Arxivar per Setembre, 2017

Enllaços interessants

Enllaços divertits

En la tercera temporada de Narcos no hi ha Escobar però hi ha càrtel de Cali que funciona diferent a Escobar, si Escobar es rodejava del poble i volia mostrar-se, el càrtel de Cali es relacionava amb la èlit i el seu objectiu era passar tan desapercebut com fos possible tot i tenir una capitalització de empresa de Fortune 500. Un cop Escobar queda fora de circulació Cali passa a ser l’enemic numero u que havia aprofitat per créixer i estendre’s per tot arreu mentre tota la policia estava pendent de Escobar. Javier Peña es el narrador protagonista d’aquesta temporada (la veritat es que l’agent Murphy d’anteriors temporades no apareix ni es troba a faltar) i ens explica coses tan sorprenents com ara que en els seus millors dies el càrtel de Cali passava diàriament 3 tones de cocaïna al dia cap a EEUU, i si la cocaïna va cap als EEUU els diners tornen, i aquests s’han de blanquejar, i per això està Panamà, la Suïssa de centreamèrica.

El més divertit de ser poli es fer aquests croquis amb fletxes i fotos, després toca detenir a la gent però això ja fa més mandra

En aquesta temporada ens trobem actors coneguts com Javier Camara,  Edward James Olmos (Adama de Galactica) i Shea Whigham (el cap de policia de Broadwalk Empire). M’ha quedat una mica curt el paràgraf sobre els coneguts, oi?

Fins el capítol tres la DEA està lligada i no pot actuar, però a partir del quatre les coses es posen en marxa de veritat, en aquest punt la sèrie es on realment arranca a tota marxa, i en el capítol set la guerra! Entre qui? Ha… heu de mirar la sèrie, només us puc dir que hi ha motosseres pel mig, sona divertit, oi? Però el personatge que més m’ha agradat d’aquesta temporada no ha sigut cap agent de la DEA ni cap capitost del càrtel (per la vostra informació n’hi ha quatre), sinó el responsable de la seguretat de cártel, Jorge Salcedo un personatge que es mou en la corda fluixa i realment arribes a patir per ell, o sigui que recordeu el nom de Matias Varela i potser el sentireu quan reparteixin premis. Narcos ja no té el factor sorpresa de la primera temporada, ni el personatge carismàtic de Pablo Escobar, però ha guanyat amb una història més sòlida repartida entre diferents personatges, entre els quals veiem bons que no són massa bons (ejem CIA) i dolents que no son tan dolents, en aquesta temporada els canvis de bàndol i les aliances insospitades estan a l’ordre del dia, això no treu que les traïcions es paguin cares. Acabo amb una promo, després del càrtel de Medellin i de Cali, el proper objectiu del super agent Peña es Mèxic, però això serà en la quarta temporada.

Narcos es una sèrie de Netflix que té un 9,0 al imdb i un 8,1 al filmaffinity. Recordareu la Temporada 1 i la Temporada 2.

Nota 3era: 8/10

El Retorn del Cató – Matilde Asensi (608 pàgines)

Recordeu el Últim Cató? Doncs aquest es la segona part. La nostra protagonista i narradora es la Ottavia una italiana casada amb un Egipci que viuen a Toronto i son rotllo arqueòlegs. La trama comença quan els hi comuniquen que han trobat una carta que parla d’uns ossaris amb mitja dotzena de germans de Jesús, si aquell que en teoria havia nascut d’una verge, deu ni do lo prolífica que va ser la dona per ser verge, eh? L’objectiu serà trobat aquests ossaris.

La protagonista es una dona pija i molt finolis, no la recordava tan pàmfila en el llibre anterior, no demano que sigui una Indiana Jones, però una mica més aventurera no estaria malament, d’acord que es una rata de biblioteca, però que s’escandalitzi cada vegada que trobi una tela d’aranya es ridícul, també es ridícul el seu comportament adolescent respecte a les relacions sentimentals dels altres, i no comentaré més per no espatllar par de la trama, però ja us dic, ridícul. El llibre es entretingut però sense més, la veritat tinc bastant més bon record de la primera part. Aquest llibre es un estil al Dan Brown, però menys flipat en general, aquí no hi ha dolents tan dolents que volen destruir el mon, però també té moments força exagerats no patiu (com certa tomba amb un nombre ingent de trampes mortals que funcionen amb… sorra), però en la comparació surt perdent, els Dan Brown són tan exagerats que tenen un to auto-paròdic, a més estan escrits amb cliffhangers (em falta vocabulari català) constants, Robert Langdon em cau millor que Ottavia Salina, què hi farem, a part que aquí no hi ha masses girs imprevist, va avançant la investigació força lineal, ara cap aquí ara cap allà però sense masses sorpreses, no us dic totes les sorpreses que jo hi hauria posat perquè llavors si us llegiu el llibre ja sabreu que no apareix cap d’elles.

