Death Note es un dels mangues més famosos, i com que no sóc de manga com a mínim provar un dels famosos, no? Un noi molt intel·ligent troba un quadern en el qual si un apunta un nom aquest mor, i per això es dedica apuntar tots els noms dels criminals del mon. El dimoni el qual es propietari el diari el segueix a tot arreu perquè el dimoni s’avorria en el mon dels dimonis i per això dona el quadern a un humà. Fa molt efecte perquè el dimoni es bastant espantós però només el pot veure qui ha tocat el quadern, es a dir el protagonista, però l’espectador també el veu i un monstre en mig d’una casa normal amb gent comportant-se normal fa força impacte.
Com es pot concentrar un per fer els deures amb un dimoni mirant-te d’aquesta manera?
Constantment es van afegint regles noves i especials sobre com funciona el quadern cada vegada més rebuscades i situacionals de manera que la sèrie les treu quan a l’argument li va bé, o sigui que cada vegada el funcionament del quadern es més complicat malgrat que la essència sigui la mateixa, escrius un nom d’una persona que hagis vist i aquest mor. A mitja sèrie aquesta fa un canvi i deixa de ser una rivalitat directe entre l’assassí i el investigador per passar a ser… bé una altra cosa que no us puc dir però si que puc dir que no mola tan com el principi on cada capítol et deixa amb ganes de mirar el següent, en aquesta segona part fins hi tot canvia l’estil de dibuix, la sèrie torna a alguns personatges més infantils, tot i mantenir les complicacions de la primera part afegeix bromes amb els personatges que no encaixen amb el to de la sèrie, la sèrie perd la seriositat que tan bé li anava, una llàstima. La trama en aquesta segona part s’estira com un xiclet amb personatges nous en comptes d’acabar la sèrie d’una vegada. Malgrat això aquesta segona part també es interessant, i el final es correcte, es a dir, es el final que jo esperava que fos.
El punt fort de la sèrie són els dos protagonistes, el nano que troba el quadern i l’investigador principal del cas, es el tòpic cas de lluita entre el bé i el mal, la gràcia es que són personatges força especials i recargolats tots dos, i el “mal” en aquest cas tampoc es tan dolent, quan de fet sembla que està fent un bé a la societat eliminant criminals malgrat que es salti els procediments judicials Així doncs podria dir que el major atractiu del manga és el duel d’intel·lectes entre Light i L (el propietari del quadern i el poli, respectivament); el primer, una ment mestra despietada, disposat a tot per sortir-se amb la seva; i el segon, un detectiu sense parangó més estrany que un gos verd que lluita del costat de la justícia, però que tampoc és cap sant; dos joves brillants embolicats en una complexa partida d’escacs en la qual cada un intenta predir els moviments de l’altre per derrotar el seu adversari de forma aclaparadora i definitiva. La sèrie sobretot ho fa especialment bé en els primers capítols quan posa l’espectador a pensar com actuaria el personatge protagonista en les circumstàncies que es troba, al principi cada capítol es basa en això, circumstància nova i veure com s’hi adapta el protagonista, podríem dir que va a gir argumental per capítol, i això que aquests només duren 20 minuts. Malgrat tot recordar que estem mirant un manga, es dir, dibuixos, com a mínim jo veig així, em costa molt empatitzar amb personatges dramàtics no reals, què voleu que us digui, una cosa es mirar una comèdia com Futurama o Family Guy, una altra cosa es una sèrie dramàtica, suposo que si mirés molts mangues acabaria acostumant-m’hi però de moment no és el cas. Tal com comentava abans la primera part de la sèrie m’agrada més que la segona, així doncs la primera part seria de 8 mentre que la segona 6, quedant una mitjana de 7 en global. Però sobretot si heu de mirar una versió de Death Note que sigui aquesta (la original que es basa força fidelment en el còmic) i no pas la pel·lícula versiónada amb actors reals que ha fet Netflix que s’ha estrenat fa poc.
Death Note té 37 capítols de 20 minuts, està puntuada amb un 8,2 al filmaffinity i un 9,0 al imdb.
Nota: 7/10
Pons's blog 