Big Little Lies es la miniserie de set capítols guanyadora de l’Emmy a la millor miniserie de l’any, i es (oh sorpresa) de la HBO. El primer capítol es la presentació de les protagonistes, perquè en aquesta sèrie absolutament totes les protagonistes son dones, això vol dir que es una sèrie per dones? Doncs no del tot, perquè jo com a home (Semi-Deu masculí si ho preferiu) he gaudit força del comportament vil d’aquestes dones. L’ambient del barri es extremadament pijo i elitista, i tothom es Ric, així amb la primera lletra majúscula, això vol dir que son tan rics que tenen un vestidor tan gran que hi podria viure una família, i quan fan una festa per la seva filla de sis anys es gasten l’equivalent a tot el PIB d’un petit país centrafricà. Les mares que porten els nens a l’escola son falses, traïdores i els hi encanta aparentar, però especialment els hi encanta llançar-se punyals.
Mares perfectes amb els seus perfectes fills, em venen perfectes arcades.
La substància es l’assasinat que ens comenten només començar, i llavors ve tota la historia prèvia de com s’ha arribat a això, en aquest sentit recorda una mica a Por 13 razones, ja que l’espectador té ganes de saber qui a matat a qui i sobretot perquè ho ha fet, a mesura que van passant els capítols veiem com les antipaties creixen entre els personatges. A diferencia de a por 13 razones els personatges es comporten amb més o menys coherència, com a mínim ho fan d’acord amb la seva personalitat però sense ser absurd. El fet que desencadena el conflicte es una cosa tan innocent com una acusació (falsa?) d’un nen de 6 anys ha donat un cop a un altre, això seria un fet anecdòtic si les mares dels dos nens no fossin tan especials, la resta de les mares es posaran de part d’una o de l’altre segons com de bé els hi caigui cada mare.
A la sèrie apareix Nicole Kidman, però qui s’emporta més minuts de metratge es Reese Witherspoon famosa per ser una Rubia muy legal, dos vegades. Reese té dos filles una de 6 anys i una altra adolescent, es una d’aquelles dones que li agrada estar ficada en tot perquè sempre vol ajudar i demostrar com d’activa és. Per altra banda Kidman té un parell de bessons de 6 anys i està molt feliçment casada, com a mínim es el que sembla a primera vista, però ràpidament descobrim que no es així, bàsicament aquesta es la part la qual ha fet guanyar l’Emmy a la sèrie i a l’actriu perquè a la critica li encanten aquest tipus de drames de dones maltractades pel seu marit. La tercera protagonista es una mare soltera (Shailene Woodley) que acabar d’arribar a la ciutat, i en principi es la més normal i menys pija de totes (i més pobre), però descobrim que també amaga drames. També apareixen els marits i una parella més (Laura Dern amb el seu home) amb la filla com a víctima de la agressió i un director de teatre. La resta són secundaris els quals només en veurem declaracions vagues dels interrogatoris que fa la policia que només serviran per llançar merda contra les protagonistes. I també hi ha titelles, titelles perilloses perquè son una mala influencia.
Ho diré clar, el final m’ha decebut, durant els sis capítols et preparen amb el misteri sobre qui serà l’assassí, qui serà la víctima i perquè s’haurà comés el crim, durant els sis capítols se’ns plantegen varis candidats possibles, però el final no es que sigui inesperat, tot apuntava en una direcció i efectivament no falla. Parlant del final, després de resoldre’s els misteri que dona tensió a tota la sèrie hi ha com un epíleg de imatges alegres que em sobra totalment, necessari per omplir el temps de metratge per complir la hora de capítol? De fet aquest no es el únic moment innecessari, la sèrie en va plena d’imatges de la platja i el mar, que ja sabem que es molt bonic, però tenim pressa. Resumint m’han agradat les interpretacions creïbles però la història l’he trobat normal.
Big Little Lies té 7 capítols de 55 min de durada (aprox). Té un 7,8 al filmaffinity i un 8,6 al imdb.
Nota: 6/10
Pons's blog 