Nota: 6/10

Avui toca post vintage recuperat gràcies al CT286 on a part del còmic en si mateix també podeu gaudir de com de bé m’ho passava escanejant de manera que la tira quedés torçada, tot fet expressament per donar un toc únic, eh?



Death Note es un dels mangues més famosos, i com que no sóc de manga com a mínim provar un dels famosos, no? Un noi molt intel·ligent troba un quadern en el qual si un apunta un nom aquest mor, i per això es dedica apuntar tots els noms dels criminals del mon. El dimoni el qual es propietari el diari el segueix a tot arreu perquè el dimoni s’avorria en el mon dels dimonis i per això dona el quadern a un humà. Fa molt efecte perquè el dimoni es bastant espantós però només el pot veure qui ha tocat el quadern, es a dir el protagonista, però l’espectador també el veu i un monstre en mig d’una casa normal amb gent comportant-se normal fa força impacte.

Com es pot concentrar un per fer els deures amb un dimoni mirant-te d’aquesta manera?

Constantment es van afegint regles noves i especials sobre com funciona el quadern cada vegada més rebuscades i situacionals de manera que la sèrie les treu quan a l’argument li va bé, o sigui que cada vegada el funcionament del quadern es més complicat malgrat que la essència sigui la mateixa, escrius un nom d’una persona que hagis vist i aquest mor. A mitja sèrie aquesta fa un canvi i deixa de ser una rivalitat directe entre l’assassí i el investigador per passar a ser… bé una altra cosa que no us puc dir però si que puc dir que no mola tan com el principi on cada capítol et deixa amb ganes de mirar el següent, en aquesta segona part fins hi tot canvia l’estil de dibuix, la sèrie torna a alguns personatges més infantils, tot i mantenir les complicacions de la primera part afegeix bromes amb els personatges que no encaixen amb el to de la sèrie, la sèrie perd la seriositat que tan bé li anava, una llàstima. La trama en aquesta segona part s’estira com un xiclet amb personatges nous en comptes d’acabar la sèrie d’una vegada. Malgrat això aquesta segona part també es interessant, i el final es correcte, es a dir, es el final que jo esperava que fos.

El punt fort de la sèrie són els dos protagonistes, el nano que troba el quadern i l’investigador principal del cas, es el tòpic cas de lluita entre el bé i el mal, la gràcia es que són personatges força especials i recargolats tots dos, i el “mal” en aquest cas tampoc es tan dolent, quan de fet sembla que està fent un bé a la societat eliminant criminals malgrat que es salti els procediments judicials Així doncs podria dir que el major atractiu del manga és el duel d’intel·lectes entre Light i L (el propietari del quadern i el poli, respectivament); el primer, una ment mestra despietada, disposat a tot per sortir-se amb la seva; i el segon, un detectiu sense parangó més estrany que un gos verd que lluita del costat de la justícia, però que tampoc és cap sant; dos joves brillants embolicats en una complexa partida d’escacs en la qual cada un intenta predir els moviments de l’altre per derrotar el seu adversari de forma aclaparadora i definitiva. La sèrie sobretot ho fa especialment bé en els primers capítols quan posa l’espectador a pensar com actuaria el personatge protagonista en les circumstàncies que es troba, al principi cada capítol es basa en això, circumstància nova i veure com s’hi adapta el protagonista, podríem dir que va a gir argumental per capítol, i això que aquests només duren 20 minuts. Malgrat tot recordar que estem mirant un manga, es dir, dibuixos, com a mínim jo veig així, em costa molt empatitzar amb personatges dramàtics no reals, què voleu que us digui, una cosa es mirar una comèdia com Futurama o Family Guy, una altra cosa es una sèrie dramàtica, suposo que si mirés molts mangues acabaria acostumant-m’hi però de moment no és el cas. Tal com comentava abans la primera part de la sèrie m’agrada més que la segona, així doncs la primera part seria de 8 mentre que la segona 6, quedant una mitjana de 7 en global. Però sobretot si heu de mirar una versió de Death Note que sigui aquesta (la original que es basa força fidelment en el còmic) i no pas la pel·lícula versiónada amb actors reals que ha fet Netflix que s’ha estrenat fa poc.

