Los Heroes – Joe Abercrombie (880 pàgines)
El que hageu llegit la trilogia de la primera llei (La veu de les espases, Abans que els pengin, El últim arguments dels reis) ja sabreu com escriu Abercrombie, els que encara no ho hageu fet no se què coi espereu. Els Herois no forma part de la trilogia perquè sinó es tractaria d’una quadrilogia, però com que quadrilogia sona malament (fins hi tot el auto-corrector em suggereix que en realitat vull dir “quadrilonga“) direm que aquesta novel·la continua la història, no vull dir que sigui necessari haver-se llegit la Primera Llei abans de passar a llegir Els Herois però si que millora la experiència, ja que alguns dels personatges de la trilogia els tornem a trobar com a secundaris en aquest llibre, tot un plaer el retrobament en el cas de la majoria, i qui sap si algun dels morts fins hi tot ressuscita. La millor venjança es un altre llibre de Ambercrombie del mateix mon que queda fora de la trilogia però que cronològicament passa entre els tres primers i aquest. El mon de fantasia es totalment fictici però en ell no apareix la màgia per enlloc, per tan no veurem deus ex machina exagerats en els quals dius “per favor! això s’ho ha tret de la màniga perquè ho necessitava per justificar tal cosa!”. Si us heu llegit la trilogia de la primera llei descobrireu que els dos llibres tenen un final força semblant, quan tota la acció ha acabat es quan realment es mostra quins són els autèntics interessos que hi ha darrera d’aquesta guerra i qui mou els fils perquè les coses vagin com van, i fins aquí puc explicar. Cap dels narradors d’aquest llibre havia sigut protagonista de llibres anteriors, però si que alguns d’ells apareixien com a secundaris, igual que personatges més principals d’anteriors llibres apareixen aquí com a secundaris, els narradors (tres per cada bàndol amb posicions i rangs molt dispars) són:
- Coronel Bremer Dan Gorst: Observador reial de la Guerra del Nord i antic Primer Guàrdia del rei. Es un un personatge cínic i desgraciat que veu que està envoltat d’inútils, i es possiblement el millor lluitador de l’exercit de tota la Unió.
- El caporal Tunny: Soldat del primer regiment, veterà que coneix com funciona la guerra i per això s’escaqueja tan com pot, està al comandament de cinc soldats novells.
- Finree dan Brock: Ambiciosa esposa del Coronel Brock i filla del Mariscal Kroy, ho veieu com les dones també tenen cabuda en una guerra?
- Beck: Un jove agricultor que té moltes ganes d’allistar-se al exercit del nord però un cop hi arriba i descobreix com funciona s’arrepenteix totalment.
- Príncep Calder: El fill menor de Bethod, sembla ser l’únic personatge important del nord que no està interessat en lluitar, sap que les guerres no generen beneficis ni tan sols pels vencedors. Té molts més enemics que amics.
- Curnden Craw: Un dels capitans més experimentats de l’exercit del nord, cada vegada té menys ganes de lluitar. Intenta fer el correcte, però hi ha moltes situacions on es difícil saber què és lo correcte.
La trama del llibre es centra bàsicament en una guerra entre dos bàndols, els del nord i els del sud, lo bo es que els protagonistes del llibre i narradors de la història es troben repartits entre els dos exercits rivals d’aquesta manera coneixem com funciona un bàndol i com funciona l’altre, per tan, en principi sentim empatia cap als dos bàndols i no podem triar quins son els bons i quins els dolents, per tan des d’un principi sabem que acabarem decebuts perquè un dels dos acabarà perdent. En un costat hi ha personatges cruels, en l’altre també, en un bàndol hi ha persones incompetents, en l’altre també, un bàndol té les seves raons per lluitar, l’altre també, però en cap dels dos casos son raons per justificar una guerra, com totes les guerres vaja. Per una banda hi ha un exèrcit ordenat i quadriculat al estil de les legions romanes, per l’altra un exèrcit de salvatges nòrdics agrupats en clans que compensen la falta de disciplina militar amb força bruta i compten amb varis personatges pràcticament llegendaris com El extraño que llama i Whirrun de Bligh per insuflar-los moral.
Per mi Joe Abercrombie es actualment el millor escriptor de fantasia des de que va morir Terry Pratchett. Patrick Rothfuss podria rivalitzar amb ell si aquest acabés d’una punyetera vegada la crònica de l’assassí de reis, però sembla que mai ho farà. I pel què fa al George Martin, què dir, per mi ja no es un escriptor, es un productor més de la sèrie Game of Thrones, es vox populi que es morirà d’un infart abans d’acabar la saga de llibres. Podem trobar altres bons escriptors de fantasia com Brandon Sanderson, però cap d’ells està per mi al nivell de Abercrombie. Abercrombie es capaç de crear uns personatges molt humans, tan humans que no n’hi ha cap de bo, com a molt podem esperar trobar personatges que no són dolents de manera gratuïta, en un mon tan perillós com aquest els protagonistes faran el que faci falta per sobreviure un dia més, i moltes vegades “el què faci falta” no serà precisament maco de veure. Gràcies a Martin la fantasia actual ha superat la etapa que el protagonista ho passa malament però no pot morir, aquí en qualsevol moment sense que t’ho esperis el teu personatge preferit pot anar a criar malves. Tot el llibre es centra gairebé únicament en una guerra, què dic una guerra, en una sola batalla! Tres dies de batalla, com s’ho fa l’autor per tal de passar-se 800 pàgines parlant sobre una batalla i no avorrir gens ni mica? Jo tampoc ho se, però ho aconsegueix perquè cada capítol es interessant, cada personatge té el seu què, es un crack aquest home! Abercrombie descriu com es la guerra tal com es, amb tots els seus horrors, traïcions, pors i ambicions, però no amb llargues descripcions sinó amb les accions i reflexions vistes de de sis punts de vista diferents que engloben la perspectiva d’una batalla, punts de vista on veurem l’acció en primera persona, d’aquesta manera sempre es més impactant. Segurament no es un llibre per estomacs sensibles ni ments impressionables però a mi m’ha encantat.
