Arxivar per 2017-07-28

La guerra larga – Terry Pratchett & Stephen Baxter (512 pàgines)

Recordeu la Terra Llarga? Doncs llegiu el CT2516, ja ho heu fet? Si? No, no ho heu fet, no m’enganyeu! El cas es que aquesta es la continuació d’aquell llibre i ens mostra què passa després de 10 anys a la vida del nostre protagonista Joshua (nom molt repel·lent). Si no heu llegit el primer llibre no té cap sentit que us llegiu aquest. I si heu llegit el primer llibre aquest us agradarà igual, o potser una mica menys perquè hi ha menys misteri a canvi d’una mica més d’acció i sentit comú.

El llibre comença amb problemes d’interacció entre els humans i els trolls, i també amb problemes entre els humans de la Terra Datum (La Terra on vivim) i els humans colonitzadors. Després la Sally en Joshua i d’altre gent viatgen amunt i avall entre les terres, també apareix una capitana d’una Twain força racional posant una mica d’ordre i una nena molt llesta que va cap a l’est molt ràpid amb un xinesos. Hi ha un Trolls que fugen perquè el govern de la Terra Datum no els hi agrada perquè es molt controlador, però realment a qui li agrada el govern? I més si es tracta d’un govern que només vol cobrar impost i no et proporciona cap benefici, millor viure tranquilament uns centenars de milers de mons més enllà.

El llibre en si mateix es un estudi del què passaria en el cas impossible que poguéssim saltar a altres terres en univers paral·lels, com es comportarien els governs dels diferents països, les multinacionals, la “gent normal”, com canviaria el comerç, la industria, les matèries primes, la religió, etc. Em queda la tercera part de la trilogia (hi ha quatre parts, per tan una tetralogia), però francament no tinc masses ganes de llegir-la, se que serà pseee, i total la història d’aquest llibre ja queda suficientment tancada. Es el típic cas de bona idea, que està ben escrita però que té una trama que no enganxa perquè la acció no porta a un propòsit definit.

«Y una mierda», pensó. Los tiempos habían cambiado. Él había cambiado. Su deber lo reclamaba allí donde estaba, con su familia, en su hogar, en aquel pueblo que había cometido la imprudencia de elegirlo alcalde.

He aprendido mucho. Cosas como que un jardín parece mucho menos ornamental si eres tú quien tiene que recoger las hojas. A manejar una escoba, tarea que requiere cierta pericia a dos manos y una especie de estrategia bamboleante de conservación de la energía. Y es extraordinaria la cantidad de esquinas que se descubren en el mundo. Una paradoja pandimensional, tal vez.

—En el breve espacio de tiempo que ha pasado al mando del Benjamin Franklin ha tratado la nave como si fuera su propiedad personal, rebasando con creces los parámetros, ya de por sí laxos, de sus órdenes. Hablando en plata, se ha ido inventando las reglas de enfrentamiento sobre la marcha. No solo eso, sino que ha permitido que unas criaturas posiblemente peligrosas corran libres por la nave.
—Sí, señor.
—Con el resultado de incidentes como la humillación del pobre Ed Cutler, hace un momento, a propósito de un troll.
—Sí, señor. El almirante sonrió.
—Bien hecho, Maggie.

Nota: 6/10