Death Note té 37 capítols de 20 minuts, està puntuada amb un 8,2 al filmaffinity i un 9,0 al imdb.

Nota: 7/10

Avui es divendres, no? Doncs toca Recull dels Divendres!

Enllaços Interessants

Enllaços Divertits

Últim dia de la setmana del gel que us deixarà congelats, increïble que fins l’últim dia no hagi fet la broma fàcil. Demà no hi ha gel però també hi ha post, eh?

Les impressionants cascades de Svalbard.

A waterfall cascades to the sea.

20 paisatges hivernals més perquè encara no n’hem vist suficients durant aquest setmana.

En la glacera Ilulissat es va filmar el col·lapse d’un iceberg realment espectacular.

Simon Beck, l’home que fa art caminant sobre el gel.

Quan estàs a Sibèria a -41ºc i llences aigua bullint pel balcó.

Seguim amb la setmana del gel o també anomenada setmana congelada. Comencem amb la ciutat congelada de Harbin.

People visit ice sculptures for the upcoming 25th Harbin International Ice and Snow Festival at a park in Harbin, Heilongjiang Province December 23, 2008. The 25th Harbin International Ice and Snow Festival will kick off on January 5, 2009, local media reported. Picture taken December 23, 2008. REUTERS/Sheng Li (CHINA)

Flocs de neu vists a través d’un microscopi electrònic.

Flors de gel. Un curiós fenomen pel qual el gel creix a partir de petites imperfeccions de la seva superfície, a temperatures sota zero pròximes a – 22C. La superfície d’aquest nou gel que es forma quan l’aigua canvia de textura per la congelació. L’aire fred i humit per sobre de les esquerdes obertes es satura amb vapor d’aigua (el que significa que l’aire té massa aigua), així que quan l’aire sobresaturat toca a un altre cristall de gel, aquest vapor d’aigua ràpidament es converteix de nou en gel gràcies a la sublimació.

11 llocs macos on el gel es el protagonista. Per exemple el riu blau de Groenlandia.

Un iceberg donant-se la volta, igual que quan dorms et busques la postura més còmode

Continuem amb la setmana del gel. Notícia (antiga): Roben 5.200 Kg de gel d’una glacera per fer cubates.

Recull de vuit paisatges congelats. Per exemple la glacera Perito Moreno

Heu escoltat mai el mar congelat? El soroll el provoquen les onades que mouen el gel, no hi ha ningú netejant vidres.

Els cercles en la neu no els han fet els aliens, sinó Sonja Hinrichsen.

Un bon tros de gel antàrtic desplomant-se, xooof

Avui us porto una setmana monotemàtica, si us fixeu en el títol veureu que tindrà 4 dies aquesta setmana, de dilluns a dijous, això vol dir que la setmana monotemàtica té preferència sobre els dimarts vintage però no la té sobre el Recull dels Divendres. Aquesta setmana anirà sobre el “gel”, això vol dir que la següent serà sobre el “foc”? Jo de vosaltres no hi posaria la mal al gel…

El braç de gel de la mort: Un fenomen que congela la vida marina de la Antàrtida que es creua en el seu camí, per a més informació llegiu l’article que per això poso enllaços.

17 fotos de glaceres, simplement perquè són maques, una de mostra de la glacera Vatnajökull (Islàndia):

Recull de escultures de gel del Festival de la neu de Sapporo Com a mostra:

Ull amb les ulleres!

Acabo amb un gelater molt “simpàtic”.

BCPP: McAbeu

Un divendres més i una nova entrega del Recull d’enllaços.

Enllaços interessants

Enllaços divertits

Es possible que la setena temporada de Joc de Trons sigui la més previsible de totes, també es possible que sigui la més plena d’incoherències narratives, però també es possible que sigui la temporada que més mola de totes! Especialment els capítols quart, sisè i setè! Sense més preàmbuls avui toca espoilers de la setena temporada de Joc de trons a través de frases soltes dels informes humorístics que fa el Tipo de la Brocha de cada capítol, espero que això us animi a llegir els seus escrits sencers.