Craw sabía, gracias a su tremenda experiencia, que las guerras eran en un noventa y nueve por ciento aburrimiento, donde normalmente uno sufría además frío y humedad, hambre y enfermedad, y frecuentemente acababa teniendo que subir a una colina algo metálico de gran peso, y en un uno por ciento el terror más absoluto.
El momento de la muerte siempre coge a la gente por sorpresa, incluso cuando lo ven venir. Siempre creen que son especiales y, de algún modo, esperan que llegue un indulto. Pero no hay nadie especial.
Apoyó a su grupo. Luchó bien y murió muy mal, a hachazos, por defender un terreno que no valía nada.
Cuando un hombre muere en tiempos de paz, todo son lágrimas y cortejos funerarios, y los amigos y vecinos se ofrecen mutuamente consuelo. Pero si un hombre muere en tiempos de guerra, tiene suerte si consigue que lo entierren bajo suficiente barro como para que deje de apestar.
—Mañana por la mañana, las tres divisiones se hallarán en posición —aunque una de ellas estaba destrozada y las otras dos estarían agotadas por haber marchado toda la noche—. Contamos con la ventaja de ser muchos más. —¡Sí, los aplastaremos bajo el peso de nuestros cadáveres!—. La razón está de nuestro lado —me alegro por ti, porque yo de lado no puedo ponerme, ya que tengo un enorme moratón en el costado. No obstante, el resto de los oficiales parecieron animarse al escuchar esas perogrulladas. Como pasa a menudo con los idiotas.
Lo correcto —susurró de nuevo. Qué agradable sería que por una vez lo correcto y lo seguro coincidieran. Pero Craw supuso que la vida no estaba concebida de esa manera.
Su Augusta Imbecilidad: ¿Quiere oír la verdad? A causa de la deliberada torpeza de esos viejos villanos que conforman el Consejo Cerrado, su ejército se está descomponiendo. Desmenuzándose con el arrogante descuido propio de un perdulario empeñado en derrochar la fortuna de su padre. Si fuesen los consejeros del enemigo, difícilmente podrían hacer más para frustrar los intereses de Su Imbecilidad en el Norte. Incluso usted podría hacerlo mejor, lo cual ciertamente es la acusación más cruel de la que soy capaz. Habría sido más honorable subir a bordo de una flota a nuestros hombres en Adua y despedirles con lágrimas en los ojos para luego, simplemente, prender fuego a esos barcos y enviarlos al fondo de la bahía.
No recibió ningún aplauso, pero supuso que se había ganado su confianza lo suficiente como para no recibir una cuchillada en la espalda antes de que la batalla hubiese terminado. Y, con ese tipo de gente, era lo máximo que podía esperar. Al menos, había dado la cara y había hecho una cosa merecedora de formar parte de las canciones. Al menos, había hecho reír a los hombres de su padre. A los hombres de su hermano. A sus hombres. Antes de que los masacraran a todos.
—Muchachos, éste de aquí es el famoso cabo Tunny, uno de los oficiales que lleva más tiempo sirviendo en la división del general Jalenhorm. Un veterano que ha sobrevivido a la Rebelión de Starikland, a la Guerra Gurka, a la última Guerra del Norte, al Asedio de Adua, al desagradable conflicto que ahora nos ocupa y a ciertos periodos de paz que habrían matado de aburrimiento a alguien con una mente más aguda. Ha sobrevivido a las prisas, a la suciedad, al hacinamiento, a los escalofríos otoñales, a las caricias de los vientos del Norte, a los zarandeos de las mujeres sureñas, a marchas de miles de kilómetros, a muchos años de comer las raciones de Su Majestad e incluso a unas pocas batallas para hallarse… sentado ante ustedes ahora.
—¿En eso consiste la generosidad de los Magos? ¿En oro nada más?
—¿Qué esperaba, una varita mágica? Esto no es un cuento infantil.
—Si cumple con su deber, todo irá bien.
—Sí, señor —aunque Retter se vio obligado a preguntarse cómo el mero hecho de cumplir con su deber iba a detener una flecha. O una lanza. O un hacha.
Nota: 8/10
BCPP: McAbeu
Pons's blog 