Arxivar per 2017-11-29

Tierras Rojas – Joe Abercrombie

Tercer llibre de Joe Abercrombie que es situa en el mon de la trilogia de la Tercera Llei que no forma part de la trilogia però que compta algun personatge ja conegut i molts de nous i explica fets que transcorren després de la trilogia, la anterior novel·la va ser Els Herois i la anterior La millor venjança, però si voleu aquest llibre es pot llegir sense haver llegit cap dels anteriors i no us perdreu en res. Comencem amb l’argument, una família de grangers va a vendre la seva collita de blat al poble i quan torna descobreix que algú ha cremat la granja, ha penjat al masover i ha segrestat els dos nanos, la situació sembla tal qual una pel·lícula de venjança amb Clint Eastwood com a protagonista, i no anem massa equivocats perquè la dedicatòria del llibre va directament pel senyor Eastwood, per tan ens trobem en un western ambientat en un mon de fantasia, però en el fons es un western, això si, aquí encara no han inventat els revòlvers i els duels s’han de resoldre amb espasa i destral, d’aquesta manera tot queda més cru i salvatge, molt al estil Abercrombie. Terres àrides, caravanes de pioners, buscadors d’or, gent sense escrúpols, mercenaris, bandits, una espècie de tribu salvatge que recorda molts als indis americans, pobles que creixen massa de pressa on la llei encara no ha tingut temps d’arribar i on l’alcohol, el joc i les prostitutes són els passatemps oficials.

Personalment aquest es el llibre més fluix de tots els que he llegit d’aquest autor (aquest es el sisè, per tan queda clar que l’autor m’agrada), es possible que la culpa sigui de la temàtica en si mateix més que la història, el westerns no són fruit de la meva devoció. Com a punt a favor retrobem un protagonista de la trilogia de la Primera llei, no us diré quin. L’altra punt a favor es la manera de narrar d’aquest autor, no en va es el meu autor viu preferit de fantasia. Aquest baixada de nivell que he notat també pot venir influenciat en què el últim llibre seu que em vaig llegir, Els Herois, sigui un llibre molt i molt bo (possiblement el millor de tots els que he llegit de l’autor) i en comparació aquest que no ho és tan em sembli poca cosa. Ei, que si a vosaltres us agraden els Westerns no seré jo qui us aturi de llegir el llibre.

—Se lo ruego. No firme el documento. No tiene que ver con la guerra, sino con el asesinato.
—Una excelente diferencia para los que van a morir

—¿Arruga por la noche? Imaginaos un infierno barato. Y luego meted más putas en él.

—¿Qué vais a hacer? —preguntó Temple en voz baja.
—Hubo un tiempo en el que habría entrado a la carga, costara lo que costase, para hacer una carnicería. —Lamb se aclaró la garganta y levantó el vaso, entreteniéndose en mirarlo durante un instante—. Pero mi padre siempre decía que la paciencia es la reina de todas las virtudes. Un hombre tiene que ser realista. No hay más remedio.
—Entonces, ¿qué vais a hacer?
—Esperar. Pensar. Preparar. —Lamb apuró el licor y le enseñó los dientes al vaso—. Y después, una carnicería.

—¡Que gane el mejor! Y, por encima del rugido de la gente, oyó que Lamb decía: —El peor es el que siempre gana.

—Los perdedores son siempre los malos, Sworbreck. Los vencedores son los únicos que pueden ser héroes.

—Si un mal combatiente te clava una lanza, estarás tan muerta como si te la hubiera clavado uno bueno.
—Entonces, que no te la claven.
—Veo que eres una mina de buenos consejos.

¡Y esta noche lo celebramos! Esta noche bebemos, cantamos y nos vamos de parranda, como corresponde al triunfo que en nada desmerece del que recibían los héroes de antaño! —Más aplausos, abrazos fraternales y palmadas en el hombro. Temple se preguntó si los héroes de antaño habrían celebrado el despeñamiento de unas pocas docenas de ancianos desde lo alto de un acantilado. Lo más probable era que sí. Así son los héroes.

Nota: 6/10