Jon ofrece a nuestro salvaje pelirrojo favorito, Tormund Matagigantes, la magnífica e irrepetible oportunidad de prestarse voluntario junto con el resto del pueblo libre para proteger Guardiaoriente del Mar, uno de los descuidados y ruinosos castillos de la Guardia de la Noche. ¡100% expugnable! “Entonces allí iré”, dice Tormund, que no conoce la palabra miedo ni muchas otras palabras igual de sencillas.

Jon le dice a Sansa que la próxima vez haga el favor de no llevarle la contraria delante de lores y damas, que bastante le cuesta ya imponerse cuando ella le saca dos cabezas de altura. “No siempre puedo llevar encima una caja de frutas a la que encaramarme, ¿sabes?”.

Qyburn, nigromante tunante, contesta que están trabajando en como enfrentarse a los dragones. Tan críptico que es el hombre y en realidad en lo único que han trabajado es en una ballesta extragrande. No digo que no sea efectiva, pero desde luego es poco original. Yo me esperaba un matamoscas gigante acoplado a una catapulta.

Simplificando un poco, y según lo veo yo, las opciones de Jon se reducen: a) aceptar la invitación de Daenerys y aliarse con un ejército ingente que cuenta con los mejores guerreros de Essos y sus propios dragones escupefuego (nota: los zombis no resisten el fuego), o b) rechazar la invitación y morir en inferioridad numérica e intelectual cuando lleguen los caminantes blancos. Opción c): ponemos un cartel de prohibido el paso delante del Muro y a ver si lo respetan. Y tú pensando que era difícil decidir entre desconectar o no a tu abuela de la máquina de respiración asistida.

“Amo a Sansa como a vuestra madre”, es la última frase que uno querría oír de un judas grimoso y manipulador (Petyr Baelish), si exceptuamos “Os advertí que no os fiarais de mí”.

Arya pide a la loba (Nymeria) que la acompañe, pero como una asesina profesional montada en un huargo sería demasiado guay para los estándares de HBO, Nymerya se vuelve por donde ha venido.

En la sala del trono, Missandei presenta a Daenerys a sus invitados en los siguientes términos: “Estáis en presencia de Daenerys de la Tormenta, de la Casa Targaryen. Legítima heredera del Trono de Hierro. Legítima Reina de los Ándalos y los Primeros Hombres. Protectora de los Siete Reinos. Madre de Dragones. Khaleesi del Mar de Hierba. La que no Arde. Y Rompedora de Cadenas. El color de su pelo es natural”. “Este es Jon”, anuncia Davos, un poco intimidado ante tanta ostentación. “Le queda bien la barba”.

Tyrion se reúne a solas con Jon en lo alto de un acantilado. En un tour de force interpretativo, Kit Harrington multiplica sus esfuerzos por mostrarse taciturno, como si tuviera algún otro registro, con esta cara no hay duda que está pensando “Creo que me he tragado otra mosca. Que no se te note, Jon.”

“¿Y qué sucedería si quisierais volver a casa?”, le pregunta Jon a Missandei. “Mi reina me ayudaría a hacer la maleta y correría tras el tren por el andén despidiéndose de mí. Os lo traduzco: Daenerys es buena chica. ¡Enamoraos!”. Este es el problema que tiene reducir el número de episodios por temporada, que no hay tiempo para desarrollar estas relaciones con naturalidad, sino que hay que embutírselas al espectador en la boca y empujarlas esófago abajo con un palo.

Cuando Arya aún era una niña desvergonzada con trastorno de hiperactividad y practicaba el tiro con arco en secreto, repitiendo el ejercicio una y otra vez hasta que por fin, un día, hizo diana. Y en ese momento de triunfo, su padre estaba allí para felicitarla. -Padre dio cuatro palmadas. ¡Cuatro! Estaba eufórico.

Meñique, conteniéndose apenas las ganas de retorcerse el bigote como un villano de opereta. -Disculpad que me oculte en las sombras. Es la costumbre.

