Arxivar per Setembre, 2017

Enllaços interessants

Enllaços divertits

Anuncis

En la tercera temporada de Narcos no hi ha Escobar però hi ha càrtel de Cali que funciona diferent a Escobar, si Escobar es rodejava del poble i volia mostrar-se, el càrtel de Cali es relacionava amb la èlit i el seu objectiu era passar tan desapercebut com fos possible tot i tenir una capitalització de empresa de Fortune 500. Un cop Escobar queda fora de circulació Cali passa a ser l’enemic numero u que havia aprofitat per créixer i estendre’s per tot arreu mentre tota la policia estava pendent de Escobar. Javier Peña es el narrador protagonista d’aquesta temporada (la veritat es que l’agent Murphy d’anteriors temporades no apareix ni es troba a faltar) i ens explica coses tan sorprenents com ara que en els seus millors dies el càrtel de Cali passava diàriament 3 tones de cocaïna al dia cap a EEUU, i si la cocaïna va cap als EEUU els diners tornen, i aquests s’han de blanquejar, i per això està Panamà, la Suïssa de centreamèrica.

El més divertit de ser poli es fer aquests croquis amb fletxes i fotos, després toca detenir a la gent però això ja fa més mandra

En aquesta temporada ens trobem actors coneguts com Javier Camara,  Edward James Olmos (Adama de Galactica) i Shea Whigham (el cap de policia de Broadwalk Empire). M’ha quedat una mica curt el paràgraf sobre els coneguts, oi?

Fins el capítol tres la DEA està lligada i no pot actuar, però a partir del quatre les coses es posen en marxa de veritat, en aquest punt la sèrie es on realment arranca a tota marxa, i en el capítol set la guerra! Entre qui? Ha… heu de mirar la sèrie, només us puc dir que hi ha motosseres pel mig, sona divertit, oi? Però el personatge que més m’ha agradat d’aquesta temporada no ha sigut cap agent de la DEA ni cap capitost del càrtel (per la vostra informació n’hi ha quatre), sinó el responsable de la seguretat de cártel, Jorge Salcedo un personatge que es mou en la corda fluixa i realment arribes a patir per ell, o sigui que recordeu el nom de Matias Varela i potser el sentireu quan reparteixin premis. Narcos ja no té el factor sorpresa de la primera temporada, ni el personatge carismàtic de Pablo Escobar, però ha guanyat amb una història més sòlida repartida entre diferents personatges, entre els quals veiem bons que no són massa bons (ejem CIA) i dolents que no son tan dolents, en aquesta temporada els canvis de bàndol i les aliances insospitades estan a l’ordre del dia, això no treu que les traïcions es paguin cares. Acabo amb una promo, després del càrtel de Medellin i de Cali, el proper objectiu del super agent Peña es Mèxic, però això serà en la quarta temporada.

Narcos es una sèrie de Netflix que té un 9,0 al imdb i un 8,1 al filmaffinity. Recordareu la Temporada 1 i la Temporada 2.

Nota 3era: 8/10

El Retorn del Cató – Matilde Asensi

Recordeu el Últim Cató? Doncs aquest es la segona part. La nostra protagonista i narradora es la Ottavia una italiana casada amb un Egipci que viuen a Toronto i son rotllo arqueòlegs. La trama comença quan els hi comuniquen que han trobat una carta que parla d’uns ossaris amb mitja dotzena de germans de Jesús, si aquell que en teoria havia nascut d’una verge, deu ni do lo prolífica que va ser la dona per ser verge, eh? L’objectiu serà trobat aquests ossaris.

La protagonista es una dona pija i molt finolis, no la recordava tan pàmfila en el llibre anterior, no demano que sigui una Indiana Jones, però una mica més aventurera no estaria malament, d’acord que es una rata de biblioteca, però que s’escandalitzi cada vegada que trobi una tela d’aranya es ridícul, també es ridícul el seu comportament adolescent respecte a les relacions sentimentals dels altres, i no comentaré més per no espatllar par de la trama, però ja us dic, ridícul. El llibre es entretingut però sense més, la veritat tinc bastant més bon record de la primera part. Aquest llibre es un estil al Dan Brown, però menys flipat en general, aquí no hi ha dolents tan dolents que volen destruir el mon, però també té moments força exagerats no patiu (com certa tomba amb un nombre ingent de trampes mortals que funcionen amb… sorra), però en la comparació surt perdent, els Dan Brown són tan exagerats que tenen un to auto-paròdic, a més estan escrits amb cliffhangers (em falta vocabulari català) constants, Robert Langdon em cau millor que Ottavia Salina, què hi farem, a part que aquí no hi ha masses girs imprevist, va avançant la investigació força lineal, ara cap aquí ara cap allà però sense masses sorpreses, no us dic totes les sorpreses que jo hi hauria posat perquè llavors si us llegiu el llibre ja sabreu que no apareix cap d’elles.

