La guerra larga – Terry Pratchett & Stephen Baxter
Recordeu la Terra Llarga? Doncs llegiu el CT2516, ja ho heu fet? Si? No, no ho heu fet, no m’enganyeu! El cas es que aquesta es la continuació d’aquell llibre i ens mostra què passa després de 10 anys a la vida del nostre protagonista Joshua (nom molt repel·lent). Si no heu llegit el primer llibre no té cap sentit que us llegiu aquest. I si heu llegit el primer llibre aquest us agradarà igual, o potser una mica menys perquè hi ha menys misteri a canvi d’una mica més d’acció i sentit comú.
El llibre comença amb problemes d’interacció entre els humans i els trolls, i també amb problemes entre els humans de la Terra Datum (La Terra on vivim) i els humans colonitzadors. Després la Sally en Joshua i d’altre gent viatgen amunt i avall entre les terres, també apareix una capitana d’una Twain força racional posant una mica d’ordre i una nena molt llesta que va cap a l’est molt ràpid amb un xinesos. Hi ha un Trolls que fugen perquè el govern de la Terra Datum no els hi agrada perquè es molt controlador, però realment a qui li agrada el govern? I més si es tracta d’un govern que només vol cobrar impost i no et proporciona cap benefici, millor viure tranquilament uns centenars de milers de mons més enllà.
El llibre en si mateix es un estudi del què passaria en el cas impossible que poguéssim saltar a altres terres en univers paral·lels, com es comportarien els governs dels diferents països, les multinacionals, la “gent normal”, com canviaria el comerç, la industria, les matèries primes, la religió, etc. Em queda la tercera part de la trilogia (hi ha quatre parts, per tan una tetralogia), però francament no tinc masses ganes de llegir-la, se que serà pseee, i total la història d’aquest llibre ja queda suficientment tancada. Es el típic cas de bona idea, que està ben escrita però que té una trama que no enganxa perquè la acció no porta a un propòsit definit.
«Y una mierda», pensó. Los tiempos habían cambiado. Él había cambiado. Su deber lo reclamaba allí donde estaba, con su familia, en su hogar, en aquel pueblo que había cometido la imprudencia de elegirlo alcalde.
He aprendido mucho. Cosas como que un jardín parece mucho menos ornamental si eres tú quien tiene que recoger las hojas. A manejar una escoba, tarea que requiere cierta pericia a dos manos y una especie de estrategia bamboleante de conservación de la energía. Y es extraordinaria la cantidad de esquinas que se descubren en el mundo. Una paradoja pandimensional, tal vez.
—En el breve espacio de tiempo que ha pasado al mando del Benjamin Franklin ha tratado la nave como si fuera su propiedad personal, rebasando con creces los parámetros, ya de por sí laxos, de sus órdenes. Hablando en plata, se ha ido inventando las reglas de enfrentamiento sobre la marcha. No solo eso, sino que ha permitido que unas criaturas posiblemente peligrosas corran libres por la nave.
—Sí, señor.
—Con el resultado de incidentes como la humillación del pobre Ed Cutler, hace un momento, a propósito de un troll.
—Sí, señor. El almirante sonrió.
—Bien hecho, Maggie.
Nota: 6/10
Què pinta el sentit comú a un llibre de Terry Pratchett? I ja que estem, Terry Pratchett no havia mort? Com pot seguir escrivint llibres junt amb el Baxter aquest, que segurament és el culpable de l’introducció de l’acció i el sentit comú a l’història firmada per un altre!
Què hòsties és la Terra Datum! Quin Datum, concretament? El de la mort del Napoleó o qualsevol altre xorrada?! El Baxter aquest no para d’introduir disbarats als llibres d’altres, tard o d’hora li arribarà un ordre de detenció!
El becari té un problema amb els plurals.
El llibre és una merda perquè està escrit per un altre, no hi ha cap dubte. És com si a la marca blanca de Carrefour li posarien per damunt una etiqueta Godiva i dintre el paquet un trobaria tonyina en oli d’oliva, és a dir… on s’ha vist mai un govern que valgui més de 5 cents! I fins i tot que doni per escriure un llibre!! El Baxter s’ha passat muntanyes i llacs, i de lluny, ara només ens queda apostar quant havia fumat cada dia abans de posar-se a escriure.
Els llibres de Terry Pratchett estan plens de sentit comú però en forma de metàfores portades a cap per éssers fantàstics.
No estava parlant de cap ésser fantàstic, sino del Baxter aquest…
No he llegit el primer llibre del que parles ni tampoc aquest que comentes al post però, si et serveix, et puc dir que només em falta un Pratchett per acabar la saga de la guàrdia.
Es curiós com la Saga de la Guàrdia es converteix cada vegada més en la Saga d’en Vimes, oi? Que consti que a mi ja m’agrada perquè es el meu personatge preferit. Entenc que si els vas llegint tots es que et van agradant ^^
Pots estar segur que si els continuo llegint és certament perquè m’agraden força. Els primers de la saga costen una mica més (de fet tu mateix m’ho vas avisar) però així que avances la cosa millora. Per a mi, el punt d’inflexió és “El quinto elefante” que és el que em va agradar més i també és on en Vimes comença a acaparar gairebé tot el protagonisme. Dels primers llibres el meu personatge preferit era el capità Zanahoria però tens raó que en aquests últims en Vimes s’emporta tots els mèrits.
Tinc intenció de continuar amb els llibres de Pratchett quan acabi aquesta saga. Segurament seguiré amb els de Moist Von Lipwig perquè “Cartas en el asunto” hem va agradar molt i la idea és que després faré cas a l’Ahse i començaré la Saga de la Mort, encara que em fa por tornar als primers llibres de l’autor que, per l’experiència que en tinc, no enganxen tant com els darrers. Bé, ja ho veurem que a un ritme de 2 o 3 Pratchett’s a l’any tampoc hi ha pressa per decidir-ho. ;-)
A grans trets la idea es aquest, com més moderns són els llibres millor estan, hi ha excepcions, però es la tònica general. Moist Von Lipwig són moderns i el personatge es molt carismàtic, ho té tot per agradar, llàstima que només tingui tres llibres.
Encara no has llegit els llibres de la Mort i t’atreveixes anomenar-te fan de Pratchett!! Serà possible que a més a més en llegeixis traduccions d’aquest exquisit Sir a espanyol?!? Estå el món ple d’equivocats…
Aquest és un Baxter, no et deixis enganyar!
Si l’hagués de patir jo, prefereixut la guerra curta
O millor encara cap guerra en absolut.
Les guerres són coses superflues de gent primitiva, encara pots prescindir-ne. Així pujarem el ranking i el bon nom del bloc, cada vegada tenint menys lectors violents ^^
A veure si ho he entès bé. Es tracta d’un llibre de Terry Pratchett i no llegiràs les altres dues parts que et queden? Què et passa Pons? A veure si ara hauré de dubtar si tal vegada sí que llegiries un llibre amb la coberta rosa…
Llegint els CT-s en diagonal com sempre, oi? Es tracta d’un llibre d’un tal Baxter, Stephen Baxter.
Pratchett apareix en la portada per vendre, qui realment ha escrit el llibre es el tal Baxter, en Terry ja va comentar que ell no volia perdre massa el temps en això perquè preferia concentrar-se en el seu Discworld.
Bé, com tants altres, els de Pratchett també estan a la llista d’espera…
Aquest en concret potser no caldria posar-lo en cap llista
[…] La guerra larga – Terry Pratchett & Stephen Baxter: 6/10 […]