactica. El protagonisme femení es divideix entre dos personatges, la cap de policia i principal investigadora Carrie Coon (es troba a faltar un personatge així en la temporada anterior) i el personatge conflictiu (que no el dolent) interpretat per Mary Elizabeth Winstead que no es la típica dona espectacular però personalment em dona molt morbo, potser us sonarà com la Ramona Flowers de Scott Pilgrim.

El senyor V. M. Varga es el personatge més inquietant de la temporada, aquí el podeu veure davant del que crec que es el camió-taller del Coche Fantástico

Per veure el personatge el qual un no voldria creuar-se mai hem d’esperar fins al final del capítol, es un personatge molt espacial, les temporades de Fargo sempre han destacat més pels seus personatges malvats que pels bondadosos i això m’agrada què voleu que us digui, per si no queda clar a ell està dedicada la foto que acompanya el post. Com sempre passa a Fargo, un error d’un incompetent desencadena els desastrosos successos de la temporada els quals sempre trenquen la tranquil·litat total d’algun poblet i el seu cap de policia, en aquest cas per increïble que sembli tot comença per un segell. La trama té lligams amb el passat, a finals dels 70 a Alemanya (Si penseu que aquesta escena no té relació amb la trama espereu a veure com acaba la temporada) i també en els anys 70 a Hollywood, perquè la vida mai es una historia única, la vida es un munt d’històries lligades. En el capítol quatre cada personatge té associat un instrument diferent, son filigranes especials que només trobem a una sèrie tan especialment cuidada en els detalls com Fargo. El desè i últim capítol es tot tensió, gran paper del senyor Varga, com en tota la sèrie vaja, per mi el millor personatge de la temporada seguit de molt a prop de la Mary Elizabeth Winstead, i es que els papers dels dolents de Fargo sempre han brillat per sobre dels bons, i això m’encanta, crec que això ja ho he comentat. La investigadora també fa molt bon paper, una policia capaç d’intuir per on va la embolicada trama però que ningú li farà cas, com si no existís, de fet, ni els assecadors de mans creuen que existeixi.

Subtil, molt subtil, ja us he dit que a Fargo cuiden els detalls.

Normalment només poso una imatge en els posts de sèries, però què coi, Fargo se’n mereix dos. La tercera temporada va millorant amb el temps, es a dir, quan més capítols veiem i com més s’embolica la història i més coses descobrim de l’enigmàtic senyor Varga més interessant es posa. Aquesta tercera temporada ofereix el mateix que les dues entregues anteriors, els personatges, l’humor negre, les bones interpretacions, l’atmosfera, els diàlegs intel·ligents, el patetisme i sobretot el crim perquè acabarem amb varis dipòsits de cadàvers de Minesotta amb overbooking. Amb Fargo et pots oblidar d’intentar especular què passarà amb cada personatge, quan tot apunta que passarà una cosa acaba passant no la contrària però si quelcom que no correspon al que un esperaria, perquè tan Fargo com la vida real no es previsible com una pel·lícula i lo més normal es que la gent no aconsegueixi el què vol ni tan sols el que es mereixen, ho sento però el karma no existeix.

Fargo té un 7,8 al filmaffinity i un 9,1 al imdb. La primera temporada està repartida entre el CT2083 i el CT2084, la segona en el CT2323

Nota: 8/10