Nota: 6/10

Avui toca post vintage recuperat gràcies al CT286 on a part del còmic en si mateix també podeu gaudir de com de bé m’ho passava escanejant de manera que la tira quedés torçada, tot fet expressament per donar un toc únic, eh?



Death Note es un dels mangues més famosos, i com que no sóc de manga com a mínim provar un dels famosos, no? Un noi molt intel·ligent troba un quadern en el qual si un apunta un nom aquest mor, i per això es dedica apuntar tots els noms dels criminals del mon. El dimoni el qual es propietari el diari el segueix a tot arreu perquè el dimoni s’avorria en el mon dels dimonis i per això dona el quadern a un humà. Fa molt efecte perquè el dimoni es bastant espantós però només el pot veure qui ha tocat el quadern, es a dir el protagonista, però l’espectador també el veu i un monstre en mig d’una casa normal amb gent comportant-se normal fa força impacte.

Com es pot concentrar un per fer els deures amb un dimoni mirant-te d’aquesta manera?

Constantment es van afegint regles noves i especials sobre com funciona el quadern cada vegada més rebuscades i situacionals de manera que la sèrie les treu quan a l’argument li va bé, o sigui que cada vegada el funcionament del quadern es més complicat malgrat que la essència sigui la mateixa, escrius un nom d’una persona que hagis vist i aquest mor. A mitja sèrie aquesta fa un canvi i deixa de ser una rivalitat directe entre l’assassí i el investigador per passar a ser… bé una altra cosa que no us puc dir però si que puc dir que no mola tan com el principi on cada capítol et deixa amb ganes de mirar el següent, en aquesta segona part fins hi tot canvia l’estil de dibuix, la sèrie torna a alguns personatges més infantils, tot i mantenir les complicacions de la primera part afegeix bromes amb els personatges que no encaixen amb el to de la sèrie, la sèrie perd la seriositat que tan bé li anava, una llàstima. La trama en aquesta segona part s’estira com un xiclet amb personatges nous en comptes d’acabar la sèrie d’una vegada. Malgrat això aquesta segona part també es interessant, i el final es correcte, es a dir, es el final que jo esperava que fos.

El punt fort de la sèrie són els dos protagonistes, el nano que troba el quadern i l’investigador principal del cas, es el tòpic cas de lluita entre el bé i el mal, la gràcia es que són personatges força especials i recargolats tots dos, i el “mal” en aquest cas tampoc es tan dolent, quan de fet sembla que està fent un bé a la societat eliminant criminals malgrat que es salti els procediments judicials Així doncs podria dir que el major atractiu del manga és el duel d’intel·lectes entre Light i L (el propietari del quadern i el poli, respectivament); el primer, una ment mestra despietada, disposat a tot per sortir-se amb la seva; i el segon, un detectiu sense parangó més estrany que un gos verd que lluita del costat de la justícia, però que tampoc és cap sant; dos joves brillants embolicats en una complexa partida d’escacs en la qual cada un intenta predir els moviments de l’altre per derrotar el seu adversari de forma aclaparadora i definitiva. La sèrie sobretot ho fa especialment bé en els primers capítols quan posa l’espectador a pensar com actuaria el personatge protagonista en les circumstàncies que es troba, al principi cada capítol es basa en això, circumstància nova i veure com s’hi adapta el protagonista, podríem dir que va a gir argumental per capítol, i això que aquests només duren 20 minuts. Malgrat tot recordar que estem mirant un manga, es dir, dibuixos, com a mínim jo veig així, em costa molt empatitzar amb personatges dramàtics no reals, què voleu que us digui, una cosa es mirar una comèdia com Futurama o Family Guy, una altra cosa es una sèrie dramàtica, suposo que si mirés molts mangues acabaria acostumant-m’hi però de moment no és el cas. Tal com comentava abans la primera part de la sèrie m’agrada més que la segona, així doncs la primera part seria de 8 mentre que la segona 6, quedant una mitjana de 7 en global. Però sobretot si heu de mirar una versió de Death Note que sigui aquesta (la original que es basa força fidelment en el còmic) i no pas la pel·lícula versiónada amb actors reals que ha fet Netflix que s’ha estrenat fa poc.

Death Note té 37 capítols de 20 minuts, està puntuada amb un 8,2 al filmaffinity i un 9,0 al imdb.

Nota: 7/10

Avui es divendres, no? Doncs toca Recull dels Divendres!

Enllaços Interessants

Enllaços Divertits

Últim dia de la setmana del gel que us deixarà congelats, increïble que fins l’últim dia no hagi fet la broma fàcil. Demà no hi ha gel però també hi ha post, eh?

Les impressionants cascades de Svalbard.

A waterfall cascades to the sea.

20 paisatges hivernals més perquè encara no n’hem vist suficients durant aquest setmana.

En la glacera Ilulissat es va filmar el col·lapse d’un iceberg realment espectacular.

Simon Beck, l’home que fa art caminant sobre el gel.

Quan estàs a Sibèria a -41ºc i llences aigua bullint pel balcó.