¿Puede alguien decirles a Benioff y Weiss que ya nos hemos enterado de que Jon y Dany están hechos el uno para el otro para que terminen con este pésimo fanfic? Ya es malo que los personajes nos digan lo que otros personajes sienten en lugar de simplemente mostrárnoslo, pero clama el cielo que encima lo repitan en varios episodios por si no estábamos atentos la primera vez.

Desde lo alto del Muro, Dany otea el horizonte, esperando que Jon aparezca en cualquier momento montado sobre un brioso corcel blanco y con una caja de bombones bajo el brazo para disculparse por la angustia que le ha causado. Total, el sentido común se lo dejó en Essos y la esperanza es lo último que se pierde. Jorah, que entiende el pesar de su reina pero se está helando el culo, le dice que ya va siendo hora de teletransportarse a casa. Justo en el momento en que van a retirarse (¡más clichés!), un cuerno anuncia la llegada de un hombre a caballo. “Cartero comercial”, se oye una voz a las puertas.

Dany camina hasta su asiento como si aquello de llegar montada en un dragón fuera de lo más normal. “Iba a pedir un Cabify, pero se me ha acabado la batería del móvil”, dice.

Jon se levanta para resumir la situación: “Vienen los zombis y nos van a matar a todos”. Tyrion carraspea. “Ah, sí”, dice Jon, poniéndose sus gafas y sacándose unas notas del bolsillo. “Esta frase quedará genial en el tráiler. Os la leo: ‘Solo hay una guerra que importe: la Gran Guerra. Y ya está aquí’. Ni George R. R. Martin la hubiera escrito mejor, ¿eh?”.

La reunion de Cersei y Tyrion es una de las escenas mejor escritas del episodio y merece la pena verla aunque solo sea porque Headey y Dinklage hacen algo que ha sido casi anecdótico para ellos en esta temporada: actuar. El talento interpretativo de estos dos actorazos está tan desaprovechado que en la mayoría de episodios podrían haberlos sustituido por un par de calcetines viejos con botones cosidos a modo de ojos y nadie habría notado la diferencia.

Tormund Matagigantes y Beric Dondarrion están tomando el fresco en lo alto del Muro cuando el cuerno suena tres veces. Por si no recordáis lo que esto significa, os refrescaré la memoria: un toque, ha llegado la pizza; dos, el de la pizza va armado y alberga aviesas intenciones; y tres, el de la pizza es un caminante blanco y vamos a morir todos.

He començat a veure Dos Hombres y Medio, no es que sigui una sèrie gaire ben puntuada, però si ha aguantat 12 anys en antena alguna cosa de bo tindrà, o no? Ho havia de descobrir per mi mateix. Dos hombres y medio va sobre dos germans, un dels quals es compositor i viu en una casa de Malibú i l’altre el deixa la dona i desesperat va a viure amb ell conjuntament amb el seu fill amb custodia compartida.

dos-hombres-y-medio-frases-euroresidentes

Podria haver trobat una foto millor dels protagonistes però la sèrie no mereix l’esforç

El primer capítol comença amb riures enllaunats que misteriosament desapareixen en els capítols següents, sense cap mena de dubte una millora que aprecio. L’humor de la sèrie no es gran cosa, i si a això li afegim la meva mania contra els nens que surten en sèries, dos hombres y medio no té masses punts a favor. El protagonista es el controvertit Martin Sheen, exemple de mala vida tan davant com especialment darrere les càmeres. El germà es un tio desconegut i el nen més del mateix, apareixen altres secundaris com la veïna, la ex del germà, la de la neteja, la mare dels germans i algun altre, tots desconeguts per mi. No espereu sentir a parlar d’una segona temporada d’aquesta sèrie en aquest blog. Com que la sèrie no es gran cosa la crítica tampoc serà gaire treballada, per tan ho deixo aquí.

Dos hombres y medio té un 6,1 al filmaffinity i un 7,1 al imdb.

Nota: 4/10

Hi ha gent que es queixa de que els posts del dimarts vintage són poc interessants, i per desmentir-ho totalment avui un parell de fotos de les meves cames de fa 10 anys, cortesia del CT259. No es veuen ni genolls ni tomells, no fos cas que despertés masses passions…

BACK

FRONT

Normalment Pons’s Blog continua publicant si cau en un festiu entre setmana, però vist la crisis d’idees potser m’ho replantejo… De moment avui us desitjo Bon Bona Diada i dono el post per fet.